Quan analitzem la realitat a través de les teories, en aquest cas l’anarquisme, es corre el risc de que la realitat no encaixi amb el nostre puzle doctrinari de l’anarquista ideal. Sembla que alguns obliden que al terreny de les teories, és igual si és sobre anarquisme o sobre animalisme, hi ha una fase empírica, a partir de l’observació i la reflexió de la realitat i una fase filosòfica i racionalista. L’empirisme a les ciències, diguem-ne pures, avui dia està tan assumit que la meva filla de nou anys sap que quan cau al llençar-se d’un arbre la causa principal no és per falta d’ales per volar, sinó per la tossudesa de la força de la gravetat. No obstant, alguns continuen insistint en mantenir un excés de racionalització llibertària, amb tota la seva saviesa d’anys de teorització i reflexió sobre el que altres han experimentat i escrit analitzant la realitat que els hi va tocar viure, a l’hora d’analitzar el que avui està passant a nivell social, polític, al carrer, als barris i als centres de treball, en això que per aquí anomenem Catalunya.
D’aquests experts en ideals de tots, hem après últimament, per exemple, que la proximitat és un factor determinant per l’opressió de classe. A Estat gran, opressió gran; a Estat petit, en aquest cas català, opressió més gran. Per tant, des de l’anarquisme involucrar-se en la lluita independentista a Catalunya, a més de ser antinatural a la pròpia teoria llibertària, no serveix per res. Atenció navegants. Ara bé, el que no s’explica és la raó per la qual la classe dirigent catalana, molt propera i sempre predisposada a defensar els seus privilegis cada cop que s’ha vist desbordada pel moviment obrer (afortunadament llibertari… pel fet diferenciat català), per la revolució social, ha necessitat tirar del Primo de Zumosol de l’Estat espanyol, encara que només sigui per a que els hi enviï un Capità General com deu mana. Sembla que la prosaica teoria sobre l’opressió per proximitat, entra d’altres que no entrarem a comentar, per descoratjar suports àcrates a l’independentisme anticapitalista i antifeixista, s’ajusta més a la falta de visió realista i empírica del que està passant en aquest país que a la realitat històrica. Bé, que cadascú pensi el que vulgui, però per nosaltres en nom de l’anarquisme no parla ningú, per molt doctor que sigui en les seves teories i inepte en la seva pràctica.
“hem de donar suport a tot intent de ruptura amb el règim del 78”
No és senzill tenir una posició clara en aquestes circumstàncies. I menys per una organització com la CGT, un sindicat que lluita per la llibertat econòmica, política i social de la classe treballadora, pel seu dret a la subsistència, que alhora hauria de ser el fonament en què basar la lluita per la llibertat dels pobles. La CGT no pot inhibir-se en aquesta lluita però tampoc podem quedar enredats en el joc del politiqueig electoralista i manipulador al que se’ns pretén arrossegar cada cop que es demana, des de sectors independentistes més o menys afins, la nostra participació, el nostre suport, com a sindicat combatiu. No s’ha de ser molt enginyós per acusar d’ingenuïtat als que creuen que amb el procés independentista i la República Catalana es construirà la Revolució Social i llibertària de juliol del 36. En canvi, als que juguen aquesta partida a tot o res amb les cartes marcades per principis inamovibles, no trobant ni una sola raó per donar suport o almenys col·laborar de forma circumstancial amb l’independentisme antisistema com a millor estratègia per començar a caminar cap a una societat alliberada de qualsevol forma de dominació. Més que ingenus, diríem que superen la candidesa volteriana.
Hem de ser conscients que els intents de control i manipulació política del malestar social a Catalunya, de canalitzar i dirigir la lluita de la classe treballadora, per part del catalanisme conservador, és a dir, d’unificar el discurs de l’alliberament nacional i la problemàtica social no és res nou. Podríem dir que s’han donat al llarg de la nostra història més recent diferents formes de fer-ho i que, sense pretendre ser reduccionista, es podria parlar de la “via Cambó”, col·laboracionisme amb les dretes espanyoles, quan la qüestió social a Catalunya es posa lletja, per dir-ho d’alguna manera. I la “via Macià”, ruptura amb l’stablishment polític espanyol de forma unilateral, però, alhora, de forma previnguda per no acabar arrossegat pel somni de la Revolució Social. O sigui que l’independentisme progressista de l’esquerra anticapitalista i la lluita de la Goloss Truda (la veu del poble) en aquest país (molts militant en l’anarcosindicalisme) sempre ha tingut dos enemics comuns: la classe dominant espanyola i la seva homòloga a Catalunya.
