La pandèmia de la Covid-19 a Brasil i la negligència del governants

Equip Comunicació CGT Catalunya
Fábio Bosco, de Sao Paulo. [Article traduït per Manuel Quesada]

Els efectes de la pandèmia de la Covid-19 a Brasil guanya proporcions tràgiques cada dia. A les 7h30 del dia 19 van ser registrats 36.925 casos confirmats de la malaltia al Brasil, amb 2.372 morts. El major nombre de casos va ocórrer en Sao Paolo: l’estat ara té 13.894 casos i 991 morts, seguit de el Rio de Janeiro, amb 4.543 casos i 387 morts.

Les dades són alarmants per la velocitat de com el virus s’està estenent per les faveles i barris més pobres. Enmig de la crisi de la pandèmia hi ha una polarització nacional degut al president Bolsonaro i seus seguidors a partir del negacionisme científic i la pressió per a acabar amb l’aïllament social amb el fals discurs de “protegir l’economia”.

No hi ha una política nacional contra la malaltia, el president va defenestrar recentment el ministre de la per creure que ell era un gran defensor de l’aïllament social. L’atur augmenta considerablement amb l’aval del govern i parlamentaris que aproven canvis en les lleis laborals que flexibilitzen drets i redueixen salaris. Tot per a garantir el benestar de patrons, accionistes i banquers “perjudicats” per la crisi (segons Bolsonaro).

Improvisació en el combat a la pandèmia en Sao Paulo

Enmig de les promeses de quarantena, llits hospitalaris, contractació de personal de salut, proves, màscares, gel hidroalcohòlic i caixes d’aigua, una dura realitat va imposant-se: quarantena parcial, falta de llits, fam i morts.

El governador de Sao Paulo que va prometre “provar, provar, provar” té un resultat pífia: encara avui són realitzats només 1.200 proves per dia enfront a la promesa de 2.000 feta pel  mateix governador. I encara hi ha un estoc de 15.000 proves no comptades. Considerant que som 46 milions de paulistes, serà la paciència de la població l’únic que es provarà.

Ambdues informacions, molt importants per a acompanyar l’avanç de la pandèmia i les seves característiques com la seva letalitat, la població de risc, l’arribada a les comunitats superpoblades, van passar desapercebudes pel governador.

Llits hospitalaris, respiradors, màscares, gel hidroalcohòlic, aigua

Malgrat els nombres diversos siguin anunciats cada compareixença, el fet és que l’ampliació dels llits de UTI (*UCI) serà d’entre 7.200 i 9500. Ni és precís comentar que aquests llits seran insuficients a curt termini, i tampoc està clar que tots comptin amb respiradors.

La improvisació i voluntarisme en relació als respiradors pot ser es resolgui, no per una acció planejada del govern, sinó per l’acció de laboratoris universitaris d’enginyeria que van desenvolupar ràpidament respiradors a preus mòdics i d’altres institucions que estan dotant d’un nombre significatiu d’equipaments que estaven sense manteniment.

En las favelas se juntan la deficiencia estructural de los hogares con la superpoblación. Cidade de Deus, Río de Janeiro, el 22 de marzo de 2020.

L’excusa per la falta de màscares per al personal de la salut és que fabricants de països distants estan incapacitats d’exportar-les. Però, què impedeix la indústria paulista de fabricar-les? La falta de gel hidroalcohòlic gratuït per a tota la població no s’explica en l’estat que és el major productor d’alcohol del món.

I la falta d’aigua a diversos barris de la gran Sao Paulo? El governador va oblidar ordenar a la Sabesp que mantingui la pressió de l’aigua durant la matinada per a que tothom tingui aigua potable a casa seva?

Quarantena parcial

ÉS patètic assistir a que el governador culpi la població per no quedar-se a casa. La pregunta seria perquè aquesta població no es queda a casa?

Una part surt de casa per a treballar ja que el governador no va exigir als patrons de sectors no essencials que deixessin els treballadors a casa amb els salaris íntegres durant la pandèmia.

