Sindicalisme

Les dones a l’àmbit laboral de l’ensenyament

13 de març de 201929 de febrer de 2024 Equip Comunicació CGT Catalunya

En primer lloc cal partir d’una premissa molt important com a professionals de l’educació: volem i lluitem per una educació pública , laica i feminista, exigint recursos reals i suficients per a la formació en coeducació, entre d’altres. Volem un sistema educatiu que reconegui tota la nostra diversitat, com a dones lesbianes, bisexuals, transsexuals, intersexuals, sense gènere, queers, etc. És cert que tots els continguts curriculars en els centres educatius porten el segell de la igualtat, però poques vegades recullen la coeducació.

La coeducació no és, però, un mètode pedagògic, sinó una manera de veure la relació educativa entre les i els mestres i els nens i nenes i d’impartir els continguts de qualsevol matèria curricular visibilitzant les dones i la seva aportació al món i a la vida. Coeducació és formar indistintament nens i nenes, sense estereotips d’aptituds o actituds, educant-los a entendre els altres, i respectant les diferències. En definitiva coeducar és educar persones.

La feina de professora

La nostra és un bon exemple de feina feminitzada (docents, personal de suport i PAS). Malgrat sembli que dins del nostre sector no existeix una “demostrable bretxa salarial”, igual salari per homes i dones, mateixes hores de feina , existeixen alguns aspectes, que queden invisibilitzats sense que els hi donem quasi cap importància. Son aquests aspectes pels que lluitem per aconseguir millores dins el nostre àmbit.

Reclamem que no menystingui ni penalitzi la maternitat ni la cura:

Que es reverteixin les retallades en educació, en concret aquelles que afecten majoritàriament les dones, com per exemple la reducció de jornada per cura d’un fill de fins a 6 anys cobrant el 1 00% del sou (amb les retallades ara és el 80%) i per cura d’un fill de fins a 1 2 anys, cobrant un 80% (ara és un 60%).
Que les reduccions de jornada per cura de fill o de familiar depenent (dret bàsicament demanat per les dones) no suposin un perjudici per a les dones en calcular les pensions de jubilació. Sense penalitzacions en les reduccions de jornada
Que es reverteixi la situació actual: si en començar el curs la docent interina està de baixa maternal (i dones i homes si estan en situació de baixa temporal), el Departament reserva les places, però deixa de cotitzar per elles a la Seguretat Social fins que es reincorpori a la feina (amb el conseqüent perjudici en calcular la jubilació).
Que els centres respectin de forma sistemàtica l’hora de reducció de lactància (al començament o al final de la jornada) quan es fan els horaris.
Que es cobreixin les reduccions de jornada per cura de les TEIs. (Tècniques d’Educació Infantil). La política de les retallades condemna les treballadores afectades, la resta de la plantilla i l’atenció a l’alumnat a la precarietat i el sobreesforç, sobretot en els “Centres de Màxima Complexitat”.
Que es garanteixin els drets de les dones embarassades. Des de l’aparició del Decret de plantilles (decret on la direcció del centre pot escollir el professorat que vulgui a dit, mitjançant entrevistes),els casos de docents embarassades no contractades s’han incrementat. Exigim la retirada d’aquest Decret de plantilles que dona peu a l’arbitrarietat en la contractació i que perjudica doblement les dones interines.
- Cal assenyalar també que els càrrecs de responsabilitat i direcció, la majoria de vegades son ocupats per homes, quan el percentatge de professorat masculí és molt inferior.

Denunciem els concerts amb escoles de l’OPUS, que paguen amb diners públics plantilles de docents que exclouen les dones. (Sentència de la Inspecció de Treball contra el procés de selecció de personal de l’escola Viaró).
Demanem formació específica per als docents en coeducació dins de l’horari lectiu.

A nivell d’educació

Al mateix tremps, al marge de les nostres demandes a nivell de discriminació laboral, ens trobem que cal treballar per aconseguir una veritable educació feminista. L’escola no resta al marge de la realitat social, és un microcosmos que es ressent de les xacres socials i institucionals.

Una de les tasques d’escoles i instituts és intentar trencar el cercle viciós; destaquem la

funció preventiva de l’escola en la construcció d’una societat més lliure, respectuosa i justa.

