Iru Moner
Secretari d’Acció Social de CGT Catalunya
L’informe sobre l’erosió del poder adquisitiu a Catalunya que hem publicat des de CGT Catalunya recentment, elaborat pel Gabinete Socioeconómico Confederal, és una eina per entendre per què la classe treballadora, tot i treballar més i millor, continua empobrint-se mentre els beneficis empresarials arriben a rècords històrics.
Fa cosa d’un any apareixia a la revista Jacobin un article que comparava l’eficiència productiva d’un obrer anglès de la revolució industrial amb la d’un treballador coreà que avui fabrica components per a iPhones. Fa cent anys, el primer generava tres o quatre vegades el seu salari. Avui, el treballador que munta iPhones genera un valor divuit vegades el sou que guanya. D’aquí sorgeix la pregunta que ens ha dut a fer aquest informe: com pot ser que, tot i produir més riquesa que mai, cada dia que passa ens costa més arribar a final de mes? Com pot ser que tot i augmentar la productivitat, l’automatització i la digitalització treballem les mateixes hores que fa 100 anys? On van aquests beneficis extres?
Les dades exposades a l’informe parlen clar. Entre el 2021 i el 2024 els salaris reals a Catalunya han caigut un 4,1%, mentre els marges empresarials han pujat un 6,1%. En paral·lel, els preus del lloguer han augmentat un 37% i els de compra d’habitatge un 10%. La inflació, tot i “controlada” segons les estadístiques, ha funcionat com una eina d’ajust salarial indirecte. Això vol dir que en termes reals avui guanyem menys que fa tres anys i paguem molt més per viure. Els empresaris van repercutir les pujades del preu de l’energia o de les matèries primeres al preu final del producte, una pujada rere l’altra. Per l’altre cantó, el sindicalisme de la derrota signa convenis per sota de l’IPC, un pacte silenciós que acaba deixant-nos amb nòmines curtes i vides llargues de treball.
El cas de l’habitatge mostra aquesta realitat amb tota cruesa. Als anys vuitanta una persona amb el salari mitjà necessitava poc més de tres anys de sou per comprar-se un pis mitjà. Als noranta ja eren quatre i amb la bombolla del 2000 la xifra va saltar fins als vuit anys de salari. Avui, tot i els ajustos, continuem al voltant dels nou. Una persona que treballa quaranta anys dedica pràcticament una quarta part de la seva vida laboral a pagar el sostre.
Un altre factor clau d’aquesta pèrdua de poder adquisitiu és la desaparició de les clàusules de revisió salarial vinculades a l’IPC. L’estadística oficial i els informes sindicals no són clars i costa trobar xifres absolutes, però està clar que des de les reformes laborals del 2012 les clàusules de revisió salarial han anat caient. Cada cop som més els treballadors que estem desemparats davant les pujades inflacionàries. En termes pràctics, això vol dir que fa una dècada gairebé la meitat de treballadors disposaven d’un mecanisme formal per recuperar, encara que parcialment, la pèrdua de poder adquisitiu quan pujava la inflació. Avui, aquesta protecció és minoritària. La desaparició i la debilitat d’aquestes clàusules expliquen una part important de l’empobriment real de la classe treballadora en períodes d’elevada inflació.
Si mirem els sectors econòmics, la fotografia de pèrdua salarial i beneficis empresarials és igualment preocupant. Al transport i emmagatzematge els marges empresarials han crescut un 33%, mentre els salaris reals han caigut un 1%; a hostaleria, un 31% i un -0,3%, respectivament, i a telecomunicacions hi ha un augment dels beneficis del 27% i una caiguda de salaris d’un 8,8. A les activitats administratives i serveis auxiliars aquestes xifres són del 19% i −4,5%, respectivament. En conjunt, de dinou branques d’activitat amb dades salarials, disset han vist reduir el salari real en un període de creixement econòmic.
Aquest desplaçament del valor —del treball cap al capital— no s’hauria produït sense la complicitat d’una política sindical de pau social. Els sindicats de la concertació, CCOO i UGT, han acceptat acords per sota de la inflació i han renunciat al conflicte com a eina per defensar els salaris. La CGT no podem caure en aquesta lògica de resignació. El conflicte ja existeix: cada vegada ens costa més arribar a final de mes, cada vegada el lloguer s’endú mig sou, les empreses anuncien beneficis mentre retallen plantilla. Aquest conflicte ha d’esquitxar les plantilles i no es pot quedar en resignació personal.
És hora de recuperar el que és nostre. L’economia va bé, però només per a uns quants. Els marges demostren que hi ha espai de sobres per repartir la riquesa d’una altra manera. Però això no passarà sol. Cap empresa augmenta sous perquè sí, cap patró cedeix poder per generositat; només quan ens organitzem, quan som molts i parlem amb una sola veu, és quan se’ns escolta.
Aquesta és la raó de ser de la CGT: no gestionar la derrota, sinó impulsar l’acció col·lectiva. El nostre deure és ajudar a perdre la por, a reconstruir la confiança entre companys i companyes, a demostrar que una vaga és molt més que un dia sense treballar. És l’únic llenguatge que entén qui ens explota.
No és moment de rendir-se ni de confiar en promeses de “recuperació” que mai arriben, és moment d’avançar i de reivindicar el treball com a eina de dignitat, no d’empobriment.
L’informe ens dona dades; nosaltres hem de donar-hi resposta: que cada empresa, cada sector i cada barri s’organitzi per exigir el que li pertany. La lluita ha de tornar a ser el motor del canvi. Que ningú més ens digui que vivim per sobre de les nostres possibilitats, quan és evident que qui viu per sobre de les seves són ells, no nosaltres.
Necessitem un sindicalisme que surti a guanyar i aquest camí només el podem fer plegats.
