Comunicat del Secretariat Permanent de la CGT de Catalunya
Avui diumenge el BOE publica el Real Decreto Ley 10/2020, de 29 de marzo de 2020, por el que se regula un permiso retribuido recuperable para las personas trabajadoras de los servicios no esenciales (RDL 10/2020). Els sindicats CCOO-UGT s’han afanyat a aplaudir la mesura. Nosaltres, en canvi, considerem imprescindible denunciar-la i lluitar-hi en contra perquè suposa un greu atac contra la classe treballadora. O expliquem ràpidament.
El fet que aquest any el 8 M sigui un dia festiu ha obert una sèrie de debats entorn si és necessari o no mantenir una vaga feminista un diumenge, si tindrà prou seguiment o no aquesta convocatòria de vaga, i ha generat opinions diverses, com diverses som totes les persones i les condicions laborals que tenim cadascuna.
No per ser vaga un diumenge serà menys
“vaga” i seran menys vigents els motius que ens porten a fer- la a totes un
dilluns o un divendres. No podem continuar justificant-nos dient “però
si aquest any cau en diumenge, no cal fer vaga”
Aquest any, més que mai, és necessari
centrar-nos en perquè sí que té sentit
convocar una vaga general un diumenge.Diumenge, festiu, aquell
dia en què molts/es treballador/es acostumen a tenir un descans de la seva
jornada laboral setmanal remunerada. Però la realitat és que hi ha moltes
persones i, en concret, moltíssimes
dones, que no troben en els diumenges un dia de descans si no un dia més de
feina dins de la seva jornada laboral setmanal. I estem parlant
d’aquelles feines remunerades però
també de les no remunerades.
Cal visibilitzar la importància i la dignitat del treball domèstic i de cura, imprescindible per al desenvolupament de la vida personal i social i tradicionalment exercit per les dones i denunciar la hipocresia del sistema capitalista i patriarcal, que s’aprofita d’aquesta situació i la fomenta abusant de les dones treballadores: quan fem aquest treball dins de l’àmbit familiar, el fem de manera gratuïta i sense cap reconeixement social; si el fem dins del mercat laboral és en condicions d’enorme precarietat que pot arribar a l’explotació.
“el fet que aquest any el 8 M sigui diumenge, dia festiu d’algunes feines, no és motiu per no continuar proposant Vaga Feminista el 8M”
El treball en la llar i les tasques de cures
suposen en les dones treballadores una doble jornada de treball: d’un costat el
treball assalariat i d’un altre, el treball domèstic no remunerat. Existeixen
fortes dificultats en l’accés i promoció en l’ocupació i una alta taxa de
jornades parcials en les dones com a conseqüència del treball domèstic que
desenvolupen o per cura de fills i filles i altres familiars.
No, no és tan estrany fer una vaga diumenge. Aquest dia festiu, ens pot fer veure
i reflexionar sobre la quantitat de feines i tasques que es desenvolupen els
dies festius. Es dona el fet que moltes de les dones que treballen en dies
festius són les més precàries laboralment, les que pateixen més la precarietat
laboral i econòmica, amb unes condicions laborals a vegades d’explotació:
treballadores de la llar, hoteleria, etc. on la conciliació de la seva vida
laboral i familiar és impossible del tot. I on la majoria són dones sense
contracte laboral i a vegades fins i tot sense permís de residencia. Els sectors amb major taxa de feminització (neteja, sector
domèstic i atenció sanitària, telemàrqueting) no són casuals.
Això és el reflex de la
reclusió històrica de les dones en les llars privades per al desenvolupament de
totes aquestes tasques.
Les tasques domèstiques
han complert un paper fonamental en el funcionament del mercat i l’economia. El
treball invisibilitzat de les dones en la llar ha permès a l’Estat retallar i
privatitzar els serveis sanitaris i educatius. Les polítiques de l’Estat
capitalista no ofereixen guarderies, residències de persones ancianes, centres
de salut ni hospitals que prestin serveis amb eficàcia, capaces d’atendre a la
societat.
Cal tenir clar
que una Vaga Feminista es planteja en els diferents aspectes de la vida:
Vaga de cures, vaga de consum, vaga
laboral i vaga estudiantil.