Una altra part surt de casa perquè viu sense les condicions d’aïllament, ja que hi ha milions de persones en petits xaboles, sense recursos per a sobreviure i, en alguns casos, sense aigua potable.

“el capitalisme mata i en les crisis això es fa més dramàtic i visible”

El dia 14, la premsa va informar que l’adopció d’algunes mesures a les faveles podria reduir el nombre de morts (fins a 26.000) a Sao Paulo. Quines són aquestes mesures? Reubicació de famílies a equipaments públics i hotels; higiene; renda bàsica; estructures d’emergència de sanejament; expansió d’UTIs i mascaretes. L’estudi va ser fet per equip del Insper en conjunt amb el col·lectiu Favelas contra el coronavirus. Per què cap d’aquestes mesures va ser pensada pel governador o per l’alcalde de Sao Paulo?

La qüestió és el capitalisme

En aquest moment en que una pandèmia es transforma en una crisi econòmica, les grans empreses nacionals i internacionals disputen no només el pressupost públic sinó també tots els rams de l’economia.

Els governs en totes les esferes –federal, estatal i municipal– a tot el país estan vinculats a aquests interessos econòmics que són prioritaris en relació al dret a la vida, a l’ocupació, a l’habitatge, a la salut i a l’educació de la població. La veritat és que el capitalisme mata i en les crisis això es fa més dramàtic i visible.

Davant d’aquest escenari, tota iniciativa d’autoorganització ha de ser recolzada i extensiva. Són treballadors que volen tenir dret de quedar-se a casa sense reducció de salari. Són les comunitats que s’organitzen per a garantir la distribució d’aliments i materials d’higiene. Són les protestes exigint polítiques públiques dels governs.

Las Palancas – El Santuari

Equip Comunicació CGT Catalunya
Carme Álvarez. Militant de Dones Llibertàries

De la saga Elvira

No paro de donar-li voltes, crec que la resposta a tot plegat la trobaré a Las Palancas. 

Amb la idea de recórrer aquells paratges en solitud, agafo de nou el camí cap als prats. Les fermes petjades entre el matolls fa que m’envoltin aromes de romaní i farigola i amb un gran respir m’envaeix tot el cos l’aire pur d’aquelles muntanyes tan anhelades.

Imagino les avantpassades, les dones que em van precedir, i les seves cuites: havien de compaginar les tasques pròpies de les dones a la llar,  amb la cura del bestiar i el conreu del camp en una economia de subsistència, on l’espelta, anomenada “escanda”, és el cereal més cultivat. 

Absorbida pels pensaments, pujo pels senders de la suau pendent i, de sobte, el cos s’allibera del seu pes i com gronxada per núvols protectors llisco per un forat i, sense cap aturador, descendeixo suaument tot serpentejant pels codolells. En arribar a una petita cavitat el cos s’atura recolzat sobre el costat esquerre. Recupero l’alè i poc a poc prenc consciencia de la situació; en el fons, més enllà dels peus, s’albirava  una cova tota il·luminada. Em remoc en el forat i embadalida contemplo una estança esculpida en la roca que rep llum pels forats d’unes finestres gòtiques. És un santuari!! 

Emocionada, faig un salt i  baixo a la cambra que es troba sota meu. Baguls, calaixeres, una petita taula i dos cadires són al meu abast. Obro els mobles que estan plens d’estris de cuina, roba de la llar, llençols, mantes de llana i manuscrits.  

Qui havia acumulat tot aquell llegat?  Sens dubte algun secret amaga aquest descobriment i estic disposada a esbrinar-ho.  Apassionada en la recerca trobo un lligall; en obrir-lo contemplo les figures arabesques que l’adornen i sorpresa descobreixo que l’escriptura és intel·ligible: parla dels personatges de la mitologia asturiana com El Trasgu, el que ho escombra tot.  Entra a les cases quan els habitants no hi són i s’emporta tot allò que està fora de lloc: pintes, roba de vestir, mantes, eines de cuina, petits aparells del camp, lligalls. Vaig posar-me en situació; sens dubte el forat pel qual jo havia lliscat li servia Al Trasgu per escapolir-se en les seves fugides. En aquella capella gòtica recollia tot el que escombrava de les cases i en ella convivia amb  La Ixana. 

