Categoria: Opinió

Jose Alberto Villaverde. Sindicat d’Administració Pública CGT Barcelona

Dos mesos (o més) rebent trucades, redreçant preguntes, revisant BOEs, instruccions, normatives, registrant denúncies a inspecció i fent el de sempre, el que intentem fer característic del SP del SAPB, el treball colze a colze. Dia rere dia aprenem veient com les diferents administracions se salten la mateixa llei que es legisla des del govern que les sosté. Una pantomima per ocupar planes de diaris amb condols, codis de bones pràctiques recomanades per experts i fent veure que el primer és la salut, fins que algun il·luminat decideix que ho deixa de ser.

Dins aquest panorama desolador, intento ignorar les primeres notícies que parlen del nombre de morts per trobar-me amb notícies de la tornada a l’escola i la data de la selectivitat. Després de llegir els articles, em venen al cap les xerrades sobre pedagogia llibertaria que es feien des del sindicat d’Ensenyament i els diferents comunicats. La reducció de les ràtios per centre, múltiples professors per aula i uns exàmens que no siguin només memorístics, és a dir, una alternativa pedagògica. Es veu que igual alguns s’han donat un cop al cap i han vist la llum.
Segueixo baixant en el diari, ja feia dies que havia desconnectat de la realitat que es representa en les pàgines de la premsa per internet, de sobte em trobo amb un dels temes estrella del sindicat, el Teletreball. Un tema ja debatut a les assemblees que va finalitzar amb una resolució on es conclou que la CGT no està d’acord amb el teletreball. Avui la realitat ens passa per damunt. La tecnologia venia per quedar-se i aquesta manifestació en els centres de treball ens ofereix avantatges e inconvenients diversos. Ara ja podem tenir la certesa que l’organització sindical i l’acció directa als centres de treball s’ha de replantejar.

Un altre dia, en un altre context, m’arriba per xarxes que la gran indústria s’està preparant per desenvolupar, encara més, la robotització de les seves cadenes de producció, ja que evidentment, ara que s’ha de procurar mantenir distancia física entre les treballadores, per tant, la fàbrica ha d’adaptar-se als nous temps. Em faig un tip de riure en aquell moment, però de cop em ve al cap un document que es va aprovar al sindicat on es parla que hem de destruir els ordinadors perquè ens prendran la feina. Benvingudes al ludisme del S. XXI! La realitat ens torna a passar per sobre. Suposo que en algun moment hem oblidat allò de la reducció de la jornada i d’aquells mestres que parlen sobre la lacra que suposa el treball remunerat.

 “obrim-los i obrim-nos, siguem creatius cercant solucions, el futur no serà brillant però és l’única esperança que ens queda a les anarcosindicalistes”

Després d’intoxicar-se és quasi obligatori desconnectar, gaudir d’aquells grups que et fan anar més enllà amb les seves melodies i lletres inspiradores que ens recorden el plaer de la companyia amb un mateix, en contraposició amb el mite de què la soledat és una imatge trista i allunyada de tot. S’acaba la música, millor dit, sona un anunci de merda i torna la realitat, sorgeixen de nou les preguntes: Que succeeix amb tots aquells autònoms que no aixecaran els seus comerços després d’això? Quina alternativa vam donar com a sindicat a l’anterior crisi a aquest col·lectiu? I a les persones en atur (que als que ja teníem haurem de sumar molts companys i companyes més)? On està el sindicat? Les cooperatives no són una bona eina? Quin paper ha de jugar el sindicat en aquesta xarxa? No hi ha ja cooperatives que ajuden a altres cooperatives? No podríem fer una xarxa de consum des de la militància del sindicat? No és el sindicat la forma d’estructurar l’economia alternativa que totes veiem com a objectiu?

Torno a l’abstracte, intento establir un lligam entre totes les idees que exposades, entre els desitjos i les virtuts, entre totes aquelles paraules i pensaments que han decaigut per motius més o menys vàlids en els debats del sindicat. Algun cop ens hem parat a pensar quina és la diferència entre la realitat i allò desitjable? Quin ha estat l’error o perquè no hem aconseguit fer arribar el nostre missatge? Un dia em va dir un molt bon company de feina “És que vosaltres (la CGT) sou els que teniu la raó però és impossible aconseguir el que voleu”, on queda aquesta “raó” en el moment en què ens trobem? Com la fem servir per transformar la realitat?

Hi ha una expressió que em va fer posar els pèls de punta un dia i que no he estat encara mai capaç de colar a cap comunicat, vivim a la bretxa. Som part d’aquest sistema, ens topem amb les contradiccions d’aquest i les mirem d’exposar amb l’objectiu de fer entendre a la gent que tenim allò que el meu company deia “la raó”. En aquest moment de col·lapse no és el moment de treure tot allò que com a organització hem tingut en algun moment sobre la taula i que no hem pogut estructurar pels motius que siguin?

Siguem valentes, afrontem el futur amb honestedat i comencem a treballar per fer l’alternativa, no tanquem els debats, obrim-los i obrim-nos, siguem creatius cercant solucions, el futur no serà brillant però és l’única esperança que ens queda a les anarcosindicalistes.

