Emili Cortavitarte Carral
Fa any i mig, Amapola Peiró, filla de José i neta de Joan Peiró, es va posar en contacte, amb la mediació de Pep Puig Pla, amb la Fundació Salvador Seguí per proposar-nos la publicació de l’extensa biografia sobre Joan Peiró que havia escrit el seu pare. En aquell moment, vàrem ser conscients que la família de Narbona (França) també havia mantingut la flama de la memòria encesa. A les seus de la Fundació Salvador Seguí de València i de Barcelona teníem un text que responia a aquestes característiques, però no podíem saber amb certesa si es tractava de la seva última versió.
Amb el suport del comitè confederal de la CGT, vam publicar aquest nou llibre. No és una simple biografia ni un panegíric d’un fill al seu pare estimat atès que, seguint la trajectòria vital de Joan Peiró, ens topem amb la sindical i social de la CNT. Perquè la vida de Joan Peiró va estar absolutament lligada a les vicissituds de l’organització en les seves primeres dècades de recorregut i perquè mai va refusar les comeses que la Confederació li va encomanar: secretari general el 1922 i el 1927, director del Solidaritat Obrera o del Catalunya, ministre de la República, comissari general d’Energia, representant en la Junta d’Auxili als Republicans Espanyols, per citar-ne algunes.
José Peiró va ser un espectador privilegiat (fill, xofer a les etapes de càrrecs públics, exiliat al costat del seu pare fins a la detenció d’aquest) per narrar-nos no sols les activitats del seu progenitor, sinó també els seus pensaments i les seves propostes. Però a més, al text trobareu com va fer un quirúrgic i selectiu treball de recerca dels escrits del seu pare i d’altres personatges de l’època, fins i tot en arxius francesos, per sustentar l’arquitectura vital, sindical, cooperativista, social i política del seu pare.
Amb tota la legitimitat que li dona el parentiu, la militància a la CNT a Espanya i a l’exili francès, la seva participació com a voluntari als fronts de la Guerra Civil i al maquis antinazi, José Peiró no es va quedar aquí i va decidir donar la seva opinió -sempre seguint les línies marcades pel seu pare a diferents articles i llibres- sobre alguns dels aspectes més controvertits del desenvolupament de l’anarquisme i l’anarcosindicalisme en aquella època: l’etapa bolxevic entre 1920 i 1922; el paper de la família Urales (Joan Montseny, Teresa Mañé i Federica Montseny) al moviment llibertari català; el debat entre Peiró i Pestanya durant la dictadura de Primo de Rivera; el Manifest dels Trenta i la confrontació amb la Federació Anarquista Ibèrica (FAI); la “trabazón” entre la FAI i la CNT i l’autonomia de la Confederació; l’entrada al govern de la República; les acusacions de reformisme cap a determinats confederals; la violència revolucionària i els seus límits, etc. En José no es va descuidar cap de les controvèrsies al teclat de la seva màquina d’escriure.
Voldria destacar també, potser com a contrapunt, les pàgines que José dedica a la vida quotidiana de la família: la infància del seu pare i els seus primers treballs i aficions; els seus inicis en el sindicalisme; les primeres trobades de Mercè Olives i Joan Peiró; la vida en família; les relacions vivencials de Peiró i els seus companys més pròxims; el paper de pal de paller de la seva mare; i, especialment, la descripció de l’exili, de la detenció del seu pare i de l’intent de captació i del posterior procés judicial militar i execució sumària pel règim franquista; que ens aproximen no sols a la figura de Peiró, sinó també a les de centenars de milers de dones i homes que van sofrir la barbàrie feixista.
