L’Audiència de Madrid ha condemnat a Daniel Gallardo a quatre anys i mig de presó per les protestes que va haver-hi a Madrid contra la sentència del procés. A més, haurà de pagar 600 euros de multa i una indemnització de 3.500 euros a l’Ajuntament de Madrid. La Fiscalia demanava sis anys de presó pels delictes de desordres públics, atemptats contra l’autoritat i lesions greus.
“L’informe de lesions presentat per l’agent és una hora anterior a la detenció de Dani Gallardo”
Gallardo ha estat un any a la presó preventiva, des que van tenir lloc els fets. El jutge el va deixar en llibertat provisional l’últim dia del judici a l’espera de la sentència. La resolució judicial encara no sés ferma i es pot recórrer, la qual cosa fa pensar que l’acusat no ingressarà en cap centre penitenciari fins que s’esgoti tota la via legal. Amb tot, no es pot descartar que la Fiscalia demani l’ingrés immediat a la presó.
Gallardo està acusat de desordres públics, atemptat contra l’autoritat i lesions greus. Va ser detingut el 16 d’octubre, just després de la concentració, durant els enfrontaments entre els manifestants i policia. Segons la seva defensa, Dani Gallardo estava intentant defensar a una amiga seva de les agressions policials.
La construcció d’un cas
Segons les proves i els fets, l’acusació es construeix per a criminalitzar la protesta. No hi ha indicis, segons la defensa, d’allò del que pretén acusar-ho a la policia. L’informe policial acusa Gallardo d’haver colpejat amb un pal amb claus el casc d’un policia. La defensa ho desmenteix, així com apunta la hipòtesi que la presó provisional ve determinada pel segon cognom de Gallardo, Herzog, que és alemany.
“En aquestes càrregues detenen a tres persones, una de les quals menor d’edat, però a Dani no ho detenen allà, sinó molt més tard”, relata Alejandra Matamoro, portaveu del Moviment Anti-Repressiu de Madrid, que s’ha fet càrrec de la defensa de Gallardo. De fet, Dani ja estava tornant cap a casa amb els seus amics quan van xocar amb la policia, ja passats els disturbis. Els antidisturbis van per ells i els nois fugen com poden. Els agents aconsegueixen atrapar a Elsa, una amiga de Dani. “Ell s’adona que no els segueix, que l’ha agafada la policia i l’estan apallissant. Llavors gira en rodó i intenta ajudar-la. Allà és quan eldetenen i l’apallissen a ell també”, explica la portaveu del Moviment Anti-Repressiu de Madrid.
La principal acusació contra Dani Gallardo és per, suposadament, haver agredit un policia amb un pal de fusta amb uns claus oxidats, extracte d’un còdol, que s’hauria clavat en el casc, però no l’hauria perforat. “No és cert. Ni tan sols hi ha proves reals ni consistents”, denuncia Alejandra. La principal prova és una fotografia del casc, que va ser degudament filtrada a El Mundo per a incriminar al Dani. “A la foto es veu el casc amb el pal “pintiparado” (sic), però a comissaria. És impossible que això hagués aguantat el cop. No s’aguanta per enlloc”, diu la portaveu del col·lectiu. A més, subratlla, que el Dani és un noi de complexió molt prima que no tindria la força per a clavar-lo en el casc d’un antidisturbis. “I si ho aconseguís clavar, no podria fer amb tanta profunditat que pogués aguantar fins a arribar a comissaria i fer-li la foto”, sosté.
L’altra prova és l’informe de lesions del policia suposadament agredit, que ni existeix, segons Alejandra. “El policia va allà i diu que té mal de cap. El tractament que li donen és, simplement ibuprofeno. Això és l’informe de lesions”, assenyala. Per a acabar de rematar-ho, l’informe de lesions presentat per l’agent és una hora anterior a la detenció de Dani Gallardo. L’acusació se sustenta com sempre en la paraula del policia, que en aquest país és suficient per a fer i desfer. “El que digui el policia va a missa”, denúncia la defensa. Estan preparats per a més irregularitats i “sorpreses” durant el judici oral. “En aquests casos mai se sap”, admeten.
La Llei de memòria democràtica que actualment s’està tramitant, destinada a substituir la de Memoria histórica del govern Zapatero, manté intacta la garantia d’impunitat per als criminals del franquisme. No esmenta els crims contra la humanitat ni les responsabilitats de grans empreses i fortunes, de l’Església i de les institucions de l’Estat durant la guerra civil i la dictadura.