Per tant cal
fer incidència precisament aquest any festiu, en potenciar la vaga de cures i
la vaga de consum, per
continuar lluitant contra el consum capitalista globalitzat, per una economia
sostenible, justa i solidària que gestioni els recursos bàsics i naturals de
manera pública, col·lectiva, comunitària.
Amb la vaga de curesen la família i la societat, donem
visibilitat a una feina que ningú vol reconèixer, ja sigui a la casa, o com a
economia submergida. Perquè el nostre treball reproductiu queda invisible i està desvaloritzat pel sistema, per
ser un treball que únicament pertany a l’àmbit de les dones. El sistema es
col·lapsaria sense el nostre treball quotidià de cures.
Cal que
s’eduqui en la col·laboració i implicació de la tasca de les cures a tota la societat,
conscienciar entorn d’elles, per poder redistribuir-les.
De consumir,
per demostrar que sense nosaltres no funcionen els mercats dels nostres barris,
dels nostres pobles , de les nostres ciutats, que sense consumir, no hi haurà
fronteres, no hi haurà carnisseres i no hi haurà consumidores. Per construir un
consum alternatiu que respecti els nostres drets i les nostres vides
I és per
aquests motius, per les quals es necessari també convocar
vaga laboral feminista aquest 8m. Per un canvi real en les condicions socials i laborals de les
dones, lliures de violències, per una vida digna.
Iru Moner. Secretari d’Acció Social de la CGT de Catalunya
@moner80
Han passat molts anys des de la implantació de les ETT, jo era petit quan vaig anar a les primeres manis i accions per tal de tancar-les, era a finals dels 90. Anys després, de jove, i amb una FP acabada, a mitjans dels 2000, la majoria de feines que trobava eren a través d’ETT. El que el meu pare trobava una aberració, treballar uns mesos aquí uns mesos allà sense formació i amb poques mesures de seguretat, a mi ja em semblava normal. Eren els anys en què ser mileurista era ser un pena, però tenir un treball temporal s’acceptava.
Després va venir la «Crisi» dels 2009, els ERO’s es multiplicaven, el nombre d’aturats s’enfilava i els sous es desinflaven, pocs conflictes i vagues es guanyaven, «doctrina del Shock». Els mitjans bombardejaven amb notícies de crisi, acomiadaments, atur, pobresa i desnonaments. Terreny perfecte per implantar una reforma laboral. Una no, dos! El PSOE el 2010 i el PP, amb el suport de CiU, el 2012. Amb l’excusa de flexibilitzar la contractació, regenerar l’economia i combatre l’atur, ens van cardar dues hòsties bones.
Dues reformes laborals neoliberals en dos anyets. Representants de la més casposa, ambiciosa i retrògrada classe empresarial, junt amb els polítics de torn, van decidir dinamitar el model de negociació col·lectiva, es van ampliar les causes per a l’acomiadament objectiu, i fortes rebaixes a les indemnitzacions, entre altres coses. Es van comptabilitzar quasi 1.200.000 de treballadors afectats per expedients, només els tres anys següents de ser aprovada la reforma laboral del 2012. La classe treballadora vam esdevenir simples titelles en mans d’un poder empresarial desorbitat i unilateral.
Els sindicats majoritaris, després d’anys de sintonia amb els governs i la patronal de torn, corrupteles vàries i desprestigi mediàtic per part dels mitjans del poder, tenien la imatge pels terres i molt poca credibilitat entre els treballadors. Mentre que els sindicats combatius, no estàvem preparats ni érem prou forts per a plantar cara al monstre capitalista. Ens ho vam empassar tot. El neoliberalisme va tornar a guanyar i avui en patim els resultats.
“si la temporalitat segueix, el poble, o el barri, han de ser la nova secció sindical”
El passat 2019 a l’estat espanyol es van signar 22,5 milions de contractes laborals. Només un 10% han estat indefinits. Un 45% han tingut una durada inferior a un mes i un 27% una durada de 7 dies o menys. O dit d’una altra manera, per cada 100 llocs de treball es fan 122 contractes o els nous treballadors firmen un nou contracte cada deu mesos de mitja. Per altra banda els contractes a temps parcial (de menys de 40 h setmanals) han augmentat considerablement. El 36% del total de contractes fets el 2019 són parcials, un 41% si ens centrem en els contractes indefinits.
