Adrián Zarco Santiveri
Amapola Peiró (Limballe de casada) és neta de Joan Peiró Belis, secretari general de la CNT i ministre, i filla de José Peiró Olives, que va escriure una biografia del seu pare per a mantenir viu el seu record. Aquests últims anys, Amapola ha treballat la seua publicació, que l’any passat va veure la llum amb el títol Juan Peiró, mi padre. Una vida ejemplar, editat per la Fundació Salvador Seguí i la CGT.
Com va sorgir la publicació del llibre?
A casa tinc l’original de les pàgines escrites pel meu pare. Són dos volums gruixuts. Quan em vaig jubilar no ho vaig fer de seguida i de cop em vaig dir a mi mateixa: “Potser podria ocupar-me d’això”. Vaig agafar aquestes pàgines, que tenia escrites a màquina pel meu pare, i em vaig posar a corregir tot el que em semblava que no anava.
Després vaig pensar: “I amb això què faré?”. Llavors vaig començar a contactar amb persones a Espanya que podrien interessar-se per l’escrit del meu pare, perquè ell ja havia tingut contactes abans amb editorials. De fet, el 1978 havia publicat Juan Peiró, teórico y militante del anarcosindicalismo español, però va decidir ampliar la informació amb una segona biografia. La contestació que va tenir llavors va ser que aquesta era massa llarga i no podien publicar-ho, per la qual cosa, li van demanar que la reduís.
Abans de morir el 2005, va arribar a una versió que teníem en disquet. Aquesta la vaig enviar a Emili Cortavitarte, a la Fundació Salvador Seguí i a José Puig Pla, també de la Fundació i la CGT. Vaig estar en contacte amb ells. Els vaig dir que el que m’agradaria era que es publiqués el que va escriure el meu pare.
El 2024 vaig anar amb el meu marit a Madrid i ens vam entrevistar amb Carlos Ramos, de la CGT d’allà. Amb ell vam començar a parlar de la possibilitat de publicar el llibre. Des de llavors es va anar concretant amb Emili Cortavitarte, José Puig Pla de Mataró i Carlos Ramos. El juny de l’any passat vaig tenir la notícia que estava publicat el llibre. Com que havia escrit el pròleg, em van proposar participar en les presentacions oficials del llibre a Madrid, València, Barcelona i Mataró. Cortavitarte va exposar les idees del meu avi, la part política, i jo m’encarregava de la faceta familiar.
Què creus que aporta el llibre per a entendre la biografia d’una persona com el teu avi?
És un testimoni excepcional, perquè dels tres fills nois, el meu pare era el que va estar més prop del meu avi a la vida quotidiana: va treballar a la cooperativa Cristalerías de Mataró, com tots els homes i les dones de la família, i es va interessar més en el que feia l’avi. Després d’haver lluitat en el front d’Aragó, aquest el va cridar per a venir a València, quan estava al ministeri, per a fer-li de xofer, perquè el meu avi mai va tenir cotxe ni sabia conduir.
És a dir, tenien relacions molt estretes, perquè cada dia estaven junts. El meu pare es va vincular a la CNT i a les Joventuts Llibertàries, perquè era molt jovenet quan va travessar la frontera amb tots els espanyols en la retirada. El testimoni del meu pare, doncs, és molt interessant, perquè va conéixer el meu avi, d’una manera molt personal. És una història, a part d’això, dels anys de 1915 fins a 1942, quan el van afusellar. Són anys de lluita obrera i també de problemes interns en la CNT. Cal no oblidar a Guillermina, la meua tia, perquè és la que va ser la més lluitadora, amb les idees anarquistes. A Mataró va fer molt per a la memòria de l’avi.
És molt interessant la reivindicació que fa el teu pare de les dones dels cenetistes i, en particular, també del paper de Mercè Olives, la seua dona.