L’avantprojecte de Llei sacralitza la Constitució com a referent de la idea mateixa de democràcia. S’ha de tenir en compte que tres dels set ponents havien estat membres de les corts franquistes. Cas únic a la història. És com si en la redacció de la constitució italiana hi haguessin participat membres destacats del règim de Mussolini. També cal tenir present que el contingut del text fou supervisat pels alts comandaments de l’exèrcit, els quals van fer-hi fins i tot aportacions directes [art. 2 i 8]. A més a més, la Carta Magna en cap moment condemna el franquisme, cap menció, per petita que sigui.
Aquest avantprojecte de Llei no impugna la legitimitat del règim franquista i només se centra en els seus “òrgans repressors”. Ignora l’existència de la màxima institució de l’Estat, el representant de la qual gaudeix d’immunitat absoluta i és el cap de les forces armades… Oblida que el dictador va imposar la monarquia substituint la república, legalitat que havia estat enderrocada pel cop d’estat.
La suposada “memòria democràtica” que vol promoure aquesta llei, malgrat que inclou la guerrilla antifeixista que va actuar fins a la primera meitat de la dècada dels seixanta, els maquis, sota l’etiqueta de “víctimes del franquisme”, no els hi reconeix l’estatus de combatents i legítims opositors armats al feixisme. Som molt lluny del reconeixement que maquis i partisans tenen a Europa, on es consideren autèntics herois nacionals. De fet, alguns dels qui la llei de
bandidatge i terrorisme franquista qualificava com a delinqüents han estat guardonats amb les màximes distincions de França.
Fins ara aquesta manca de conformitat a una regla general ha comportat autèntiques aberracions, cosa que la nova Llei no corregeix. Per exemple, el primer nom de la llista de les víctimes del terrorisme confegida pels governs espanyols, és el tinent de la Guàrdia Civil Francisco Fuentes de Fuentes Castilla y Portugal, cap de la banda de mercenaris a sou del feixisme que, l’any 1960, va emboscar el maquis anarquista Quico Sabater i va assassinar els seus quatre companys. En el tiroteig va morir aquest oficial i el Quico, després de ser considerat un bandit per a la justícia franquista, esdevindria el primer “terrorista” de la “democràcia” espanyola.
En definitiva, és una Llei que no trenca amb el passat feixista, ni fa justícia amb cap dels nombrosos crims de la dictadura. No s’atreveix a abordar la responsabilitat penal dels botxins i focalitza la seva acció en la rehabilitació de les víctimes, a les quals ni tan sols ofereix cap rescabalament real, més enllà d’un reconeixement simbòlic que, en tot cas, arriba massa tard —tan tard que sembla que se’n burlin—.
Una “Llei de Memòria democràtica” que se n’oblida, no ja de derogar, sinó d’esmentar la Llei d’Amnistia de 1977, instrument fonamental per blindar la impunitat dels criminals del franquisme.
Tot plegat una mostra més de la feblesa política, ideològica i cultural de l’esquerra institucionalitzada, incapaç de formular en una Llei que garanteixi la no repetició dels crims feixistes. Una esquerra que és incapaç d’abordar la pervivència i continuïtat del franquisme des d’una perspectiva que defensi la democràcia formal —la perspectiva de classe fa temps que l’ha perduda—.
Malgrat la preocupació d’alguns dels promotors per acabar amb les ofenses més cridaneres a la memòria de tantes víctimes (anul·lació de judicis i dignificació de morts i desapareguts), aquest text sembla que tingui com a principal objectiu polític el blanqueig del dogma constitucionalista, centrat en l’obsessiva defensa de la unitat de la pàtria —Antes roja que rota— i, de passada, en la naturalització del concepte de Nación española.
Una llei al servei de l’immobilisme, que busca recuperar i homologar la imatge de l’Estat espanyol amb els altres estats de l’entorn europeu. Atès que aquesta imatge ha quedat molt danyada per la recent repressió del moviment civil català, els nombrosos escàndols de corrupció de la monarquia, les vergonyoses pràctiques judicials i les recents declaracions dels màxims comandaments de l’exèrcit que, tot i que estan actualment a la reserva, han mantingut el control de la institució al llarg d’aquests 45 anys de democràcia tutelada.
