Rosalia Molina Puyalón, Grup Libertarias
Fotografies de Miguel Ángel Serradillos
Parlem amb Mariona Roca Tort (M. R. T.) i la Maria Forns Roca (M. F. R.), dones que van patir la crueltat de la repressió en diverses institucions de l’anomenat Patronato de Protección de la Mujer. Dones oblidades i per a les quals no hi ha cap mena de reconeixement com a víctimes.
I a partir d’elles volem donar veu i visibilitzar la repressió franquista que van patir moltes dones pel fet de ser dones, rebels i contràries al que pretenia fer d’elles la ideologia feixista.
Les dues per circumstàncies diferents, però alhora semblants, les seves famílies les van tancar en centres del Patronato.
Som conscients que en aquesta breu entrevista ens queda molt i molt per conèixer de l’experiència de Mariona i de Maria i el que els va representar, i el treball que s’està fent actualment.
Vosaltres vàreu aconseguir trencar el silenci de com funcionava i què era el Patronato de Protección de la Mujer. Com i quan ho vau fer?
M. F. R.: Quan van emetre el documental «Els internats de la por» (2015) al programa Sense ficció de TV3, vaig ser conscient que jo havia viscut situacions similars en algun d’aquells centres que s’hi esmentaven. Hi sortia una entrevista amb la Consuelo García del Cid Guerra (una altra dona que també va ser víctima del Patronato, i que ha escrit alguns llibres sobre la temàtica), i em vaig posar en contacte amb ella. Va ser llavors quan vaig pensar que havia de parlar-ne, però no ho vaig fer fins més endavant.
M. R. T.: Fa molt poc, farà uns dos o tres anys.
Un dia la meva filla, Marina Freixa Roca, Sofia Esteve i Isa Luengo em van comentar que tenien la possibilitat d’accedir a una subvenció per fer un curt i que el volien fer sobre el meu pas per la institució franquista Patronato de Protección a la Mujer, i sobretot la meva experiència. Em van demanar si estava disposada a parlar-ne. Va ser un exercici de memòria històrica. En el curt Els buits (2023), la meva filla i jo tractem de recompondre les peces i buits d’aquella història. Allí vaig poder començar a parlar-ne. Va ser aleshores que vaig creure que era el moment de fer-ho.
Els buits ha estat nominat al premi Goya al millor curtmetratge documental i a millor curtmetratge en els premis Gaudí 2025.
Per què us vàreu decidir a trencar el silenci?
M. F. R.: Després de parlar amb la Consuelo vaig tenir clar que volia parlar-ne, però necessitava tenir forces i energies per començar a reviure-ho tot i ser capaç d’explicar-ho. Però quan em jubilo el 2022 començo a explicar-ho a partir d’una xerrada que vam organitzar a les Franqueses, on la Consuelo ens explicava les seves vivències i què era el Patronato, i allí mateix vaig començar a parlar-ne.
Va coincidir en el temps que estaven preparant una exposició que es va fer al Born «Un altre fi. La resta. Art i antifranquisme. La memòria sobre els silenciats pel règim», i allí em vaig atrevir a explicar el meu testimoni.
En aquella exposició vaig conèixer la Mariona i juntes vam veure plegades la necessitat de crear el Grup de Suport a les Represaliades del Patronato i començar a donar visibilitat i explicar què era aquella institució franquista i a explicar les nostres vivències i experiències.
M. R. T.: ens vam encoratjar per trencar el silenci plegades, i crear el grup de suport.
Per què vau trigar tants anys a explicar–ho?
M. F. R.: No teníem força, fins i tot ens feia vergonya. Durant anys vam voler oblidar, ningú ens creia el que explicàvem, així que vam anar callant, com si això no hagués passat mai.
M. R. T.: A més, com que dins del Patronato no ens deixaven parlar entre nosaltres, ni fer-nos amigues, cada una de nosaltres estava sola. No coneixíem cap altra dona que li hagués passat el mateix que a nosaltres; s’havia imposat el silenci perpetu.
Com va ser la vostra experiència?
M. F. R.: Entràvem molt joves, érem menors, sense judici, sense saber per què estàvem allí, ni com ni per quant temps… Cap explicació. Només càstigs i treball. Ens feien treballar per a empreses, de manera gratuïta, fregar de genolls… I sempre, sempre, tot en silenci. El ritme era: resar, treballar, netejar, resar i càstig, físic, psicològic… fins i tot et portaven al psiquiàtric. Disciplina estricta, obediència, amenaces de trasllat, de rapar-te els cabells, i càstig per redimir. La formació, només religiosa. No n’hi havia, d’acadèmica. No ens deixaven relacionar amb cap altra noia d’allí… Sempre el silenci.