Sospito que aquest augment dels contractes a temps parcial, fins a un terç del total, és a causa de l’ajustament de les empreses a l’augment del salari mínim. Per ajustar-se a la llei, redueixen la jornada al contracte, però després treballes les mateixes hores, cobrant el mateix. Les ETT controlen el 23% de les noves contractacions.
L’Organització Internacional del Treball (OIT) es feia ressò fa uns dies de l’enorme caiguda de les rendes del treball (salaris) en favor de les del Capital (diners guanyats a través d’inversions o la plusvàlua dels treballadors). Passant d’un 66,6% del PIB el 2009 a un 61,2% el 2017. El que significa que uns 64.500 milions d’euros que cobràvem els treballadors ara ho guanyen especuladors i empresaris. Despossessió i empobriment de les treballadores. Tot el que vam guanyar en un segle ho estem perdent en unes dècades.
Per capgirar la situació hem de ser pragmàtics, hem de ser més àgils i ràpids que el capital, que està en constant renovació. No podem combatre amb les mateixes tàctiques que fa cent anys si veiem que no donen resultat.
Per això si la temporalitat segueix, el poble o el barri, han de ser la nova secció sindical. Si les lleis que ens protegeixen no entren als llocs de treball, s’ha de gravar al patró per demostrar-ho. Si el patró no compleix, se l’ha de sacsejar. Si les empreses només entenen de beneficis se’ls ha de parlar en pèrdues. Si l’enemic no és un objectiu accessible apuntem als seus clients o socis.
Per fer això possible ens necessitem a totes. Participatives i despertes. Intel·ligència col·lectiva per crear aquest nou món, que, o es llaura cada dia entre totes, o no brota, no creix. I necessitem créixer. Créixer per poder guanyar batalles empresa a empresa, barri a barri, poble a poble. Créixer per la classe treballadora torni a ser conscient de si mateixa. Créixer per poder saltar a negociar convenis i mobilitzar sectors. Créixer fins que el sindicalisme combatiu pugui mirar cara a cara a la patronal. És l’única manera de fer un salt a la Història. El nostre futur està en joc. Podem acabar més lliures o més esclaus, nosaltres decidim.
Óscar Murciano. Secretari d’acció sindical de la CGT de Catalunya @UnNouMon
Fa unes setmanes es va fer públic el creixement en afiliació que estan experimentant els sindicats de la CGT de Catalunya, i podem dir que mai havia estat tan elevat. Amb gairebé 3.000 altes en un any es dupliquen les que teníem només dos anys enrere. Si es manté la tendència de 2018 i 2019, en algun moment dels propers dos anys el sindicat superarà les 20.000 persones afiliades. Una extensió que pot significar un canvi en la capacitat de la CGT per a mobilitzacions cada cop més rellevants.
Això és inevitable si seguim mantenint una
referencialitat en les lluites (10 vagues guanyades completament per seccions
de la CGT l’any passat), defensa activa dels drets socials i als centres de
treball. No podem estar guanyant prestigi entre la classe treballadora,
mostrant amb fets la utilitat del conflicte per guanyar, i alhora sorprendre’ns
que cada cop més persones vegin en la CGT el model sindical que dóna respostes
a la seva situació de precarietat i patiment. Simplement, és normal que estigui
passant això.
No és preocupant, doncs, aquest canvi en el número
d’incorporacions, ni hem de mirar com una situació preocupant que cada cop més
persones vulguin organitzar-se amb nosaltres. El repte, per tant, no està en desconfiar
dels fulls d’afiliació pendents de registrar, sinó trencar-nos el cap per
redoblar la seva integració el més aviat possible en els valors i funcionament
anarcosindicalista i la pròpia vida del sindicat. L’èxit o fracàs en aquesta
integració té una única responsabilitat: la de tots nosaltres, la dels que ja
hi som.
No m’agrada portar automàticament contextos socials del
36 al 2020 però, de tant en tant, va bé per comprovar que moltes reflexions i
situacions actuals ja es donaven llavors, i se seguiran donant.
