Rosalia Molina
Ensenyament Barcelona. Grup Llibertaries i caravanista
Aquest 2025, la Caravana Abriendo Fronteres vam tornar a alçar la veu i vam posar rumb a Calais, al nord de França, un dels epicentres de la violència fronterera a Europa després del Brexit. De l’11 al 20 de juliol, vam recórrer les fronteres d’Irun i Girona, passant per Paris, Calais i Toulouse per denunciar la necropolítica de fronteres europees i visibilitzar realitats oblidades en les quals persones migrants sobreviuen entre vies i túnels en unes condicions inhumanes i poder mobilitzar a la societat.
En aquesta edició, i tal com hem anat fent en anys anteriors, companyes de CGT hem participat en la Caravana Obrim Fronteres.
Per què Calais? Calais s’ha convertit en un símbol de la frontera externalitzada i militaritzada de la Unió Europea. És l’últim obstacle per als qui intenten travessar el canal de la Mànega a la recerca d’una vida digna al Regne Unit. Allí, la repressió policial és quotidiana: més de 950 desallotjaments violents només el 2020, fustigació constant i criminalització dels qui sobreviuen en assentaments precaris, estenent-se fins a les platges del nord de França. Des de l’any 2000, més de 400 persones han mort intentant creuar, 89 d’elles en 2024. Enguany, la implementació del Pacte Europeu de Migració i Asil (PEMA) ha suposat un nou cop als drets humans. Precisament el passat 9 de juliol, dos dies abans de marxar, Starmer i Macron, van acordar endurir encara més les condicions d’entrada i de vigilància de la frontera; negociant un acord migratori bilateral que posa en alerta a països de la UE. El pacte persegueix posar fre a l’arribada d’embarcacions amb migrants a les costes d’Anglaterra i implicaria la possibilitat de retornar-los a França. Així el govern britànic confia a poder donar un fort impuls a la cooperació amb França en la lluita contra la immigració irregular.
La denúncia de la violència que enfronten les persones en trànsit i de les polítiques i els relats mediàtics que la sostenen van ser de nou el que va marcar el rumb d’aquesta Caravana, guiant les diferents etapes:
1a Etapa: Irun-Girona. A Irun es va visibilitzar la criminalització de la solidaritat amb un acte d’homenatge a persones mortes en fronteres europees.
A Girona, vam acompanyar a col·lectius antiracistes coneixent l’actual situació de les persones migrants en trànsit, amb una manifestació que va recórrer la ciutat i taules de debat “Fronteres sobre fronteres: de les Balears a la frontera catalano-francesa”, «Experiències locals i estratègies globals»: padró i joves migradxs sense referents adultxs o familiars. Com ens organitzem davant aquestes vulneracions?”.
2a Etapa: París. Coincidint amb el 14 de juliol (festa nacional), vam estar a París. Mentre els avions de caça de l’Exèrcit francès presumien de la seva força, a la Caravana vam celebrar un senzill homenatge llançant flors al Sena fent costat als col·lectius Sans Papiers. Vam poder conèixer projectes de persones migrants i solidàries de París.
Vam participar en l’Acció de denúncia de l’Unió Europea «Desfilada internacionalista el 14 de juliol» des de Place de la Bastille. En aquesta manifestació antiracista, a més de denunciar les agressions que sofreixen les persones sense papers i migrants ens vam solidaritzar amb altres lluites.
3a Etapa: Calais. Vam arribar a Calais, on es viu una de les cares més cruels del règim fronterer europeu. En aquesta ciutat de frontera, més de 1.800 persones sobreviuen en condicions cada vegada més dures i inhumanes, sense accés a aigua, aliments, atenció sanitària ni habitatge.
Les contínues expulsions policials i el permanent assetjament a les persones migrants, encoratjades per la pressió del govern britànic i permeses per les franceses, converteixen aquest territori en una zona de destrucció dels drets humans. L’objectiu és un: fer que la vida de les persones en trànsit a Calais sigui la més penosa possible. El mal a aquestes persones per part de les autoritats és físic i psicològic. Tanques. Filferros. Concertines. Els murs de formigó coronats per filferros d’acer voregen el perímetre de l’Eurotúnel, el port i l’autopista.
