Categoria: Opinió

Quan analitzem la realitat a través de les teories, en aquest cas l’anarquisme, es corre el risc de que la realitat no encaixi amb el nostre puzle doctrinari de l’anarquista ideal. Sembla que alguns obliden que al terreny de les teories, és igual si és sobre anarquisme o sobre animalisme, hi ha una fase empírica, a partir de l’observació i la reflexió de la realitat i una fase filosòfica i racionalista. L’empirisme a les ciències, diguem-ne pures, avui dia està tan assumit que la meva filla de nou anys sap que quan cau al llençar-se d’un arbre la causa principal no és per falta d’ales per volar, sinó per la tossudesa de la força de la gravetat. No obstant, alguns continuen insistint en mantenir un excés de racionalització llibertària, amb tota la seva saviesa d’anys de teorització i reflexió sobre el que altres han experimentat i escrit analitzant la realitat que els hi va tocar viure, a l’hora d’analitzar el que avui està passant a nivell social, polític, al carrer, als barris i als centres de treball, en això que per aquí anomenem Catalunya.

D’aquests experts en ideals de tots, hem après últimament, per exemple, que la proximitat és un factor determinant per l’opressió de classe. A Estat gran, opressió gran; a Estat petit, en aquest cas català, opressió més gran. Per tant, des de l’anarquisme involucrar-se en la lluita independentista a Catalunya, a més de ser antinatural a la pròpia teoria llibertària, no serveix per res. Atenció navegants. Ara bé, el que no s’explica és la raó per la qual la classe dirigent catalana, molt propera i sempre predisposada a defensar els seus privilegis cada cop que s’ha vist desbordada pel moviment obrer (afortunadament llibertari… pel fet diferenciat català), per la revolució social, ha necessitat tirar del Primo de Zumosol de l’Estat espanyol, encara que només sigui per a que els hi enviï un Capità General com deu mana. Sembla que la prosaica teoria sobre l’opressió per proximitat, entra d’altres que no entrarem a comentar, per descoratjar suports àcrates a l’independentisme anticapitalista i antifeixista, s’ajusta més a la falta de visió realista i empírica del que està passant en aquest país que a la realitat històrica. Bé, que cadascú pensi el que vulgui, però per nosaltres en nom de l’anarquisme no parla ningú, per molt doctor que sigui en les seves teories i inepte en la seva pràctica.

“hem de donar suport a tot intent de ruptura amb el règim del 78”

No és senzill tenir una posició clara en aquestes circumstàncies. I menys per una organització com la CGT, un sindicat que lluita per la llibertat econòmica, política i social de la classe treballadora, pel seu dret a la subsistència, que alhora hauria de ser el fonament en què basar la lluita per la llibertat dels pobles. La CGT no pot inhibir-se en aquesta lluita però tampoc podem quedar enredats en el joc del politiqueig electoralista i manipulador al que se’ns pretén arrossegar cada cop que es demana, des de sectors independentistes més o menys afins, la nostra participació, el nostre suport, com a sindicat combatiu. No s’ha de ser molt enginyós per acusar d’ingenuïtat als que creuen que amb el procés independentista i la República Catalana es construirà la Revolució Social i llibertària de juliol del 36. En canvi, als que juguen aquesta partida a tot o res amb les cartes marcades per principis inamovibles, no trobant ni una sola raó per donar suport o almenys col·laborar de forma circumstancial amb l’independentisme antisistema com a millor estratègia per començar a caminar cap a una societat alliberada de qualsevol forma de dominació. Més que ingenus, diríem que superen la candidesa volteriana.

Hem de ser conscients que els intents de control i manipulació política del malestar social a Catalunya, de canalitzar i dirigir la lluita de la classe treballadora, per part del catalanisme conservador, és a dir, d’unificar el discurs de l’alliberament nacional i la problemàtica social no és res nou.  Podríem dir que s’han donat al llarg de la nostra història més recent diferents formes de fer-ho i que, sense pretendre ser reduccionista, es podria parlar de la “via Cambó”, col·laboracionisme amb les dretes espanyoles, quan la qüestió social a Catalunya es posa lletja, per dir-ho d’alguna manera. I la “via Macià”, ruptura amb l’stablishment polític espanyol de forma unilateral, però, alhora, de forma previnguda per no acabar arrossegat pel somni de la Revolució Social. O sigui que l’independentisme progressista de l’esquerra anticapitalista i la lluita de la Goloss Truda (la veu del poble) en aquest país (molts militant en l’anarcosindicalisme) sempre ha tingut dos enemics comuns: la classe dominant espanyola i la seva homòloga a Catalunya.

