Des que dilluns dia 14 de setembre es va fer pública la sentència del Tribunal Suprem que condemna a presó a nou polítics institucionals i a dos activistes, els carrers s’han omplert de manifestacions liderades per les més joves que amb barricades s’han intentat protegir de la repressió policial. I dic les més joves i prou, perquè la veritat, aquest és el seu comú denominador, ser les més joves de la societat catalana. Els orígens, doncs molt diversos. I els missatges: que han perdut la por, que estan fartes de la repressió, de la manca de llibertats, que tot plegat va molt més enllà de la independència.
Mireia Bazaga, advocada laboralista i afiliada a la CGT.
Nosaltres, els advocats i les advocades, no som ni hem de ser els portaveus ni els caps pensants dels sindicalistes en un conflicte col·lectiu. Nosaltres quan participem de qualsevol negociació col·lectiva ho fem com a assessors amb coneixements jurídics. A partir d’aquí la nostra participació a la negociació s’ ha de limitar a això, a assessorar als i les treballadores en termes jurídics. I punt.
Ermengol Gassiot, delegat sindical de CGT-UAB i secretari general de la CGT de Catalunya
El proper dimarts 28 de maig hi haurà vaga de
personal docent i investigador a diverses universitats i centres de recerca de
Catalunya. I on no hi hagi vaga, hi haurà mobilitzacions. Tot sembla indicar
que aquesta primavera suposa un punt i apart en la dinàmica de resignació i
pessimisme que fa anys que travessen les universitats. Un pessimisme que és la
conseqüència directa d’unes retallades salvatges que va patir el sistema
universitari públic de Catalunya des de l’any 2010 i que s’han anat
consolidant. I de les privatitzacions.
A la Universitat Autònoma de Barcelona, a la
Universitat de Lleida, a la Universitat de Barcelona, a la Universitat Pompeu
Fabra i a diversos centres del CSIC les darreres dues setmanes hi ha hagut
assemblees d’investigadors. Per ser més exacte, de personal docent i
investigador (PDI). Concretament, es tracta d’investigadors predoctorals, els i
les becàries de tercer cicle de fa una dècada. Un col·lectiu que poc a
poc, fruit de les lluites ja dels anys 1990’s, ha vist com cada vegada més
se’ls reconeix com a personal laboral i a les universitats com a membres del
PDI. Curiosament es tracta d’un reconeixement que ha arribat abans a l’àmbit
legislatiu i jurídic que no pas les consciències d’una part rellevant del
professorat, que continua veient (i de vegades utilitzant) el personal
investigador en formació (PIF) com a “becaris”.
Com deia, els i les PIF de les universitats i d’alguns centres de recerca públics estan sortint de l’armari. I ho fan per reclamar el seu dret a existir com a treballadores i treballadors. Una de les coses que ens posen sobre la taula és que la seva recerca és també una feina, tant si la fan amb contracte o si l’estan continuant cobrant l’atur un cop finalitzat. Si per un professor/a consolidat dirigir una tesi doctoral, o participar d’una publicació científica, és part de l’activitat laboral per la qual cobra, no és també treball fer la tesi doctoral o participar en el mateix article quan ets un investigador/a a qui se li ha acabat el contracte predoctoral? Preguntes com aquesta posen sobre la taula una crua realitat a les universitats. I no s’hi val tancar els ulls, per incòmodes que siguin. Això passa i és una part estructural d’un sistema de recerca que fa massa anys que ha normalitzat la precarietat.
” En el desert de les universitats, on com a molt se sentia alguna veu reclamant el dret a viure dels i les professores associades, alguna cosa comença a bellugar-se”
L’excusa per l’eclosió d’assemblees que hi està
havent és l’aprovació del Estatuto del
Personal Investigador en Formación per part del govern espanyol ara
fa uns mesos mitjançant un Reial Decret. Sense ser res de l’altre món, ja que
no ataca ni de lluny la precarietat estructural de la investigació i les
universitats. Darrera l’excusa hi ha, no obstant, un col·lectiu de joves
investigadors/es que ha anat adquirint cada vegada més consciència de la seva
dignitat. Passejant pels passadissos de departaments universitaris feia temps
que se sentia una remor que avisava d’aquest procés i simplement calia
fixar-s’hi una mica. O fer això que sempre és tant interessant com parlar amb
la gent jove, amb companys i companyes amb qui compartim el mateix espai de
treball. I ara han sortit a la llum, com a subjectes, reclamant un seguit de
mesures concretes.