Això no és res nou pels que militem a les diferents trinxeres contra el capitalisme, com també ho és el tenir clar que els moviments socials subvencionats com l’ANC o Òmnium juguen un paper important per a disciplinar i controlar la protesta popular per a que no derivi en un conflicte entre classes socials antagòniques. El sistema liberal actual somia amb consolidar una societat bilateral, de tolerància, entre el capital i la classe treballadora. Un món feliç on no tingui cabuda l’esquema de la negociació col·lectiva, on una vegada desarmat el potencial del sindicalisme combatiu, el concepte de moviment obrer passi a les estanteries de les biblioteques universitàries, i no en totes, també sigui dit. Amb aquesta lògica, les classes mitges com a identitat social i política venen a ser el Messi dels canvis socials a les nostres societats democràtiques i liberals, per tant, no és estrany que estiguin dirigint un procés polític com el català cap a la recerca de la República d’Ítaca.
En aquesta conjuntura, un cop més, el tema nacional sembla que pretén ser el Loctite que unifiqui i agrupi tot l’esforç de dissidència social i laboral. Com estem veient als últims resultats de les eleccions sindicals de la Intersindical a les Administracions Públiques (inter-sindic. gen.cat): de la lluita de classes passem al discurs nacional de ruptura amb les espanyes. Per tant, al discurs conformista que des de fa alguns anys reprodueixen alguns mitjans de l’stablishment polític econòmic de que el sindicalisme està en crisi i ja no funciona com a força per lluitar contra el capital i el poder polític que li dona cobertura, ara s’hauria d’afegir: els sindicats, sobretot els combatius com la CGT que no renunciem a la lluita de classes, que segueixen sent una pedra a la sabata del sistema, tampoc funcionen, han quedat sobrepassat pels temps, ara sembla que l’única cosa vàlida és el suport al nou sindicalisme groc que pretén dirigir la lluita laboral i el conflicte social cap al terreny mort de les institucions.
Retallades i repressió, aquesta és l’autèntic full de ruta del nacionalisme català que avui pretén suplantar a l’independentisme compromès amb la lluita anticapitalista i antifeixista. En temes de repressió ho veiem cada cop més que les forces policials del país, com els calçots, actuen contra la dissidència social i laboral. Hem viscut moments èpics en aquest sentit, dignes de ser explicats en una altra Història Universal de la Infàmia, om quan el nacional/indepe Felip Puig llença la seva actualitzada campanya “Delateu” contra els que participarem a la vaga general contra les retallades del 2012 –actualitzada perquè es basa en una altra vaca sagrada del nacionalisme català, Prat de la Riba, que dugué a terme la mateixa campanya contra els sindicalistes i anarquistes que participaren a la revolució de juliol del 1909. Eren els temps en que un cop pujaves a Montjuic era difícil baixar a la Barcelona Rebel. Del castell al cementiri amb quatre trets al pit, el més normal-. En fi, controlem la ira. Tot això és tan evident que cansa ja haver de repetir-ho una i una altra vegada. Però no ho oblidem, per a que no ho oblidi ningú.
Defensem, per tant, un model federal lliure, que com en les nostres relacions personals, es basa tant en el dret a unir-se per mutu acord, com en el dret de separar-se unilateralment
Dit tot això, s’ha de pensar en el que diem que pretenem amb els nostres principis ideològics i el que realment fem al nostre dia a dia. Per començar, en el tema del dret a l’autodeterminació dels pobles, si ens autodefinim com a federalistes haurem de pensar i actuar com a tal. El nostre federalisme té a veure més amb el federalisme de Pi i Margall que no pas amb la pamplinada centralista de l’estat de les autonomies socialdemòcrata, per tant hem de defensar el dret dels individus a federar-se lliurement per a construir institucions municipals que a l’hora es federen per construir nacions “naturals”, no Estats. Defensem, per tant, un model federal lliure, que com en les nostres relacions personals, es basa tant en el dret a unir-se per mutu acord, com en el dret de separar-se unilateralment. És a dir, si ens definim com a federalistes, això implica inequívocament que estem pel dret d’autodeterminació de comunitats i pobles, així com per defensar les decisions que aquests, lliurement, puguin assumir amb el dret de separació, d’unió i de secessió entre ells. És per tot això que hem de donar suport a tot intent de ruptura amb el règim del 78, que no és més que una rèmora d’un Estat que funciona com una institució essencialment tòxica com un conglomerat d’interessos que pretenen establir opressions polítiques de classe i de nació.
El cóm traduir tota aquesta matraca d’ideals a la realitat de les nostres relacions socials i laborals com a cegeteres i fer complir els acords orgànics sobre el tema, és la qüestió. Entre totes haurem de decidir-ho i només ens servirà allò que puguem crear nosaltres mateixes, i mentrestant s’ha de mantenir la dissidència als centres de treball, als barris, als carrers i allà on es lluiti contra aquesta societat capitalista.
I com que crec que el nostre independentisme respon més a una qüestió ideològica que a una qüestió d’identitat, podem confluir sense problemes en les lluites socials i polítiques amb gent que s’autodenomina independentista i anticapitalista. Ens uneix un mateix objectiu: acabar amb un sistema i un Estat repressor i punt. Som la Goloss Truda del Procés, i no els únics.
Martin Navarro Zamora. Afiliat al sindicat d’Administració Pública de Barcelona i Secretari de Formació de la CGT de Catalunya.
