Jordi Martí Font
L’extrema dreta mundial, el que jo anomeno amb tota la consciència del món «nou feixisme» o directament «feixisme», està en guerra contra el que per ells és «el vell món», però no en guerra militar sinó en guerra cultural. Menystinguda per gent tant de dretes com d’esquerres, la cultura continua sent el principi i la fi de tot. I convertir-la en espai de disputa, quelcom que l’esquerra ha abandonat perquè, potser, hi havia massa gent que pensava que ja ho teníem tot fet, o tot dit, és el centre de tots els programes neofeixistes que avui, any 2025, s’estan desenvolupant al món on vivim.
En el camp dels que proposen no canviar cap de les actuals estructures de dominació però alhora estendre l’odi, Gramsci ha guanyat protagonisme novament, sobretot a Itàlia, on ha estat rellegit i utilitzat per organitzacions neofeixistes com Casa Pound, un bon exemple de com fer guerra cultural i guanyar-la. L’autor dels Quaderni del carcere ha estat rellegit, reinterpretat i, sense deixar de tenir clar que proposava coses a les antípodes del pensament conservador, ha esdevingut útil per als ultres de la dreta.
Gramsci era i ha estat un grandíssim pensador i alhora els ha servit perquè aquesta guerra s’esdevingui avui i d’aquesta manera, tot i que ell no parlava de guerra sinó de «lluita per l’hegemonia». El pensador comunista italià ha estat llegit, debatut, estudiat, contrastat i fet anar per aquells que volen que el món s’ensorri tal com el coneixem i en surti un de nou on els individus ens matem els uns als altres per ser més que el veí, més que qualsevol altre amb qui competim, pels qui volen que esdevinguem llops assedegats de sang.
Per a això, construeixen imaginaris absolutament repugnants en què assenyalen col·lectius concrets com a causants de tots els mals possibles: als EUA, Trump assenyala i expulsa migrants; a Itàlia, Meloni persegueix magrebís tot i que Salvini va començar pels gitanos; a Hongria; Orban assenyala persones LGTBIQ+ i gitanos; a l’Argentina, Milei maleeix els ‘zurdos’ i destrossa la vida als treballadors; i a Espanya i Catalunya, Abascal i Orriols assenyalen musulmans. I és que l’important és trobar culpables que es puguin defensar poc o gens…
Per convertir persones en enemics grupals els cal treure de l’armari odis que feia temps que no s’ensenyaven públicament, amb mort de l’oponent inclosa, perquè l’odi no té límits si es conrea en grup. I per fer això, els cal, també, fer caure conceptes que són part indissociable de la nostra cultura, de la cultura occidental que diuen defensar, per exemple els drets humans. Perquè la seva guerra cultural ens vol transportar a un món anterior a la Revolució Francesa, d’abans de la Declaració Universal dels Drets de l’Home.
Un cop més, els més criminals dels pensadors feixistes, grups neonazis de finals dels 90, en són responsables. Ells, mentre altres feien política parlamentària o lluita al carrer, pensaven com havia de ser el món de malson que ara cada dia se’ns mostra més clarament al davant. I ho feien, un cop més, perquè havien llegit Gramsci. Sí, nazis llegint a un comunista com ell. Per què? Doncs perquè una de les característiques principals d’aquesta nova onada de criminals polítics és la dissolució dels compartiments estancs que fins fa poc existien a nivell ideològic i, per tant, cultural. Tot pot servir i tot és objectivament aprofitable, sense manies.
Els enfrontaments de carrer el 2013 a Ucraïna que prengueren el nom d’Euromaidan eren ja un avís del que anava venint. Allí, els nous feixistes passaven a fer lluita de carrer amb una estètica que fins aleshores associàvem a l’esquerra radical. Però la cosa no es va aturar aquí. Tot el contrari, no ha parat de créixer. L’apropiació de lectures, autors, músiques i debats ha estat una constant d’aquesta nova dreta i n’ha acabat sent un tret diferencial. I això, associat a l’auge de les xarxes socials, la seva hegemonia a l’hora de crear pensament polític entre els joves i el seu control gairebé total, ens ha portat on som ara.
Els objectius principals de la guerra cultural, segons Gramsci, són crear una nova hegemonia, és a dir, una nova manera de pensar i veure el món, i transformar les consciències de la gent, perquè prenguin nota i entenguin la seva situació i s’organitzin per al canvi social. L’autor italià apostava per fer-ho per alliberar finalment el proletariat, les classes populars, però avui els qui utilitzen tot el seu embolcall ideològic o més aviat tàctic en aquest cas no busquen alliberar cap proletariat sinó mantenir la dominació dels qui ara manen, dels rics de sempre que se’n foten dia sí i dia també de les disputes, els odis, la por i la foscor que s’està construint dins de societats democràtiques com la nostra.
És la guerra cultural, que ells estan guanyant i en la qual nosaltres encara no hem comparegut. Però cal anar-hi sense manies i ser-hi amb tot el que anys i panys de lluites i cultura ens han ensenyat. Però també sense dogmes, manies ni rigideses. Fem tard, és evident, però no ser-hi ens portaria a la derrota i després a la desaparició, així que llencem-nos-hi de cap ja!
