Memòria històrica

La memòria històrica és, ras i curt, una de les formes de la memòria, un dels tipus de memòria. Té com a característica bàsica que l’adjectiu «històrica» vol dir, sobretot, compartida, col·lectiva. Per tant, no depèn d’una sola persona o d’un grup reduït d’elles sinó que és dependent de la majoria de la població. És, per això mateix, una memòria fràgil perquè no tothom recorda el mateix, les mateixes coses, les mateixes persones o moments. Així, per tal que sigui col·lectiva, cal acordar què cal recordar i què no, què ha de formar part d’aquest record i què podem oblidar o menystenir a l’hora de marcar-ne les parts realment importants. 

La memòria històrica pot ser robusta, àmplia i complexa; i li podem aplicar aquests adjectius perquè en ser diversos els actors de la col·lectivitat, la memòria no depèn d’un d’ells, de dos ni de tres, sinó de tots o de molts més. I aquests es poden dotar de mecanismes de record que facin que fins i tot quan tots els membres de la col·lectivitat que recorda desapareguin, els seus successors encara puguin conèixer aquells records i els assumeixin com a propis.

En resum resumit: quan parlem de memòria història hem d’entendre que les seves fortaleses, que dirien ara, són també les seves febleses. I també podríem deduir que la memòria història no existeix si no hi ha una part important de la població que decideix investigar-la, remenar-la, triar-la, debatre-la, matisar-la o canviar-la i finalment assumir-la i compartir-la.  

El centre de la qüestió és: qui decideix allò que el cos social ha de recordar? La pregunta és de les més difícils de respondre, un cop més, i, alhora, en un altre contrasentit flagrant, de les més senzilles i fàcils. Perquè la construcció del passat comú, ja sigui proper o llunyà, depèn directament de qui mana, del poder que té cadascú en cada moment de la història. 

I és ara que arriba la pregunta central: qui és qui mana?

En les nostres societats occidentals, neoliberals i turbocapitalistes, mana allò que els amos anomenen «mercats» per no dir-los directament «extorquidors» o «criminals», que serien dos noms que els escaurien millor. I els qui ens diuen representar, els polítics, fan d’altaveus de qui mana, de netejadors del poder dels amos, amb pàtina democràtica, i, finalment, de fixadors de la memòria històrica. 

Alhora, en el camí per construir els records col·lectius, també pot manar, és a dir tenir poder, qui lluiti públicament i de totes les altres maneres possibles per construir un relat que pot no ser coincident amb el que els manaires han triat com a l’hegemònic o l’únic. Aquests «alternatius» manen menys però poden arribar a construir part de la memòria històrica col·lectiva, sempre que no col·lideixin massa amb el relat dels amos de veritat, és clar. 

Pensava tot això, alhora i remenat, mentre escrivia un article1 per a la bona gent de la Marxa dels Maquis, en una edició de la qual vam tenir la sort de participar amb Llunàtics, el grup de folk-core en què tocava ara fa ja uns anys. A més de tocar-hi, vam gaudir de les rutes dels maquis recuperades per aquesta indòmita gent que ens expliquen una memòria que el poderet catalunyès ha obviat o, senzillament, després d’esforçar-s’hi molt, ha esborrat.

I és aquesta una iniciativa que cal lloar com a contrapoder i, alhora creadora i recreadora d’una realitat que pot enfrontar-se al relat del poder i aconseguir, al cap i a la fi, que aquest no esdevingui únic ni immutable. Per tant, que es converteixi en molt més real del que els amos tenien previst. 

1 Col·lectiu A les Trinxeres. 20 anys d’Ofensiva contra l’Oblit. Marxes d’Homenatge als Maquis. Pàgines 118-119.

Articles relacionats