Text: A l’aguait
Il·lustració: Joan Manel
La policia no desapareixerà d’un dia per l’altre. Mentre el capitalisme continuï dempeus, també ho faran els cossos policials inherents a aquest sistema. Aquests tenen com a principals funcions protegir la propietat privada, assegurar la reproducció del capital i disciplinar la classe treballadora perquè assumeixi el treball assalariat. És des d’aquesta premissa i en l’actual context reaccionari -on imaginar altres mons possibles sembla una qüestió de fe i no de la consolidació d’un projecte polític- que entenem que la desaparició de l’estament policial no serà gens fàcil.
Però, lluny de voler alimentar la desesperança, precisament és la dificultat del canvi el que fa més necessari que mai disputar la visió hegemònica de la seguretat, profundament lligada a les demandes de reforç policial i a la militarització progressiva de les nostres societats. Això, malgrat que l’increment d’efectius policials, a excepció d’àmbits molt específics, no implica una reducció de la delinqüència, i fins i tot pot augmentar la percepció d’inseguretat de la població que equipara la presència de policia a l’existència de fets violents.
Des d’A l’aguait, procés popular de seguretat comunitària de Manresa, partim de la idea que la via més efectiva (si no l’única) d’aconseguir una seguretat duradora per tothom és la reducció i l’eliminació de les desigualtats socials. Això és així perquè la principal causa de la delinqüència és precisament l’existència d’aquestes creixents desigualtats. I no fem aquesta anàlisi des d’una visió economicista, sinó entenent que el mateix sistema capitalista i patriarcal sota el qual vivim genera una sèrie de models d’èxit social i econòmic inassolibles per vies considerades legítimes per a una part important de la població. Així, les persones no sempre cometen delictes per una qüestió de necessitat material immediata, sinó també per poder assolir unes expectatives alimentades pel sistema.
A la vegada, l’extensió dels valors neoliberals a totes les capes socials acaba suposant que, moltes vegades, les formes d’intentar assolir l’«èxit» i de satisfer necessitats i desitjos acabin descarnades i reproduint la lògica de l’acaparament individual. Això ens porta a ser conscients que la no presència de la policia en determinats indrets no té per què implicar automàticament l’autoorganització espontània de la societat en relacions igualitàries.
Així, mentre els rics tenen les lleis a favor per enriquir-se a costa de la majoria i el monopoli de la violència dels cossos policials per protegir els seus interessos, les classes populars continuen desposseïdes. Desposseïdes de la possibilitat de viure en condicions dignes i d’unes organitzacions de classe fortes que els permetin albirar un futur millor, cosa que pot abocar-les a reproduir dinàmiques de violència per guanyar-se el pa i intentar assolir les seves expectatives vitals.
En el moment reaccionari actual, el no abordatge d’aquestes violències pot deixar espai a l’increment de grups de seguretat ciutadana vinculats a l’extrema dreta o l’aflorament de negocis parapolicials a l’estil “desokupa”. Però la pregunta és clara i no especialment fàcil de respondre: com podem abordar-les sense assenyalar altre cop els últims i penúltims de l’escala social? Quines eines tenim al nostre abast que no recorrin a la cultura del càstig i al punitivisme i reprodueixin l’actual sistema establert?
Des d’A l’aguait hem desenvolupat un reguitzell d’idees força que haurien de guiar la nostra pràctica política en aquest sentit. Dues d’aquestes idees serien la lluita per l’abolició de la llei d’estrangeria i l’aposta per la despenalització de les drogues -reforçada amb polítiques públiques per a un abordatge adequat de les addiccions-. Avançar en aquestes dues línies suposaria un torpede a la línia de flotació de dues argumentacions principals utilitzades per assetjar i excloure alguns dels sectors més precaris de la classe treballadora. Podríem continuar lluitant per la despenalització dels conflictes, començant per aquells menys greus que es podrien resoldre amb la mediació, per estendre-ho després als altres tipus de delictes, per bastir una cultura allunyada del populisme punitiu.
Més enllà d’aquestes propostes, contra la visió reduccionista de la seguretat que alimenta la cultura de la por i l’atrinxerament en unes llars cada cop més alarmades, defensem un espai públic diferent. Un espai públic viu que no estigui pensat només per circular i consumir, sinó que es construeixi com un lloc de trobada on cultivar les relacions i que ens permeti alimentar la corresponsabilització sobre allò que passa als nostres barris. Hem de pensar en propostes perquè les persones facin més vida als carrers i no es recloguin en la solitud de les seves llars, que desgraciadament són la principal font d’inseguretats. Hem d’aconseguir que els espais abandonats en favor de l’especulació s’omplin de vida comunitària, que puguem reforçar els vincles veïnals i fer créixer una coneixença recíproca que ens fa estar i sentir més segures.
Al llarg dels debats tinguts com a col·lectiu, també hem situat el qüestionament de la masculinitat hegemònica com a possible línia de treball per millorar la seguretat de les classes populars. I ho hem fet perquè entenem que construir formes més laxes de viure la masculinitat -lliures de la necessitat d’exaltació del poder, la dominació, l’heterosexualitat normativa, la força, la competitivitat i el rebuig de la vulnerabilitat i del que es considera «femení»- ens permetria avançar cap a unes societats menys violentes.
Finalment, defensem que cal trencar amb la idea hegemònica que atorgar a la policia cada cop més recursos i competències garantirà la seguretat del conjunt de la classe treballadora. En lloc de continuar incrementant el pressupost destinat a les mesures policials, carceràries i de control social, apostem pel conegut com a «defund the police». Defensem repartir part de les tasques que actualment acaba assumint la policia entre diferents actors que no fan de la coerció i el punitivisme la seva raó de ser.
Hi ha molts exemples que s’inclourien dins d’aquesta línia d’acció. Podem garantir que les formacions contra la violència de gènere o de prevenció de consum de drogues a les escoles les facin cooperatives feministes o experts en drogodependències i no persones uniformades. O reclamar que l’abordatge de situacions conflictives al carrer derivades d’addiccions i els problemes de salut mental es faci per part de professionals especialitzats i no d’agents policials.
La implementació de polítiques públiques i pràctiques comunitàries de mediació de conflictes també encaixarien en aquesta via cap a la «despolicialització». Així, apostem per impulsar xarxes de mediació amb professionals i amb persones referents de les comunitats, que puguin intervenir quan calgui i permetin caminar cap a la desjudicialització dels conflictes.
Més enllà de tot això, hem de continuar denunciant el paper opressiu i els abusos dels cossos de «seguretat». Hem de proposar alternatives de prevenció, mediació i restauració, cultivant estructures de contrapoder que ens permetin acabar amb la cultura punitiva i policial. I, sobretot, hem d’exercir la millor via per fer innecessària la policia: organitzar-se perquè tothom tingui pa, sostre i llibertat.