La Xarxa d’entitats i col·lectius que formem part de la Caravana Abriendo Fronteras hem tornat a organitzar la trobada anual, una Caravana feminista i europea amb l’objectiu de denunciar la violència i el silenci mortal de les fronteres. Fa just quatre anys, organitzàvem la primera caravana amb rumb a Grècia i continuaríem els anys següents assenyalant les violències i els assassinats a la frontera sud de l’Estat espanyol, arribant fins a Ceuta i Melilla, i fins i tot a Itàlia. Un rumb que ens ha permès articular vincles amb milers d’activistes d’arreu d’Europa i treballar per trencar el silenci de les polítiques migratòries de la Unió Europea, la vulneració dels drets humans i la militarització de les fronteres europees.
Com a membres d’Ensorrem Fronteres CGT, formem part de la xarxa a Catalunya, Obrim Fronteres. Aquest any, malgrat aquest format “atípic”, hem participat un important nombre de companyes de CGT, de diferents territoris.
Enguany, l’actual crisi sanitària ens va fer canviar el rumb de la Caravana que planejàvem cap a la Ruta Balcànica. Però aquesta situació no ha pogut amb la nostra xarxa, que ha seguit més activa mitjançant trobades virtuals i adaptant-nos a la nova situació, continuant amb la denúncia de la complicitat dels governs europeus en les guerres a l’Àfrica i Orient Mitjà, origen del desplaçament forçós de centenars de milers de persones. I enfortint la xarxa europea per donar una resposta a la situació de les persones migrades i refugiades que s’ha vist greument empitjorada per la pandèmia.
També vam denunciar les conseqüències del racisme institucional a casa nostra fent referència als milers de persones colpejades per la llei d’estrangeria i per a les quals s’exigeix una regularització incondicional com a mecanisme de justícia social.
Per tot això, la Caravana 2020 es va transformar en un programa simultani, del 26 al 30 d’agost, al País Valencià, el País Basc i Itàlia, amb els mateixos eixos de treball. Malauradament al País Basc van haver de modificar l’estructura inicial a causa de la normativa de restriccions a causa de la pandèmia, per accions de denúncia en diferents poblacions.
Un total de cinc dies plens d’activitats per denunciar la situació “insostenible” de les persones migrades i teixir aliances entre els diferents col·lectius
Els 4 eixos temàtics que es van treballar van ser:
1. Fronteres i desaparicions: Balcans i Mediterrani
2. Ports de Solidaritat i Ports de guerra
3. Explotació Laboral, Resistència i Alternatives: Rural & Urbà
4. Drets Humans. Conclusions i Accions a Futur
Eix 1 Fronteres i desaparicions: Balcans i Mediterrani.
Frontera Balcans: a càrrec de No Name Kitchen. Frontera Sud Melilla & Nador al Rif. Solidary Wheels
Eix 2 Ports de Solidaritat i Ports de guerra.
Mercaderes de muerte: Indra Aquest eix temàtic dels ports, s’ha treballat des de dues perspectives: ports de solidaritat i ports de guerra.
Els ports de guerra (Sagunt), són utilitzats per la indústria armamentística, i està dins del circuit internacional del comerç d’armes, facilitant el negoci de les guerres. Els ports anomenats de pau, son ports de solidaritat (Borriana), on arriben la majoria dels vaixells de rescat de ONGs europees que treballen al Mediterrani central, com el Alan Kurdi, el Sea Watch o l’Open Arms. El port els ofereix moltes facilitats per atracar i fer reparacions i avantatges en les taxes, sent així un lloc de referència per les organitzacions civils de rescats humanitaris. El vaixell Louise Michel, finançat per l’artista Bansky, havia marxat el dia abans.
A Burriana es va fer el debat: “Els reptes per a la pau i el desarmament a càrrec del Centre Delàs d’estudis per la pau.” Segons dades proporcionades per aquest centre el 2019 l’Estat espanyol va destinar 20.050 milions d’euros a la despesa militar.
En aquesta línia de visibilitzar la despesa militar i la indústria armamentística, les companyes de Catalunya vam presentar una acció de denúncia que es va fer a l’empresa Indra, que negocia amb la indústria armamentística i és una empresa líder en el control fronterer.
Eix 3. Explotació Laboral, Resistència i Alternatives: Rural & Urbà. Explotació laboral i cadena invisible de cures
Denúncia de les vulneracions de drets en el treball agrari.
Col·lectius de suport i denúncia: El mar d’oliveres de Jaén i la taronja de València , Conca Minera i temporeres de Huelva, El mar de plàstic i horta d’Europa Almeria. València Acull.
Resistència i alternatives. Cooperatives agràries: Iniciatives solidàries: Associació Solidaritat del taxi de Sevilla, Autoorganització: Sindicat de Manters Madrid,Girona Acull.