“La nostra resposta (…) ha de ser molt més activa en afavorir la participació concreta i tangible”
Rellegint el ‘Manual del militante de la CNT-FAI’, editat
per l’oficina de propaganda el 1937, no deixa de sobtar-me com en la qüestió
del proselitisme no s’estaven per romanços, descrivint mètodes d’actuació com
trobades ‘casuals’ amb la persona a convèncer a bars, o converses sense ‘que éste no se dé cuenta de que pretendéis
catequizarle’. L’objectiu era incorporar obrers de forma activa i integrar-los
dins el funcionament de la CNT. Aquest paràgraf també és molt descriptiu:
“Muchos idealistas,
por no conocer bien la misión que les compete, como tales y militantes, sufren
no pocas decepciones. Un vegetariano que machaca exclusivamente su tema ante personas
enamoradas exclusivamente de la alimentación carnívora, fracasará
estrepitosamente. Al anarquista puede ocurrirle otro tanto, si sus oyentes no
están preparados para recibir los efluvios del ideal.”
La CNT al 36 no afiliava anarquistes, afiliava obrers en
una organització anarcosindicalista. La CGT i la CNT al 2020 fan el mateix. I
és des d’aquesta organització que es pot construir objectius i funcionaments
comuns, davant la vida i front els nostres enemics de classe.
El repte que tenien els companys i companyes aleshores
era, també, equivalent al nostre. Indiscutiblement el nivell de consciència
obrera i d’influència del sindicat a barris i viles era infinitament més
omnipresent que el nostre actualment, però el risc també hi era. Ningú neix
anarcosindicalista sinó que és un procés d’aprenentatge i assimilació de les
idees i mètodes anarquistes combinades amb la practicitat del conflicte
quotidià capital-explotades. Aquest camí es recorre més ràpid com més a prop sigui
el punt de partida previ de cadascú. Però més lluny o més a prop, tothom el pot
fer. És feina nostra, de tots i totes, redoblar esforços i repensar estratègies
territorials i sindicals per a que aquest procés sigui el més àgil possible.
Essent evident que la formació és clau, ho és també
focalitzar la participació, creació i potenciament a nivell territorial d’espais
de militància directa i socialització del sindicat. Sempre he observat que
s’adquireix més consciència amb una setmana de lluita i conflicte assembleari
que amb un any de teoria matxacona. Cal passar per la decisiva cadena d’errors
i encerts personals i col·lectius per poder afavorir una militància autònoma i
no infantilitzada ‘pels que saben molt’. Això no té recorregut i només aporta
cotitzants dependents i militants cremats.
El 2018 es van incorporar al sindicat 2.150 persones,
l’any passat 2.918 més. La nostra resposta com a organització davant la
inevitabilitat de forts creixements ha de ser molt més activa en afavorir la
participació concreta i tangible, la socialització del sindicat i la
imprescindible formació mitjançant diversos canals.
Seguirà plovent amb intensitat i el riu s’obrirà camí
igualment, de nosaltres depèn el com. Pense-m’hi però, especialment, actuem amb
iniciatives concretes sense esperar massa perquè el temps no s’atura.
Els mitjans de comunicació són la veu del seu amo i del gran capital que els finança. Els desacreditats, falsaris i corruptes socialistes i populars del partit únic PP-PSOE necessiten desesperadament l’espantall feixista per a mantenir-se en l’escenari polític, i, a més, com si fossin opcions diferents.
Drets
i llibertats democràtiques han entrat en contradicció amb la defensa dels
interessos del capital per part de l’Estat. Aquesta contradicció condueix a la
burgesia a renunciar a la seva pròpia ideologia democràtica i revela el
caràcter repressiu de l’Estat, que ha de defensar els interessos del gran
capital per TOTS ELS MITJANS, inclosos els que suposen l’abolició dels drets i
llibertats democràtics.
Democràcia
i feixisme no s’oposen, sinó que es complementen; ja sigui de manera
alternativa o a l’uníson. Podemos i la seva proposta d’aliança
antifeixista es complementa amb el feixisme de Vox: es tracta de
sotmetre el proletariat a l’alternativa entre feixisme o antifeixisme,
obstruint qualsevol via anticapitalista.
Podemos fa una crida a defensar la democràcia capitalista,
atiant l’espantall feixista de Vox: Cura que ve el llop! Defensem aquest
sistema corrupte i explotador, perquè pitjor seria el feixisme!