Això no és res nou pels que militem a les diferents trinxeres contra el capitalisme, com també ho és el tenir clar que els moviments socials subvencionats com l’ANC o Òmnium juguen un paper important per a disciplinar i controlar la protesta popular per a que no derivi en un conflicte entre classes socials antagòniques. El sistema liberal actual somia amb consolidar una societat bilateral, de tolerància, entre el capital i la classe treballadora. Un món feliç on no tingui cabuda l’esquema de la negociació col·lectiva, on una vegada desarmat el potencial del sindicalisme combatiu, el concepte de moviment obrer passi a les estanteries de les biblioteques universitàries, i no en totes, també sigui dit. Amb aquesta lògica, les classes mitges com a identitat social i política venen a ser el Messi dels canvis socials a les nostres societats democràtiques i liberals, per tant, no és estrany que estiguin dirigint un procés polític com el català cap a la recerca de la República d’Ítaca.

En aquesta conjuntura, un cop més, el tema nacional sembla que pretén ser el Loctite que unifiqui i agrupi tot l’esforç de dissidència social i laboral. Com estem veient als últims resultats de les eleccions sindicals de la Intersindical a les Administracions Públiques (inter-sindic. gen.cat): de la lluita de classes passem al discurs nacional de ruptura amb les espanyes. Per tant, al discurs conformista que des de fa alguns anys reprodueixen alguns mitjans de l’stablishment polític econòmic de que el sindicalisme està en crisi i ja no funciona com a força per lluitar contra el capital i el poder polític que li dona cobertura, ara s’hauria d’afegir: els sindicats, sobretot els combatius com la CGT que no renunciem a la lluita de classes, que segueixen sent una pedra a la sabata del sistema, tampoc funcionen, han quedat sobrepassat pels temps, ara sembla que l’única cosa vàlida és el suport al nou sindicalisme groc que pretén dirigir la lluita laboral i el conflicte social cap al terreny mort de les institucions.

Retallades i repressió, aquesta és l’autèntic full de ruta del nacionalisme català que avui pretén suplantar a l’independentisme compromès amb la lluita anticapitalista i antifeixista. En temes de repressió ho veiem cada cop més que les forces policials del país, com els calçots, actuen contra la dissidència social i laboral. Hem viscut moments èpics en aquest sentit, dignes de ser explicats en una altra Història Universal de la Infàmia,  om quan el nacional/indepe Felip Puig llença la seva actualitzada campanya “Delateu” contra els que participarem a la vaga general contra les retallades del 2012 –actualitzada perquè es basa en una altra vaca sagrada del nacionalisme català, Prat de la Riba, que dugué a terme la mateixa campanya contra els sindicalistes i anarquistes que participaren a la revolució de juliol del 1909. Eren els temps en que un cop pujaves a Montjuic era difícil baixar a la Barcelona Rebel. Del castell al cementiri amb quatre trets al pit, el més normal-. En fi, controlem la ira. Tot això és tan evident que cansa ja haver de repetir-ho una i una altra vegada. Però no ho oblidem, per a que no ho oblidi ningú.

