Categoria: Reportatges

Recuperem l’espai comú

Equip Comunicació CGT Catalunya
Plataforma per l’Espai Comú (Sabadell)

El centre social L’Obrera (Avinguda Barberà 142, Sabadell), neix el 1r de maig de l’any 2015. Una plataforma anomenada Recuperem l’Espai Comú, formada per entitats de la ciutat, havia estat gestant el projecte durant els mesos previs. El fonament era molt clar: regalar -o retornar- a la ciutat un gran espai en el qual desenvolupar, de forma comunitària i autogestionada, activitats quotidianes, de formació i d’oci sense ànim de lucre. Donat que no existia més full de ruta que aquesta declaració d’intencions, l’edifici va ser posat a disposició del veïnat de Sabadell a través d’assemblees obertes des del primer dia.

Propietat de l’entitat bancària Cajamar (i cedida al fons voltor Haya Real Estate, filial europea del devorador mundial Cerberus), L’Obrera és un edifici de 2000 metres quadrats que havia estat abandonat i sotmès a la degradació, al mig del barri de l’Eixample, durant vuit anys.

El seu nom és un homenatge a L’Obrera, construïda a finals del segle XIX, al carrer Estrella de Sabadell, que era la seu de la Federació Obrera de Sabadell, adherida a l’AIT, i que va ser el niu de nombroses lluites socials de treballadors. Com a espai dinamitzador de la resistència de la classe treballadora contra una realitat d’explotació i d’injustícia va guanyar-se grans simpaties que el van omplir de sentit, però també va cultivar l’odi d’aquells que perdien beneficis en cada victòria sindical. Durant la vaga general de 1917 va haver de ser defensada amb barricades contra l’envestida de la Guàrdia Civil que, sobrepassada, va acabar demanant covardament l’assistència d’artilleria (sent l’únic cop a la història que s’han disparat canons dins Sabadell). L’edifici va sobreviure a aquest atac i a les divisions obreres dels anys trenta, a l’apropiació per part dels sindicats feixistes un cop perduda la guerra i a la posterior propietat municipal encara sota el franquisme. Amb l’arribada de la democràcia burgesa, la pugna per la propietat de l’edifici va suposar un seguit d’ocupacions polèmiques que va resoldre l’organisme municipal, democràticament, a cop de martell, derruint-lo sense avisar i a correcuita. Així va perdre Sabadell un dels seus referents històrics de lluita obrera i associativa, i tot el seu potencial simbòlic per catalitzar les lluites del nostre temps.

Retornant ara a L’Obrera de l’Avinguda Barberà, des de la seva ocupació i durant aquests últims cinc anys, el centre social ha esdevingut un espai ple de vida que allotja projectes de gran participació. En són exemples el Gimnàs Popular Rukeli, un gimnàs d’arts marcials construït pels mateixos participants, en el qual entrenadors sense ànim de lucre ofereixen classes diàries de boxa, kick boxing, muay thai, grappling, MMA, judo i kung fu. En un món on la violència i l’individualisme són el pa de cada dia, alternatives d’esports de contacte en un espai de respecte i de construcció col·lectiva són fonamentals.

“La primera batalla contra l’imperi està en el dia a dia”

Un altre exemple seria La Madrasseta, escola gratuïta d’idiomes i repàs escolar que implica moltíssims professors i alumnes que, a part de gaudir d’un servei fonamental al qual molta gent no pot accedir econòmicament, descobreixen relacions d’aprenentatge mutu i de solidaritat.

Altres projectes serien La Sobirana, una xarxa d’autogestió d’aliments malbaratats per les grans superfícies i d’intercanvi de roba, que fuig de la caritat i que aposta per l’organització horitzontal; una coral popular; una agenda setmanal d’esdeveniments culturals gratuïts amb bar els divendres; així com la possibilitat d’espais per reunir-se i desenvolupar activitats a totes les entitats i persones a títol individual que ho sol·licitin.

l'Obrera | Ràdio Sabadell

Més enllà d’aquests projectes concrets, un altre punt fort de L’Obrera consisteix en els vasos comunicants que s’estableixen entre les diverses activitats i més enllà. A part de conviure-hi persones de diferents edats i gèneres, procedències geogràfiques o orientacions polítiques que no es trobarien de cap altra forma, allò que comença com les simples ganes d’aprendre boxa pot acabar convertint-se en oferir classes d’anglès com a professor a La Madrasseta, o col·laborant amb la Plataforma d’Afectades per la Hipoteca i la Crisi o el Sindicat de Llogateres.
Des dels seus inicis, la voluntat de L’Obrera estava clarament relacionada amb transcendir l’anterior concepció dels centres socials okupats com a espais patrimoni de reduïts grups de joves per dur a terme festes o reunions, sovint autodenominats com a avantguarda però amb una qüestionable incidència en la transformació social positiva.

Així doncs, L’Obrera se situa més enllà de la propaganda amb proclames ideològiques ultraradicals, de les performances i de les conspiracions militants. Però també dels tempos organitzatius ràpids, mediàtics i disruptius que implica la política entesa com a maquinària electoral. L’Obrera explora altres lògiques, creant a poc a poc i amb grans dosis de paciència i feina modesta, alternatives reals de vida quotidiana, que capaciten per ser més lliures, autònomes i democràtiques a les persones que hi participen. En aquest sentit, el respecte, la fraternitat i les decisions col·lectives són imprescindibles.

El projecte, viscut des de dins, també mostra els límits de la teoria d’avantguardes. Venim d’una època de gran atomització social i les persones no tenen costums comunitaris ni organitzatius. Quan eixamplar la participació, acceptant a gent de tota mena i sense filtres ideològics a priori, educant a poc a poc i pacientment en pràctiques més democràtiques, no és una prioritat, s’acaben creant petits nuclis ultramilitants i saturats de tasques que acaben experimentant un gran cansament i desil·lusió.

Al capdavall, té poc sentit crear un centre social complex, que ofereix gran quantitat d’activitats i possibilitats, si tota la feina és assumida sempre per les mateixes, poques i saturades persones. Això no és la creació d’una alternativa real.