Creiem fermament que cal promoure iniciatives que incorporin una òptica feminista en la línia d’acció sindical, impulsar l’estudi i la reflexió a l’actual sistema escolar i que la coeducació ha de ser un eix transversal en el currículum educatiu.
És hora de fer complir el “Pla per a la igualtat de gènere en el sistema educatiu” del Departament d’Ensenyament. Si no hi ha voluntat i els “plans” no es doten amb recursos, només són paper mullat.
Repensar els models i estereotips de gènere. Atenció al col. lectiu LGTBI. Promoure l’educació afectivosexual com a matèria curricular.
Control dels llibres de text i material educatiu per evitar models indesitjables.
Llenguatge Inclusiu. Cal que anem utilitzant i ensenyant a utilitzar en tot moment un llenguatge inclusiu, on es respecti i es contempli el femení i on sempre que es pugui es faci servir el genèric.
Repensar els espais de l’escola en clau d’equitat: els patis actuals situen en el centre de l’activitat i l’atenció pública els nens; les nenes ocupen una posició de satèl·lit, subsidiària.

Cal anar a l’arrel del problema,el gran repte és aconseguir el compromís social i polític per caminar cap a un sistema més just, igualitari i lliure, començant pel Departament d’Ensenyament.

CONTINUAREM LLUITANT PER ACONSEGUIR UN MON MILLOR, FEMINISTA, I LLIURE.

Rosalia Molina . Afiliada al sindicat d’Ensenyament de la CGT

No és fàcil ser advocada

13 de març de 201929 de febrer de 2024 Equip Comunicació CGT Catalunya

Porto nou anys exercint d’advocada. Com en altres oficis als quals s’hi accedeix via universitària, l’accés a l’advocacia de les dones va ser una batalla que van començar les dones fa molts anys enrere. No vol ser aquest un recull històric d’aquesta qüestió, sinó més aviat, una petita anàlisi, a ple segle XXI, on hi predominen les dones sobre els homes als estudis de Dret i de la situació de les dones que exercim com advocades. I sí, em centraré en dones advocades perquè aquelles que han pogut accedir a altres professions jurídiques de «rang superior», les que han trencat «sostres de vidre» em sembla que poc ens representen a les que formem part de la classe treballadora.

Quan jo vaig estudiar dret les dones superaven els homes en número (jo em vaig llicenciar l’any 2006 però he pogut trobar les dades del 2003), on les dones suposaven un 57,2% mentre els homes un 38% del total de persones llicenciades. I aquestes xifres han anat creixent respecte les dones i disminuint respecte els homes.

No obstant, els noms més referencials en l’advocacia espanyola i catalana segueixen sent noms d’home. Potser és cert que en global, a l’Estat espanyol, hi ha més homes que dones exercint la professió d’advocat, però quant més joves són els i les advocades, més va creixent el nombre d’advocades, resultant que d’aquells i aquelles que fa menys de 10 anys que es troben exercint, hi ha més dones que homes, trobant-se al 50% de representativitat en aquells que porten exercint entre 10 i 20 anys.

Tot i així, els lletrats segueixen sent més reconeguts, més ben remunerats, més «respectats» pels clients i la societat en general i això no és només una sensació pròpia. És el masclisme que es respira en la professió.

Aquest reconeixement superior als homes respecte les dones es reflecteix en les condicions laborals: segons dades d’una enquesta del 2017 els resultats de la qual van ser presentats pel Consell General de l’Advocacia Espanyola, un 20% inferior al dels homes. Conclusió: es respira tant masclisme en el món de l’advocacia com en els altres àmbits laborals.

I com en altres professions, el fet de ser dona et condiciona a tenir accés a determinades feines: «tens fills?, en vols tenir?» preguntes que no es fan als homes perquè el fet que tinguin fills no sembla que hagi de condicionar la seva activitat laboral.

Si em refereixo a experiències vitals he pogut observar el masclisme en la pròpia pell però també sobre les dones a les que assistia: mentre exercia d’advocada d’ofici i en el torn de víctimes de violència de gènere de Girona havia d’escoltar comentaris deplorables de companys de professió homes, que culpabilitzaven constantment les dones víctimes de la situació que patien: «Per què no marxen de casa?» sense tenir en compte el context de la dona víctima ni els motius de fons de la seva permanència a la llar amb l’agressor masclista.

