Marc Barrobés i Meix
Objector insubmís
L’any 1984 el govern va aprovar finalment una llei d’objecció de consciència, que regulava la negativa creixent de joves objectors a fer la mili. Aquesta seguia el model europeu i imposava un servei “alternatiu” ―la prestació social substitutòria (PSS)― que, en el millor dels casos, representava reemplaçar feines de voluntariat per un servei forçat, i en el pitjor implicava directament substituir treballadors remunerats per objectors obligats.
A Catalunya, les entitats que van decidir demanar prestacionistes (com es coneixia els objectors que feien la prestació social substitutòria) anaven des d’ONG que oferien places per facilitar les coses als seus propis socis o col·laboradors en edat militar, perquè fessin la PSS a la pròpia ONG, fins a organismes governamentals, com ara la Generalitat, que veien en la prestació una manera d’estalviar en sous. També hi va haver casos força vergonyosos, com algun sindicat del règim del 78, la UGT, per exemple, que va demanar objectors per ocupar llocs de treball sense haver-los de pagar.
Això va provocar que una part important dels objectors, aplegats a Catalunya, al voltant de grups com el Moviment d’Objecció de Consciència, el Col·lectiu Antimilitarista Per la Insubmissió i els Mili KK, plantegessin una estratègia rupturista de desobediència civil que es va conèixer com a insubmissió, que tenia l’objectiu que els objectors es neguessin a fer la PSS. Així, es va iniciar una campanya de declaracions d’objecció, amb la qual els joves ja informaven al Consejo Nacional de la Objeción de Conciencia (CNOC) —l’òrgan encarregat de rebre les declaracions d’objecció de consciència i determinar si la persona sol·licitant era acceptada o no com a tal— de la seva futura negativa a fer la PSS i fins i tot posaven en dubte la capacitat del CNOC de decidir qui era i qui no era objector, una decisió que, evidentment, és personal.
Quan el CNOC va començar a denegar aquestes declaracions “col·lectives”, es va canviar l’estratègia i es va decidir que tots aquells objectors no reconeguts es presentessin directament davant dels governs militars arreu de l’Estat, alhora que els objectors legalment reconeguts com a tals anessin davant de les entitats corresponents, per pressionar-les perquè deixessin d’agafar prestacionistes.
Els primers insubmisos es van declarar públicament el febrer de 1989, i molt aviat la seva acció va tenir un efecte multiplicador. La insubmissió no es feia en silenci: era una acció política i col·lectiva. Els joves es presentaven públicament i assumien la possibilitat de ser jutjats i empresonats. Molts ho foren, tot i que, en el que es va anomenar “repressió selectiva”, la cosa va variar molt segons la zona de l’Estat espanyol. Per exemple, al País Basc i Navarra van ser centenars els insubmisos que van haver de complir condemna.
A Catalunya, en canvi —sempre he tingut la teoria que hi va tenir molt a veure la política convergent de “l’oasi català”—, en general, els fiscals van adoptar l’estratègia de demanar penes mínimes d’un any per a molts insubmisos, amb la qual cosa, no havien d’entrar a presó, i van ser nomes cinc els casos de condemnes fermes que van complir la pena.
Sempre he sospitat que això també tenia a veure amb la voluntat de la Generalitat pujolista que hi hagués poc soroll en torn a la insubmissió mentre mirava d’augmentar el nombre de places de treball en la seva administració que cobririen gratuïtament els objectors.
De tota manera, el moviment va créixer exponencialment, i es va arribar a desenes de milers d’insubmisos a tot l’Estat espanyol. Alhora, la pressió a entitats i la denúncia de la PSS van assolir que el govern no aconseguís mai que hi hagués prou places per absorbir el nombre creixent de joves que es declaraven legalment objectors, moltes vegades amb l’esperança de no arribar mai a ser cridats, precisament, per aquest excés d’objectors en relació a les places de PSS.
Al final, el sistema va col·lapsar, i l’any 2001, José María Aznar i Jordi Pujol es van penjar la medalla de suspendre el servei militar obligatori. S’ha de remarcar que la paraula és suspendre i no abolir, de manera que en qualsevol moment es podria reprendre sense haver de canviar la llei.
Tanmateix, és evident que el moviment per la insubmissió havia guanyat. A partir d’aquell moment, l’exèrcit espanyol passava a ser professional i la PSS deixava d’existir. La desobediència civil, sostinguda i massiva, havia aconseguit transformar una institució fonamental de l’Estat.
Avui dia, el moviment per la insubmissió és considerat un dels exemples més reeixits de lluita no-violenta al món sencer. Però cal recalcar també les paraules desobediència civil, sostinguda i massiva, que és una cosa que de vegades es troba a faltar en altres lluites nacionals, sindicals o pels drets humans en general, i una lliçó que caldria aprendre i aplicar.
Salut!