Míriam Tijani. Comitè de Vaga de Lloguers de Vallcarca i afiliada CGT Sanitat Barcelona

Estava a punt de baixar al poble quan em va trucar ma mare per preguntar-me si havia pensat com m’ho faria per tornar a casa enmig de tota aquesta situació. Encara no s’havia decretat l’estat d’alarma, però era evident que seria qüestió de dies. Finalment, no van fer falta més de 12 hores perquè es demostrés que ma mare (com sempre) tenia raó.

Ja feia uns dies que algunes veïnes m’explicaven que les havien despatxat, i de la nit al dia es quedaven sense ingressos. Algunes altres, que havien patit un ERTO, tampoc sabien si podrien pagar el lloguer d’abril si no cobraven. Tota aquesta incertesa només ens augurava que si la cosa pintava malament, el que vindria encara seria pitjor.

A altres territoris amb més tradició de sindicalisme llogater, la convocatòria de #RentStrike anava agafant força, i el Sindicato de Inquilinas de Gran Canaria ja parlava obertament de vaga de lloguers general i indefinida el 23 de març. No ens havia de sorprendre, llavors, que la resta de llogateres de tot l’Estat començaren a organitzar-se per dissenyar una estratègia conjunta.

Aquella mateixa setmana, ja  hi havia mig milió de persones sense feina a Catalunya i més de 78.000 treballadores afectades per ERTO. Per si ens calien més motius, els fons voltor i les grans promotores decideixen crear Asval, la patronal de propietaris que vol fer pressió al Gobierno perquè defenga els interessos dels especuladors.

Se sentien veus argumentant que convocar una vaga de lloguers podia ser precipitar-se dintre d’un context que no controlem. És clar, les dimensions de la crisi en què ens veiem abocades són insòlites. Per això era necessari que la resposta fos excepcional. Tindre la pretensió de controlar una vaga només es pot plantejar des del privilegi de qui pot triar si assumeix o no els riscos de fer-la.

“de la mateixa manera que una vaga laboral qüestiona el treball assalariat, aquesta vaga de lloguers qüestiona el dret a la renda”

Finalment, el 30 de març, desenes de col·lectius en lluita per l’habitatge convoquen una vaga de lloguers per exigir la suspensió del pagament de les mensualitats, hipoteques i subministraments bàsics i la paralització de tots els desnonaments, demandes que ja estaven incloses –entre d’altres– dintre del Pla de Xoc Social.

Descobrim aleshores un paradigma totalment invisible fins fa poc, en el qual hi ha una divisió clara entre llogateres i propietàries. Les primeres perceben el lloguer com a una demanda inexorable que travessa cadascun dels aspectes de la seua economia: depenen de la seua faena per assegurar cada final de mes que tindran un sostre. De les segones, en podríem discutir si n’hi ha de menys males i de pitjors. Tanmateix, la barrera de classe és insalvable, ja que, parlant clar, qualsevol persona que tinga cert patrimoni, almenys té on caure morta.

Quina sort! Al nostre barri, ja feia setmanes que la Xarxa de suport mutu organitzava la solidaritat veïnal amb una capacitat resolutiva impecable. A més, el Sindicat d’Habitatge fa anys que és un dels espais on les veïnes lluiten per erradicar els lloguers abusius. Amb aquests dos ingredients no vam tardar massa a constituir el Comitè de vaga de lloguers de Vallcarca, el primer de les desenes que s’han replicat arreu de tot l’Estat.

No coneixíem més precedents d’una vaga de lloguers de les dimensions d’aquesta, però no hi havia dubte que s’havia d’organitzar des de la base cap a dalt. El discurs de les llogateres és un discurs de classe: tant fa quin contracte tinguem, el que ens uneix és que totes estem per sota de les propietàries que fan negoci amb una necessitat bàsica com és el nostre sostre. En aquest sentit, el sindicalisme combatiu pot entendre perfectament quins són els mecanismes als quals planta cara la vaga de lloguers.

Ara mateix, les treballadores amb ERTO ja sumen més de quatre milions en tot l’Estat, s’han destruït vora 900.000 llocs de treball. El relat per part de la classe propietària continua eludint la funció social que ha de tenir la propietat privada, continua expulsant veïnes per fer pisos turístics amb el vistiplau de l’administració pública, i davant una vaga de lloguers ens intenten argumentar que ser rendista és una feina molt dura… Una companya del Sindicat de Llogateres sentenciava l’altre dia que «el rendisme és una pràctica que té les mans tacades de sang». La cultura de la hipoteca, que promovia el règim de propietat mitjançant l’endeutament de la classe treballadora, ens va fer pensar que podíem ser totes iguals, però propietàries i llogateres mai ho serem.

Jo truque a ma mare i li explique tot això, encesa de ràbia i més convençuda que mai de què estic actuant en conseqüència amb tot el que m’han ensenyat a casa a defensar amb dents i ungles, i ella em diu: «Vale, però no te metas en líos». Pot estar tranquil·la, perquè tothom sabem que quan una vol brega se la busca sola, i en aquest embull ja fa temps que sabem que no estem soles.

De la mateixa manera que una vaga laboral qüestiona el treball assalariat, aquesta vaga de lloguers qüestiona el dret a la renda. Potser prompte arribarà el moment en que la vaga de lloguers no es farà per necessitat, sinó que les llogateres aniran a la vaga per desobediència.