A Calais hi ha col·lectius que defensen un acolliment digne, que afavoreixen les trobades on celebrar la vida. Allí vam conèixer el centre Secours Catholique, dotat d’instal·lacions per a rentar-se, carregar mòbils i passar l’estona les persones que viuen en els “llocs de vida” (allí el nomenen així per donar un sentit humà als centres d’acolliment) dispersos per Calais, i ofereix un “respir i una mica d’humanitat en condicions de vida extremadament difícils de constant assetjament policial, i esgotament físic i moral”. Aquest centre és, al costat de “La MER” (Maison d’Entraide et de Ressources), el principal espai de reunió dels col·lectius.
Algunes persones romanen reconstruint els seus llocs de vida uns mesos fins que aconsegueixen travessar la frontera. Unes altres acaben tancades en el CRA (Centre de Retenció Administrativa, equivalent als CIEs a Espanya) fins a la seva deportació, i altres moren en l’intent. Unes altres queden atrapades durant un o dos anys, després de diversos intents, sotmeses a una itinerància constant, amb problemes de salut mental. En aquests llocs hi ha dues-centes o tres-centes persones, també dones. Dones que han sofert múltiples violències. Moltes van ser abusades i explotades sexualment. Segueixen el seu camí amb les violacions a sobre. Hi ha dones que desapareixen i no se sap res d’elles. Quan estan juntes recuperen la seva força.
Vam denunciar davant l’ajuntament l’assetjament a les persones en trànsit, i sota un estret control policial, ens vam concentrar en un CRA. Moltes famílies donen per morts als seus familiars a les fronteres, fins que se’ls comunica que està retingut en un CRA.
Allí vam conèixer la tràgica notícia de la mort d’una persona migrant atropellada intentant travessar la frontera el dia anterior. Ens vam unir a la concentració tal com es fa cada vegada que algú mor a la frontera. Vam recordar-lo a ell i a les 462 persones que la frontera ha assassinat des de 2020 intentant arribar al Regne Unit, desplegant un llarg llistat de noms.
Vam col·laborar amb algunes associacions de voluntariat internacional, en diversos treballs, com la recollida d’escombraries on viuen persones refugiades i en trànsit i en el magatzem de roba i material. Vam aprofitar per a conèixer experiències, com la situació de les dones refugiades i de menors, així com iniciatives de solidaritat.
Vam clausurar el dia amb “El Tribunal popular contra les polítiques a les fronteres”, un tribunal popular que va jutjar les polítiques que criminalitzen la migració i la solidaritat escoltant alguns casos. Tots exigeixen justícia.
Ens vam dirigir a la platja en una manifestació antiracista. Allí es va homenatjar a totes les persones mortes en trànsit, en un acte senzill i emotiu, assenyalant que totes aquestes persones assassinades per les polítiques migratòries són els nostres fills i filles, i no els abandonarem.
4a Etapa: Toulouse. En aquesta última etapa vam voler recuperar la memòria històrica amb un recorregut per la història de l’exili republicà espanyol per carrers de Toulouse, seguint les petjades d’aquelles republicanes que van arribar fugint de la cruel guerra espanyola i coneixent racons on havien viscut i refugiat.
Allí 19 de juliol vam tenir la sort de poder compartir espai amb els cors llibertaris de Torrero (Saragossa) i de França, “els Rojinegra”, que vestits de milicianes ens van oferir cançons republicanes davant de cada espai de memòria històrica.
Vam conèixer la situació de menors i dones i estrènyer llaços, teixint una xarxa internacionalista. Vam continuar manifestant-nos fins al consell departamental on vam denunciar les polítiques migratòries.
I amb un munt d’experiències, emocions i forces per a continuar ¡ fer front a les negligències i les violències institucionals, vam fer el tancament a la Caravana amb l’objectiu de continuar lluitant per a aconseguir unes polítiques migratòries centrades en els drets humans, l’anul·lació del PEMA, vies legals i segures, regularització immediata i dret a migrar.