Defensem, per tant, un model federal lliure, que com en les nostres relacions personals, es basa tant en el dret a unir-se per mutu acord, com en el dret de separar-se unilateralment

Dit tot això, s’ha de pensar en el que diem que pretenem amb els nostres principis ideològics i el que realment fem al nostre dia a dia. Per començar, en el tema del dret a l’autodeterminació dels pobles, si ens autodefinim com a federalistes haurem de pensar i actuar com a tal. El nostre federalisme té a veure més amb el federalisme de Pi i Margall que no pas amb la pamplinada centralista de l’estat de les autonomies socialdemòcrata, per tant hem de defensar el dret dels individus a federar-se lliurement per a construir institucions municipals que a l’hora es federen per construir nacions “naturals”, no Estats. Defensem, per tant, un model federal lliure, que com en les nostres relacions personals, es basa tant en el dret a unir-se per mutu acord, com en el dret de separar-se unilateralment. És a dir, si ens definim com a federalistes, això implica inequívocament que estem pel dret d’autodeterminació de comunitats i pobles, així com per defensar les decisions que aquests, lliurement, puguin assumir amb el dret de separació, d’unió i de secessió entre ells. És per tot això que hem de donar suport a tot intent de ruptura amb el règim del 78, que no és més que una rèmora d’un Estat que funciona com una institució essencialment tòxica com un conglomerat d’interessos que pretenen establir opressions polítiques de classe i de nació.

El cóm traduir tota aquesta matraca d’ideals a la realitat de les nostres relacions socials i laborals com a cegeteres i fer complir els acords orgànics sobre el tema, és la qüestió. Entre totes haurem de decidir-ho i només ens servirà allò que puguem crear nosaltres mateixes, i mentrestant s’ha de mantenir la dissidència als centres de treball, als barris, als carrers i allà on es lluiti contra aquesta societat capitalista.

I com que crec que el nostre independentisme respon més a una qüestió ideològica que a una qüestió d’identitat, podem confluir sense problemes en les lluites socials i polítiques amb gent que s’autodenomina independentista i anticapitalista. Ens uneix un mateix objectiu: acabar amb un sistema i un Estat repressor i punt. Som la Goloss Truda del Procés, i no els únics.

Martin Navarro Zamora. Afiliat al sindicat d’Administració Pública de Barcelona i Secretari de Formació de la CGT de Catalunya.

A tota revolució, a tot motí, tumult o conflicte social apareix sempre com a motor dissident la veu dels “Goloss Truda”, literalment la Veu del Treball, nom que agafem de l’organització anarcosindicalista aniquilada als inicis de la Revolució Russa per la dictadura bolxevic, a la que Volin fa referència al seu llibre La Revolució Desconeguda.

La veu dels que treballen (entengui’s per extensió de la classe social que depèn del treball per poder viure) a diferència d’altres tipus de dissidències més acomodades, sols tenir, a més, una càrrega ideològica important, de classe subalterna, altres necessitats de tipus més urgent: lluitar pel sustent tant a nivell individual com col·lectiu. Potser per això aquest tipus de lluites solen ser les més radicals a l’hora de fer taula rassa en temps de revolta. Potser aquest anhel de desconstruir de forma radical institucions i privilegis ha provocat que aquestes experiències de rebel·lia hagin estat com petites illes caribenyes a l’oceà de la Història.

En la història d’aquest país (això que anomenen Espanya) trobem dos problemes irresolubles des de la seva constitució com a Estat: el problema territorial i el problema que es deriva de la lluita de classes. La idea d’Espanya en permanent conquesta del territori ibèric, la idea de Nació indivisible i irreductible, és tan arcaica i reaccionària que avui dia només pot ser represa per la barbàrie feixista. L’Estat (“que no és la nació, sinó una abstracció de la pàtria” segons deia Bakunin) crea monstres ideològics com el patriotisme, és a dir, la manipulació dels sentiments col·lectius per una minoria política hegemònica que controla els mecanismes polítics i econòmics d’una comunitat. I aquí és on ens donem de de nassos amb el segon problema, podríem dir que més generalitzat a partir de l’aparició de la societat capitalista: el món del treball i l’antagonisme de classe que comporta.

Si el nacionalisme pot considerar-se com un sentiment natural (ídem Bakunin) d’emancipació contra la tirania territorial que implica un Estat amb mentalitat colonial, les lluites anticapitalistes d’emancipació social podrien considerar-se lluites equivalents no antagòniques en els seus objectius finals. És a dir, per no donar més voltes a la qüestió i contextualitzar d’una vegada la nostra realitat. Poden confluir les nostres lluites socials i laborals anticapitalistes en essència amb la lluita nacionalista/independentista que avui s’està donant a Catalunya contra l’Estat espanyol? O el que és el mateix, poden confluir les nostres lluites que ens defineixen com a classe treballadora i anarcosindicalistes amb les que tenen un contingut identitari interclassista, transversal, degut als antagonismes de classe que es donen entre els diferents subjectes socials protagonistes del “procés”? En definitiva, la qüestió a plantejar-se és si ens serveix el projecte independentista, que pretén la creació d’una República Catalana, per solucionar els nostres problemes com a classe treballadora en aquest model de règim capitalista liberal.

