Categoria: Les nostres veus

Conte: “La Raquel aTRAPada”

Equip Comunicació CGT Catalunya

El conte de “La rateta que escombrava l’escaleta” ens l’havien explicat de petites moltes vegades. Al seu darrera trobem els missatges típics adreçats a les nenes de l’època: treballa, posat guapa, busca el teu marit i casat, però escull bé. Les aparences enganyen i porten males conseqüències.

L’actualitzo a la nostra època  ajudada per la meva neta Kali de 10 anys, el meu net Khan de 13 anys i el vídeo d’estudiants de l’escola d’Art Jose Maria Cruz Novill, de Cuenca, i surt aquesta  història.

La Raquel és una dona molt treballadora. Atén trucades dels clients que han comprat els productes d’una gran multinacional de les noves tecnologies. L’esgota molt  l’exigència del treball i el control a què estan sotmeses les treballadores, dones en la seva majoria. La clientela pot valorar la resposta als problemes que plantegen en la trucada telefònica per la qual cosa elles s’han d’esforçar en ser amables malgrat que, sovint, no són tractades amb el respecte que caldria. Per tot plegat el treball l’absorbia molt i no tenia ganes de sortir a divertir-se.

Passaven els anys i va arribar un moment en què va cansar-se d’aquella vida tan monòtona. L’empresa va oferir a la gent treballadora  l’última novetat en  mòbils i auriculars i se’ls va comprar. Amb els auriculars posats, escoltava música del mòbil  tot el dia: Punk, House, Disco, Tekno, Rap-Ska,  fins que va trobar el “Trap” que la va enganxar. Es una música que atrapa i fa bellugar el cos. Coincidint amb el Sonar va visitar Barcelona el famós cantant de Trap “Bad Bunnye”. Es decidí d’anar a escoltar-lo i va al·lucinar de seguir els seus cantants preferits durant tres dies i tres nits. Des de llavors és la fan més incondicional de la música Trap, l’escolta a totes hores. Va al concerts i es desplaça allà on sigui  seguint els seus ídols preferits. Aquesta música procedent de la fusió del Hip-hop, el Reggaeton i el Rap  l’ha enganxada fins a la bogeria.

No importa la lletra de les cançons que humilien, denigren i cosifiquen les dones: “Pégala, vótala, sin miedo, que no hace nada, mírala, si le gusta”. ”No me hagas abusar de la ley que te violo”. “Quiero una mujer bien bonita i que no diga NA, cuando yo tome, no diga NA, si salgo por la noche no diga NA, cuando vuelva de madrugada, no diga NA”. “Y me pide mas, y mas, aunque sepa que la puedo lastimar”. “Estoy enamorado de 4 babys y las chingo a las cuatro cuando quiero”.  “Cuando le dije que le había sido infiel me pegó y lo sentí como un beso y me di realmente cuenta que me queria”.

La Raquel prenent aquest camí havia caigut en una espiral de la que no es podria sortir perquè l’engolia cada cop més. 

Al cap d’uns mesos els mossos d’esquadra van publicar a la seva web: “Dona desapareguda a Barcelona, es diu Raquel, té 25 anys. Fa  servir ulleres i auriculars de color rosa”. El seu cos va aparèixer al cap d’unes setmanes.

Carme Álvarez. Militant de Dones Llibertàries

L’Elvira (2a part)

Equip Comunicació CGT Catalunya

Viatge als orígens

Endinsar-me en el relat de l’àvia ELVIRA ha fet possible parlar d’ella amb l’orgull d’haver superat els misteris i secrets que em perseguien des de petita.

El meu desig és continuar amb la descoberta de més dades i lliurar-me a expressar els sentiments i emocions sense reserves; plorar amb desconsol per les notícies rebudes i connectar amb les avantpassades protagonistes de la història que ens precedeix.