En el desert de les universitats, on com a molt se sentia alguna veu reclamant el dret a viure dels i les professores associades, alguna cosa comença a bellugar-se. Qualsevol moviment enmig del gris del pessimisme i la resignació és sempre positiu. I quan aquest moviment és horitzontal, participatiu i assembleari, encara més. A banda, està tenint l’encert de combinar l’exigència de mesures concretes (l’aplicació de l’EPIF) amb una reflexió més general sobre la recerca, les universitats i els i les treballadores que les fem funcionar. Suposo que això porta aquest moviment a mirar més enllà dels aspectes concrets que poden beneficiar als PIF directament i plantejar també un increment del pressupost de les universitats i d’altres mesures. I han construït una vaga. Bé, no només ells. Més ben dit, la seva implicació també sindical, ha comportat que construïm una vaga aquest dimarts 28 de maig.
Com sempre que passen coses, les persones hem de
posicionar-nos en una realitat canviant. La resta del PDI hem de pensar com ens
situem en aquest procés que s’obre. Podem seguir immersos en el nostre
pessimisme i resignació. O llepant-nos les ferides, que són moltes, que molts i
moltes de nosaltres tenim després de tants anys de polítiques tant agressives
contra les universitats públiques. Com a interins/es, associats/des, postdocs
amb contractes de pràctiques després de tants anys, professors/es titulars amb
grups massificats de classe, etc. Però també podem alçar una mica la mirada i
implicar-nos en un moviment que tot just neix i que busca millorar fora dels
despatxos i les taules de negociació. Personalment, jo crec que la batalla per
l’aplicació de l’EPIF es guanyarà i que aquesta victòria serà del conjunt del
PDI (i si m’apureu dels i les treballadores de les universitats) si sabem,
entre totes i tots, trobar el nostre espai en aquesta. Per això suposo que com
a secció sindical de la CGT a la UAB ens hi hem bolcat i m’imagino que també
per aquesta raó ho ha fet l’Assemblea de professorat associat de la UAB. I com
a la UAB, a d’altres llocs.
De fet, hi ha en joc mirar de reorientar les
universitats i la recerca. D’entrada, comencem per no resignar-nos. I
fem-ho conjuntament. Per això, el 28 de maig ens interpel·la a tot el PDI.
Ermengol Gassiot. Secretari General de la CGT de Catalunya
Una vegada hi havia un presoner. Un
vespre, va entrar un carceller a la seva cel·la i li va dir: “Demà al matí
tornaré. Si em dius una cosa que sigui certa, et condemnarem a cadena perpètua.
Si el que em dius és una mentida, t’afusellarem”. L’endemà el presoner se’n va
anar a dinar a casa seva.
Torna un nou cicle electoral. La primera data la tenim
aquest 28-A. I una bona part dels i les potencials electores ens trobem en una
situació semblant a la del presoner. Possiblement per primer cop des de fa més
de 30 anys tenim a sobre la taula un fantasma creïble de que un partit
d’extrema dreta (desacomplexada i molt més explícita que la del PP) arribi a
les institucions. Per l’altra, hi ha qui planteja que és necessari votar (i
votar entre allò que se’ns ofereix amb possibilitats de sortir, que tampoc és
massa divers, que diguem) per frenar aquesta extrema dreta. Ja sigui en clau
autonòmica o estatal. Mitjans de comunicació, tertulians, opinadors i una bona
part de la classe política repeteixen aquesta dualitat. Un cop darrera l’altre,
doncs és sabut que la reiteració és una forma efectiva de fer que un missatge
passi a formar part de la nostra consciència, de que n’acceptem la lògica. I
aquí hi ha una trampa. Una trampa molt important.
Ja sabem com és això de les eleccions parlamentàries.
