Text: Rubén Paez, SAPB
Il·lustració: Balena Kunst
Aquesta era la pregunta que ens fèiem un grup d’amics en sortir d’una xerrada sobre aquest mateix tema, en la qual participaven diverses organitzacions, incloent-hi el nostre sindicat. Va ser molt estimulant, però en sortir tots teníem aquest dubte. Després de molt debatre-ho i sense que ens poséssim d’acord, va haver-hi un consens clar: les condicions objectives per a una vaga d’aquestes característiques es donen, i àmpliament.
No aclapararé amb dades, hi ha molta gent que ha estudiat la qüestió en profunditat i l’ha exposat amb immensa claredat. No és el tema d’aquest article i estem en un punt en el qual en realitat només els més acèrrims defensors del neoliberalisme neguen que la situació de l’habitatge és un problema social de primer ordre. Aprofito per a recomanar el llibre de Jaime Palomera, El segrest de l’habitatge. És breu i molt didàctic.
L’incessant empobriment que pateix la classe treballadora durant l’última dècada se sustenta en el fet que les pujades dels salaris són, si no inexistents, molt inferiors a l’augment del cost de la vida, i el principal factor que afecta aquesta carestia de la vida és sense cap dubte l’habitatge, exclòs del càlcul de l’IPC. La bretxa entre salaris i habitatge a Espanya està en màxims històrics i no deixa de pujar, amb preus de compra augmentant un 25% i de lloguers més d’un 29% entre 2022 i 2025, mentre els sous només van créixer un 6,4% de mitjana.
El resultat? Tots ho sabem, perquè si no ho patim en les nostres carns, ho veiem en persones pròximes: els joves no poden emancipar-se, gent amb treball no pot assumir els costos d’un lloguer o d’una asfixiant hipoteca, o en el millor dels casos han de gastar un terç (quan no la meitat) del seu sou per a poder pagar-se un sostre. I quan s’acosta el moment de renovar el contracte, s’experimenta l’ansietat de no saber si et renovaran o si podràs fer front a la pujada que molt previsiblement el rendista t’intentarà colar, moltes vegades fins i tot vulnerant la legalitat (amb la tranquil·litat que dona saber que no et passarà res, perquè en aquest país és més possible que et condemnin a tu per manifestar-te que a un gran tenidor per vulnerar la llei de l’habitatge). Quan ens parlen per la tele (o on sigui) de les enquestes sobre les preocupacions de la ciutadania, fa ja anys que l’habitatge escala posicions i no és estrany que aparegui en la primera posició en amplis segments de la població.
Les mobilitzacions per l’habitatge, multitudinàries en els últims anys, ens diuen clarament que les condicions objectives per a una vaga són òptimes. Però com tots sabem, la realitat no sempre mobilitza i les condicions objectives moltes vegades no casen amb les subjectives: una cosa és que la gent digui que estaria molt bé fer una vaga per l’habitatge i una altra molt diferent que la secundin (a tall d’exemple serveix la recent vaga per Palestina.
Si bé el problema ha generat mobilitzacions multitudinàries, va tenir un seguiment percentualment molt reduït). Estem doncs davant un peix que es mossega la cua: les condicions es donen i la gent creu que és un motiu que mereix una vaga, però alhora no es mobilitzarien perquè estan convençuts (o els han convençut de) que una no funcionaria. La mentida mil vegades repetida que les vagues no serveixen per a res quan arrela en la plantilla d’una empresa sol convertir-se en una mena de profecia auto completa. És el vell adagi de Zizek, aquell que diu que ens és més fàcil imaginar la fi del món que la fi del capitalisme.
Sabem que a vegades a la gent li costa incorporar la possibilitat de la vaga com a eina per a aconseguir fins polítics i no relacionats de manera directa amb el seu lloc de treball. Perquè, encara que és evident que totes les vagues generals són polítiques, una vaga general per qüestions no-laborals reeixida és una cosa pràcticament inèdita al nostre país (hem de retrocedir fins a la Transició).
D’altra banda, fa ja molt temps que no es viu una vaga general, sense comptar la de Palestina (prenent com a referència a Espanya ens n’anem al 2012, i si parlem de Catalunya al 2017), i els sindicats majoritaris no estan per la feina.
Tant CCOO com UGT resten còmodes amb aquesta situació de mal-menorisme i d’invocar a la por a la ultradreta i els temps difícils que vivim com a mantra per a evitar la molesta tasca d’organitzar a la classe treballadora en una vaga general per a recuperar el poder adquisitiu: podem les organitzacions sindicals revolucionàries plantejar una vaga general amb èxit sense comptar amb CCOO i UGT?
L’única experiència recent d’aquest tipus que podem invocar va ser la vaga general catalana del 3 d’octubre de 2017 i és evident que l’èxit es va deure a l’excepcionalitat del moment polític que s’estava vivint i no a la capacitat real de convocatòria dels sindicats revolucionaris. El dubte és doncs si la problemàtica de l’habitatge actual és un motiu polític amb una capacitat mobilitzadora similar a la que va impulsar la vaga del 3-O. És difícil saber-ho, però no és en absolut una opció descartable.
De fet, és la millor opció que tenim actualment les organitzacions sindicals combatives per a poder realitzar una vaga general sense els majoritaris amb èxit. Això sense considerar que previsiblement en el moment en què sentissin que una mobilització sense ells pogués tenir èxit, CCOO i UGT se sumarien a ella, com han fet altres vegades.
Els marcs mentals delimiten la lluita i per a fer-la viable hem de canviar alguns esquemes. Tot i la sensació d’apatia, desconfiança i manca de forces, pel treball incansable dels mitjans de comunicació convencionals i a l’auge generalitzat de l’extrema dreta globalment, sabem que les condicions subjectives poden crear-se, que es poden i de fet s’han de treballar perquè siguin les que volem. L’única manera de fer que alguna una vaga general sigui viable és aconseguir que la gent ho cregui així. Intentar que la realitzi allò que no considera possible és un fracàs assegurat.
Per tant, xerrades com la que escoltàvem són importants perquè és necessari generar un debat al carrer i crear un estat d’opinió i d’ànim que faci possible la vaga. Així que, comptat i debatut, l’únic que podem treure en clar és que una vaga general per l’habitatge seria desitjable, que les condicions objectives es donen, i que l’única variable incerta, que és convèncer a la ciutadania que és viable, podem treballar-la. En la meva (modesta) opinió, val la pena intentar-ho.