Actualment, L’Obrera està lliurant la batalla contra el seu desallotjament sense renunciar a cap front. Cajamar, tot i les pressions i invitacions al diàleg, aposta sempre a la carta de guanyar per la via judicial, ja que, tot i l’abandonament de la seva propietat durant molts anys, són ells qui posseeixen el títol i dret d’especulació legals. La situació de L’Obrera, pròxima al centre de Sabadell i entre tres de les artèries viàries principals de la ciutat, resulta molt llaminera per als plans econòmics del mercat immobiliari. Un solar valuós on poder construir un nou bloc de pisos, i una bona quantitat en beneficis, en una ciutat que condemna a les seves joves a cercar sota les pedres un lloguer que, com a mínim, puguin pagar entre unes quantes, per abusiu que sigui.

Papers de Versàlia - Lectura poética de Papers de Versàlia en el CSA L' Obrera de Sabadell.

D’una banda tenim el capital privat internacional reclamant el que considera seu per força de llei, per l’altra, tenim la comunitat veïnal defensant els espais on arrela i es nodreix. Així es va exposar davant la jutgessa, argumentant que la causa contra L’Obrera anava més enllà de decidir qui posseeix legalment l’espai. Desnonar L’Obrera suposaria destruir un dels pocs espais de vida popular que existeixen al sud de Sabadell.

“d’una banda tenim el capital privat internacional, per l’altra, la comunitat veïnal defensant els espais on arrela i es nodreix”

Sorprenentment els arguments a favor del fet col·lectiu i autogestionat no van entendrir la postura de les representants del poder judicial; dura lex, sed lex. Aquest fet, sumat a la total impotència institucional per salvar L’Obrera (tant pel que fa als partits de dretes com d’esquerres), fa que l’única possibilitat de conservar el centre social passi per l’organització popular i la creació d’un teixit de vincles sòlids entre el veïnat.

Esplais i caus, colles de cultura popular, grups musicals, grups de lectura, unions excursionistes, escoles populars, equips d’esport, etc. Avui en dia encara mantenim, de forma més o menys subterrània, estructures d’activitat més enllà del consumisme, ja que aquella joventut que omplia els ateneus en el passat encara persisteix i en té necessitat.

Però aquestes opcions associatives existeixen de forma desconnectada, aïllada, com és norma en aquesta època líquida i atomitzada. Manca l’entorn d’intercanvi, de contacte, on es forgen les complicitats. L’espai on del “molts” neix el “nosaltres”. L’espai comú.

És en aquesta conjuntura que neix la nova plataforma de Sabadell “Recuperem l’espai comú”. La problemàtica de la manca d’espais comunitaris que encarna L’Obrera no és un cas aïllat, sinó que es tracta d’una constant a les nostres ciutats. Com bé va dir el regidor Carles Rossinyol del Partit Demòcrata Català al Ple de l’Ajuntament del juliol de 2018, on es va aprovar una moció simbòlica contra el desallotjament de L’Obrera: “hi ha moltes entitats que necessiten locals i no es dediquen a okupar. Hi ha cua”.

Així doncs, la llarga cua d’entitats que esperen des de fa anys l’assignació d’un local municipal, sumada a les problemàtiques d’espai o de les condicions de locals municipals ja assignats, i sumada a la impossibilitat de pagar els desorbitats lloguers per part de les entitats sense ànim de lucre, genera a Sabadell una pila de necessitats no resoltes. Mentrestant, però, les grans empreses, els bancs i els fons voltor campen tranquil·lament devorant tot allò que poden.
El passat 2 de novembre vam celebrar la primera assemblea d’aquesta futura plataforma, a la qual van assistir 40 persones i 18 entitats de la ciutat, i van projectar-se els primers eixos de treball. Recuperar l’espai comú demana organització, convèncer a les persones treballadores, al veïnat, a la gent qualsevol, que val la pena defensar la possibilitat de comunitats democràtiques abans que les seves vides es converteixin en un desèrtic anar i tornar entre una feina precària, un oci estèril i consumista i les dificultats per pagar un habitatge.

Cal també que les organitzacions populars ja consolidades, les que basen la seva activitat en la defensa dels seus interessos, s’afegeixin i facin seva la lluita pels espais comuns, que no és altra lluita que la de recuperar allò que ja era nostre i vam perdre en mans del mercantilisme. Què ha passat amb aquells vells ateneus populars que oferien teatre, lectura i formació contra els locals d’alcohol, apostes i degradació a la joventut obrera? Destruïts i confiscats pel capitalisme armat, que imposa un oci que no només és consumisme, també és proselitisme ideològic.

La primera batalla contra l’imperi està en el dia a dia, en confrontar la constant i pesada cascada d’ideologia que aboca el poder sobre la població i en l’apropiació amb sentit de la vida quotidiana. Per tant, el dia a dia, i l’espai on es desenvolupa, és l’escenari principal on es prepara qualsevol futura lluita, on es decideix l’afiliació de cada persona a un corpus o altre d’idees i pràctiques. Ras i curt, cal ser-hi perquè se’ns escolti i per operar canvis reals i sòlids en les nostres vides.

Actualment la quarantena ha obligat a paralitzar l’activitat normal de l’Obrera, però la lluita per una societat diferent segueix viva. L’Obrera participa en les xarxes de suport mutu de la ciutat, i col·labora amb CGT Sabadell en el manteniment d’un Punt d’Informació Laboral a distància; aportant així el seu gra de sorra en la tasca de no deixar a cap persona enrere.
Qui segur no ha quedat paralitzat és el capital, que sempre viu davant l’oportunitat d’aprofitar les desgràcies. El passat 4 de maig Cajamar va enviar un parell d’operaris per tal de, aprofitant la quarantena, canviar els panys de les portes. Un intent de desallotjament encobert com ja hem vist en altres casos, però que en el nostre cas va ser frustrat per la intervenció de diverses veïnes.

Enllaços d’interès:

Dossier L’Obrera VS Cajamar: https://issuu.com/lobrerasabadell/docs/4_5938287852931514927

El ple, contra el desallotjament del centre social L’Obrera:
https://www.isabadell.cat/sabadell/politica/ple-municipal/el-ple-de-sabadell-contra-el-desallotjament-de-lobrera/

Apuntes desde nuestra trinchera:
https://marxismocritico.com/2018/03/05/apuntes-desde-nuestra-trinchera/

Gimnàs popular Rukeli: lents treballadors de tots els dies:
https://catarsimagazin.cat/gimnas-popular-rukeli-lents-treballadors-de-tots-els-dies/

Entrevista “L’Obrera, lucha vecinal y autogestión en Sabadell”:
https://www.youtube.com/watch?v=mRNoO4vz2co&feature=youtu.be&fbclid=IwAR0JN_21LYZSpJK5tkNBrb2WZcHObwTcKiGC8-2BYZoMlBQJgHHh3ih6PLo

Documental:

Coronavirus: calen respostes a la desocupació i les desigualtats socials

Equip Comunicació CGT Catalunya

Moisés Rial. Activitats Diverses CGT Sallent

Els efectes socials, laborals, econòmics, de model de societat i milers de pèrdues humanes que ens impacta la pandèmia del COVID-19, conegut com a coronavirus, obre en canal les costures del mal anomenat estat del benestar.