Fa molts anys que patim l’electoralisme i veiem com aquesta democràcia merament
nominal fa servir les urnes i les paperetes com a eina de legitimació d’un
poder que, ho patim, en realitat no ens consulta pràcticament cap de les seves
decisions rellevants. Per contra, ha imposat una cultura de la delegació que
ens limita a la immensa majoria de la població a conformar-nos amb un simple
rol d’espectadors. A renegar de ser protagonistes de la realitat per ser
simples consumidors de vides prefabricades. El show dels recents debats
televisius n’és una bona mostra. Qui els mira, sovint ho fa des del sofà i
només li falta la paperina de crispetes a la mà. Consumim un producte acabat
que s’assembla molt al fet de llegir, l’endemà, els titulars que prepara la
premsa. L’espai que se’ns deixa és molt limitat. Abans podia ser la tertúlia
amb els/les amigues o la conversa de bar. Ara, cada cop més, ho són els
comentaris als FB o al TW, molt més impersonals i que ens alliberen del risc d’interactuar
col·lectivament amb altres persones que comporten les converses en viu. Tot en
ordre.
Ara bé, per garantir que la cosa funcioni, cal que ens hi sentim implicats/des. D’això el vot i la fal·làcia de que podem decidir alguna cosa. Una bona manera de mobilitzar aquest vot en sectors que ens podem sentir frustrats per un sistema polític que notem molt allunyat de nosaltres és crear una por. I el feixisme de Vox sembla que funciona prou bé. Pel propi sistema, podria semblar que comporta un risc: que quan els mitjans de comunicació es fan ressò del seu discurs, aquest arribi a un segment de la població i que, fins i tot, condicioni el que diuen altres partits polítics. Més que un risc, però, en realitat li suposa un avantatge. Per una banda, permet normalitzar a mig termini algunes mesures que d’una altra manera potser toparien amb més resistències. Ho veiem al conjunt d’Europa, quan les propostes xenòfobes de l’extrema dreta acaben influenciant gran part dels arcs parlamentaris. Per l’altra, quan el feixisme impregna una part de la classe treballadora és una victòria del capitalisme: situa el conflicte dins de nosaltres mateixos, com alternativa aboca a una altra part dels i les treballadores a donar per bones algunes de les opcions que planteja el joc electoral i desactiva encara més el conflicte social.
No podem conformar-nos en escollir entre opcions prefabricades que ens venen donades i, en el fons i en la forma, contràries als nostres interessos
La por al feixisme beneficia enormement al sistema
polític. Fa que una part dels potencials electors, que en un altre context es
quedarien a casa, acabin anant a votar i, en certa mesura, acabin implicant-se
en el procés. Però també reverteix en un altre fet. Ens obliga a triar entre
opcions que ens desagraden, per allò de votar “lo menos malo”. Els
treballadors/es sabem perfectament que un hipotètic govern Sánchez estarà venut
a les polítiques de la Troika i de l’IBEX 35, com ho està també el de la
Generalitat. Unes polítiques que directament ens oprimeixen, tant en matèria
econòmica com en espais de participació col·lectiva, de llibertats públiques,
etc. Que any a any, legislatura a legislatura, es normalitzi que la classe
treballadora haguem d’escollir entre opcions que ens perjudiquen, que no son
nostres i que ens van en contra, atempta directament contra la nostra
consciència col·lectiva. Ens imposa una frustració, un sentiment de que no hi
ha res a fer. Ens desvaloritza com a subjecte col·lectiu, ens condemna a la
passivitat i estén, com una autèntica arma de destrucció massiva, la concepció
de que no hi ha res a fer. Que la realitat és immutable. Tot el contrari que
pensaven, ara fa 100 anys, els nostres avantpassats quan guanyaven vagues i
avançaven en el camí de la revolució social.
En definitiva, ens acostumen a que l’única sortida és
seguir el dilema que ens plantegen: feixisme o vot útil. Veritat o mentida,
presó de per vida o afusellament, com li imposen al presoner.
En la història, el
presoner pot marxar a casa perquè, en arribar el matí, li diu al carceller:
“Avui m’afusellareu”. La resposta que construeix queda fora del sistema i
trenca la lògica perniciosa a la que el volien sotmès. En conseqüència, guanya
la llibertat.
A la vida real, cal cercar una alternativa al fals
dilema que ens planteja l’electoralisme. No podem conformar-nos en escollir
entre opcions prefabricades que ens venen donades i, en el fons i en la forma,
contràries als nostres interessos. Tampoc podem acceptar aquesta
coresponsabilitat imposada d’haver de promoure opcions de l’esquerra
domesticada (i traïdora als nostres interessos), que ja sabem que no ens
agraden. L’alternativa és fer saltar les regles del joc. Defugir la passivitat,
la cultura de la delegació i l’electoralisme.
