Redacció
El graffiti i el muralisme han irromput a la realitat urbana de moltes ciutats i pobles del nostre país fins a convertir-se en una realitat quotidiana. Aquest mes parlem amb Rock BlackBlock, un artista urbà que pinta i decora l’espai públic amb missatges reivindicatius i amb un estil propi que l’ha fet convertir-se en un dels referents de l’art urbà.
– Bon dia Roc, hi ha obres teves a molts racons del país. T’autodenomines il·lustrador “tot terreny”, a què et refereixes amb això?
Primer de tot, hauria de dir que hi ha dos conceptes aquí. Un és il·lustrador i l’altre tot terreny. Jo em considero il·lustrador perquè el disseny gràfic implica un exercici de comunicació que implica l’emissor com el receptor. Molts artistes fan una feina unidireccional, projecten cap enfora la seva idea. En aquest cas, tot i que és una disciplina artística, té molt d’il·lustració. I tot terreny perquè utilitzo el mateix concepte per il·lustrar portades, llibres, murals… per tant, és tot terreny perquè s’aplica a diferents suports i disciplines.
– Vas començar com a il·lustrador i tatuador. Què et porta a passar al graffiti i convertir-te en un referent de l’art urbà?
Bé, no sé si sóc un referent de l’art urbà, però sí que puc explicar com vaig passar al món del graffiti. Sempre havia tingut una inquietud artística i creativa, i vaig trobar en la il·lustració i el disseny gràfic camp per córrer. Però també sempre he tingut inquietuds socials, des de que em va arribar la carta de la mili i em vaig sumar al moviment d’insubmissió. D’aquella època recordo molt els murals que es feien. Venia l’Azagra, per exemple, marcava en guix, i vint persones feien un “pinta i colorea” que deia jo. A mi allò em despertava molt d’interès. Vaig tenir la sort de coincidir amb un artista del graffiti i em va donar la primera empenta d’això de pintar amb un esprai. Allò va ser com oli en un llum perquè vaig poder compaginar aquestes dues facetes de la meva vida. Donar-me una eina com un esprai em va donar l’oportunitat de introduir a aquells murals polítics i de caràcter reivindicatiu tota la vessant artística i creativa. I allò va ser a l’època de l’Hamsa, un centre social okupat al barri de Sants, amb moltes parets que em van servir de llenç.
– Moltes de les teves obres tenen un important component social, reivindicatiu… Podríem dir que el compromís social és part essencial d’aquestes. Perquè?
Bé, com us dic, les meves inquietuds socials i la necessitat d’incidir en l’entorn per transformar la societat cap a una societat més justa ha estat sempre. Juntament amb les inquietuds artístiques que us he comentat. El muralisme és una eina de primera línia per donar a conèixer totes aquestes inquietuds. Per exemple, quan pinto un quadre sempre em surt una vessant més artística i introspectiva, però l’espai públic, que és un espai col·lectiu, que ens pertany a tots i totes, és un espai idoni per visibilitzar coses que ens impliquen a tots i totes. Aleshores, on em situo jo és en ser un interlocutor, i intento recollir les inquietuds d’una part de la societat per posar-ho en aquest espai públic i donar-ho a conèixer a la resta de la societat. Seria com una espècie de mediador d’aquestes inquietuds. I això ho faig perquè vull incidir en el meu entorn per una transformació social.
– Que vols transmetre amb les teves obres?
Com us comentava, amb aquesta vocació de donar a conèixer inquietuds col·lectives intento també buscar punts de confluència. De vegades tinc encàrrecs i pinto coses que, bé, són encàrrecs professionals per dir-ho d’alguna forma, que potser em motiven relativament poc. També és veritat que tinc les meves línies vermelles, i si no em sento a gust amb el missatge directament no ho faig. Però bé, el que intento, sobretot quan es tracta de treballar en l’espai públic és realitzar missatges col·lectius en els que jo em sento a gust i reflectit. Aleshores, malauradament en aquesta societat coses que cal combatre i treballar hi han moltes, per tant l’antirracisme, l’antifeixisme, la lluita contra l’especulació… no sé, les inquietuds són moltes i diverses.
– Hi ha una vinculació evident de les teves obres amb els moviments socials i la protesta. Els autors soviètics dels anys vint buscaven quelcom similar. Beus d’alguna tradició artística en concret?