Segueixo llegint que El Nubero, El Trasgu i La Ixana són personatges fruit de legendes asturianes, càntabres i fins i tot gallegues. Encara que ningú els ha vist s’expliquen històries sobre ells. Els Nuberos dominen els núvols i són els culpables de totes les inclemències del temps. Sobre el Trasgu, la gent es posa d’acord en descriure’l com un nan; un ésser petit i de llargues mans i cames amb les que més que caminar salta. Porta un barret vermell al cap i una capa negra que vola al seu pas. Té unes petites banyes i borrissol per tot el cos. La Ixana és una dona morena que va ser abandonada pel seu poble i està destinada a sobreviure robant el menjar per a ella i el seu fill petit. 

Sens dubte, la capella és plena de vestigis on puc retrobar-me amb el passat.

————————————————

Carme Álvarez. Militant de Dones Llibertàries

Coronavirus i desigualtats de gènere. Repercussions de l’estat de confinament a les dones

Equip Comunicació CGT Catalunya

Rosalia Molina. Militant de Dones Llibertàries

La càrrega oculta de la pandèmia sobre les dones

Moltes veus coincideixen que una situació com l’actual pandèmia agreuja la desigualtat de gènere i magnifica les desigualtats ja existents. Adverteixen que la pandèmia tindrà un cost especialment alt per a les dones. Amb un major risc de contagi i de precarietat perquè la majoria de les treballadores en l’àmbit de la salut són dones. Moltes d’elles són, a més, mares i cuidadores d’altres membres de la família. I continuen tenint una càrrega en l’àmbit de les cures ja desproporcionada abans de l’emergència. 

Podríem parlar d’infinitat de situacions en les quals les dones ens trobem en situació de desigualtat en aquests moments de confinament i d’alarma social, però volem denunciar i mostrar aquestes desigualtats envers tres aspectes fonamentals:

  1. Les condicions laborals
  2. La càrrega en el treball de cures
  3. La major incidència de la violència de gènere sota el confinament

Les condicions laborals: treballs precaritzats

Les dones estem en primera línia com a suport fonamental del sosteniment de la vida. Suposem el 85% del personal d’infermeria i ocupacions relacionades; el 70% de treballadores de farmàcies; el 90% de les netejadores d’empreses, hotels i llars (incloses les empleades domèstiques) i prop del 85% de les caixeres de supermercats, sectors majoritàriament feminitzats, precaris i silenciats, amb sous baixos i contractes precaris. A més del fet que moltes dones treballen en l’economia informal, la qual cosa significa que manquen de cobertura mèdica o amb una inadequada, i poca seguretat en els ingressos. 

La crisi sanitària està tenint un gran impacte en col·lectius ja de per si molt vulnerables, feminitzats, precaritzats i en molts casos, racialitzats, com el del personal de neteja, cuidadores a domicili, caixeres, auxiliars d’atenció a domicili, cambreres de pis i les treballadores domèstiques, les anomenades “internes” (principalment immigrants) on la majoria treballen sense cap tipus de contracte laboral i en condicions de “quasi esclavitud”. Moltes s’han hagut de quedar confinades amb la persona que cuiden, o les han fet fora de la feina, trobant-se ara sense mitjans per poder sobreviure. I podríem seguir amb un llarg etcètera.


Un mercat laboral en el qual el 74% de les feines a temps parcial són de dones. En el mercat laboral es ressenteixen els treballs precaritzats que són els més feminitzats, i la conseqüència serà que es precaritzaran encara més, i probablement veurem més atur femení. 

La càrrega en el treball de cures

La crisi que estem vivint també està deixant en evidència que el sistema econòmic on vivim sobreviu sobre la base de la reproducció i normalització de diferents rols socials que, en situacions com l’actual, es fa encara més palès que són insostenibles tant en l’àmbit econòmic com, sobretot, l’humà. 