Dit així sembla molt fàcil, però a ningú se’ns escapa
que en realitat ens costa molt construir alternatives que semblin creïbles. En
aquest post que ja arriba a la seva fi jo tampoc pretenc fer-ho. En realitat,
ha de ser una tasca col·lectiva. Sí que m’agradaria, no obstant, enumerar
algunes idees. En primer lloc, la nostra acció col·lectiva l’haurem de fer a
partir de nosaltres mateixos/es, les nostres formes d’organitzar-nos i de la
nostra pròpia lògica. Per desgràcia els darrers anys ja hem vist què passa quan
juguem a fer de bruixots, quan sectors dels moviments socials entren dins la
lògica electoral i institucional. Aquest no pot ser el camí. Cal reobrir espais
de conflicte concrets, en els que hi puguem intervenir amb els recursos que
tenim tant a nivell organitzatiu com de persones. Amb la idea de guanyar-los i
retroalimentar-nos com a jo col·lectiu. Promoure una dinàmica de creixement que
només ens beneficiarà si és autònoma a les pautes del poder. I un creixement
que ha de permetre’ns incrementar el conflicte social i plantejar les nostres
pròpies alternatives.
Dit així sembla molt fàcil, però a ningú se’ns escapa que en realitat ens costa molt construir alternatives que semblin creïbles. En aquest post que ja arriba a la seva fi jo tampoc pretenc fer-ho. En realitat, ha de ser una tasca col·lectiva. Sí que m’agradaria, no obstant, enumerar algunes idees. En primer lloc, la nostra acció col·lectiva l’haurem de fer a partir de nosaltres mateixos/es, les nostres formes d’organitzar-nos i de la nostra pròpia lògica. Per desgràcia els darrers anys ja hem vist què passa quan juguem a fer de bruixots, quan sectors dels moviments socials entren dins la lògica electoral i institucional. Aquest no pot ser el camí. Cal reobrir espais de conflicte concrets, en els que hi puguem intervenir amb els recursos que tenim tant a nivell organitzatiu com de persones. Amb la idea de guanyar-los i retroalimentar-nos com a jo col·lectiu. Promoure una dinàmica de creixement que només ens beneficiarà si és autònoma a les pautes del poder. I un creixement que ha de permetre’ns incrementar el conflicte social i plantejar les nostres pròpies alternatives.
Sóc conscient que això darrer que he dit no deixen de
ser abstraccions. Simplement vull remarcar que és urgent defugir del miratge de
l’electoralisme. Cadascú pot votar o no, però la llibertat no la guanyarem
mitjançant els vots. L’obtindrem només si som capaços de reconstruir-nos
col·lectivament dins d’una lògica ben diferent a la de l’electoralisme. I és
urgent que ens hi posem.
Per si algú l’interessa, aquest 28-A jo tornaré a ser
un abstencionista actiu.
Manuel Quesada. Afiliat al Sindicat d’Activitats Diverses de Sabadell
El passat 21 de març vaig rebre una notificació del jutjat
penal de Sabadell. La jutgessa havia decidit arxivar la denúncia que SMATSA
-empresa concessionària de la neteja de Sabadell- m’havia interposat per
injúries, calúmnies i atac a l’honor. La denúncia no era pas una tonteria, una
querella criminal en la qual se’m demanava no només que em retractés del que
havia dit en un article d’opinió sinó, també, el pagament de 6.000€ en concepte
de perjudicis. Aquesta va estar motivada per un article d’opinió que va sortir
publicat a diversos mitjans de comunicació locals, en que expressava el meu
punt de vista i el posicionament de la CGT de Sabadell entorn el conflicte que
s’obria en aquell moment amb l’empresa de neteja de la ciutat.
Aquelles setmanes l’ajuntament de Sabadell havia fet pública la seva voluntat d’intervenir l’empresa degut a tota una sèrie d’irregularitats i d’incompliments en el contracte. En resum, era el primer pas per a la municipalització del servei. I això ho sabia l’ajuntament, ho sabia l’empresa i ho sabia la plantilla. La cosa està en que la CGT havíem estat l’únic sindicat que havíem defensat precisament això, que els serveis públics siguin públics. Aquest posicionament va ser criticat per la direcció de l’empresa, que va aprofitar la situació per crear una aliança amb CCOO i UGT per “eliminar” la CGT dins l’empresa. I ho poso entre cometes perquè realment van utilitzar aquesta paraula.