La meua àvia mai va ser militant de la CNT, però va ajudar al meu avi en tota la seua vida. No era com algunes membres de Mujeres Libres de l’època, que lluitaven per les idees anarquistes. Ella no, però es va ocupar de criar set criatures, sense comptar els que van morir, a més de resistir la persecució de la policia. Això ho explica en el llibre el pare. Va ser una part molt important de la vida del meu avi.
Les dones casades amb llibertaris no van ser sovint militants de la CNT, però el seu paper era molt important malgrat tot, encara que elles mateixes no foren sindicalistes. El meu avi, quan estava a la presó, la qual cosa era molt freqüent, sabia que Cristalerías de Mataró ajudava amb diners, perquè quan seus els obrers estaven privats de llibertat, que era bastant sovint, els pagaven el salari.
És a dir, tenien la paga a casa malgrat tot. Això va permetre a la meua àvia sobreviure amb tots els nens que tenia. Ella era tan anarquista com la que més, perquè a casa tenia la porta oberta a tots els companys que podien venir, i quan els feia falta alguna cosa ja sabien que a la casa de Peiró la trobarien. Si no estava l’avi, estava Mercedes.
Les dones també treballaven a las Cristalerías de Mataró, a les oficines. La meua àvia no. Quan va morir allí, a Mataró, el 1946, poc després que afusellaren al seu marit, va tenir una cerimònia molt important. La gent recordava l’avi i van venir a l’enterrament per ella, però també per la memòria d’ell i com a manera de protestar contra el franquisme.
Una altra qüestió que apareix respecte al teu pare i al teu avi és el gran sentiment d’humanitat i la importància del saber i de la cultura que s’associa amb la família Peiró.
La cultura sempre va ser-hi present i, sobretot, les idees humanistes. És a dir, al meu avi el que li semblava important era emancipar a la classe obrera. Va ser completament autodidacta, va aprendre a llegir i a escriure als 20 anys. Abans, no podia llegir els papers del sindicat, i va dir: “això no pot ser”, i va aprendre amb l’ajuda d’un veí i de diverses persones. També va aprendre molt a la presó, que era la universitat dels obrers, dels militants.
Al cap de pocs anys de la creació de la cooperativa Cristalerías de Mataró va haver-hi una escola racionalista inspirada en les idees de Francisco Ferrer, a la qual anaven els nens dels obrers. La cultura en els mitjans anarquistes sempre va ser molt valorada.
Joan Peiró no podia imaginar una revolució social sense que els obrers foren tots, o almenys la majoria, conscients del que feien. Havien de posseir una idea precisa de l’objectiu: la revolució anarcosindicalista. Per això, ell no estava d’acord amb els anarquistes de la FAI, que de seguida volien fer la revolució a un poble o comunitat. Deia que això no tenia cap destí, perquè de seguida, els burgesos es rebel·larien i ho tombarien. Llavors s’havia de preparar a la classe obrera per a comprendre com funciona la societat i poder prendre decisions conscients. Per a ell, el sindicalisme era una manera de lluitar, però també d’organitzar una societat futura llibertària, per a la classe obrera.
Quina és la teua valoració de tot el procés de la publicació del llibre i les presentacions?
Vaig estar més que contenta de veure que el llibre es publicava perquè, evidentment, vaig pensar que el meu pare hagués estat el més feliç del món de saber tot el que es feia per l’avi.
Estic molt alegre que es parle de l’avi i, sobretot, de les seues idees, les quals van donar com a resultat el manifest dels Trenta, el trentisme. Que la gent, sobretot la jove, puga tenir coneixement de les seues idees i del trentisme i saber que els anarquistes no eren un monòlit.
Ha valgut la pena que fos publicat en la Fundació Salvador Seguí, ja que Salvador Seguí era el que va introduir al meu avi en el sindicalisme, perquè va donar un míting que el meu avi va presenciar quan era molt jovenet i el va entusiasmar tant que es va dir: “He de fer el mateix, he de ficar-me en el sindicalisme”. És important que la joventut a Espanya sàpiga que hi ha totes aquestes diferències en el moviment anarquista. Hi havia diverses opcions. Per a mi el que comptava sobretot era el sindicalisme obert a tots.