El cas més evident és el de les dones: la majoria de feines són viables perquè rere seu compten amb un sistema de cures suportat gairebé en exclusiva per les dones. 

Aquest  confinament en les llars està suposant un augment de les cures com a càrrega femenina. Com aquesta situació no es produeix quan s’ha estès la corresponsabilitat en l’àmbit privat i familiar, les dones estem carregant més amb la cura dels fills, l’aprovisionament, cuinar, netejar, cures als familiars grans i/o dependents, i la càrrega domèstica.

El tancament de les escoles motivat pel confinament ha tornat a evidenciar la fallida del model de cures de les societats actuals que delega a les dones la cura de les filles, provocant la següent dificultat per poder “conciliar” la vida laboral amb la familiar, tant si treballen fora com si fan teletreball a casa seva.

El confinament està suposant també un malabarisme impossible a les famílies monoparentals, que són en la seva majoria monomarentals.  Una reducció en els ingressos les condemna a l’exclusió social, a l’elevada feminització de la pobresa. D’altra banda, gairebé tres quartes parts de les persones majors de 65 anys que viuen soles són dones. Afegint les dificultats produïdes pel fet d’estar confinats en 70m2  o menys, o vivendes  sense cap tipus de condicions.

La major incidència de la violència de gènere sota el confinament

Volem fer incidència en la greu problemàtica que representa per a les dones maltractades o en risc de violència de gènere el tancament de les víctimes amb els seus maltractadors. Malgrat que aquesta problemàtica ja existeix en el dia a dia d’aquestes dones, ara amb el confinament s’accentua i s’amplifica, degut al major temps de convivència amb l’agressor i a les dificultats per demanar ajuda en aquesta situació excepcional de reclusió i d’aïllament social.

El confinament domiciliari ha incrementat un 269% les consultes online de víctimes de violència masclista, les consultes al telèfon 016 han augmentat un 20% en relació al mateix període, amb més de 600 crides afegides. Aquest fet podria ser el primer símptoma que les agressions físiques o psíquiques s’estan incrementant a causa del confinament. On a més, malauradament, aquests dies ja hi han hagut vàries dones assassinades.

A Catalunya la Generalitat té constància que 676 dones i 70 nens estan convivint amb el seu agressor.

“les dones estem a primera línia com a suport fonamental del sosteniment de la vida”

Tancats a casa 24 hores. O com a molt amb sortides curtes per a anar a treballar, o comprar. Amb nul·la vida social i una ansietat sobre si la pandèmia afectarà la salut, i com afectarà la teva economia. En aquest escenari és fàcil imaginar que les tensions familiars aflorin i més si hi ha una violència prèvia i oculta que la dura situació pot agreujar.

Veus expertes expliquen que el confinament “no farà que la violència debuti. El que sí que pot ocórrer és que el tancament augmenti la tensió i aquesta agreugi la situació de maltractament. El confinament i els límits fan que l’estrès augmenti i la violència arribi a un punt àlgid“.

Un altre tema preocupant per a les dones amb risc de maltractament i potser la més rellevant, són les seves filles i fills. Les dones saben que el confinament pot agreujar el risc d’agressions cap els menors, són un col·lectiu de risc front la violència masclista i l’exposició al maltractament pot tenir conseqüències greus a llarg termini. És en aquestes situacions on es requereixen de totes les xarxes de suport que puguem oferir-los des de la solidaritat. No les deixem soles.

Aquesta normalització d’injustícies estructurals, com des del feminisme acostumem a denunciar, transcendeix a més la qüestió de gènere (si bé és transversal a la majoria d’elles): afecta també a tots aquells col·lectius que la societat ha anat deixant al marge per poder continuar mantenint l’aparença de ser operatiu i eficient. Estem parlant de les persones que viuen al carrer, de la pobresa crònica, les persones migrades injustament i il·legalment recloses en els CIES, les persones grans que malviuen en soledat, les persones que pateixen explotació laboral, l’opacitat d’un sistema penitenciari que segueix considerant-se un espai aliè pel conjunt de la ciutadania, i un etcètera tan llarg com dolorós. Una realitat que només acceptem en la mesura en què es manté invisibilitzada

Davant aquestes situacions, més que mai hem de lluitar per aconseguir fer possibles els canvis necessaris.