He estat sempre envoltada de dones advocades des que exerceixo, sempre les meves companyes de despatx han estat dones i quan s’han quedat embarassades han estat treballant gairebé fins el darrer dia (com a treballadores autònomes per arribar a final de mes poques opcions queden) i s’han reincorporat gairebé amb immediatesa després del part, fent una «conciliacions» de treball remunerat i no remunerat quasi impossible de gestionar en moltes ocasions si no tens una parella que tingui un salari digne, perquè en el món de l’advocacia, sent la major part de les advocades autònomes (o mutualistes de l’advocacia, encara més precari), et trobes pràcticament sense salari si vols tenir fills.

Entrant de ple a la relació amb els companys: la situació d’infantilització constant a la que es veu sotmesa una lletrada jove és clar exemple del patriarcat que respiren els jutjats i el món de l’advocacia. Si sóc dona advocada em trobo obligada a demostrar el doble que el company home, la solvència, per molt que la tinguis, sembla que vagi aparellada al fet de ser home. La seguretat, molt sovint, que demostren alguns companys els resulta més que suficient per tenir complaguts els seus clients, malgrat en un judici l’argumentació jurídica que hagin realitzat sigui molt pitjor que la de les seves companyes.

Els comentaris de l’estil: «ets molt jove, oi?», «quan fa que has acabat la carrera?» s’escolten massa sovint si ets dona, no els he escoltat a companys molt més joves que jo, però sí que he escoltat companys més joves que jo tractar-me amb sobrada seguretat i menyspreu perquè la meva cara no mostra prou amenaça i agressivitat. Agressivitat. La paraula màgica en molts judicis.

Si el dret s’ha d’exercir amb agressivitat, tret que històricament ha caracteritzat molt més a homes que a dones, aquesta no és la meva professió. M’hi nego. Puc fer les coses amb força, ganes i empenta, però enlloc hi ha cabuda per l’agressivitat que mostren molts companys per tal d’exercir la professió.

Aquest caràcter que acompanya tan els homes: seguretat, agressivitat, menystenir l’altre. Massa encara ara es respira al món dels jutjats. I el més trist és que algunes, no poques, companyes l’han assumit com a propi per poder viure en aquest món històricament d’homes. I si fem un gir? Potser els Col·legis d’advocats deixaran de ser institucions patriarcals amb mers interessos econòmics, potser el col·lectiu deixarà de ser sobradament individualista, perquè realment, jo encara no he viscut una vaga d’advocats des que exerceixo i potser ja aniria sent hora perquè de motius no en falten.

Sovint sembla que en aquest món mai puguem semblar persones. No és fàcil ser advocada perquè, entre d’altres coses, el món de l’advocacia continua sent un món individualista, antipàtic, agressiu, però menys encara ho és ser una dona advocada.

Mireia Bazaga Laporta. Afiliada al Sindicat Únic de CGT Girona

Una vida sindical

13 de març de 201929 de febrer de 2024 Equip Comunicació CGT Catalunya

Sempre he pensat que per reivindicar un fet o una acció, primer que tot t’ho has de creure, però si es suma que ho portes a la sang o has viscut una mala experiència laboral o de la teva vida privada aquesta reivindicació és més potent.

Sóc Auxiliar d’Infermeria i treballo des de fa 19 anys a un hospital de la meva ciutat, per tant la meva activitat sempre ha estat relacionada amb el sector sanitari, un dels quals s’ha vist molt afectat per les polítiques d’austeritat aplicades pel Govern Estatal i Autonòmic. Sempre aconsello a les meves companyes i companys que s’organitzin i es sumin amb nosaltres per defensar el nostre treball i el nostre sou, i així poder lluitar amb les eines necessàries per mantenir un treball mínimament digne. Jo ho vaig fer en el seu moment i també sóc membre de la Secció Sindical de CGT (on tenim una majoria simple) i del Comitè d’Empresa del meu centre de treball. Sempre aconsello i els hi explico a les meves companyes de treball que s’animin a provar-ho perquè ho veig com un món paral·lel dins de la nostra activitat laboral, on també coneixes els teus drets i veus com els teus directius o responsables superiors “t’han pres el pèl” més d’una vegada….i si estàs a temps ho pots reclamar i si no… doncs ben complicat ho tens (tot i que no és impossible).