Els efectes socials, laborals, econòmics, de model de societat i milers de pèrdues humanes que ens impacta la pandèmia del COVID-19, conegut com a coronavirus, obre en canal les costures del mal anomenat estat del benestar, que en època de necessitats vitals de salut pública, d’habitatge, d’alimentació i el sociosanitari, esdevé cabdal, com ho demostra les reivindicacions des de balcons a barris, pobles i ciutats en aplaudiments als qui estan defensant i salvant vides en els serveis bàsics essencials, com són els i les treballadores sanitaris, de residències, d’emergències, de la neteja, de comerç d’alimentació, de treball domèstic, de transport, educadors i treballadors socials, personal laboral i funcionaris de justícia, TGSS, Hisenda, SOC, etc. en serveis essencials.

Alhora milions de persones inclosos en els ERTOs presentats, que a Catalunya del 15 de març al 24 d´abril de 2020 pujaven a 93.967 expedients presentats, amb 688.452 persones afectades, 96 de força major, afectant 86,6% dels treballadors, a més que el 97% d’ERTOs són aprovats pel Dept. Treball. L’afectació d’ERTOs és:

• Serveis: 76.748 expedients. 491.373 persones afectades
• Indústria: 7.779 expedients. 131.957 persones afectades
• Construcció: 7.575 expedients. 44.582 persones afectades
• Agricultura: 682 expedients. 3.905 persones afectades
• Sense Especificar: 1.183 expedients. 16.235 persones afectades

Per sectors econòmics:
• Serveis de Menjar i begudes: 18.890 expedients. 107.717 persones afectades
• Comerç detall expedients. Vehicles de motor: 12.440 expedients. 55.643 persones afectades
• Altres activitats de serveis personals: 6.814 epedients. 18.416 persones afectades

I les comarques amb més ERTOs:
• Barcelonès: 31.034 expedients. 234.568 persones afectades
• Vallès Occidental: 10.039 expedients. 87.879 persones afectades
• Baix Llobregat: 8.812 expedients. 93.128 persones afectades

I la segona onada serà els que es converteixin en ERO d’extinció als jutjats mercantils, que comencen a presentar-se i acomiadaran a milers de treballador i treballadores.

Es vol fomentar la precarietat, l’autoexplotació dels autònoms forçats a ser-ho per empreses, la pèrdua salarial de la classe treballadora regulada, que s’afegiran a l’atur inscrit (10,45% al 4rt trimestre 2019 a Catalunya i 13,78% a l’Estat espanyol, segons l’IDESCAT). I misèria per les 2 milions de persones a l’economia submergida estatal (21% del PIB).

Quedem-nos a la retina amb què sobreviurà de la classe treballadora, amb les dades actuals a Catalunya i l’Estat espanyol, per àmbits laborals i percentatge del conjunt de la població ocupada a la fi del 2019 segons l’EPA:

– Indústria: 610.500 treballadors (17,6%) / 2.763.700 treballadors (13,8%)
– Construcció: 205.900 treballadors (5,9%) / 1.283.900 treballadors (6,4%)
– Serveis: 2.620.000 treballadors (75,1%) / 15.125.400 treballadors (75,8%)
– Cultura: 177.800 treballadors (5,1%) / 777.900 treballadors (3,9%)
– TIC: 114.300 treballadors (3,3%) / 566.100 treballadors (2,8%)
– Sector Turístic: 471.300 treballadors (13,6%) / 2.677.400 treballadors (13,4%)

Població ocupada: 3.478.100 treballadors / 19.966.900 treballadors (4rt trimestre 2019 EPA)
Atur enregistrat: 417.047 persones a l’atur a Catalunya a març 2020 (218.444 persones són majors de quaranta-cinc anys). Són 233.294 dones i 183.753 homes registrats a l’atur el març del 2020.
Consten 1.740.675 homes i 1.563.890 dones d’un total de 3.277.565 persones cotitzants a la Seguretat Social a Catalunya.
El mateix Banc d’Espanya preveu passar de 9,5 a 12 milions de persones sota el llindar de la pobresa a escala estatal.

“conscients, empoderats i mobilitzats, els treballadors i treballadores, si ens hi posem, ens en sortirem del virus neoliberal”

Aviat veurem el nou panorama de reconversió econòmica i destrucció de llocs de treball, que segons previsions de l’OIT, la desocupació pujaria 25 milions de persones a escala mundial -quan la crisi del 2008 va provocar 22 milions de desocupats-, amb els efectes d’increment de les desigualtats socials i abocar a milions de persones a la pobresa extrema. Cal donar respostes d’empoderament social i sindical, d’autogestió i ajuda mútua, que s’impulsen a barris, pobles i ciutats.

En el model capitalista actual en fallida i crisi sistèmica, amb problemàtiques estructurals de desigualtats de renda extremes i accés a drets socials bàsics, amb crisi mediambiental, i emparats amb la retallada de drets fonamentals, amb l’ocupació policial i militar als carrers, auguren un augment de la conflictivitat social i sindicals, després del confinament, que creixerà proporcionalment al nombre de damnificats per les desigualtats. La força del treball assalariat té nous reptes per defensar els drets consolidats i que la crisi socioeconòmica de la globalització, aguditzada per l’actual pandèmia del coronavirus i les que puguin vindre en el futur, no la paguin els de sempre, amb noves retallades laborals i de drets.

En les desigualtats socials els efectes de no rebre ingressos, que el CIS reconeix que el 53,4% de la població no arriba a fi de mes i on només el 4,3% té capacitat d’estalvi, crea endeutament amb la banca per rebuts impagats de béns bàsics com llum, aigua o gas, el que farà augmentar la pobresa energètica i aviat alimentària, com els decomisos de supermercats per gana a Itàlia.