Evidentment que no, no som tan ingènues. Ara bé, aquestes lluites d’avui a Catalunya creiem que poden obrir camins col·lectius per incentivar des de baix la dissidència social, laboral i política al nostre país. Per tant, depenent dels esdeveniments i les circumstàncies, es pot des de la discrepància concretar i activar mobilitzacions comuns, tant amb els sindicats combatius com amb moviments populars de resistència com són els CDR, sense complexes, sense tantes pors a la pèrdua de la nostra autonomia com a organització obrera i llibertària. Hem de deixar que la realitat vagi modelant la nostra praxi per a no deixar-nos il·luminar pels que s’autoproclamen els purs de l’anada. Que ja ho deia Emma Goldman: “En què crec és quelcom més bé canviant abans que quelcom irreversible. Allò definitiu és pels deus i els governs, no per a la intel·ligència humana”.

En aquest sentit, no cal que cap anarquista amb o sense càtedra ens recordi amb les seves encícliques que com a llibertaris i anarcosindicalistes en cap cas hem de donar suport a un procés d’alliberament dels pobles (nacional, si es vol) doncs és una blasfèmia ideològica, per saber que en aquests moments a Catalunya va de la mà, la lluita d’una minoria política per mantenir els seus privilegis com a classe hegemònica i la lluita d’una gran part de la societat catalana que vol exercir el seu dret a l’autodeterminació com a via per aconseguir la independència de l’Estat espanyol. D’una banda hi ha un excés en allò polític de tacticisme i electoralisme que domina l’espai polític a tot el territori, de l’altra un moviment popular organitzat del que en molts casos forma part la nostra afiliació que lluita per la ruptura de l’statu quo polític i econòmic del règim actual. En aquest context la CGT no pot quedar al marge. Com a classe obrera la nostra actuació en el terreny polític ve definida per la nostra postura antipolítica, antipolítca burgesa entengui’s. I no volem tornar a entrar en la simplicitat analítica de que el nostre antipoliticisme ens vacuna contra tota acció política. El partidisme i l’electoralisme són dos elements que manipulen i distorsionen la vertadera lluita política, que ha estat al llarg de la Història la lluita dels pobles i de les seves societats contra la injustícia social.

El “procés” com hem comentat, es caracteritza sobre tot per ser un moviment social i polític complex i transversal a nivell d’interessos de classe, per tant no es pot analitzar globalment, ni per justificar el seu refús ni la seva idoneïtat en qualsevol circumstància. S’ha d’entrar al detall, les circumstàncies i el moment que es dona, sobretot al carrer, les accions de rebel·lia i protesta. Així, per exemple, en relació a la Vaga General del 21 de febrer, estava clar que la CGT no podia donar suport a una vaga “propagandística i subvencionada”, doncs no posava en primera línia de les seves reivindicacions davant l’opinió pública els problemes de desigualtat laboral i social de Catalunya. Evidentment el nostre missatge en aquest cas va ser deixar clar que nosaltres estem per les anomenades vagues laborals i polítiques basades en la solidaritat de la classe treballadora, en el sentit antagònic que ens enfronta contra el capital i l’Estat, i no per les vagues mediàtiques i subvencionades, tot i compartir amb aquesta convocatòria de vaga alguns continguts antirepressius, però des de CGT era impossible donar-li suport per la forma dirigent i manipuladora en que va ser convocada.

No és senzill prendre una posició clara en aquestes circumstàncies. I menys per una organització com la CGT, un sindicat que lluita per la llibertat econòmica, política i social de la classe treballadora, pel seu dret a la subsistència, que alhora, hauria de ser el fonament en què basar la lluita per la llibertat dels pobles. La CGT no pot inhibir-se d’aquesta lluita però tampoc podem quedar enredats en el joc del politiqueig electoralista i manipulador al que se’ns pretén arrossegar cada cop que es demana la nostra participació, el nostre suport com a sindicat combatiu.