L’objectiu que tenia l’article que vaig publicar, quan encara era Secretari General de la CGT de Sabadell, tenia diversos objectius. El primer, denunciar les pràctiques mafioses i antiobreres que la direcció de l’empresa porta duent a terme durant anys i a les quals hem estat l’únic sindicat, la CGT, que les hem combatut. El segon objectiu, lligat al primer, era precisament evidenciar i denunciar la política d’enxufisme i amiguisme que CCOO i UGT practiquen a l’empresa. Finalment, també mostrar i explicitar la posició que la CGT havíem pres, que no era altra que apostar per la municipalització del servei, no sense recalcar que a qualsevol atac a les condicions laborals dels i les treballadores ens tindrien de cara, ja fos l’empresa, l’ajuntament o el Papa de Roma.
L’article doncs no va passar desapercebut i, pel que sembla,
va ofendre bastant al senyor Eugenio, directiu de l’empresa i imputat al cas
Mercuri i la trama Pokémon, dues trames de corrupció que actualment estan sent
investigades. També va ofendre les direccions de CCOO i UGT del Vallès
Occidental, que em van titllar de mentider, sense, clar, explicitar quines eren
les “mentides” que deia. També van dedicar-se a amenaçar els companys de la
secció sindical de CGT a SMATSA, amenaces que van anar acompanyades de “bulos”,
rumors i mentides que es van dedicar a escampar per l’empresa, com per exemple
que la CGT érem l’ajuntament i algunes tonteries per l’estil.
A la declaració davant la jutgessa, òbviament, no només no
em vaig retractar si no que vaig refermar el que havia dit a l’article,
aportant, a més, proves documentals del que deia. No m’ho vaig prendre com una
qüestió personal, suposo que l’empresa el que pretenia era estendre la por no
només a mi, sinó sobretot a la secció sindical de la CGT. És a dir, no tenia
altra forma d’atacar l’acció sindical dels meus companys que a través de mi.
La gestió de la denúncia però, no va ser del tot fàcil. Vaig rebre el suport i la solidaritat de multitud de companys, els primers, els companys del sindicat de neteja, acompanyant-me en tot moment als jutjats, denunciant públicament aquest cas de persecució, etc. També d’altres ens sindicals d’arreu de Catalunya, i d’altres organitzacions de Sabadell. Però altres companys, més propers orgànicament, em van recriminar la meva actitud, en el sentit de que no podia anar dient el que em venia de gust, o que havia de mesurar les meves paraules perquè em podien portar problemes, com el que suposadament tenia amb la denúncia que m’havien posat. De fet, algunes recomanacions que vaig rebre van anar en la línia de retractar-me davant la jutgessa. Òbviament, no vaig fer cas, doncs no havia dit cap mentida. Es va plantejar fins i tot una “recol·lecta” per a poder pagar la multa que m’interposarien, al que em vaig negar rotundament. No només jo, sinó qualsevol ens de la CGT, pagaria un cèntim en concepte de multa a una empresa de lladres i que ens havien declarat la guerra a la CGT.
No hem d’oblidar mai que és només mitjançant el conflicte i la confrontació que avancem com a organització. I com a classe.
Per bé o per mal, la jutgessa va decidir arxivar la denúncia perquè no hi veia indicis de delicte. Segons el seu auto, m’empara el desenvolupament del càrrec sindical que ocupava, doncs tenia tot el dret a fer les consideracions i crítiques que estimés necessàries, més quan existia –i existeix– un conflicte laboral entre l’empresa i el nostre sindicat. I tampoc veia delicte d’injúries, aportant nombrosa jurisprudència en relació a la llibertat d’expressió, una victòria en els temps que corren, tot i que no s’ha volgut rentabilitzar per part del meu sindicat.
Tot i que l’auto encara no és ferm (l’empresa encara té marge per recórrer), penso que hem d’aprendre quelcom d’aquest procés. D’una banda, l’empresa, o la patronal, o en definitiva els nostres enemics, buscaran totes les formes possibles per intentar debilitar-nos, ja sigui assetjant els nostres delegats i afiliats o denunciant a qui aixeca la veu contra ells. D’altra banda, ens hem acostumat potser massa a estar dintre de la seva llei i a alguns fins i tot els hi espanta quan es transgredeixen aquestes lleis fetes a mida. No hem d’oblidar mai que és només mitjançant el conflicte i la confrontació que avancem com a organització. I com a classe.