Les cadenes invisibles de cures, amb perspectiva feminista.
Retrospectiva i mundialització i sistema de Cures. Models d’autoorganització: Sindillar Barcelona i Aiphyc València, on van denunciar la doble opressió per ser dona i migrant. Vam completar la jornada amb una manifestació exigint la regularització incondicional de totes les persones migrants que viuen a l’Estat espanyol en situació irregular.
Eix 4. Drets Humans. Conclusions i propostes de futur.
L’últim dia es va celebrar una assemblea de valoració on se’n van compartir reflexions, i propostes de futur.
La taula de Drets Humans va treballar amb diferents associacions i entitats: Crida contra el racisme, CIES NO València, Azadi Jin, plataforma Solidaritat amb el poble Kurd
I amb aquests lemes, es va tancar la Caravana 2020
Respectant la distància de seguretat, però “acuerpándonos”
En l’actualitat ens trobem a les portes del major col·lapse ambiental de la nostra era, degut a les polítiques econòmiques i socials englobades sota el paradigma del capitalisme, on el benefici i el creixement infinits (oxímoron), estan destruint tota mena de formes de viure i de vida que no s’englobin dins la retòrica del mercat (oferta-demanda). En aquest context de crisi ambiental estan sorgint nombroses “alternatives”, algunes dins la mentalitat capitalista (capitalisme verd, greenwashing) i altres que busquen crear espais i eines per a superar aquestes formes d’organització social, política i econòmica, per tal de revertir la situació, en la mesura del possible.
Acció Ciclista s’erigeix en eina en defensa del sector de la bicicleta per tal de fer front al paradigma de la mobilitat sostenible des d’una perspectiva transversal i crítica per a la transformació social. Per tal d’incidir en la societat ens vertebrem en tres eixos diferenciats:
Poder popular Quan parlem de poder popular ens referim al concepte que implica l’exercici efectiu del poble organitzat de manera democràtica i participativa dels diferents aspectes de la seva vida comú.
Ecofeminisme L’ecofeminisme parteix d’una visió del món que considera que els éssers humans som alhora éssers socials i biològics, sociodepenents i ecodepenents, que es desenvolupen i operen en contextos socials i ecològics particulars.
El patriarcat no només condiciona i sotmet als cossos, ments i vides humanes, sinó que també sotmet als altres éssers vius i la natura no humana.
Alliberament nacional Davant l’estat d’excepció en el qual ens trobem, ens posicionem en la defensa dels drets polítics del poble català a determinar lliurement el seu estatus polític, així com al lliure exercici d’emancipació nacional enfront l’imperialisme lingüístic i cultural als que es veu sotmès. Sense oblidar al conjunt de persones empresonades, exiliades i represaliades, en defensa del legítim dret a l’autodeterminació.
Drets i compromisos Per tal de garantir el correcte funcionament de l’associació, així com els drets i compromisos, del conjunt de les sòcies; s’estableix un model de gestió horitzontal per tal d’assegurar l’equitat entre aquestes. Per mantenir la independència econòmica de l’associació, aquesta es dota del conjunt de quotes de les seves associades, a més d’oferir una sèrie de prestacions.
Acció Ciclista Club Social El club social de l’associació neix amb l’objectiu d’aglutinar les diferents activitats d’oci relacionades amb la pràctica del ciclisme dins la mateixa entitat, tant de caràcter popular com professional; així doncs possibilitant la participació de la mateixa associació en esdeveniments esportius.
Campanyes i accions Des d’Acció Ciclista hem participat del conjunt d’accions en defensa de l’ús de la bicicleta (implementació de carrils bici, pacificació de zones urbanes, etc.); a més de desenvolupar campanyes pròpies. Aquestes han estat:
• La Bicicleta no és delicte, en contra de la criminalització de l’ús de la bicicleta durant el confinament per la COVID-19.
• La bicicleta transport del poble, campanya per afavorir l’ús de la bicicleta, així com l’edició d’una petita guia ciclista militant.
• Riders, una història de precarietat, on denunciem la precarietat laboral que s’amaga darrere d’un sector creixent en la nostra societat actual, a més de donar suport als diferents col·lectius en defensa del sector.
En l’actualitat estem gestant la nova campanya d’associades que veurà la llum en les properes setmanes, per tal de seguir implementant-nos i creixent. Això ens permetrà dotar-nos de més recursos per seguir desenvolupant accions concretes en defensa del sector de la bicicleta i transformant radicalment l’estat actual de les coses.