Des de la nostra Secció Sindical de la CGT fem moltes notes informatives, sobretot quan acabem de fer una reunió amb l’empresa i així poder tenir informades i informats els nostres companys i companyes de treball. També tenim una revista interna del nostre centre de treball on fem una recollida de successos i un resum de la situació en la que es troba el nostre hospital. Però és inevitable que amb les companyes que treballes assistencialment et preguntin en viu o jo mateixa les informi directament d’algun tema que ens pugui afectar a totes. També intento fer petites xerradetes mentre realitzem la nostra activitat laboral, com per exemple: com fer una prevenció de riscos ergonòmics (ja que al meu servei fem molta força física i també necessitem ajudes mecàniques), o també ara fa poc va entrar en vigor el nou conveni col·lectiu i els hi explico si hi ha hagut alguna modificació important.

M’agrada fer el que faig, sindicalment parlant dins de la meva activitat assistencial, perquè les companyes confien amb mi i això m’omple com a persona, i fins i tot aconsegueixo que s’afiliïn al sindicat que represento. Sempre he pensat que la feina de “formigueta” dins dels nostres llocs de treball és important, tot creant consciències i donant eines a persones que es volen sumar a una lluita i simplement no saben com fer-ho. Per això no crec amb els sindicats que tenen persones alliberades sindicals, perquè el sindicalisme es practica des del teu lloc de treball que és realment d’on sortim totes i tots i ho devem a les nostres companyes que són les que ens van escollir en el seu moment.

En l’actualitat també milito al Sindicat d’Activitats Diverses de la CGT Alt Camp i Conca de Barberà, ocupant el càrrec de la Secretaria d’Organització, ubicat a Valls. Moltes vegades compaginant el temps de la teva vida privada amb l’activitat que això implica perquè la nostra CGT funcioni, i sigui ben viva i combativa.

Montse García. Afiliada a CGT Alt Camp – Conca de Barberà

La Vaga de la Canadenca

10 de març de 201925 de març de 2024 Equip Comunicació CGT Catalunya

Cent anys de la vaga de la Canadenca i de la conquesta de les vuit hores

L’any 1919 la conquesta de les vuit hores continuava essent una fita de totes les reivindicacions obreres d’Espanya; però fou a Catalunya on un conflicte de tipus local va esdevenir el gran cavall de batalla dels nous Sindicats Únics de la CNT, aconseguint la desitjada fita. Els obrers anarcosindicalistes amb una gran intel·ligència van saber jugar una estratègia essencial per a vèncer les perspicàcies de la patronal i esmicolar la repressió governamental. Un moviment obrer que contava amb personatges com Salvador Seguí “El Noi del Sucre”, Ángel Pestaña, Simó Piera i molts altres que donaren la seva talla de líders en aquells moments tan difícils de les lluites contra la burgesia i el Capital.

Trenta anys de lluites obreres van fer falta perquè a Espanya es decretés la reivindicada jornada de les vuit hores. Precisament fou després d’aquesta coneguda vaga de la Canadenca, que va durar 44 dies, i, en mig d’una vaga general que tingué en vil Catalunya durant més de quinze dies, el govern espanyol presidit per el comte de Romanones, el tres d’abril de 1919, firmava el Reial Decret de la jornada de Vuit Hores o de quaranta-vuit hores de treball setmanal. La vaga de la Canadenca, en el fons, era el resultat d’un malestar que venia d’antuvi, un conflicte entre classes socials, un polsa entre el capitalisme i el proletariat.

