Lorién Cirera Sancho
Fa uns anys, quan la inflació va començar a disparar-se, els experts i opinadors de la patronal van alçar la veu: fins que la inflació s’estabilitzés, la seva càrrega havia de “repartir-se” i les pujades salarials havien de mantenir-se per sota de l’IPC, perquè els beneficis perillaven i la situació corria el risc de descontrolar-se i desestabilitzar tota l’economia.
Els grans sindicats de concertació van acceptar tàcitament aquest xantatge i, encara que discursivament van voler mostrar-se combatius (recordem la campanya de “salari o conflicte”, que aviat va caure en l’oblit), no van impulsar realment lluites sindicals per garantir el poder adquisitiu.
Gairebé cinc anys després, val la pena tirar la vista enrere: qui ha guanyat i qui ha perdut amb la inflació? La resposta és clara. Mentre que les empreses han aconseguit beneficis rècord i els seus marges estan en màxims, el 2024 els salaris encara no havien recuperat el poder adquisitiu que tenien el 2021.
La inflació és un fenomen complex que pot tenir diferents efectes.Tanmateix, si no es fa res per evitar-ho, sempre perjudica la classe treballadora. La inflació redueix el poder adquisitiu dels salaris i, paral·lelament, disminueix el pes dels costos laborals respecte als ingressos de les empreses, mentre augmenta els seus marges i els seus beneficis.
A més, el problema de la inflació és que resulta esquiva i silenciosa. Si un empresari redueix el salari un 5% l’any vinent, generarà indignació i protestes entre la plantilla. No obstant això, si totes les empreses apugen els preus un 5%, l’efecte per a les persones treballadores és el mateix, però no la reacció que genera: les coses que comprem estan més cares, sí, però el salari que rebem sembla ser el mateix, i a més és més difícil localitzar un responsable directe.
I això no és un només problema de la inflació actual. El Banc Central Europeu promou que la inflació se situï entorn d’un 2% anual, la qual cosa afavoreix una devaluació salarial inadvertida però constant.
Tradicionalment, els treballadors i treballadores ens hem defensat d’aquestes dinàmiques impulsant clàusules de garantia salarial en els convenis col·lectius. Aquestes obliguen les empreses a garantir el poder adquisitiu malgrat la inflació, actualitzant regularment els salaris al nivell de l’IPC.
Malgrat tot, en les últimes dècades la prevalença d’aquesta mena de clàusules ha disminuït dràsticament. Mentre que l’any 2000 més del 65% dels treballadors amb conveni comptaven amb clàusules d’aquest tipus, el2021, quan va començar la inflació, eren únicament el 13%. I encara que des de llavors el percentatge de treballadors amb aquestes clàusules ha augmentat, actualment se situa entorn del 33%.
A més, no sols ha caigut el nombre de treballadors i treballadores amb clàusules de garantia salarial, sinó que també han retrocedit les clàusules en si mateixes. Fa anys, una part important dels convenis incloïen revisions retroactives, però en l’actualitat la majoria dels convenis es limiten a actualitzar els salaris d’acord amb l’IPC, ignorant el salari real perdut fins al moment de la revisió.
Els treballadors i treballadores necessitem recuperar les clàusules de garantia salarial com a eina defensiva que eviti que la inflació funcioni com una forma indirecta de devaluació dels nostres salaris. No serà fàcil. Caldrà barallar-les en cada conveni, arrencant-les a les empreses i patronals mitjançant l’organització i el conflicte. No obstant això, és la forma més eficaç de resistir els efectes de la inflació. Si aconseguim posar aquesta qüestió damunt de la taula i convèncer a les plantilles de la seva importància, el límit estarà en la relació de forces que aconseguim construir i en el futur estarem més ben preparats per a evitar que el preu de la inflació tornem a pagar-lo els mateixos.