Per poder diluir i reduir l’impacte de gènere desfavorable per a les dones és necessari ampliar la cobertura pels sectors de major precarietat i lluitar per la incorporació de la perspectiva de gènere en les polítiques actives de treball.

Facilitar recursos per atendre les necessitats de cures per poder diluir la  càrrega de dedicació i responsabilitat que recau sobre les dones, i una veritable corresponsabilitat del treball de cures a tota la societat.

Exigir mesures de protecció per les dones en risc de violència de gènere. No les deixem soles. Teixim xarxes de solidaritat i suport mutu.

Ens hi va la vida

Equip Comunicació CGT Catalunya
Núria Martí. Afiliada a CGT i membre de la PDSPT/Marea Blanca

Que retallar en sanitat és un assassinat a dia d’avui és una obvietat. Aquesta ha estat una de les consignes més corejades pels moviments socials i mai havíem pensat que una realitat tant punyent i despietada ens donés la raó de forma tant aclaparadora. Una epidèmia que posa en relleu les mancances socials, econòmiques i polítiques a nivell mundial. 

Les capacitats de reacció davant una epidèmia com aquesta estan molt condicionades per la situació prèvia del sistema sanitari. No només des del punt de vista de llits o respiradors sinó també de capacitat de valoració epidemiològica, de necessitats logístiques previsibles, etc. 

Durant aquests últims deu anys s’ha retallat en un 30% el nombre de llits hospitalaris. Catalunya inverteix en sanitat un 3.9% del PIB, quan la mitjana a Espanya és de 5’9 % i un 7.2% a la Unió Europea.

S’ha retallat en nombre de personal sanitari, en recursos per l’atenció primària, en docència, en investigació… No hi ha una política de salut pública i vigilància epidemiològica. La desinversió provocada per la política austericida a partir de la crisi del 2008 –època d’Artur Mas/Boi Ruiz- no s’ha superat pas, per molt que els pressupostos s’hagin igualat als del 2010. Són molts anys de desinversió continuada i això implica edificis, instrumental i aparells obsolets i equips humans en la més mínima expressió.

Però a més de la situació de partida del sistema sanitari, la reacció del govern (dels governs) ha sigut vanitosa i tardana. La OMS ja va reaccionar tard, declarant el coronavirus com una pandèmia, després de milers de morts a la Xina i a Itàlia. Els governs  europeus i americans també van anar tard. Vanitosa i criminal,  perquè hi havia moltes coses que se sabien:

Se sabia que afectava principalment a persones d’edat avançada, i no s’ha aportat res per prevenir. La manca de protecció a les residències d’avis ha estat i és criminal… un gerontocidi. Se sabia que es necessitarien proteccions pel personal sanitari per tractar els infectats…  i per la població. Espanya també té el nombre més elevat de personal sanitari infectat. D’altres coses es van anar sabent, com la importància dels tests massius a l’estil de Corea del Sud, recomanats per la OMS. Finalment quan els morts ja comencen a fer pila i ens situem en el tercer lloc mundial en nombre de morts, es decreta l’estat d’alarma.

A falta de previsió i recursos, el govern espanyol posa la “unidad de la patria” en primer terme enlloc de posar-hi el confinament de les zones que tenien més alt nombre de contagis i converteix un criteri epidemiològic/sanitari en un criteri polític. S’incentiva una campanya d’aplaudiments al personal sanitari, mentre se’ls envia a treballar sense cap protecció. S’aprofita l’oportunitat d’emprendre una campanya patriotera i opaca (per exemple, xifres de morts i infectats), avalada d’una manera molt tancada per polítics, militars i periodistes… dirigint la culpabilitat contra aquells que es salten el confinament i no contra la reacció erràtica i tardana dels responsables polítics i sanitaris.

