Vicenç Pujals
«A vegades la pau no és més que por». Ho cantava Raimon els grisos anys seixanta. La pau, la por. Quan els grans propietaris rurals van reconstituir el Sometent Armat de la Muntanya de Catalunya el 1855, ho van fer sota un lema que deia: «Pau, pau i sempre pau». La por, la pau, sovint són dos plats d’una mateixa balança.
Llegeix mésFonsi Loaiza (San Fernando, Cádiz, 1990) fa periodisme i no relacions públiques; per això de seguida les mencions a Pegasus quan poso la gravadora o el «si no me meten en la cárcel» tot just després de saludar-nos. Confronta aquesta teranyina que hem anat coneixent com el Règim del 78. A Sospitosos habituals (Tigre de paper, 2024) posa el dit a la llaga al periodisme, l’Església, la monarquia… les potes del règim. I si una pota cau, diu, cau tot. Ens colem al pati de l’Ateneu Barcelonès, la casa dels senyorets, per parlar-ne.
o sobre com sobreviure a la calor i a una patronal infernal
Laura Gené i Sanz, Sindicat d’Ensenyament de Barcelona, Sector lleure
[Podeu consultar la seva guia germana sobre autodefensa laboral en cases de colònies]
Al món del lleure, treballar al casal d’estiu sol ser l’eina que moltes hem trobat per poder sobreviure econòmicament els mesos d’agost i setembre. El curs escolar acaba a finals de juny i passem a període d’inactivitat.
Aquest article és una aproximació als drets laborals bàsics en un casal d’estiu. Així doncs, si en lloc de ser treballadores del lleure formeu part de les famílies que hi porten les criatures, llegiu també atentament aquest article per poder acompanyar l’equip de monitoratge a reivindicar les seves condicions laborals. El suport de famílies i de tota la comunitat educativa és crucial per poder revertir la precarietat del sector.
Llegeix més
Ferran Aisa, historiador i comissari de l’Any Salvat-Papasseit
Joan Salvat-Papasseit va néixer el 16 de maig de 1894 al carrer del Comte d’Urgell, 93, de Barcelona. Dos anys després, naixia el seu germà Miquel. Eren fills de Joan Salvat Solanas i d’Elvira Papasseit Orovitg, tots dos barcelonins del barri de Sants però oriünds del camp de Tarragona. Família d’extracció humil, senzilla, la mare gairebé analfabeta i el pare fogoner dels vaixells de la Companyia Transatlàntica del potentat Antonio López y López.
Llegeix més
Jordi Martí Font
Un dels motors de l’auge de l’extrema dreta a nivell europeu i mundial ha estat, sense cap mena de dubte, un combat cultural que en molts aspectes han guanyat. A vegades, perquè les esquerres no han plantat cara i han permès que els seus discursos ideològics amaressin àmplies capes de la societat, majoritàriament joves, i en altres ocasions perquè la radicalitat dels seus plantejaments provocava que la resta de la societat se’ls mirés més com uns excèntrics que com un perill. I a poc a poc, l’extrema dreta s’ha apropiat, en el terreny literari, que és del que vull parlar en aquest article, de noms, llibres, obres i autors. El cas d’Ezra Pound a Itàlia amb la creació de Casa Pound l’any 2003 i l’extensió a més de 150 indrets de la geografia italiana d’aquest projecte obertament neofeixista ens hauria de fer pensar una mica, però en això també continuem absents.
A qui em refereixo quan dic que «continuem», de quin «nosaltres» estic parlant? Doncs de la classe obrera, de les llibertàries i anarcosindicalistes, a qui va dirigida aquesta publicació i a qui amb aquest article vull esperonar no només a llegir Papasseit sinó a fer-se seva la poesia catalana contemporània a partir d’autores i autors que ens pertanyen i han de ser, mentre n’hi hagi, part del cànon literari català.
Llegeix més