El desdoblament polític de la burgesia, davant la constant amenaça del proletariat, sota els seus dos aspectes de feixisme (l’ultradretà Vox, però també de PP i Ciutadans) i democràcia parlamentària (PSOE, Podemos i nacionalistes) convergeixen en una estratègia comuna de la burgesia, en defensa dels seus interessos històrics de classe. La funció de la socialdemocràcia (PSOE i Podemos) és la de desviar les lluites del proletariat del seu objectiu històric d´emancipació classista i, per tant, anticapitalista, per a portar-lo cap a la defensa de la democràcia burgesa. És necessari preparar l’altar de la sagrada unitat antifeixista de totes les classes, per a procedir a efectuar tots els sacrificis econòmics “necessaris”, incloses les llibertats democràtiques i el nivell de vida dels treballadors.
Vox manca de programa, perquè als cent punts del seu pretès
projecte polític només se li pot denominar via lliure al capitalisme salvatge i
esclavització del proletariat: el franquisme com a solució. El feixisme no és
un producte de les capes reaccionàries de la burgesia, ni producte d’una
societat feudal, sinó per contra producte d’un capitalisme avançat que, davant
la galopant crisi econòmica que s’aveïna, passa a l’ofensiva.
Hi ha una continuïtat essencial entre
democràcia i feixisme, d’igual manera que en el segle 19 va existir una
continuïtat bàsica entre liberalisme i democràcia. Els mètodes socialdemòcrata
i feixista en lloc d’alternar-se en el govern tendeixen a fusionar-se. Podemos
i Vox són dues veus diferents per a defensar els mateixos interessos:
els del gran capital financer i de les multinacionals.
PSOE i
Podemos, i d´altres, ens demanen que acceptem joiosament l’actual capitalisme
salvatge, corrupte i caduc per a salvar-nos del feixisme.
Feixisme
i democràcia eren només dues formes diferents de govern del capitalisme. Però,
avui, el capitalisme és un sistema obsolet, que només pot oferir-nos misèria,
horror i mort. Per primera vegada en la història es planteja la possibilitat de
la desaparició en el planeta de l’espècie humana i de tota mena de vida, a
causa de l’explotació incontrolada i excessiva dels recursos naturals per un
capitalisme salvatge i suïcida. Tanmateix, com això afecta als beneficis
immediats de les multinacionals, els governs no poden fer res davant una
catàstrofe anunciada.
L’alternativa
no és feixisme o antifeixisme, perquè tots dos defensen el sistema
capitalista, mentre ens enganyen amb un fals enfrontament.
Fa vuitanta anys, feixisme i democràcia eren dues formes diferents de govern de l’Estat capitalista; fa quaranta, eren dues formes alternatives, que els Estats aplicaven en funció de la relació de forces existent; avui, s’han fusionat i a penes són diferents tarannàs del mateix mètode de govern, explotació salvatge de la natura i atac generalitzat a les condicions de vida del proletariat.
La
globalització canvia lleument les regles de joc. Sorgeix una nova classe
corporativa (inferior a l’un per cent de la població), gestora de les
multinacionals, de caràcter, àmbit, vida, hàbits i interessos internacionals,
oposada i diferent a la classe empresarial de caràcter i àmbit nacionals.
Aquest enfrontament provoca nous fenòmens, com el Brexit o
l’independentisme català. Els Estats nacionals son incapaços de conciliar o
representar els interessos d´una classe mitjana proletaritzada i unes burgesies
nacionals en perill d´extinció. La democràcia parlamentària dona pas a un
totalitarisme democràtic, buit de drets i llibertats reals.
Entre
els proletaris s’incrementa fins al paroxisme l’atur, la indigència i la precarietat.
Sorgeixen fenòmens nous i descarnats com el treballador pobre, amb sous de fam
i misèria. Aquesta nova classe corporativa manca d’arrelament geogràfic i és
totalment indiferent i aliena a la qüestions socials, ecològiques o laborals.
Els governs democràtics es converteixen en ostatges d’aquesta nova classe
corporativa, que no controlen de cap manera, com poden fer encara amb les
empreses de caràcter nacional.
D’aquesta
forma, l’aparença formal de les democràcies occidentals oculta la gestió
tirànica de l’economia internacional per aquesta minoritària i elitista classe
corporativa, independent dels febles Estats nacionals, que ho sotmet i
subordina tot als beneficis i interessos de les grans signatures multinacionals,
que ni paguen impostos, ni compleixen la legislació vigent, contaminen sense
límits ni mesura, o amenacen amb anar-se a un altre lloc.
Aprofundim,
depurem i afilem la teoria, perquè les batalles del demà són d’una magnitud
gegantesca i ens juguem l’existència com a espècie humana.