El confinament sanitari ens porta a l’allunyament social, augment de la violència masclista i maltractes físics i psíquics a menors. La desigualtat expressada en milions de famílies sense material escolar, ordinadors i accés a internet a joves. Ens cal garantir el dret universal d’accés a la xarxa d’internet que no aguditzi fractura social. La universalització de beques menjador esdevé clau per evitar la pobresa alimentària infantil a famílies en exclusió social.

La pobresa estructural es reverteix de forma ràpida amb una Renda Bàsica Universal a tota persona empadronada, vinculat a un compte corrent i que via transferència rebés renda per viure en l’àmbit personal i familiar per sortir de l’atzucac. Caldria anar acompanyat el reconeixement dels drets de ciutadania de les persones que conviuen i esperen regularització com ja han fet a Portugal. La fi de la bombolla de pisos turístics obre a més accés a l’habitatge de lloguer però cal regular preus, la durada contractes, la suspensió d’hipoteques, com proposen els col·lectius de llogaters i les PAH.

Tot plegat, si hi ha voluntat política es podria finançar socialitzant les rendes del capital i beneficis de les empreses de l’IBEX, la nacionalització d’empreses estratègiques, la recuperació de l’evasió a paradisos fiscals, per dotar de prestacions econòmiques que eliminin les desigualtats amb drets subjectius i econòmics reals.

El repte és derogar la llei mordassa i la geolocalització pel control social, la limitació de drets fonamentals, derogar les reformes laborals i l’article 135 de C.E. aprovat pel PP i PSOE del pagament del deute- abans que la inversió social- imposat per Troika de la UE, i poder enfortir el sector públic i derogar privatitzacions i subcontractacions de sectors socials bàsics com la sanitat, els serveis socials, l’educació, i evitar uns nous Pactes de la Moncloa com els de 1977, per deixar-ho tot «atado y bien atado» al servei del capital.
Conscients, empoderats i mobilitzats, els treballadors/es, si ens hi posem, ens en sortirem del virus neoliberal.

COVID-19: Una crisi amb biaix de classe

Equip Comunicació CGT Catalunya
Secretariat Permanent de la CGT de Catalunya

L’expansió de la pandèmia del COVID-19 segueix accelerant-se dia a dia. Desenes de milers de persones s’han contagiat a tot l’Estat. Una xifra que sabem que no reflecteix la realitat ja que no es fa el test a la majoria de les persones que presenten símptomes que no són greus. En el moment de tancar aquesta edició les dades oficials ens parlen de 65.719 infectats i 5.138 morts a tot l’estat, sent d’aquests 14.263 infectats i 1.070 morts a Catalunya. Ja hem superat el sostre psicològic d’haver superat a la Xina en defuncions. I les dades no paren d’augmentar.

Però la situació dramàtica no acaba només amb aquesta crisi sanitària que està portant a milers de persones a la mort. Aquesta crisi està repercutint de forma molt dura sobre la classe treballadora. És una crisi que té un biaix de classe molt clar i que, amb tota seguretat, condicionarà els propers anys de les nostres vides. No cal oblidar que el referent més proper que tenim és la crisi financera i econòmica que esclatà el 2008. I tots i totes sabem qui l’ha acabat pagant.

Aquest biaix de classe s’expressa en diferents aspectes. El primer i més clar pels efectes que està tenint sobre el treball. Estem veient com cada dia augmenten els acomiadaments, els ERTOs, els EROs… com obliguen a la gent a agafar vacances obligades sota l’amenaça de l’acomiadament, etc. sumat a les irregularitats patronals que dia a dia denuncien els i les treballadores. Òbviament, les reformes laborals que han generat un escenari on el treball és molt més insegur, han abonat el camp per a que la indefensió de la classe treballadora sigui el pa de cada dia i s’agreugi en moments com aquest.

Les declaracions de Foment de Treball en les que sol·licitava al govern mesures excepcionals (i ràpides) per facilitar els acomiadaments ens pot donar una idea de per on van els trets en la gestió d’aquesta crisi vírica que s’ha convertit en una crisi econòmica. Les pressions al govern per part de l’empresariat, sens dubte, estan determinant la postura d’aquest, caracteritzada per la inacció, les mesures a mitges tintes, i la preponderància de salvaguardar el Capital per sobre de les vides humanes.

El segon aspecte en que s’expressa aquest biaix de classe és que la pandèmia afecta, de forma molt més crua, a la classe treballadora i, concretament, als sectors més precaritzats d’aquesta. Les mesures de confinament, que s’estan presentant com totalment insuficients, s’estan basant en que una part de la població, la més vulnerable econòmicament, continua havent d’anar a treballar, sovint en sectors no essencials i innecessaris per combatre la pandèmia. Treballadors de Glovo obligats a repartir, sectors industrials o de serveis continuen a tota màquina, obligant a milers de persones a agafar transports públics amb el risc de contagi que suposa aquesta exposició.

“l’única sortida a l’atzucac en que ens trobem és precisament el contrari: la transferència dels recursos privats a allò públic, a la col·lectivitat”

Però tampoc podem oblidar que la situació de la sanitat pública es troba pràcticament convalescent després de les diferents onades retalladores durant els anys precedents. Mostra d’això són totes les veus de sanitaris i sanitàries que denuncien la falta de recursos, la falta de mesures de prevenció (en aquest número del Catalunya en tenim uns quants exemples). Aquesta falta de mitjans esta sent suplerta per l’esforç dels treballadors i treballadores de la sanitat pública. Torns interminables, pressió psicològica, un elevat risc de contagi degut a l’exposició constant a virus, etc. I mentrestant, la sanitat privada controla, encara, el 41,6% del total dels hospitals de l’Estat espanyol. En aquest sentit, la situació a Catalunya no és millor: un 70,5% dels hospitals són de titularitat privada, el 42,3% d’aquests amb ànim de lucre, deixant un escàs 26,8% d’hospitals de titularitat pública, com ho demostra el Catàleg Nacional d’Hospitals 2019 del Ministeri de Sanitat, Consum i Benestar Social.

La prioritat en aquest cas hauria de ser salvar la vida de les persones, i salvaguardar les vides de milions de persones que, d’una manera o d’una altra, estan veient els seus ingressos reduir-se, amb una perspectiva de futur gens encoratjadora.

