Ermengol Gassiot Ballbè
L’any 1980 l’escriptor d’origen sud-africà (i militant anti-apartheid) John M. Coetzee va escriure “Esperant els bàrbars”. En aquesta novel·la relata com l’Imperi, davant un imminent atac dels bàrbars, augmenta la presència de tropes en una ciutat fronterera i imposa un estat d’emergència.
Malgrat que mai ningú no ha vist cap “bàrbar”, tot i que se suposa que habiten immediatament després de la frontera, aquesta emergència genera una paranoia que serveix de paraula per la imposició progressiva d’un terror militar, la normalització de la tortura i la consolidació de formes de control social no vistes fins al moment.
La construcció d’un enemic exterior és un bon negoci per a qualsevol estat. El règim dictatorial d’Enver Hoxha, a Albània, entre 1949 i 1991 va mantenir viu el relat d’una amenaça constant d’invasió, ja fos d’Itàlia, els Estats Units i el Regne Unit o la veïna Iugoslàvia. Aquesta suposada amenaça va portar a l’execució de milers d’opositors reals o ficticis, entre ells una bona part del mateix partit comunista, acusats de servir l’enemic de torn. En paral·lel, es va estimular la construcció de milers de petits búnquers de formigó dispersos per tot el país. Segurament la seva funció, més que militar real, va ser l’expansió de la sensació de perill, de la por de l’enemic extern, i que l’Estat era el garant real de la seguretat col·lectiva i la vida pública.
Fa poc, per motius laborals, he viscut uns mesos al sud de França, a Occitània. El primer dia que vaig arribar al meu lloc de treball allà, una persona em va explicar que França es trobava en una situació prebèl·lica. Quan li vaig preguntar amb qui estava a punt d’haver-hi una guerra, em va dir de forma seriosa i segura que amb Rússia. I, continuant, em va dir que Tolosa era un objectiu prioritari de l’enemic rus, segurament perquè allà s’hi fan avions de reacció i coets. En les setmanes successives, molts mitjans de comunicació francesos i el mateix president de la república no van parar de repetir aquesta amenaça i de remarcar que és imprescindible una política de rearmament. També van explicar que s’estava contactant els reservistes per una possible mobilització, van fer reportatges sobre com es podia ser reservista i periòdicament van reobrir el debat sobre el possible retorn del servei militar obligatori. En paral·lel, van assenyalar que per tal de garantir aquest rearmament tan absolutament vital i necessari calia treure calers d’altres llocs. Us podeu imaginar quins, no? Reduir subsidis socials, “racionalitzar” els pressupostos de sanitat i educació, limitar l’accés de les migrants a determinats serveis, etc.
La distopia escrita per Coetzee o la peculiar dictadura de Hoxha reflecteixen situacions que ens criden l’atenció, però que, en realitat, tampoc s’allunyen tant de la dinàmica de paranoia col·lectiva que els estats que s’autoanomenen democràtics han fet servir molt sovint al llarg de la seva història. La construcció d’un enemic extern és altament rendible per al poder. Cohesiona l’opinió pública al voltant del relat que el propi poder construeix (“Els bàrbars ens volen envair”). Condemna a la marginalitat qui planteja perspectives diferents (per exemple, aquella vella consigna dels i les insubmises que cap exèrcit defensa la pau) i, sobretot, obre la porta a presentar com a necessàries i desitjables iniciatives de retallada de drets.
El que està passant a França, Alemanya i a altres estats europeus potser a l’Estat espanyol és menys evident. L’actual govern, per càlculs estrictament electoralistes, ha de suavitzar una mica el seu entusiasme militarista. No obstant això, fa ja més de dos anys que tots els mitjans han normalitzat que els exèrcits són institucions necessàries per mantenir la nostra tranquil·litat. I de manera encara més evident des de l’arribada de Trump al govern ianqui, s’ha imposat un consens que Europa (per la Unió Europea) necessita “autonomia militar” i que l’OTAN és una organització imprescindible. Mentre els pressupostos públics encara es mantenen molt lluny de compensar les retallades dels anys 2010-2015, encara tenim uns serveis públics deficients, pensions que sovint són un insult i llistes interminables per rebre determinats ajuts socials, ens presenten com imprescindible incrementar la despesa militar. En paral·lel, la rentada de cara de l’exèrcit com a institució obre la porta a una progressiva militarització de la societat. De moment, aquesta serà lenta i poc evident, però els valors d’obediència i jerarquia a poc a poc es van estenent i es tornen a posar a la taula del nostre dia a dia. I amb la boca petita ja hi ha qui pregunta si caldrà que torni la “mili obligatòria”.
El còctel s’està servint i afavoreix l’expansió del feixisme sociològic. Des de l’anarcosindicalisme hem de ser barricada contra aquesta nova agressió perfectament calculada i planificada.