Animem a totes aquelles persones que tinguin relació amb la bici a unir-se a nosaltres i a sumar esforços per esdevenir ferramentes útils en la transformació social.
Ningú és imprescindible, però totes som necessàries. La bicicleta com a ferramenta per la revolució social!
Què li ha passat al sistema educatiu? De les retallades a la Covid-19
Josep M. Bofarull. Professor jubilat de secundària
Ens acostem a un nou inici de curs escolar. L’1 de setembre es van incorporar els diferents equips docents als instituts i a les escoles del territori i el 14 ho faran els nois i les noies. Serà un curs escolar diferent i complicat, la Covid-19 ho ha trasbalsat tot. I amb l’inici del curs escolar tornaran les crítiques, els comentaris, les receptes del que s’hauria de fer en aquest inici de curs tan peculiar. Els pares i les mares es troben amb més interrogants que certeses. Els docents tampoc tenen clar en quines condicions començaran les classes. L’administració intenta donar respostes per solucionar els dubtes que es van presentant. El debat torna a estar sobre la taula, pares i mares, claustres de docents, equips directius, sindicats d’ensenyament es pregunten: què està passant amb l’educació al nostre país?
En un moment en què hi ha poques certeses i molts dubtes, i on les respostes no sempre són senzilles, cal fer un debat amb una certa perspectiva i fugir de prejudicis, veritats a mitges i idees preconcebudes que no sempre s’ajusten a la realitat. Els darrers mesos, a conseqüència de la pandèmia de la Covid-19, hem tornat a parlar d’educació i s’ha tornat a posar en evidència la fragilitat del sistema. Una fragilitat que té múltiples raons i que descansa en un sistema públic aprimat i esquelètic que davant de la crisi actual quan ha necessitat reaccionar no ha tingut els recursos suficients per a fer-ho.
Per entendre aquesta
situació i les seves conseqüències, és necessari analitzar l’evolució del
sistema en els darrers anys, aquest exercici ens permet esbrinar d’on venim i
on som, i sobretot permet entendre la capacitat de resiliència duta a terme des
del mes de març per la comunitat educativa del nostre país.
El model d’escola que
tenim ve determinat en bona part per tres elements dels quals se n’ha parlat
amb escreix els darrers anys: el finançament, l’abandonament i/o el fracàs
escolar i el model dual d’ensenyament públic-concertat. Fer una reflexió sobre
la seva evolució ens pot permetre entendre les dificultats en què es troba el
sistema davant la crisi actual.
Cal començar la reflexió amb el context del sistema educatiu català i espanyol, és a dir, el marc normatiu en el qual ens hem estat movent els darrers anys. Tot el sistema descansa amb una frenètica cuina legislativa de lleis orgàniques en educació, ni més ni menys que set en 40 anys. La llei que modifica la LOE, coneguda com la LOMLOE, de la ministra Isabel Celaá de març de 2020, si arriba a bon port en serà la vuitena. Tot un conjunt de reformes, que han volgut adaptar l’estructura del sistema educatiu espanyol als països més avançats, però que han acabat introduint en el sistema una inestabilitat i canvis constants, que sens dubte han generat dubtes, inseguretat i inestabilitat al conjunt de docents, que han denunciat successivament en els darrers anys la dificultat per consolidar i estabilitzar models pedagògics d’aprenentatge en mig d’aquesta voràgine de canvis, i que en qualsevol cas no han millorat objectivament l’educació que s’ofereix.