L’ambient de guerra social s’havia anat creant entre les incidències de la guerra mundial a Catalunya, la descomposició del règim de la Restauració i l’exemple de la revolució russa. Ja a les acaballes de 1918 s’havia iniciat un conflicte obrer a Camarasa (Lleida), al pantà que en aquelles terres tenia l’empresa anomenada “La Canadenca”, nom popular dels propietaris de la companyia de llum, Canadian Bank of Comerce of Toronto. A les terres de Lleida, doncs es posava el pròleg de la que seria la vaga més dura i més llarga de la història del proletariat català. La vaga obrera havia començat el 5 de febrer després d’un tira i afluixa dels treballadors amb la patronal de l’empresa anglo-canadenca Riegos y Fuerzas del Ebro o Barcelona Traction Ligh and Power. La lluita reivindicativa dels obrers va ser molt dura, la direcció d’aquesta empresa anomenada la Canadenca no afluixava, al seu costat tenia la patronal catalana i les forces de seguretat de l’Estat. Els obrers de la Canadenca van cercar el concurs de la Confederació Regional de Treball de Catalunya que, a través del Sindicat Únic d’Aigua, Gas i Electricitat, va coordinar la lluita. La vaga va ser una prova de força del puixant anarcosindicalisme cenetista a Catalunya.

A Barcelona el conflicte havia començat a finals del mes de gener de 1919 quan la direcció de la Canadenca va començar a reduir el jornal d’alguns treballadors eventual de les oficines amb l’excusa de fer-los fixes. Els treballadors no solament es van negar a les condicions proposades per l’empresa, sinó que el sindicat independent que acabaven de crear es va adherir al Sindicat Únic d’Aigua, Gas i Electricitat. Això motivà un acte repressiu de l’empresa amb l’acomiadament de vuit treballadors tots ells afiliats a la CNT. Tres dies després d’aquests fets, el 6 de febrer la resta d’empleats de les oficines de la plaça de Catalunya es declaraven solidàriament en vaga de braços caiguts. Els obrers objectaven que ja no es tractava d’un problema laboral intern, sinó del dret fonamental dels treballadors a sindicar-se.

Resultat d'imatges de vaga de la candenca @cgtcatalunya

El gerent de la Canadenca havia decidit acomiadar els 140 empleats d’oficines que havien abandonat la feina en solidaritat amb els seus companys acomiadats. Els obrers de la Canadenca es van manifestar pels carrers de Barcelona des de la plaça de Catalunya fins el govern civil a la plaça Palau. Una comissió dels obrers es va reunir amb el governador civil González Rothwos que els hi va prometre que intercediria davant la direcció de l’empresa, però. quan els treballadors van retornar al seu lloc de treball se’l van trobar amb la porta barrada i protegida per la policia. L’empresa es va posar a contractar personal per cobrir les baixes oferint sous superiors als que no estaven sindicats a la CNT. Això fou motiu de noves reivindicacions dels treballadors, que sol·licitaven el mateix tracte per a tothom seguint el lema de “A mateix treball, mateix sou”. A més els treballadors criticaven que l’empresa es dediqués a contractar esquirols per suplir els companys acomiadats. Aviat se sumaren altres seccions de l’empresa a la vaga com els empleats de llegir els comptadors de la llum als domicilis i també els cobradors que es negaren a lliurar els talonaris dels rebuts. La solidaritat s’estengué en els següents dies entre els treballadors de l’empresa Energia Elèctrica de Catalunya, que començaren també una vaga de braços caiguts.

Per una altra banda la majoria de treballadors contractats per suplir els acomiadats abandonaren la feina al ser acusat d’esquirols. Els obrers elaboraren unes Bases de Treball que enviaren a la direcció de l’empresa, però el gerent de la Canadenca Fraser Lawton no les va tenir en compte i va continuar mantenint la seva intransigència amb els treballadors, sobretot motivada després de la seva reunió amb el capità general Milans del Bosc de no acceptar les reclamacions obreres. Entre els punts reivindicatius dels treballadors hi figurava la jornada de vuit hores i la setmana anglesa, és a dir fer festa el dissabte per la tarda. Aquell mateix dia s’unien a la vaga solidàriament una gran part dels empleats de l’empresa Energia Elèctrica Catalana.

