Ginés C. L.
El recent anunci del primer ministre François Bayrou d’un ajust pressupostari sense precedents —44.000 milions d’euros per a 2026— confirma l’orientació iniciada per Emmanuel Macron el 2017: un projecte estructural d’austeritat permanent, que trasllada recursos cap a les elits econòmiques i desmantella conscientment els pilars del model social francès.
Entre les disposicions més impopulars es troba la supressió de dos dies festius, una mesura rebutjada per tres de cada quatre habitants; o un “any blanc” que congela pensions, salaris públics, prestacions socials i barems fiscals en plena inflació. La funció pública sofrirà una retallada de 3.000 ocupacions i reemplaçarà només un de cada tres jubilats. En educació, s’eliminaran fins a 4.000 places docents, principalment en infantil i primària, mentre que en sanitat es reduiran els reemborsaments i s’encariran els tractaments per a pacients crònics.
El govern intenta compassar aquest retrocés amb canvis fiscals presentats com a correctius. S’anuncien noves taxes sobre bitllets d’avió, electricitat i vehicles contaminants, a més d’un lleuger augment en una taxa sobre transaccions financeres. No obstant això, aquestes mesures resulten purament cosmètiques enfront de l’arrel del problema: des de 2017, Macron ha construït un sistema que descarrega els sacrificis sobre les majories, mentre allibera de càrregues a les elits.
La federació sindical Solidaires ho ha denunciat sense ambages: mentre s’exigeix austeritat generalitzada, els ingressos més alts i les grans empreses romanen exonerats, malgrat que el principal índex borsari francès, el CAC 40, va obtenir més de 146.000 milions d’euros en beneficis l’any 2023 i va rebre prop de 200.000 milions en ajudes públiques sense contrapartida social o ecològica. El sindicat exigeix una reorientació fiscal real: revisar nínxols fiscals, restablir l’impost a la fortuna, gravar de manera progressiva els ingressos financers, aplicar taxes a recompres d’accions i superbeneficis, i reforçar la inversió en serveis públics i en la transició ecològica.
Aquest projecte de retallades s’imposa en un clima polític cada vegada més degradat. La deriva autoritària del macronisme es reflecteix en l’ús sistemàtic de l’article 49.3 de la Constitució francesa, un mecanisme que permet l’executiu francès aprovar una llei sense sotmetre-la a votació parlamentària, tret que prosperi una moció de censura. Concebut originalment com una eina excepcional per a sortir de bloquejos institucionals, Macron i els seus primers ministres ho han convertit en un recurs ordinari: des de 2017 fins avui s’ha utilitzat més de vint-i-cinc vegades, sobretot per imposar la impopular reforma de les pensions de 2023 i per a aprovar successius pressupostos sense majoria. Aquesta pràctica no sols evidencia la falta de consens parlamentari, sinó també el buidatge del debat democràtic i l’erosió del ja afeblit diàleg social a França.
El panorama polític francès es va complicar en 2024: encara que el Nou Front Popular va guanyar les eleccions legislatives, Macron no els va donar l’oportunitat de formar govern, triant en el seu lloc a un primer ministre de coalició de centredreta, acostant-se així a polítiques i discursos més pròxims a l’extrema dreta. Aquesta orientació es va reflectir especialment en la labor del ministre de l’Interior, les mesures controvertides del qual en matèria d’immigració van generar fortes crítiques a causa del seu caràcter repressiu i discriminatori. La caiguda ràpida del govern de Michel Barnier i la posterior designació de François Bayrou evidencien un bloqueig institucional que impedeix qualsevol majoria alternativa i que dificulta les negociacions sobre despeses i polítiques públiques.
Com a últim exemple, la recent llei Duplomb, adoptada sense consens, permet la reintroducció de pesticides neonicotinoides perillosos per a les abelles i altres pol·linitzadors, facilita grans projectes agrícoles i elimina restriccions en la construcció ramadera. Això genera preocupació pels seus impactes ambientals i sanitaris. La seva adopció simbolitza de nou com l’executiu imposa mesures controvertides malgrat l’oposició majoritària, i consolida la pràctica de governar per decret i afeblint la participació democràtica.
L’Estat francès travessa avui una triple crisi: social, per la deterioració contínua de les condicions de vida; política, per la desconnexió entre representació institucional i majoria social, i democràtica, per la normalització de l’ús del 49.3 com a via autoritària de governar. Les retallades anunciades per a 2026 no són un ajust tècnic, sinó el fiançament d’una estratègia neoliberal autoritària: menys serveis públics, més precarietat, privilegis fiscals per a les elits i afebliment de la democràcia participativa. La resposta —com en 2023— no vindrà de les institucions bloquejades, sinó de l’acció col·lectiva, la solidaritat i la mobilització des de baix. El 10 de setembre se celebra la primera mobilització contra les retallades: un moment decisiu i l’inici d’una tardor de resistència contra l’austeritat imposada des de dalt.