Nivell de formació de la població adulta (25-64 anys) (2018)
Dit això, cal reconèixer que l’evolució del sistema en els últims quaranta anys a permès arribar a una taxa d’escolarització propera al 100%, i per tant homologable als països del nostre entorn, però una cosa és parlar dels nivells obligatoris d’ensenyament i una altra del nivell de formació de la població[1]. El 2018, segons l’informe presentat per Espanya de l’OCDEel 37,3% de la població entre 25 i 64 anys tenia estudis universitaris o equivalents (educació terciària), a l’OCDE aquesta xifra era del 38,6% i a la UE-23 del 35,6%; el 22,9% tenia un nivell de formació equivalent a l’ESO, batxillerat i Cicles formatius de Grau Mig, mentre que a la UE i països de l’OCDE aquesta proporció era del 46,2% i 44% respectivament, finalment la proporció de població amb estudis bàsics se situava en el 39,9%, lluny dels estàndards amb què ens volem emmirallar. Certament les dades confirmen que l’educació postobligatòria va créixer de manera continuada entre l’any 1975 i 2007 (batxillerat i estudis universitaris), fet que la va situar dins dels intervals dels països més desenvolupats, però també demostren que encara hi ha un percentatge de població molt elevat amb estudis que no van més enllà de la Secundària Obligatòria (ESO). Per altra banda, Espanya és el segon país de la UE en fracàs escolar, amb una taxa del 19% de joves entre 18 i 24 anys que han arribat com a molt a completar el primer cicle de l’ESO. Aquesta taxa solament superada per Malta amb un 19,7%, se situa molt per damunt de la mitjana europea del 10% segons dades d’EUROESTAT. La darrera dada del Ministerio de Educación pel 2019 situava la xifra en un 17,3% (30,3% el 2006), encara lluny del 15% pactat amb la UE pel 2020. El mateix any, segons l’IDESCAT Catalunya, presentava un 19% d’abandonament prematur[2], en front del 17,3% d’Espanya, i del 10,6% i el 10,3% de la zona euro i de la UE respectivament. Aquestes dades ens haurien de fer reflexionar, donat que els baixos nivells formatius de la població no solament augmenten la possibilitat de desocupació, exclusió social i pobresa, sinó que a més a més incrementen els problemes de salut[3].
Si relacionem les dades proporcionades per IDESCAT d’abandonament
escolar i nivell d’atur comprovem que el 2007, abans de la bombolla financera, quan
a Catalunya hi havia un 6,5% d’atur el 31,2% de l’alumnat català abandonava els
estudis, a Espanya amb un 8,2% d’atur, l’abandonament era del 30,8% i a la UE amb
un 7,2% d’atur del 14,9%. El 2019, i encara amb la ressaca provocada per la
crisi, i amb índexs d’atur molt superiors, 11%, 14,1% i 6,4% per Catalunya,
Espanya i la UE, les dades d’abandonament escolar van canviar, passant al 19%,
17,3% i 10,3% respectivament. Sembla evident que en èpoques de bonança econòmica
els joves decideixen buscar feina i abandonar els seus estudis, i en períodes
de crisi i augment de l’atur, la manca d’oferta laboral provoca que aquest
indicador sigui més baix. Alguna cosa no s’està fent bé quan els nostres joves
anteposen guanyar diners a formar-se.
La relació entre educació i expectatives laborals, fa que aquest indicador de l’abandonament escolar sigui molt important i explica en bona part la forta precarietat del teixit laboral espanyol. En aquest sentit, és important destacar que les expectatives laborals de la població amb nivells de qualificació més baixos, són menors i acostumen a anar acompanyades de treballs més rutinaris amb major risc de ser automatitzats i per tant augmenten les possibilitats de quedar-se a l’atur. Segons l’OCDE, mentre els adults que no han acabat la secundària superior presenten una taxa d’atur del 21%, aquesta xifra es redueix al 14% amb aquells que si tenen aquesta titulació superior i al 8% per aquells amb formació terciària. El mateix Ministerio confirma aquesta tendència, en dades del 2018 Espanya va tenir una taxa d’ocupació que variava entre el 45,1% i el 68,2% pels adults amb nivells inferiors a l’Educació Secundària, mentre que pels adults amb Educació Terciària l’ocupació se situava entre el 75,4% i el 86,1%.
Increment de despesa en els diferents tipus d’educació (Gasto Público en Educación. GPE) des de 1992. Índex 100=1992.
Un bon indicador per avaluar l’esforç que fa l’estat per reduir aquestes desigualtats és el finançament públic del sistema educatiu. L’estat espanyol tot i que ha augmentat en els darrers anys la despesa pública en educació, encara se situa per sota de la mitjana de molts països de la UE, i a un nivell molt inferior que els països nòrdics. La crisi econòmica del 2007 va agreujar una situació ja de per si complicada, comportant l’aplicació d’una sèrie de mesures econòmiques denominades d’austeritat, que tenien com a finalitat principal la reducció del dèficit públic. Una d’elles, va ser la disminució de la despesa pública, que va afectar a tots els serveis públics bàsics, entre ells l’educació. Segons dades del Banc Mundial el 2016 Espanya va invertir un 4,2% del PIB en educació, mentre que la mitjana mundial se situava sobre el 4,48%, la dels països de l’OCDE en el 5,1% i la UE en el 4,8%. Un altre informe del BBVA reflecteix com el 2017 a Espanya les inversions acumulades en educació havien caigut un 55% des del 2009. Les dades confirmen la davallada constant de l’esforç pressupostari, l’any 2009 la despesa pública espanyola en educació va representar el 4,99% del PIB i l’any 2018 el 4,23%. A Catalunya, segons la Fundació Bofill, la crisi econòmica del 2008 va provocar una reducció del pressupost liquidat del Departament d’Ensenyament entre l’any 2000 i el 2017 de 1.173 milions d’euros, un 21,7% menys del que s’invertia l’any 2009. Aquesta reducció pressupostària ha afectat dràsticament a la inversió en recursos educatius del govern de Catalunya. El 3,6% del PIB de despesa pública catalana en educació el 2014, ens va situar per sota de la mitjana espanyola que es mantenia sobre el 4,3% del PIB el mateix any, i que l’europea situada en el 5,1% i lluny del 6% mínim d’inversió programada que marca la Llei d’Educació de Catalunya (LEC, Llei 12/2009). El resultat final és que a Catalunya, tenint en compte tots els factors abans indicats, es va produir una reducció de la despesa en educació a preus corrents per estudiant no universitari del 24% durant el període 2008-13 de la qual encara no ens hem recuperat.