Pla de xoc

En aquest sentit, la solidaritat no ha trigat en sorgir. És cert que en moments de crisi tot s’accelera, i en un escenari com el que estem vivint, on tot és nou, les iniciatives solidàries afloren arreu per intentar parar el cop, el cop del COVID-19 i el cop econòmic a que ens estem veient exposades la classe treballadora. De fet, podem comptar: en el moment del tancament d’aquesta edició, només a Catalunya, hi ha presentats 58.843 ERTOs que afecten a un total de 459.182 treballadores.

Les organitzacions empresarials, els sindicats majoritaris i els grans lobbies han elaborat ja el seu pla de xoc particular. Les mesures del govern van encaminades a aquest escenari: flexibilització dels Expedients de Regulació Temporal d’Ocupació (ERTOs), mesures de suport a l’activitat econòmica per garantir la seva liquiditat, etc. Però en aquest cas, i tal com assenyala Yasmine Khris (a la secció d’internacional), el que ens van vendre com l’única forma d’estabilitat ens ho estan venent ara com l’única forma de combatre la pandèmia. I és curiós perquè, a més, Yasmine, assenyala que, efectivament, tot allò que la Troika demanava com a imprescindible, ara s’està evidenciant com a inoperant.

La patronal catalana i la del País Valencià presentaven a l’inici de la pandèmia una sèrie de mesures –a les quals ha donat suport, no ho oblidem, CCOO i UGT– dirigides a evitar la pèrdua de capital per part de les empreses. La majoria de les demandes, tal com apuntava la Directa fa uns dies, destinades a que el govern espanyol apliqui línies de finançament amb tipus d’interès zero, exempcions o ajornaments graduals sense interessos del pagament dels impostos i de les cotitzacions socials o incentivar les inversions per “minimitzar el màxim possible” els efectes de la crisi a les empreses. Doncs bé, sembla que, com sempre, les pèrdues econòmiques es socialitzen (atents a que les cotitzacions a la seguretat social dels i les treballadores no acabi corrent a càrrec de l’Estat, és a dir, a càrrec nostre) mentre que els beneficis continuen anant a parar a uns pocs. Als de sempre.

Però paral·lelament, ha sorgit també, de la població autoorganitzada, un paquet de mesures alternatiu, un Pla de Xoc que res té a veure amb el que proposa el Capital i l’Estat, on la CGT hi tenim un paper a desenvolupar. La filosofia que hi ha darrere aquest pla de xoc l’expressava molt bé la CGT de Catalunya fa uns dies: “que el Coronavirus no sigui la coartada per a una nova retallada de drets i una transferència de recursos públics a les empreses privades” perquè, al cap i a la fi, l’única sortida a l’atzucac en que ens trobem és precisament el contrari: la transferència dels recursos privats a allò públic, a la col·lectivitat.

Aquest Pla de Xoc passaria per, al contrari de les mesures preses pel govern, enfortir la sanitat pública, protegir les treballadores dels serveis essencials, paralitzar tota activitat econòmica no essencial, prohibir els acomiadaments i introduir una renda bàsica universal i incondicional, suspendre el pagament de lloguers, hipoteques i subministraments bàsics per la població, destinar recursos per prevenir la violència masclista que en aquests dies de quarantena pot generar autèntics estralls, l’alliberament de persones preses majors de 60 anys o amb patologies greus i el tancament dels CIEs i la fi de les deportacions.

El sindicat com a antídot

Nosaltres, militants de la CGT de Catalunya en nuclis, seccions, sindicats, federacions no hem de, i no podem, restar passives a tota aquesta dinàmica que s’està generant. És més, hem de ser conscients que som el tercer sindicat de Catalunya i, si ens ho mirem bé, el primer sindicat que actua com a sindicat, i no com a una extensió i una crossa de la classe empresarial i del govern.

El confinament en que ens estem veient aquests dies no ha d’aturar la nostra tasca sindical, és més, ha de servir per fer-ne més. Hem rebut milers de consultes d’afiliats i no afiliats, ens hem vist immersos de sobte en una realitat en la que hem hagut de fer front a tot tipus d’abusos patronals, ens hem vist en la tessitura d’haver de defensar la nostra salut i la dels nostres companys a carteries, a fàbriques, a supermercats, a consultories, a hospitals, a tot arreu. Hem editat centenars de fulls informatius amb l’objectiu de promoure l’autodefensa laboral. Hem denunciat públicament aquests abusos, hem destapat tripijocs de caps i sindicats grocs, hem aturat ERTOs… Hem fet el que ha de fer un sindicat. Ni més ni menys. I això queda. Es percep. Molta gent ha vingut a trucar a la porta del sindicat a demanar ajuda i han vist clarament que la CGT, a diferència d’altres, som un sindicat de i per la classe treballadora. Que estem quan hem d’estar i on hem d’estar. 

Amb les cartes que ens ha tocat jugar, hem jugat i estem jugant de la millor manera que sabem. Però cal no abaixar la guàrdia, perquè vindran temps més difícils, i tot apunta a que un altre cop el conflicte entre Capital i Treball es tornarà més cru, més visible, i més violent. I hem d’estar preparades i preparats per fer-hi front. Així doncs, cap on caminar enmig de la tempesta? Quin és el recorregut a fer? En un escenari nou, on tot canvia d’un dia per l’altre, què fer?

“la sortida social i col·lectiva a la crisi del COVID-19 passarà pels treballadors i treballadores, que som qui dia a dia fem funcionar el món”

Posar la vida al centre

Potser és en aquests temps on hem d’aprendre més de les lliçons que el feminisme ens està donant durant els últims anys. La lluita contra el COVID-19, tot i les metàfores i la parafernàlia bel·licista dels discursos oficials, vindrà de la mà precisament de les cures, en tota la seva dimensió, però sobretot, de l’imperatiu feminista: Posar la vida al centre.

Ara més que mai és imperiós posar tota l’activitat de la nostra societat al servei de les persones. Al servei de la vida, i no dels diners. Per fer-ho, cal una intervenció pública immediata de tota l’activitat econòmica privada i enfortir també el teixit de l’economia social, de les cooperatives reals. És imprescindible que orientem tota l’activitat cap a l’esforç col·lectiu per combatre l’expansió del COVID-19. I per poder fer això, hem de prescindir i deixar de banda els interessos capitalistes que no cerquen altra cosa que obtenir rèdits de les seves empreses, encara que això suposi uns quants o molts milers de morts. Unes morts que són vistes com de persones prescindibles, principalment gent de més de 60 anys i malalts, en una espècie d’eugenèsia social com la que els anys 1930s defensava el nazisme.