Bé, la veritat és que m’inspiro en moltes. És curiós que m’esmenteu els autors soviètics perquè és una corrent que donaria molt de què parlar, perquè hi havia una part de voluntat de transformació, però molts dels autors avantguardistes van acabar rebent una imposició sobre el realisme soviètic i havent d’abandonar les seves corrents més transformadores perquè no eren enteses pel govern soviètic o per l’Estat. Bé, jo m’inspiro… no sé, en realitat tinc moltes influències que van des del graffiti més ortodox fins el muralisme llatinoamericà que em sembla que potser és el referent on jo… No diré on m’emmirallo perquè em sembla molt pretensiós, però sí que és un gran inspirador, sobretot per aquest concepte d’utilitzar l’espai públic i utilitzar els murals com una via de donar a conèixer la història i una mica les aspiracions socials de tota la comunitat. Però com us deia, i sobretot avui amb les xarxes socials que estan rebent inputs i referències a temps real de tot el món, en realitat les influències són infinites.
“on em situo jo és en ser un interlocutor (…) i això ho faig perquè vull incidir en el meu entorn per una transformació social”
– Com veus l’espai públic? Quina visió tens de l’activitat artística urbana?
A mi m’agrada parlar molt sobre el concepte de l’hegemonia cultural. Tampoc és que sigui un gran entès, però em semblen molt interessants els plantejaments de Gramsci, que parla de qui ostenta l’hegemonia cultural té en realitat un control sobre la societat. Crec que a nivell urbà, i sobretot Barcelona, és un grandíssim exemple. Durant molt de temps hi ha hagut un poder que ha ostentat aquesta hegemonia que ha sigut qui ha puntuat i qui ha decidit què era legítim i què era correcte i què era ser un bon model de ciutat i un bon model artístic i què podia passar al carrer i què no. Crec que gràcies a les xarxes socials, i crec que el muralisme i el graffiti són un revulsiu contra això que s’escapa per tots cantons i això amb les xarxes socials hem pogut constatar que corrents com el graffiti com l’art urbà tenen un recolzament molt més gran del que la burgesia definia i el que tenia cabuda en una ciutat. Per mi l’espai públic és part de l’espai personal de tots nosaltres però que transcendeix a l’individu, també a nivell col·lectiu. Jo sempre poso d’exemple que quan tu et sents d’un lloc tens la necessitat de marcar-lo, d’incidir en aquell espai. Si estàs en una habitació d’hotel és un espai neutre i escèptic, i converteixes un espai en casa teva quan pots decorar-lo, quan pots d’alguna marcar-lo i fer-‘te’l teu. Crec que això és el que passa a la ciutat. I quan sortim i prenem els carrers i els hi donem colors i expressem les nostres inquietuds, crec que estem convertint espai escèptic en casa nostra i li estem donant vida. Per tant crec que és imprescindible que la ciutat estigui viva i als carrers es noti aquest batec.
Sobre l’activitat artística urbana… crec que això donaria per quatre entrevistes més. Si bé per un cantó s’està convertint en un fenomen “mainstream”, en un fenomen que fins i tot de vegades s’està convertint en una eina de gentrificació, també es pot convertir en una eina de transformació, de lluita i de suport als moviments veïnals i de base. En realitat, crec que té tantes cares com persones i artistes pugui haver-hi al carrer.
– Pregunta obligada. Drets d’autor, què en penses?
És una pregunta interessant. En realitat viure de l’art significa moltes vegades morir de gana. També és cert que l’art és una eina d’especulació de primera línia, aleshores la línia i la frontera és una mica delicada. Com a creador, necessito que es respectin algunes condicions sobre el dret de l’autoria, és a dir, l’autor ha de tenir uns drets. Ara bé, també sóc un ferm seguidor del que són els conceptes de Creative Commons o el Copyleft i, bàsicament, el meu plantejament potser seria posar una mica de sentit comú. És a dir, si de les obres que es creïn es genera un lucre, crec que el primer que se n’ha de veure beneficiat és el creador. I de la mateixa manera que tots, inclús els autors i creadors, ens nodrim de tot el que trobem al nostre voltant, especialment a les xarxes socials, també crec que és de rigor que siguem generosos amb fer aquesta devolució i compartir aquest material. Crec que ens enriqueix com a societat. Desgraciadament, avui dia, els drets d’autor acaben protegint més als intermediaris que no pas als creadors originals. O, en tot cas, respecta i afavoreix els creadors que ja tenen un volum i un comerç molt fort, i en canvi altres que treballen d’una forma més autònoma o més marginal segueixen estant més desprotegits. Crec que els drets d’autor avui dia formen part d’un sistema pervers i capitalista i caldria donar-li la volta i revisar-ho, com tantes altres coses…
