Categoria: Números

Manuel Quesada. Coordinador de la Revista Catalunya

@cienfuegosbd

En el temps de les barricades i la metralla, el temps de les col·lectivitzacions i les cartes de racionament, naixia la nostra publicació, la Revista Catalunya, òrgan d’expressió de la regional catalana de la Confederació, la CNT Catalunya.

El primer número sortí a la llum un 22 de febrer de 1937, a penes uns mesos abans dels famosos fets de maig del 37, en que la dualitat de poders imperants a la conjuntura del bàndol republicà, especialment a Catalunya, implosionà donant lloc a lluites intestines entre les faccions CNT-FAI-POUM i ERC-PSUC-Generalitat.

La impremta que el va veure néixer foren els tallers on s’editava fins abans de juliol de 1936 La Veu de Catalunya, una publicació d’ordre, dretana, molt vinculada a la Lliga Regionalista, aquell partit del Francesc Cambó que, tot i la seva suposada catalanitat i aversió contra el centralisme estatal, no dubtà en donar suport a l’alçament feixista i posteriorment al mateix franquisme. Doncs fou aquesta impremta que fou confiscada i col·lectivitzada pels mateixos treballadors.

Fou la primera publicació obrera íntegrament en català, i la segona gran publicació de la CNT, però no gaudí mai de l’audiència del seu homònim Solidaridad Obrera, que estava escrita en castellà. El títol de la nova publicació havia de ser en un primer moment “Catalunya Lliure”, a imitació de l’homònima Castilla Libre, però l’adjectiu es va eliminar per evitar suspicàcies en relació al nacionalisme de l’època. La voluntat de la publicació no era altra que arribar a aquella població que no dominava prou bé el castellà. 

La seva primera època fou accidentada i poc transcendent, amb continguts sense pretensions ideològiques. Fins i tot alguns treballadors es queixaven de la pèssima qualitat de la publicació. La revista gaudí de poca vitalitat, el sindicat edità pocs exemplars, molt per sota de la Soli, i la difusió i penetració social fou molt menor. A partir del desembre del mateix 1937 la revista deixà de distribuir-se a Girona, Lleida i Tarragona, quedant només rescindida a la ciutat comtal.

Durant uns mesos Joan Peiró dirigirà la publicació, millorant-ne els seus continguts, però les penúries de l’època i la predilecció de la CNT per la Soli farà que la publicació no arribi a superar les llacunes que l’havien de convertir en una publicació atractiva. Finalment, el 28 de maig de 1938 el Catalunya deixà de publicar-se.

Durant la llarga nit del franquisme el Catalunya continuarà desaparegut, fins que l’octubre de 1976 reapareix en la seva segona època, que durarà fins el maig de 1977. El subtítol llavors serà “Revista d’opinió confederal”, i en aquesta es publicaran, ara sí, textos d’indubtable interès, a més de les notícies relacionades de l’època.

El 15 de març de 1978 torna a aparèixer com a Òrgan Regional de la CNT, i dirigida per Ramón Barnils, que tornà a impulsar la publicació tot i les resistències internes. Serà editada fins el 2001, amb la pretensió, poc exitosa, de convertir-se en diari. De fet, a partir del número 4 d’aquesta IV època, es repartirà dins de Solidaritat Obrera. Tindrà lapsus de publicació importants, com el que anirà des del juny de 1981 fins el maig del 1987, període conegut per l’anarcosindicalisme català per l’escissió de la Confederació. Tampoc s’editarà entre el 1989 i el 1998, amb un únic número el febrer de 1993.

Però hi hagué, també, un Catalunya paral·lel a l’esmentat, en consonància amb la dinàmica que patia en aquell moment la Confederació. El sindicat d’Administració Pública de Barcelona de la CNT de Catalunya agafa les regnes de la publicació, en ple procés d’escissió confederal (de fet, el número 4 d’aquesta cinquena època ja durà el distintiu de la CGT). Els director fou Josep Serra Estruch, i en aquests pocs números es marcarà una línia llibertària propera a l’independentisme. Hi col·laborarà gent com Ángel Bosqued (secretari d’informació i premsa) o Guillermina Peiró (filla de Joan Peiró). El primer número s’edità el maig de 1986, i l’últim, l’octubre del mateix any. Destaca en aquesta època la bona presentació de la publicació, en paper setinat i amb colors a les cobertes, amb abundants il·lustracions i fotografies.

Però és després de molts intents que el 1990 es crea una bona publicació amb informació sindical, i també social i cultural. En la seva VI època, i que anirà des de desembre de 1990 fins el novembre de 1991, el Catalunya ja serà el portaveu de la Confederació General del Treball de Catalunya. Durant la seva setena (1991-2005) època estarà dirigida per Mª Àngels Rodríguez i anirà variant el número de pàgines de 4 fins a 28.

Serà el 2005, en la seva vuitena època, que el Catalunya es consolida com a una publicació de qualitat amb una varietat important de temes i una llarga llista de col·laboradors i col·laboradores. El coordinador serà Jaume Sayrol en un primer moment, i Lluïsa Pahissa després, amb molts col·laboradors com Ricard Talens o Manolito Rastaman i un consell de redacció format per Àngel Bosqued, Emili Cortavitarte, Dani Montesinos… entre d’altres. A partir del número 20 desapareix el consell de redacció i apareix el Col·lectiu Catalunya, amb Jordi Martí al capdavant, que editarà la publicació a Reus amb una tirada que arribarà als 9.000 exemplars.

Els últims anys de la VIII època, el Catalunya continuarà editant-se a Reus, sota la coordinació de Joan Rossich, arribant als 13.000 exemplars i consolidant definitivament la publicació com a Òrgan d’Expressió de la CGT de Catalunya.

Finalment, a l’octubre de 2018, després del Congrés d’Òdena, l’actual equip del Catalunya ens fem càrrec de la publicació, començant la seva IX època amb l’actual publicació que teniu a les mans. Així, des de l’actual redacció de la Revista Catalunya no podem fer altra cosa que agrair profundament el treball i la dedicació de tants companys i companyes que han fet possible que el Catalunya arribi fins on ha arribat, sense dir noms, perquè ens caldria un número sencer, però agraint als que hi són i, sobretot, als que ja no hi són. I als que hi seran, dir-los amb tota convicció i alegria: Llarga vida a la premsa obrera!