(Continuarà…)

Martín Navarro Zamora. Afiliat al Sindicat d’Administració Pública de Barcelona i Secretari de Formació del Secretariat Permanent de la CGT de Catalunya.

Els refranys són font d’inspiració i concentren la saviesa popular, poques vegades ens passarà que no trobarem un que no s’avingui a qualsevol circumstància de la nostra vida, per més tecnològica que s’hagi tornat.

Molts refranys fan referència a les treballadores sexuals, a la seva feina i als seus fills. Sempre hem estat les altres, les impures, les brutes, les “guarres”, les males mares, les portadores d’infeccions i plagues divines. Però sobre tot hem estat les lliures, les no mantingudes per un home, les que no callen quan se’ls hi demana, les que es paguen les seves factures, les que sempre han criat soles als seus fills, les orgulloses, les que han obert camí, les fastigoses, les putes. Les putes.

No va ser casual que les portes que tocàvem es fessin les sordes, no érem benvingudes, ens deien un i altre cop que el nostre era un tema complex i que s’havia de debatre amb cura i calma, que les posicions eren encontrades i que mancaven uns anys més per a poder parlar de si tenim, o no, dret a tenir drets. Però la veritat és que els grans sindicats s´han convertit en una màquina expenedora d’idees de segona mà, estan burocratitzats i la seva maquinària és lenta i maldestre. I les treballadores sexuals no hi tenen cabuda. Intentar que es reunissin amb nosaltres era una fita impossible.

I allà estava, el refrany perfecte, donant-nos la solució. “Barca vella no aguanta vela nova”. Perquè nosaltres som quelcom nou, allò revolucionari. Allò que ningú abans s’ha atrevit a fer per nosaltres, ho faríem nosaltres soles. Caminant juntes, però soles un cop més, sense l’ajut d’altres agents socials que procuren per tothom, excepte per aquelles que gosem treballar amb la nostra sexualitat i cobrar-li al patriarcat per allò que sempre ha tingut de forma gratuïta o ha obtingut de forma violenta.

La vela nova és lleugera, però no fràgil. És acolorida perquè és inclusiva, es heterogènia perquè és diversa. És potent com el vent de tramuntana i fresca com la brisa marina. És com són les mans que l’han teixida, valenta i sense vergonya d’existir ni de ballar amb l’aire que l’envolta. Així doncs, no valia una barca vella, pesada i farragosa. Les treballadores sexuals vam construir la nostra pròpia barca, a la mida de les nostres necessitats i expectatives i la vela hi encaixa perfectament.
Les ments benpensants ens han criticat per no pujar-nos a d’altres embarcacions, ens han acusat de ser un sindicat vertical i fins i tot de delictes penals. Ens hem enfrontat a la justícia espanyola i a l’abolicionisme terrorista i sectari de grupuscles malintencionats i clarament oposats als nostres drets, sense cap punt d’inflexió ni de reflexió.

Les treballadores sexuals sempre hem de demostrar que som millor que la resta, que les nostres actuacions són honestes, que les nostres ambicions són legítimes. Tan de bo el feminisme abolicionista hagués estat la meitat de crític amb els partits corruptes, amb el polítics permissius, amb les institucions podrides des dels fonaments i amb un nou govern que es fa dir feminista, però en canvi ataca les dones més desprotegides dins del món laboral. Les que no tenen dret a contracte, perquè la seva feina no és considerada treball.

Mentre els grans i petits sindicats no s’atrevien a donar-nos la mà, nosaltres vam aprendre a caminar totes soles i a treure’ns les castanyes del foc, vam establir les nostres normes, ens vam amarar de sindicalisme pur, ens vam unir i vam crear OTRAS. El nom no és pas casual, nosaltres sempre serem aquelles altres dones que no acaben d’encaixar enlloc, que no els dóna la gana de fer el que s’espera de nosaltres i que escollim el camí que millor ens sembla. No és senzill satisfer una treballadora sexual, estem plenes de somnis i de lluites que volem lluitar nosaltres soles, som les altres i ho som amb totes les conseqüències.