En aquests context, la sortida social i col·lectiva a la crisi del COVID-19 passarà pels treballadors i treballadores, que som qui dia a dia fem funcionar el món, i no pas pels accionistes i empresaris. Som nosaltres qui sabem com treballar i com fer que una indústria produeixi i un servei social funcioni. Com a organització de treballadores i treballadors que som, la CGT de Catalunya ens posem al servei del conjunt de la població per contribuir a construir aquesta resposta col·lectiva i social a la crisi. Per això, ens hem de fixar els següents punts:

  1. Paralització de tota activitat econòmica no essencial. En l’actual situació és criminal posar en risc la salut dels i les treballadores, de les seves famílies i persones properes (i, per tant, del conjunt de la societat) només per obtenir benefici privat. S’ha desuspendre qualsevol activitat productiva i de serveis que no s’adreci al bé col·lectiu. I això s’ha de fer de forma immediata. Exigim a les administracions que prenguin les mesures oportunes per garantir-ho.
  2. Intervenció pública de tota l’activitat econòmica així com de tots els recursos productius. L’activitat econòmica, tant productiva com de serveis, s’ha de subordinar a les necessitats col·lectives. Les fàbriques s’han de posar a funcionar per cobrir les necessitats d’equipaments sanitaris, de neteja i d’atenció de les persones. Els serveis s’han d’enfocar, exclusivament, a garantir les cures i el suport a tota la població, començant per les persones malaltes, aïllades i les que presenten factors de risc. Per això és imprescindible que des de les administracions públiques s’intervingui l’activitat econòmica amb aquesta finalitat.
  3. Control dels treballadors i treballadores de les activitats als centres de treball. Ja hem vist com des de l’inici de la crisi, a molts centres de treball els directius s’han esfumat i han sigut els i les treballadores les que els han fet funcionar. Som nosaltres qui sabem com funcionen les màquines. Qui sabem què poden fer i què no. Qui sabem com atendre a les persones, com netejar o com realitzar una distribució d’aliments. Som també nosaltres qui sabem que cal protegir-nos quan treballem i qui no dubtarem a sacrificar la nostra salut laboral. A més, els i les treballadores som solidàries. Com a sindicat ens oferim, en aquelles activitats que siguin essencials per sortir de la pandèmia i salvar vides, a contribuir a organitzar el funcionament de la producció i serveis a través dels espais d’organització col·lectiva dels i les treballadores i treballadors. L’única exigència que posem és que la finalitat de l’activitat ha de ser, única i exclusivament, social.

La sortida de la crisi del COVID-19 no la resoldran ni els capitalistes, que només miren pel seu benefici, ni uns polítics que, a banda de retallar durant anys la sanitat pública, no volen posar en risc els interessos del Capital. Conscients d’aquest fet, fem una crida al conjunt de la població a organitzar-nos per construir una solució social i col·lectiva a la pandèmia i a la crisi actual. Amb el suport mutu a pobles i barris i posant l’economia al servei de la població.

8M: Dia de les Dones Treballadores

Equip Comunicació CGT Catalunya

El 8M anem a la vaga feminista.  No hi ha polítiques feministes si no es deroguen les reformes laborals”

Aurora Pulido i Rosalia Molina. Sindicat Administració Pública Barcelona i sindicat Ensenyament Barcelona

Des de fa temps el moviment feminista i les organitzacions que ens definim feministes hem iniciat un procés per a no callar més, no callar davant del sistema patriarcal, que ens està assassinant, explotant, culpabilitzant. Ens hem aixecat ben fortes i juntes per eradicar i soscavar el Sistema patriarcal i el capitalisme que ataca fonamentalment, la dignitat de les dones. I hem dit i diem PROU.

Llegeix més

L’explosió d’IQOXE: la història d’un accident anunciat

Equip Comunicació CGT Catalunya
Marta Minguella. Afiliada CGT Baix Camp-Priorat
@marta_minguella

A les 18.41h del 14 de gener la població del Camp de Tarragona patia un dels pitjors efectes que comporta viure al costat d’un complex on es produeix el 25% de tota la indústria química de l’estat espanyol (el més gran dins d’aquest territori, i 5è dins de l’àmbit europeu) i l’1% de la fabricació mundial. L’errada d’un reactor d’òxid d’etilè va provocar l’explosió de l’empresa que el fabrica, Industrias Químicas del Óxido de Etileno S.A. (IQOXE), situada a la banda sud del polígon químic del Camp de Tarragona, a la població de La Canonja. Fruit de l’accident, 3 persones van morir (2 n’eren treballadores), 8 en van quedar ferides, i multitud de veïns i veïnes es troben amb vivendes i vides afectades.

El sòl del camp… dels conreus fèrtils a la indústria química

Resultado de imagen de explosión iqoxe

Corrien temps franquistes, cap a finals dels anys 60 i principis dels 70, quan es va iniciar el procés d’industrialització de la terra més rica i fèrtil del Camp de Tarragona. A la banda del sud, les empreses s’instal·larien en terrenys agrícoles molt plans i a prop del mar; a la banda nord es van ubicar a la llera del  Riu Francolí.

En aquell moment, el canvi de model socioeconòmic, geogràfic i ambiental es va percebre com un símbol de progrés. Per a la pagesia, la venda dels terrenys va representar una entrada de diners ràpida. Primer, s’hi van instal·lar indústries químiques, afavorint d’aquesta manera que al 1971 s’hi construís la refineria. L’expansió des d’aleshores ha estat tan gran que ara mateix, a banda de la refineria, s’hi troben 46 indústries de producció variada. Aquest fet provoca que l’espectre de compostos químics sigui molt més ampli del que es pot trobar en un nucli urbà.

No van caler massa anys per adonar-se que les promeses de progrés eren un regal enverinat que ha hipotecat els veïns i veïnes de la zona a viure sota fums, olors i sorolls i supeditats a un model econòmic que precisament no ha enriquit la població, sinó que l’ha fet més vulnerable i depenent d’unes empreses poderoses que s’enriqueixen a costa de la desprotecció de qui hi treballa i de qui hi conviu.