El 21 de febrer a les 4 de la tarda els treballadors dels transformadors de la Canadenca paraven màquines, alhora la vaga era seguida per els obrers de les companyies d’Aigua, Gas i Electricitat. La ciutat cada vegada agafava més aires de vaga general però ara sense llum i aviat sense aigua ni gas, ni transport. El tall de l’energia elèctrica afectaria, naturalment, a la circulació del tramvies i a moltíssimes empreses de tots els rams de la indústria, molt d’ells en vaga (tèxtil, arts gràfiques, carreters, etc.). El tall elèctric també afectà a comerços, cafès, espectacles públics i els domicilis particulars, doncs al vespre es quedarien a les fosques. El govern va respondre amb la militarització de la companyia elèctrica i amb un dura repressió. Centenars d’obrers van ser detinguts i tancats a la Model, el Castell de Montjuïc i a vaixells ancorats al moll. La vaga de la Canadenca va acabar després del míting de la plaça de toros Las Arenas, on unes 20.000 persones va ser-hi present a l’Assemblea-míting que presidí Simó Piera, l’acte va ser tancat per Salvador Seguí en un ambient d’agitació obrera que continuaven reclamant l’alliberament de tots els presos governamentals.

El Noi del Sucre, com diu Pere Foix, a Apòstols i Mercaders: <<Només la gran autoritat moral i el poder de persuasió de Salvador Seguí, secretari de la Confederació catalana, va inclinar l’assemblea a l’acceptació de les bases de l’acord. Seguí va aconsellar el retorn al treball i va donar setanta-dues hores a l’autoritat governativa perquès es procedís a la llibertat dels obrers detinguts; transcorregut aquest temps es tornaria a declarar la vaga general indefinida, si el govern no complia la seva paraula.>> La Vaga de la Canadenca havia acabat, després de 44 dies de lluita, amb l’èxit dels obrers i, naturalment, del Sindicat Únic; no s’havia produït cap revolució social, però els treballadors havien aconseguit moltes millores com augment de sou i la jornada de les vuit hores.

Malgrat això, l’incompliment dels acords per part de la patronal i el govern, i al no produir-se l’alliberament dels presos va ser la causa de la convocatòria de vaga indefinida a partir del dilluns 24 de març. La vaga general convocada per la CNT es va iniciar puntualment a les 12 hores del dia citat, en aquell precís moment van tancar fàbriques, tallers i comerços; i van deixar de treballa carreters, transports públics, carters, redaccions de periòdics, obres en construcció, magatzems del port i, aquella mateixa tarda, tots els espectacles de Barcelona. La burgesia no estava disposada a acceptar aquesta vegada la victòria dels treballadors, aviat aplicaria el locaut i organitzaria bandes de pistolers a sou, malgrat això, el govern espanyol es disposava a fer un pas generós i acceptar, mitjançant un Reial Decret, la implantació de la jornada de les vuit hores.

Ferran Aisa. Historiador i afiliat a la CGT.

Organitzar-nos per alliberar-nos

7 de març de 201925 de març de 2024 Equip Comunicació CGT Catalunya

En motiu de la Vaga General del proper 8 de març, parlem amb la Montse Sánchez, actualment Secretària de Gènere de la CGT de Catalunya. Va ser escollida al Congrés que l’organització va celebrar a Òdena el passat mes d’octubre, ara farà just cinc mesos. Com a treballadora de l’empresa SEAT, ha estat una militant activa dintre de la Federació del Metall i també a la Federació del Baix Llobregat, sempre implicada, a més, a la secció sindical de la CGT a SEAT.

Bon dia Montse.

La primera pregunta és gairebé obligada. Arribes a la secretaria de gènere en uns moments en què el feminisme està trasbalsant consciències i està aconseguint ser un dels motors del canvi social. Sabent que els reptes són grans ja que les organitzacions sindicals encara estan fortament masculinitzades, què et fa decidir a presentar-t’hi?

El suport de les companyes i justament poder donar-li veu a totes des de la secretaria de gènere és el que em va motivar.

Les dades ens diuen que la precarietat laboral té una afectació molt superior en les dones que en els homes. Alhora aquesta precarietat allunya de la capacitat d’organitzar-se per combatre-la, i per tant, allunya les dones de les organitzacions sindicals. Creus que hi ha prou debat sobre això, és a dir, està esdevenint un eix important des del feminisme?

Cal que n´hi hagi. Els grans sindicats, lluny de la realitat i la precarietat que és evident que te nom de dona, degut precisament a les polítiques depredadores del patriarcat, han influït negativament en el concepte sindical de la classe obrera que ja fins i tot ni s´anomena… diem treballadora, però el concepte “obrera” ja pràcticament està en desús.