L’últim element
significatiu per entendre la situació actual del model educatiu de Catalunya i
de l’estat espanyol, és el sistema dual.
La LODE (1985), va plantejar una de les principals contradiccions del sistema o
si més no, una de les més criticades: la cohabitació equilibrada del dret a
l’educació per a tothom i de la llibertat d’ensenyament, polèmica constant
entre els qui posen l’èmfasi en un dels dos aspectes per damunt de l’altre.
Certament existia una mancança real de places públiques per cobrir les
necessitats d’educació de la població, és per això que la LODE va preveure, de
manera transitòria, que les diferents administracions subvencionessin, en forma
de concert, als centres privats, sempre que aquests complissin normes generals
de gratuïtat i no discriminació. Amb el pas dels anys els centres privats
concertats, en lloc de disminuir, han anat creixent. Obviant el concepte de
transitorietat de la LODE, es va optar per ampliar els concerts, especialment a
finals dels anys 90.
La consolidació del model es fa evident quan analitzem algunes dades en l’evolució de l’escola concertada. Segons dades del Ministerio de Educación, el finançament de l’escola concertada ha augmentat en un 25%, mentre que els centres directament vinculats a les diferents administracions públiques ho han fet en un 1,4%. Un treball publicat a la Universitat d’Oviedo el 2012, analitzava una altra dada que ens permet visibilitzar la consolidació del model a partir de la LODE (1985), l’augment de les unitats escolars concertades, en especial a partir de 1990, moment en què l’escola concertada intensifica el seu pes dins del sistema educatiu espanyol, passant de 65.477 unitats escolars al curs 1990-91 a 94.947 al curs 2010-11. El que significa un augment del 45%, mentre que els centres públics van créixer en el mateix període el 30,4%, evidència inqüestionable del fort creixement del sector concertat enfront dels centres que depenen directament de les diferents administracions públiques i per tant del finançament de l’escola privada en detriment de l’escola pública. A Catalunya, segons publicava el diari Crític des del curs 2011/12 fins al 2015/16 la pública havia vist minvades les seves aules en un 6,75%, mentre que a l’escola concertada la davallada havia estat del 2,24%, amb una pèrdua d’alumnat del 6,62% a la pública i un 1,71% a la concertada. Paral·lelament entre 2010 i 2015 els centres que depenen directament del departament d’educació van veure reduïts els seus pressupostos en un 19,44% mentre que la retallada a la concertada va ser del 4,58%.
El problema que visibilitza el sistema
dual, i que ha posat de manifest la crisi de la Covid-19 és un cercle
viciós de segregació social, que de continuar, ens porta a una caiguda de
l’equitat i la igualtat d’oportunitats en el nostre sistema educatiu. Un
informe del BBVA comentat al Diario.es
indica com els alumnes de llars amb condicions més desfavorables van menys als
centres privats concertats i es concentren als centres públics, i que la
majoria dels alumnes dels centres públics a Espanya té el seu origen en entorns
de rendes mitjanes, provocant distorsions importants en el sistema i per tant
en l’equitat i igualtat d’oportunitats.
El
darrer informe
del Síndic, publicat el juliol del 2020, confirma aquestes dades a Catalunya.
Els centres de titularitat pública d’alta o molt alta complexitat representen
el 27,1% del total de centres del sistema, mentre que la concertada concentra
un escàs 6,2% de la complexitat total. Queda clar doncs, que el sector públic
és el que es corresponsabilitza en major grau en l’escolarització de l’alumnat
socialment més desfavorit, i confirmen el biaix socioeconòmic i cultural del
sistema dual d’ensenyament de Catalunya.