El mantra de la no toxicitat…

Les persones tenim instint de supervivència. Seria inviable viure en sensació de pànic constant i seria insofrible pensar que la fumera que un veu quan aixeca la persiana a primera hora del matí és la que l’acabarà matant. És bastant habitual passejar-se per pobles de l’entorn de la petroquímica i escoltar que en realitat, a ells no els afecta, perquè el vent bufa en direcció contrària i evita que els tòxics hi arribin.

Aquest seria un primer factor que ha afavorit que hagi costat molt d’esforç que les veus crítiques tinguessin altaveu. Però no és l’únic, n’hi ha d’altres que són molt més perversos i molt més nocius.

Són conegudes les quantitats suculentes de diners que reben els ajuntaments on està ubicada la química, a més, molts dels que ocupen cadires, alhora treballen en aquestes empreses. Això fa que durant molts anys, aquests lobbies que hi són amb la finalitat d’augmentar els seus ingressos, hagin comprat el silenci i hagin fet que al Camp hi ressoni com un mantra que no cal patir pel fum que s’hi veu, que si s’hi veu, és que no és tòxic.

“Són conegudes les quantitats suculentes de diners que reben els ajuntaments on està ubicada la química”

El cas és que a hores d’ara encara no se sap què s’hi respira. Les relacions clientelars entre empreses, Ajuntaments i Generalitat han impedit que es fessin les anàlisis que permetrien conèixer-ho.

Davant la desinformació, més pressió

En els últims anys s’han produït alguns canvis. Les veus i accions d’entitats com GEPEC, Canonja 3 i la Plataforma Cel Net han posat en qüestió el fals concepte de nivell segur que tan s’ha volgut repetir des de tots els altaveus possibles. La producció de documentals com La Vall del Francolí, l’alè del Camp, de Produccions Saurines, que van poder tirar endavant gràcies a un micromecenatge i És a l’Aire, de Un Capricho Producciones han fet visible el contrast entre la versió de l’administració, que assegura tenir-ho tot controlat i sota nivells permesos, i la versió dels tècnics de la Universitat Politècnica de Catalunya, que són els qui s’han encarregat de dur a terme l’estudi de la qualitat de l’aire del Polígon Nord. Des del Laboratori del Centre de Medi Ambient de la UPF es posen en qüestió els paràmetres amb què treballa la Generalitat. D’entrada, aquesta administració tan sols analitza el benzè i ignora les emissions del 1,3-butadiè, un contaminant també carcinogen i genotòxic. I no és que no ho faci perquè no existeixin els mitjans tècnics, al contrari, aquest compost s’està analitzant a diari des de fa més de 12 anys en zones d’altres països que comparteixen les mateixes característiques. No fer-ho, és una decisió política.

D’altra banda, els límits amb què treballa la Generalitat per determinar si les emissions són contaminants i afecten la salut de la població estan per damunt dels que marquen els criteris de qualitat de la Unió Europea. Cal tenir en compte però, que l’afectació a la salut hi és sempre, tant si els nivells que s’hi detecten estan per damunt, com si estan per sota dels recomanats. També hi és quan els fums no són visibles.

L’estudi de la qualitat de l’aire del Polígon Nord, que finalment es va aconseguir gràcies a la pressió exercida per Cel Net, s’ha realitzat en diferents fases. La primera, el 2014, va evidenciar l’alt nivell de 1,3-butadiè que es respira a les poblacions del Morell i de Puigdelfí i també es va detectar la presència de benzè a Constantí. Les anàlisis de 2015 i 2016 van mostrar una disminució d’aquest compost, en canvi, el 2017 va tornar a repuntar.

Malauradament, l’aire que es respira al Polígon Sud continua sent una incògnita. Fins ara, l’Ajuntament de Tarragona, ha aturat tots els intents per fer-ho possible. Fins a dia d’avui, no hi ha cap govern que hagi vetllat per tenir informada la població, forçar que les empreses redueixin les emissions i fer prevaldre la vida dels veïns i veïnes davant els interessos de la petroquímica.

Els culpables i els seus còmplices

Els primers a assenyalar quan parlem de responsables serien els que de la precarietat, tant laboral com mediambiental, en treuen beneficis. Aquests són els empresaris, els inversors i directors generals de les empreses que s’agrupen a l’Associació d’Empreses Químiques de Tarragona i que de ben segur no viuen a prop del complex, doncs aquesta zona la guarden per a la gent més empobrida.

Ara bé, això no ho poden fer sols. Per poder mantenir-se en la impunitat requereixen d’una xarxa que els ajudi a reforçar la falsedat que tot està sota control. Es tracta dels seus còmplices, i per tant corresponsables del que està passant. I en aquest grup hi trobaríem els consistoris municipals, la Generalitat, els mitjans de comunicació, universitats, i sindicats afins al poder que signant reformes laborals provoquen l’augment de la precarietat laboral. A través de les relacions clientelars que s’estableixen entre ells, els lobbies químics tenen via lliure per precaritzar, contaminar i saltar-se qualsevol normativa que els podria fer afluixar el ritme d’ingressos.

Per tal de fer justícia, cal posar en valor la feina de mitjans independents com Porta Enrere, que amb el periodista Rafa Marrasé al davant, ha fet que l’opacitat existent amb tot allò relacionat amb les irregularitats que es cometen en aquestes empreses es redueixi.

A tall d’exemple, l’elaboració de l’estudi de la qualitat de l’aire del Polígon Nord comptava inicialment amb la col·laboració de quatre ajuntaments, el del Morell, el de Vilallonga, el de Perafort i el de Puigdelfí (el de La Pobla de Mafumet se’n va desmarcar per decisió del seu alcalde). En la segona i posteriors fases només hi va participar l’ajuntament del Morell. Les pressions que van rebre van fer que els altres no continuessin.

Els treballadors, els més afectats

Tenint en compte que el nivell d’afectació pot variar depenent de diversos factors com poden ser les hores d’exposició, la proximitat geogràfica, la climatologia, si el contacte que s’hi ha tingut és inhalat o ingerit, etc., és deduïble que treballar en un complex químic té conseqüències per se i per tant és als treballadors a qui més cal protegir per minimitzar els riscos a què estan sotmesos.

