Toni Álvarez
Sovint pensem en mestres i professores quan parlem de treballadores dels centres educatius, sobretot les persones que no estan avesades al que succeeix dins de les escoles i instituts. Però hi ha tot de treballadores que, sense la feina de les quals, els centres educatius no podrien obrir les portes: conserges, administratives, cuineres, monitores de menjador, vetlladores o el personal d’atenció educativa (PAE), figures que acostumen a passar desapercebudes perquè, tret d’algunes excepcions, no són representades als claustres i no acostumen a tenir tracte directe amb les famílies.
Però us imagineu un centre educatiu sense la neteja diària? I sense persones que acompanyin als infants en el menjador, cuinant o no, al migdia escolar? També podríem dir el mateix de les conserges, tot i que a Catalunya hi ha un bon grapat d’escoles que, pel fet de ser rurals, no tenen aquesta figura, la feina dels quals recau en els mestres del claustre d’aquests 363 centres escolars de Catalunya.
Posats a imaginar, imagineu que no hi hagués personal d’atenció educativa com les tècniques d’educació infantil per a atendre els infants d’I3, les educadores i integradores socials per acompanyar als alumnes amb situacions desfavorides, les educadores i auxiliars d’educació especial per facilitar el que demanen el decret d’inclusió i els drets humans. Ho imagineu, oi?
Doncs no cal perquè aquestes figures no hi són a on cal que hi siguin. Aquest curs hi ha unes 880 tècniques d’educació infantil per les 1.723 escoles d’infantil i primària que hi ha a Catalunya, millor dit pels 3.004 grups d’I3. Si parlem de les educadores i integradores socials són 300 les professionals nomenades pels 3.825 centres públics de primària i secundària del país, fet molt greu quan sabem que són 730 els centres definits com a màxima o alta complexitat, amb grans necessitats socials.
El greuge augmenta exponencialment quan sabem que hi ha unes 3.700 vetlladores que miren d’acompanyar els infants amb necessitats educatives especials (NEE), contractades per diverses fundacions i empreses de serveis que exposen a la precarietat econòmica i contractual aquestes treballadores, mentre només són unes 100 auxiliars d’educació especial contractades directament pel Departament d’Educació. És personal sobre el que està recaient bona part del decret d’inclusió, personal externalitzat, precaritzat i, de vegades, poc format. Les baules més febles tocant-se diàriament (alumnes amb NEE i elles), maltractades per l’administració, exigides pel dia a dia i les situacions quotidianes que demanen el millor d’elles a cada moment.
Darrere de moltes d’aquestes figures educatives hi ha persones que, malgrat tot, fan cada dia una tasca fosca, poc reconeguda professionalment tot i la feina que desenvolupen, amb contractes temporals que acaben el 21 de juny i tornen a començar l’1 de setembre. Tenim un sistema educatiu low cost per desenvolupar un decret com el 150/2017 de l’atenció educativa a l’alumnat en el marc d’un sistema educatiu inclusiu, que requereix la inversió del 6% en educació que la Llei d’Educació de Catalunya va aprovar el Parlament de Catalunya el 2009. Una inversió que, ara per ara i en les estimacions més optimistes, no arriba al 4%. Un compromís legal i social imprescindible per garantir una educació pública equitativa, inclusiva i de qualitat.
Us imagineu un sistema d’educació realment públic i amb el 6% del PIB? Potser no caldria fer ciència-ficció i aplicar l’aprovat en seu parlamentària per permetre dignificar i reconèixer a totes les treballadores de l’educació, les persones que cada dia fan possible un sistema educatiu públic i inclusiu que ara mira de fer-ho possible pel sobreesforç, laboral i econòmic, de treballadores i famílies.