Aquest
model dual a casa nostra continua perpetuant aquest greuge comparatiu, el darrer
informe de la FaPaC de l’oferta inicial d’escolarització del curs 2020-21,
confirma el col·lapse del sistema en un context social i educatiu de màxima
emergència, segons aquest informe el 26,5% dels infants que es
matriculin aquest curs a P3 no podran accedir a una plaça pública i es veuran
obligats a anar a la privada concertada.
Hi ha raons de pes que fan necessari revisar aquesta aliança publicoprivada en l’esfera de l’educació. L’11 de juliol del 2019, el Consell de Drets Humans de les Nacions Unides va aprovar els Principis d’Abidjan, on s’insta als estats a proporcionar una educació pública als seus ciutadans i regular la participació del sector privat en els sistemes educatius. Explícitament, els Principis d’Abidjan estableixen queels Estats no poden finançar amb diners públics escoles privades que “abusen dels drets a l’equitat i la no-discriminació, incloent-hi el fet de ser selectius, o bé que expulsin o classifiquin els estudiants -directament o indirecta- en base de desavantatges socioeconòmics”, així com institucions educatives que “cobrin tarifes que soscavin substancialment l’accés a l’educació” (principi rector 73). La resolució de l’ONU és molt clara i assenyala de manera contundent com a mala pràctica el finançament públic d’escoles privades.
Despeses bàsiques de funcionament dels centres concertats per nivell de complexitat i etapa (2019)
El debat sobre els models educatius que volem és especialment important
en aquest moment de crisi. La Covid-19 ha posat en evidència les mancances
del suposat Estat del Benestar, diferents sectors (sanitat, educació,
residències de gent gran, serveis socials, salut pública …) han avisat com al
llarg dels mesos d’abril, maig i juny del 2020, la fragilitat del sistema s’ha mostrat amb tota la seva cruesa. El
filòsof Byung-Chul diu que l’objectiu de la societat del s. XXI és la
maximització del rendiment, això explica el model actual dels sistemes de
redistribució de la riquesa i de benestar de les nostres societats
postcontemporànies i el col·lapse ciutadà davant les constants retallades de
drets i d’actius públics.
La pandèmia ha posat en
relleu que el temps individual no existeix, sinó que ve determinat pel temps
productiu. L’escola porta sent, des de fa molt de temps, un bon experiment d’aquest
temps productiu, i durant el confinament s’ha fet evident. Els docents
intentant acabar els temaris en línia, omplint de tasques als alumnes. Els
pares reclamant l’obertura de les escoles, uns amb l’argumentari que calia
acabar el curs, altres, per la impossibilitat negada pel mercat de conciliar
treball i vida familiar. L’administració educativa, més preocupada per obrir el
més ràpid possible, que per pensar on som i que hem de fer. L’acceleració del
moment, de tots els moments, ha dut a tothom a reduir la capacitat d’estar, i per tant la capacitat de recuperar el temps
per nosaltres, el temps productiu, diu el filòsof Chul Han, és temps perdut.
El curs que
comencem tornarà a fer evident el biaix del model educatiu català i espanyol.
Un model que s’ha dedicat a infrafinançar en els darrers anys l’escola pública,
que ha augmentat les ràtios d’alumnes tant a primària com a secundària, que ha
reduït el nombre de docents i que ha deixat en mans de les famílies la
compensació del col·lapse del sistema.
[1] Equivalències de la
classificació de Education at
a Glance de l’OCDE amb el sistema educatiu espanyol:
Educació preprimària equivalent a Educació
Infantil a Espanya.
Educació Secundària inferior o primera etapa
d’Educació Secundària equivalent a ESO
Educació Secundària superior o segona etapa
d’Educació Secundària equivalent al conjunt de Batxillerat, Cicles Formatius de
Grau Mig i altres ensenyaments Artístics i d’Escoles Oficials d’Idiomes.
Educació Terciària o Educació Superior
equivalent a Cicles Formatius de Grau Superior espanyols i a l’Educació
Universitària.
[2]La UE defineix abandonament
prematur com aquella circumstància en què “els joves abandonen l’educació i la
formació al nivell més baix de l’educació secundària, o inclús a un nivell
inferior, i que deixen d’estar escolaritzats o seguir cap procés de formació” (European
Commission Education & Training, 2019).