A pesar dels militars al carrer i a les rodes de premsa, no es van dur a terme mesures que haurien pogut alleujar la manca de previsió ,per exemple, intervenir d’immediat les empreses de productes sanitaris o susceptibles de fer-ne. De tal manera que un mes després de decretar-se l’estat d’alarma tot just es comencen a repartir mascaretes per a la població i a les residències i als hospitals encara hi ha manca material de protecció. Les comandes de mascaretes promeses que mai arriben… A Catalunya se’ns intenta vendre que els hospitals privats estan sota les ordres de la Conselleria de Salut i mentre hi ha UCIs tancades a les clíniques privades, s’aixequen hospitals de campanya…

“es dirigeix la culpabilitat contra aquells que es salten el confinament i no contra (…) els responsables polítics i sanitaris”

La guerra de classes continua. I és ben viva en aquests moments. En plena pandèmia, quan Espanya està al primer lloc en percentatge de morts per població, el principi del benefici segueix funcionant, s’aplacen les “homologacions” de respiradors, mascaretes o material sanitari i es bloquegen comandes de material per adjudicar-les a un o altre “proveïdor” més adient.

Això ho tenim vist també a nivell europeu i mundial. Les comandes de material sanitari han estat sotmeses a especulació i venudes al millor postor. Per no parlar de la actitud oficial de la UE respecte als anomenats PIGS.

Les promeses que “nadie se va a quedar atrás” no se les pot creure ningú. Les mesures econòmiques que ja s’han implementat com els ERTOs, han estat utilitzades al punt per les patronals per treure’n partit. Les ajudes econòmiques pels més necessitats no arriben. I ens amenacen amb uns nous pactes de la Moncloa. No he vist mai encara que els poderosos s’asseguin amb els representants dels treballadors sinó és per minvar els seus drets.

Aquesta epidèmia deixa al descobert la fragilitat del sistema capitalista, i el seu caràcter ferotge i depredador de persones i de béns. 

Encara no és clar l’origen d’aquest virus, i jo no sóc pas una experta, però moltes veus apunten a que les mateixes causes que provoquen l’escalfament global, la desforestació, l’extracció i maltractament del planeta, provoquen el desequilibri dels ecosistemes i nous comportaments en els virus.  

En tot cas, aquesta crisi és un repte, una ocasió per canviar molt més que el sistema sanitari, cosa que s’ha de fer. Posar al centre les persones i la seva cura i no els beneficis. Ens hi va la vida. 

La vaga de les llogateres

Equip Comunicació CGT Catalunya
Míriam Tijani. Comitè de Vaga de Lloguers de Vallcarca i afiliada CGT Sanitat Barcelona

Estava a punt de baixar al poble quan em va trucar ma mare per preguntar-me si havia pensat com m’ho faria per tornar a casa enmig de tota aquesta situació. Encara no s’havia decretat l’estat d’alarma, però era evident que seria qüestió de dies. Finalment, no van fer falta més de 12 hores perquè es demostrés que ma mare (com sempre) tenia raó.

Ja feia uns dies que algunes veïnes m’explicaven que les havien despatxat, i de la nit al dia es quedaven sense ingressos. Algunes altres, que havien patit un ERTO, tampoc sabien si podrien pagar el lloguer d’abril si no cobraven. Tota aquesta incertesa només ens augurava que si la cosa pintava malament, el que vindria encara seria pitjor.

A altres territoris amb més tradició de sindicalisme llogater, la convocatòria de #RentStrike anava agafant força, i el Sindicato de Inquilinas de Gran Canaria ja parlava obertament de vaga de lloguers general i indefinida el 23 de març. No ens havia de sorprendre, llavors, que la resta de llogateres de tot l’Estat començaren a organitzar-se per dissenyar una estratègia conjunta.