Per això el nostre sindicat, que si és de classe, ha de ser avui més que mai, una eina de defensa de les més precàries.

El 8 de març de 2018, es va organitzar la primera vaga general feminista a l’estat espanyol. Aquesta vaga però, té caràcter internacional i sembla que ha arribat per quedar-s’hi. Creus que està justificada la necessitat d’aquestes convocatòries?

Les agressions masclistes són ja insuportables i intolerables. L´agressió és a la vida i a la terra en el seu conjunt però no podem oblidar totes les mortes, violades i maltractades pel simple fet de ser dones… és evident que és necessària la nostra revolució com a dones.

Si en fem una anàlisi purament sindical, no podem dir que aquesta vaga, almenys al 2018, tingués un efecte d’aturada laboral molt alta. Creus que s’hauria d’ampliar la mirada des del sindicalisme per valorar els efectes d’aquesta convocatòria de vaga?

És una vaga amb un ampli concepte de gènere que pretén qüestiona-ho tot per canviar-ho tot. Estem molt contentes per l’èxit de les grans mobilitzacions de l’any passat, però és evident que com a sindicat hem de seguir creant consciències per aconseguir que el conjunt de la classe treballadora, especialment les obreres, siguin les que s’empoderin i liderin i aconsegueixin aquest canvi.

Ara parlem en clau interna. La CGT va organitzar un congrés extraordinari estatal per parlar de feminisme. En aquesta línia, les ponències que s’hi van presentar estaven íntegrament enfocades en buscar la manera que el sindicat esdevingui una eina aliada per combatre el patriarcat. Creus que estem a l’alçada d’aquesta revolució social? És a dir, treballem perquè el contingut de les ponències es converteixi en la nostra praxi?

Tot i ser un sindicat alternatiu que aspira a la repartició de la feina i la riquesa, i en conseqüència, acabar amb el capitalisme, he d’admetre que hauríem de fer una profunda reflexió que ens doni la capacitat de detectar les nostres mancances en aquest sentit.

Les lluites feministes no són uniformes. Què voldria dir “feminisme de classe”?

Organitzar-nos per alliberar-nos. I alliberar-nos no només del sistema patriarcal sinó també del capitalisme, que a més de submises ens vol precàries i esclaves.

Hem vist que has sortit escollida a les últimes eleccions de la SEAT com a delegada. És difícil compaginar la militància de delegada amb la Secretaria de Gènere de la CGT de Catalunya?

Dificilíssim, sense més.

Justament treballes en un sector que històricament està molt masculinitzat. En canvi, la Federació del Metall de Catalunya sembla ser un dels ens més conscients de la necessitat de la lluita feminista. Com expliques aquest fenomen?

Als darrer anys hem tingut un important increment de companyes afiliades, i no només afiliades sinó sobretot de militants. Això ha fet que dins del treball diari hi hagi més aportacions i més propostes i reivindicacions de les dones i en clau feminista que han fet que les nostres necessitats es visibilitzessin. Tanmateix, la consciència dels homes del sector del metall ha anant tenint cada vegada més clar que qualsevol transformació social ha de ser amb les dones, i amb un pla d´igualtat real.

Passem a un altre tema. Dones de CGT, Dones Llibertàries… Quina diferència hi ha?

Dones Llibertàries som un grup autònom dins de la CGT i ens considerem continuadores de la tasca engegada per Dones Lliures del 1936, per tant existim molt abans de que la part orgànica del sindicat decidís reconèixer una organització de dones pròpia a través de les secretaries de gènere. A més considerem la part cultural i activista feminista com a fonamental, a més de l´acció sindical.

Aquests col·lectius no són ens reconeguts orgànicament per la CGT. Per què?

No som reconegudes perquè històricament sempre hi ha hagut reticències en donar veu i responsabilitat a les dones dins del sindicat, on encara tenim un sostre de vidre preocupant i actituds masclistes i paternalistes, encara que siguin poques, vers les dones, al cap i a la fi, com en el conjunt de la societat.

Com es podria fer casar una idea amb l’altra?

És molt senzill, amb el reconeixement orgànic de l’organització per tirar endavant la nostra tasca com a part integral feminista i transformadora revolucionària de la societat.