Fa quatre anys i mig morí en Joan Liébana Tardío, bomber de la Generalitat, després de quedar atrapat en un incendi una hora sense que cap company avisés de la seva absència ni l’ajudés a sortir. Avui família i amistats continuen reclamant saber què li va passar.
Lau Xicart
En 62 minuts pots caminar de pressa 6.000 metres prop d’un riu, llegir 50 pàgines per acabar un llibre apassionant, netejar a fons una habitació, veure una pel·lícula curta d’acció, escriure un article d’unes 600 paraules, preparar els àpats de la setmana o fer una càlida videotrucada.
En 62 minuts també pots agonitzar esperant que algú se’n recordi que no hi ets, que estàs atrapat, ofegant-te a poc a poc amb el fum i cremant-te amb el foc crepitant. Pots estar esperant que algú se’n recordi que en vau entrar cinc i només n’han sortit quatre.
Ha sigut un repte entendre que fins ara quedàvem i ens trucàvem i ens compartíem… I ara sols em pregunto què va passar amb la teva vida i com vas trobar-te amb la mort.
Què vas pensar i qui vas trobar a faltar? Vas tenir records bonics mentre deixaves de respirar? Et vas poder desmaiar abans de continuar patint tant? Tant de bo et poguessis arribar a desmaiar. Desitjo que et donessis un cop al cap i no patissis gens. Però per l’autòpsia sé que vas patir molt. Vull saber què et va passar.
VERITAT
La mort ens porta preguntes sense resposta. A vegades ens fan avançar, teoritzar i créixer. Però les preguntes que t’envolten porten dolor, perquè sí que tenen respostes, però no ens les volen donar. Aquestes respostes les tenen les persones que eren amb tu.
“La hipòtesi del món just ja fa temps que ha caigut. La de la justícia també. Quan no hi ha restauració, quan no hi ha voluntat, què ens queda?”
Com estoics de cartó, ells es presenten impertorbables i aliens a tot mentre diuen no recordar res. L’amnèsia que relaten és real o producte d’una ment afligida o potser un intent d’excusar-se? Com poden ser reals dues o més versions, on l’únic responsable és la persona que ha mort?
Joan, no et mereixes el que diuen de tu, tot el que et carreguen perquè ja no pots parlar. Perquè vas morir entre cremades i ofecs. Buscar la veritat és buscar culpables?
JUSTÍCIA
D’ençà de la mort d’en Joan s’han obert investigacions per clarificar-la. A pesar de les múltiples diligències practicades, les investigacions no han permès esbrinar què va passar aquell fatídic dia. El mes de maig se celebrarà el judici oral per tornar a intentar esclarir els fets.
La hipòtesi del món just ja fa temps que ha caigut. La de la justícia també. Quan no hi ha restauració, quan no hi ha voluntat, què ens queda? Quan la por al càstig del sistema penal impedeix l’assumpció de responsabilitat o quan la ment no vol assumir la responsabilitat d’una mort, qui és el primer que s’enganya i a qui enganya? Mentrestant hi ha un entorn que pateix i que no pot fer el dol. La pèrdua impacta com una daga que a poc a poc s’enfonsa al fetge.
“Quan la justícia no arriba, la venjança comença a obrir-se camí, i els desitjos més punitivistes afloren”
Recordo el dia que em van trucar per dir-me que havies mort: vaig imaginar un gran incendi, amb moltes altres víctimes. Doncs no: a la nau només hi havia cotxes i el teu cos abandonat. Vas morir sol i sense que ningú et recordés. Necessitaves el teu equip, que alguna persona sabés que no havies sortit de la nau, la nau on no hi havia ningú: vas entregar la teva vida per salvar un parell de cotxes… Tu, lluitant incansable, sempre al costat de les oprimides amb solidaritat i suport mutu, ara, mort sense tot el que vas entregar.
La justícia processal és ineficient. Les institucions es protegeixen i la camaraderia pren la mateixa forma que en una agressió masclista. Quan la justícia —sia el que sia— no arriba, la venjança comença a obrir-se camí i els desitjos més punitivistes afloren.
És just que torni a ser llavors responsabilitat de qui pateix el dany de la pèrdua treballar per calmar aquesta conjunció d’abandonament i solitud?
GARANTIA DE NO REPETICIÓ
Com es repara una mort? Hi ha possibilitat de transformació quan falta una vida?
No tenim respostes per això, perquè encara no ha arribat ni el primer pas d’assumpció de responsabilitats. El que també tenim clar és que necessitem que es prenguin mesures per evitar més morts. I per això cal saber què va passar.
Que la nostra lluita serveixi perquè no torni a passar. Perquè no morin més bomberes ni més treballadores. Perquè la veu de les proletàries no quedi ensordida per les de dalt. Ens ignoren i s’encobreixen perquè les nostres vides no valen res. Volen mantenir la imatge, i per això no deixen pas a la possibilitat de culpa. Joan no és el seu final, sinó la vida que sí que va decidir viure i els valors que va triar.