Tots els començaments són durs, tenim el cul pelat d’escoltar premisses i promeses que mai no es compleixen, d’ordenances que ens multen i criminalitzen, de polítiques que ens fan de menys perquè treballem amb el nostre cony i no ens volem avergonyir ni sentir-nos víctimes per fer-ho, de policies que creuen que el carrer és seu i la llei els empara, d’ajuntaments que ens tracten com si fóssim brossa. Empresaris que, emparats  per la llei, ens obliguen a fer jornades maratonianes, quedant-se amb el 50% de tot el que guanyem, i mai a ningú li ha importat els nostres requeriments com a treballadores sense drets. Som les altres.

Avui el present és nostre perquè l’hem agafat pel coll i li hem fet saber qui mana. Aquí manem nosaltres, les que no tenim drets, les pàries, les orfes, les putes. El recorregut del nostre sindicat dependrà de la justícia i, si el tomben, també hauran tombat la llibertat sindical de totes i de  tots. La lluita de les treballadores sexuals no ens afecta només a nosaltres, és una lluita col·lectiva darrere de les llibertats i pels drets més bàsics de les treballadores i treballadors del nostre sector que, d’altra banda, és molt ampli.
Inclou les persones que treballen al porno, al món webcammer, a les massatgistes eròtiques, a les ballarines exòtiques, a les línies eròtiques, a les treballadores de clubs, a les prostitutes de carrer, les independents indoor,  a les que treballen per a agències o a les assistents sexuals. Hi ha un gran ventall de possibilitats dins del treball sexual, sense que hagi de ser, necessàriament, dedicar-se a la prostitució. Hi ha moltes coses del nostre sector laboral que la societat desconeix i que nosaltres li hem vingut a explicar de primera mà. I sí, sabem que això tampoc ha agradat a l´estat feminista. Que les treballadores tinguin veu i es facin visibles, com si fossin persones normals i corrents! Què s’hauran cregut? Perquè callin la boca, el millor serà que les acusem de ser un lobby proxeneta!
I així, d’aquesta forma tan estúpida i ximple pensaven que ens farien callar, que aquí s’acabaria el nostre tarannà i que ens rendiríem i marxaríem a casa avergonyides i calumniades. Ens van menysprear. No van calcular prou bé qui és el nostre col·lectiu i de quina mena de dones està format. I el més greu, però també més important, no han tingut en compte que ja ens ho han pres tot, ens han deixat despullades i desproveïdes dels mínims exigibles i, quan a algú se li ha tret tot, ja no té res a perdre. I sense res a perdre, tot està per guanyar. I hem sortit a guanyar! Hem sortit a la guerra de les benestants contra les pobres, de les burgeses contra la classe treballadora, de les moralistes contra les llibertàries.
L’abolicionisme s’ha equivocat d’enemiga, mai no ho hem estat nosaltres, sinó el gran capital, la gran empresa multinacional que pensa només en el client home i no en la treballadora dona. L’abolicionisme s’havia d’haver aliat amb les treballadores sexuals per trencar aquest monopoli d’injustícia i desordre legal que no ens protegeix.
Hem sortit a lluitar pels nostres drets i ara, hi ha dues opcions sobre la taula. O bé ets sindicalista i recolzes la lluita pels nostres drets laborals, que també són humans, o bé et col·loques del costat opressor i seguim sota la sola de la sabata de la gran patronal, treballant sense contractes, sense drets. I demà, quan siguem totes velles, us preguntareu per què no tenim la nostra pensió i hem de malviure amb una contributiva, mentre l’estat utilitza els beneficis de l’exercici de la nostra professió per jugar amb el PIB anual, com millor li sembla. La decisió és teva, de tu depèn que es faci justícia.
Nosaltres ens fem a la mar. Revolta, majestuosa, brava i ferma, i marxem amb la nostra barca nova i un bon vent. Segueix-nos i sigues partícip d’aquest moment històric de la lluita popular.

Conxa Borrell. Secretària General del sindicat OTRAS