Aquella mateixa setmana, ja  hi havia mig milió de persones sense feina a Catalunya i més de 78.000 treballadores afectades per ERTO. Per si ens calien més motius, els fons voltor i les grans promotores decideixen crear Asval, la patronal de propietaris que vol fer pressió al Gobierno perquè defenga els interessos dels especuladors.

Se sentien veus argumentant que convocar una vaga de lloguers podia ser precipitar-se dintre d’un context que no controlem. És clar, les dimensions de la crisi en què ens veiem abocades són insòlites. Per això era necessari que la resposta fos excepcional. Tindre la pretensió de controlar una vaga només es pot plantejar des del privilegi de qui pot triar si assumeix o no els riscos de fer-la.

“de la mateixa manera que una vaga laboral qüestiona el treball assalariat, aquesta vaga de lloguers qüestiona el dret a la renda”

Finalment, el 30 de març, desenes de col·lectius en lluita per l’habitatge convoquen una vaga de lloguers per exigir la suspensió del pagament de les mensualitats, hipoteques i subministraments bàsics i la paralització de tots els desnonaments, demandes que ja estaven incloses –entre d’altres– dintre del Pla de Xoc Social.

Descobrim aleshores un paradigma totalment invisible fins fa poc, en el qual hi ha una divisió clara entre llogateres i propietàries. Les primeres perceben el lloguer com a una demanda inexorable que travessa cadascun dels aspectes de la seua economia: depenen de la seua faena per assegurar cada final de mes que tindran un sostre. De les segones, en podríem discutir si n’hi ha de menys males i de pitjors. Tanmateix, la barrera de classe és insalvable, ja que, parlant clar, qualsevol persona que tinga cert patrimoni, almenys té on caure morta.

Quina sort! Al nostre barri, ja feia setmanes que la Xarxa de suport mutu organitzava la solidaritat veïnal amb una capacitat resolutiva impecable. A més, el Sindicat d’Habitatge fa anys que és un dels espais on les veïnes lluiten per erradicar els lloguers abusius. Amb aquests dos ingredients no vam tardar massa a constituir el Comitè de vaga de lloguers de Vallcarca, el primer de les desenes que s’han replicat arreu de tot l’Estat.

No coneixíem més precedents d’una vaga de lloguers de les dimensions d’aquesta, però no hi havia dubte que s’havia d’organitzar des de la base cap a dalt. El discurs de les llogateres és un discurs de classe: tant fa quin contracte tinguem, el que ens uneix és que totes estem per sota de les propietàries que fan negoci amb una necessitat bàsica com és el nostre sostre. En aquest sentit, el sindicalisme combatiu pot entendre perfectament quins són els mecanismes als quals planta cara la vaga de lloguers.

Ara mateix, les treballadores amb ERTO ja sumen més de quatre milions en tot l’Estat, s’han destruït vora 900.000 llocs de treball. El relat per part de la classe propietària continua eludint la funció social que ha de tenir la propietat privada, continua expulsant veïnes per fer pisos turístics amb el vistiplau de l’administració pública, i davant una vaga de lloguers ens intenten argumentar que ser rendista és una feina molt dura… Una companya del Sindicat de Llogateres sentenciava l’altre dia que «el rendisme és una pràctica que té les mans tacades de sang». La cultura de la hipoteca, que promovia el règim de propietat mitjançant l’endeutament de la classe treballadora, ens va fer pensar que podíem ser totes iguals, però propietàries i llogateres mai ho serem.

Jo truque a ma mare i li explique tot això, encesa de ràbia i més convençuda que mai de què estic actuant en conseqüència amb tot el que m’han ensenyat a casa a defensar amb dents i ungles, i ella em diu: «Vale, però no te metas en líos». Pot estar tranquil·la, perquè tothom sabem que quan una vol brega se la busca sola, i en aquest embull ja fa temps que sabem que no estem soles.

De la mateixa manera que una vaga laboral qüestiona el treball assalariat, aquesta vaga de lloguers qüestiona el dret a la renda. Potser prompte arribarà el moment en que la vaga de lloguers no es farà per necessitat, sinó que les llogateres aniran a la vaga per desobediència.