Kota, Grup d’Internacionalisme d’Acció Social Catalunya
Fa uns mesos el Consell de Seguretat de l’ONU va aprovar una resolució proposada pels Estats Units en la qual es reconeix la sobirania del govern del Marroc, liderat per Mohamed VI, per ocupar, explícitament, el Sàhara Occidental, antiga colònia espanyola.
El pla de “pacificar” els conflictes geopolítics encapçalat per Trump correspon a una estratègia de deslegitimació de la resistència de tots els pobles en lluita, tal com hem comprovat amb el genocidi cap al poble palestí. Aquesta acció no és un fet aïllat, no es tracta d’un conflicte geopolític puntual, sinó que forma part d’una estructura imperialista organitzada i recolzada per uns mitjans de comunicació de masses que normalitzen dia rere dia les ocupacions als territoris en resistència.
Per tant, enfront del que denominen «terrorisme», què els hi queda als pobles? El silenci submís per aturar l’escalada d’assassinats cap a la població civil. Mentrestant, els Estats moderns es mostren a través dels mitjans de comunicació i organismes oficials com l’ONU com una salvació, una solució al conflicte que ells mateixos generen. Ho hem vist amb Palestina, on amb els suposats “acords de pau” l’Estat d’Israel, amb el suport explícit d’Estats Units, pretén continuar l’ocupació sense cap responsabilitat legal.
La Unió Europea és totalment responsable i còmplice. Mentre Pedro Sánchez rebutja un genocidi, continua finançant aquest comerç d’armes; mentre les línies polítiques europees parlen d’antirracisme, l’ONU exposa a tot un poble (post)colonitzat per l’Estat espanyol com és el poble sahrauí a l’ocupació total per part del Marroc. Aquesta és la pau que ens venen i estem acceptant, potser perquè ens queda lluny, per la supremacia blanca i europea, perquè no ens sentim part d’aquests conflictes, pel colonialisme normalitzat o perquè ni tan sols ens arriba l’altra part de la història plena de resistències.
La qüestió, doncs, és que, igual que el capitalisme salvatge guanya terreny gràcies a esprémer el poder de la globalització econòmica, nosaltres hem de poder comprendre que la nostra mirada també ha de ser internacionalista. Des de l’acció sindical als nostres centres de treball per aconseguir petites millores i des d’una supervivència individualista quotidiana perdem de vista tot allò que passa a fora del nostre propi cos i/o comunitat. Es tracta de canviar el focus, d’aprofundir en el que hi ha darrere de la geopolítica i apreciar que formem part de la mateixa classe treballadora i que el que succeeix aquí afecta allà -i viceversa- des del primer segon.
No podem permetre’ns desconnectar del que passa al Sud-Global com si no tinguéssim una herència plenament colonial i un present postcolonial. El colonialisme mai ha marxat, continuen vigents totes les estructures, multinacionals i relacions nord-sud que perpetuen la distinció i ocupació dels territoris. Davant de l’auge de l’extrema dreta i els discursos racistes no podrem lluitar contra aquests sense parlar de processos colonials i de responsabilitats i reparacions.
Formem part de la mateixa cadena, però no totes tenim les mateixes condicions de vida. En conseqüència, no podrem parlar de llibertat si no parlem de l’alliberament dels pobles. No podrem reivindicar millores en les nostres condicions de vida si no reivindiquem millores de condicions de vida de les nostres companyes arreu del món. Això ens permetrà assolir una vida digna i de justícia social des d’una perspectiva global. No podrà haver-hi processos revolucionaris sense l’organització de tota la classe treballadora. Per tant, davant de l’individualisme com a centre de les nostres vides que impera a Occident serà essencial estendre i entrenar la solidaritat entre pobles.
No és casualitat que sentim impotència o que no tinguem agència per actuar davant les barbàries que veiem dia rere dia. Tampoc és casualitat que no estiguem al corrent de les lluites de resistència a Chiapas, les manifestacions del sector tèxtil liderat per dones a Bangladesh, les vagues a diferents territoris contra Amazon, la defensa del territori a tota Abya Yala o la proposta política organitzada de forma permanent al Kurdistan.
Com sabem -i venim cridant- no hi haurà pau sense justícia, però tampoc hi haurà justícia ni l’alliberament de territoris històricament colonitzats sense la solidaritat i lluita internacionalista.