M. R. T.: Tenia 17 anys. Jo vaig ser-hi dues vegades, a Barcelona i a Madrid, perquè em vaig escapar, i quan em trobaven em tornaven a tancar. Entre un lloc i un altre i després la recuperació, també a Madrid, van passar gairebé tres anys. Vaig estar a Madrid, a les Adoratrices, dues vegades —en total, uns deu mesos. A conseqüència d’estar internada vaig deixar de menjar. Em van internar en un psiquiàtric també a Madrid, on vaig estar uns nou mesos i on em van aplicar electroxocs i xoc insulínic. Em van deixar totalment anul·lada.
M. F. R.: Jo tenia 16 anys. Vaig estar onze mesos, a Barcelona, fora del meu poble, també a les Adoratrices.
Què volien aconseguir en aquestes institucions?
M. F. R.: El Patronato depenia del Ministerio de Justicia. L’objectiu era reeducar les dones «caigudes». Volien un tipus de dona submisa, addicta al règim i a la religió catòlica. Tenien com a objectiu la «regeneració i reforma de dones extraviades, caigudes», «la dignificació moral de les dones», per mitjà de l’adoctrinament, la culpabilització, la confessió i el penediment.
M. R. T.: Teníem un doble càstig: per ser dolentes, però sobretot per ser «dones dolentes», amb l’agreujant que, a més, érem menors. No existia cap institució similar per a nois en situacions similars. També sabem que en aquells centres es produïen adopcions irregulars i fins i tot robatoris de nadons.
En quina congregació o congregacions vau estar?
M. R. T.: Totes dues vam estar a les Adoratrices, a Madrid i a Barcelona.
M. F. R.: S’aprofitava els espais existents de les congregacions religioses, però fins i tot es van construir nous edificis per a aquesta finalitat. Les Adoratrices i les Oblates eren les que tenien més centres col·laboradors amb el Patronato.
Fins quan ha existit aquesta institució?
M. F. R.: El Patronato va existir fins a l’any 1985, quan ja feia anys que s’havia fet la suposada Transició.
M. R. T.: Cal assenyalar que la majoria d’aquestes congregacions religioses actualment encara estan en actiu, en centres que col·laboren amb DGAIA i amb atenció a menors i joves, tracten amb infants i noies en situació de vulnerabilitat, dones provinents de tràfic de persones i migrades, i reben subvencions molt considerables de l’Estat, sense cap control, ni supervisió per part de ningú (Ajuntament, Generalitat…). Mai no han reconegut la seva participació en el Patronato.
Com us heu sentit tots aquests anys?
M. R. T.: Vaig viure amb molta resiliència, malgrat que amb la família tinc una relació distant i formal. Les poques vegades que ho explicava, la majoria de persones no s’ho creien.
M. F. R.: A vegades explicava que havia estat a la presó, però ningú no s’ho volia creure, ni tan sols els amics més propers. Vaig viure intentant sobreviure, malgrat que amb ràbia.
Què voleu aconseguir?
M. R. T.: Estem demanant un procés de justícia i reparació per a les víctimes, que s’escoltin les represaliades.
M. F. R.: Hem demanat al Parlament de Catalunya una comissió d’investigació sobre el Patronato. Volem tenir accés als arxius, conèixer on eren els centres, quina relació formal tenien amb el Patronato… i que es demani responsabilitat a les comunitats religioses que van estar a càrrec dels centres de reclusió, que no rebin cap subvenció, ni continuïn treballant amb menors.
Què demaneu actualment?
M. F. R.: Hem presentat esmenes a la llei de memòria històrica que s’està tramitant al Parlament de Catalunya, hem presentat una proposta perquè es creï una comissió d’investigació sobre el Patronato de Protección de la Mujer, amb el suport dels grups parlamentaris CUP, ERC i Comuns, però encara està pendent de resposta.
M. R. T.: Demanem també al govern espanyol que s’incloguin específicament en la llei de memòria les víctimes del Patronato com a víctimes del franquisme, perquè si no se’n parla, no existim.
Quin moviment s’ha creat arran de les vostres denúncies i de la vostra visibilització?
M. R. T.: El 2023 es va crear el Grup de Suport a les Represaliades pel Patronato, que ha anat fent xerrades per tot arreu, visibilitzant-nos, intentant aconseguir que surtin més dones de tot l’Estat espanyol que hagin estat víctimes, i que puguin denunciar.
S’ha creat un grup de dones investigadores i historiadores que estan treballant sobre el Patronato, per poder posar en comú la documentació que vagin trobant, perquè és molt difícil poder accedir als arxius.
M. F. R. :Es va aconseguir que aquest juliol la Conferencia Española de Religiosos fes un acte públic, on van demanar perdó. Però en aquest acte, les assistents els van escridassar, van portar cartells i van cridar que no volien una declaració on es demani perdó, sinó veritat, justícia i reparació.