La realitat però, és ben diferent. Les legislacions permissives, les reformes laborals que han comportat una flagrant precarització s’han aprofitat a les químiques per reduir les seves plantilles, per augmentar la temporalitat, a deixar-les subjectes a condicions laborals d’estrès. Quan la lògica empresarial és fer diners a costa del que sigui, hi ha d’haver una administració que aboqui els recursos humans necessaris per fer complir la normativa. Això seria de mínims, tenint en compte fer només això, de ben poc serviria, ja que les sancions estan fetes perquè les empreses, o bé les puguin assumir, o bé les ignorin, sense que en pateixin cap conseqüència. Forçar la inversió en formació i que aquesta sigui adequada al lloc de treball que s’ha d’ocupar, prohibir els contractes de pràctiques, no permetre les subcontractacions, que han demostrat ser de facto, cessions legals de treballadors, o dit d’altra manera, mecanismes de precarització de les condicions de treball i de salut laboral.

Malgrat es vulgui desmentir, els accidents al complex químic no són fets aïllats. El maig del 2019 una explosió a l’empresa Carburos Metálicos, de La Pobla de Mafumet, causava la mort d’un treballador i 13 ferits. Aquesta empresa, tot just un any abans de l’accident havia rebut el reconeixement de FEIQUE (Federació Empresarial de la Indústria Química Espanyola) atorgant-li el premi especial de seguretat 2018. Afortunadament, la sinistralitat laboral no sempre implica la pèrdua de la vida. Els incidents són constants i variats, des de baixes per estrès laboral, accidents, etc. Un cas flagrant que s’ha pogut demostrar gràcies a una sentència que ha fallat a favor d’un treballador de REPSOL Petróleo S.A. acreditant que el càncer que pateix (un limfoma funicular) va venir originat per l’exposició als compostos químics presents a l’empresa i per tant es tractava d’una malaltia laboral. Les traves que el treballador s’ha trobat per acreditar la categoria d’aquesta malaltia són immesurables. L’empresa fins i tot va intentar oferir-li diners per no haver d’anar a judici. La seva sentència ha causat jurisprudència.

IQOXE no n’era una excepció

La informació que es destapa arran de l’explosió d’IQOXE posa en evidència que les irregularitats que es cometen en les empreses químiques i que posen en risc la vida de qui hi treballa, així com la dels veïns i veïnes, estan basades en fets reals. Les pràctiques d’aquesta empresa són representatives de tot el que les veus crítiques alertaven sobre la situació del complex químic.

 A IQOXE hi coincidia tot: un empresari ric (entre els 200 més rics de l’estat espanyol) i precarització dels treballadors i exposició a situacions de risc. Arran de l’explosió molta més gent s’ha atrevit a parlar i s’ha pogut saber que aquesta empresa ha acumulat 73 incidents i accidents en 5 anys.

Les veus dels treballadors finalment han ressonat, i han explicat les condicions en què els feien dur a terme la seva tasca. Un recull de declaracions recollides per diferents mitjans durant els darrers dies ens fa un retrat del que s’hi cou. Destaquen que a partir del 2014, amb l’entrada del grup empresarial Cristian Lay, van augmentar les retallades, es va reduir la inversió en manteniment i en personal qualificat. Alhora, prioritzant la producció i l’estalvi en despeses es compraven els materials més econòmics. Els treballs de manteniment es treien a subhasta, sempre escollint l’oferta més barata; l’increment dels acomiadaments provocava un nivell d’estrès laboral insuportable. L’acomiadament del bomber de planta es va poder evitar perquè la normativa no els ho va permetre.

Farts de callar, també assenyalen els responsables: Ricardo Leal, l’amo; José Luís Morlanes, el conseller delegat i Juan Manuel Rodríguez Prats, director.

“IQOXE havia acumulat 73 incidents i accidents en 5 anys”

D’altra banda, és arran de l’accident que s’ha publicat que l’empresa havia estat sancionada fins a quatre vegades per d’Inspecció de Treball de la Generalitat. D’aquestes, tres estaven relacionades amb la salut i el medi ambient, i l’última, amb les condicions de treballs dels seus treballadors. Val a dir, que aquestes sancions es van saldar amb multes d’entre 2.000 i 8.000€, quantitats insignificants per aquest tipus de negocis.

L’empresa també ha estat assenyalada per incompliments en matèria mediambiental, els informes d’inspecció d’aquesta matèria que s’han fet a IQOXE els últims 6 anys, certifiquen que s’han produït incompliments pel que fa a la contaminació atmosfèrica, funcionament de l’activitat i residus. Aquesta informació es troba publicada a la pàgina de medi ambient de la Generalitat. I, quines conseqüències ha tingut? Cap.

L’explosió d’IQOXE ha fet evident que ni l’empresa ni la Generalitat treballen amb un pla de minimització de riscos. No van sonar les alarmes, van negar la toxicitat de l’òxid d’etilè. En resum, ells s’emporten els beneficis, nosaltres els morts. I això cal revertir-ho.

Activar l’organització, solidaritat entre territoris

La distribució territorial que ja es va començar a dissenyar en temps de pujolisme va atorgar a Tarragona la tasca de producció d’energia i de recollida de residus. Els i les habitants de més avall de Barcelona porten molts anys batallant contra els monstres que representen les centrals nuclears, cementiris nuclears, la central elèctrica ENRON, les centrals eòliques, el transvasament de l’Ebre, el Castor, la petroquímica, els abocadors de Tivissa i de Ribaroja d’Ebre, la construcció Barcelona World… I normalment, tot i que amb algunes excepcions, han batallat soles.

L’explosió d’IQOXE hauria de ser el detonant  per activar la solidaritat entre els territoris, generar el debat necessari per respondre contundentment davant de tanta ignomínia. La Plataforma en Defensa de l’Ebre ho va aconseguir i ara cal tornar-hi.

Fins ara, mai cap concentració de denúncia a la situació del complex químic havia aplegat més de 50 persones. El dia 15, això va canviar. La gent va trencar el silenci i no va fallar a les crides, a la Plaça de la Font se’n van ajuntar més de 3.000. Les associacions de veïns també han reaccionat convocant una manifestació i una marxa pel dia 28 de gener. Esperem que cap temporal s’emporti les ganes de lluitar i de fer justícia. Cal estar a l’alçada i treballar conjuntament perquè sindicats combatius i plataformes facin que els empresaris i responsables dels lobbies sentin l’alè de lluita al seu clatell.