L’agost de 1992  vaig decidir anar a conèixer la terra de l’origen patern. Li vaig proposar al meu company fer un viatge a Astúries, el destí del qual seria  Belmonte de Miranda i des d’allà visitaríem Quintana, Alcedo, Boinas i altres llogarets del Concejo. Una aventura de plaer i descoberta. Pel camí vam parar a Donosti per veure uns cosins i després vam seguir per la cornisa cantàbrica cap als Pics d’Europa, Covadonga i llacs d’Enol, fins endinsar-nos per les belles terres asturianes cap al Port de Somiedo. Un cop allotjats a Belmonte vam prendre els camins cap a Alceu que s’enfilen costeruts fins arribar als 550 m sobre el nivell del  mar. Un curull de pau i tranquil·litat ens omple quan contemplem l’entorn i les valls regades pel riu Pigüeña.

Arribats a Alceu deixem el cotxe i caminem entremig de les cases escampades dalt del muntijol.  A la vora del camí un home conrea un camp. Ens presentem i flueix  l’intercanvi d’informació. Recorda a José de quan eren petits; anaven a l’escola, corrien pels afores  i amb l’ajut dels gossos pasturaven el bestiar a l’esguard dels llops.  Poc a poc sentim veus que s’acosten i encuriosides s’integren a la conversa. L’emotivitat del moment es reflexa en els rostres alegres: ¿a ver que mire tu cara por si me da a alguien?

Voltem entremig de les quatre cases que hi han enfilades en els petits turons i ens senyalen la casa de l’únic ramader que queda. En ella havia servit José. Una mica més avall entrem en  la casa on van viure Celina i  Elvira. És una habitació fosca amb una forn de llenya amb el que s’escalfaven i cuinaven. Les parets de l’habitacle en desús confrontaven amb un hòrrio que s’alçava pel damunt dels nostres caps.

Ens conviden a casa seva i al davant d’un got de “sidriña” comencen a parlar sense embuts del que recordaven que es deia i es parlava, que a la fi és la història oral del poble i la seva gent:

-Elvira tuvo dos hijos. El mayor, Monolito  dicen que podia ser de Benjamin de la Josefa… Benjamín se fue  a trabajar a Madrid  de capataz de obras públicas y allí vivió… pareció ser que, en Madrid, vivió con una mujer. Ya de mayor  volvió al pueblo y cuidolo una sobrina suya, hija de su hermana Josefa.

Tot plegat va semblar-me un garbuix de fets, emocions i sentiments, difícils d’assimilar. Però, no era això el que buscava?  

D’aquesta trobada a Alceu conservo el vídeo més valuós d’aquell viatge. Ara, de bell nou,  quan torno a veure’l i escoltar-lo amb deteniment penso en cóm seguir amb la descoberta del passat.

—————-

Recordo que fa uns vint anys, en una trobada de Dones de la CGT a Madrid, vaig conèixer a la companya  Maria que viu i treballa a l’esmentada ciutat. Parlem de la coincidència del cognom, Alvarez, i la sorpresa i alegria per les dues és descobrir que havia nascut al poble de les meves avantpassades,  a Alceu.  Hem estat connectades mitjançant la xarxa de dones de CGT i, ara, en fer el relat de l’àvia Elvira l’he comentat la meva inquietud per continuar amb la recerca. En el poble encara viu la seva mare i una parenta que conserva bona memòria. Durant la setmana santa les veurà i parlarà amb elles. Espero amb delit el resultat. 

Una altra companya que és de València m’ha comentat que el seu germà està fent recerca en hospitals i cementiris d’aquella zona per trobar familiars desaparegudes en la guerra civil i la postguerra. Tinc l’esperança que la seva experiència em serveixi per saber com buscar qualsevol indici que em porti a l’Elvira.

És un treball genealògic que voldria completar aquest estiu amb un nou viatge a Astúries per intentar esbrinar en els llibres del Registre civil de Belmonte de Miranda les incoherències entre relats orals i documents escrits. De pas aprofitaré per conèixer en persona la Jesusa, treballadora del Registre que m’ha ajudat en la recerca. També serà interessant anar a l’Arxiu diocesà d’Oviedo per explorar, en els vells llibres procedents de les parròquies, els registres d’esdeveniments en la vida de les persones d’abans de 1871. Sembla ser que l’Elvira tenia un germà que va emigrar a Amèrica. 

Fins aquell agost de 1992 cap descendent de l’Elvira no havia visitat mai Belmonte ni  Alceu. L’any 2019, al cap de 80 anys de la seva desaparició , obro de nou el cor al passat amb dos objectius: seguir investigant sobre els orígens i  trobar el lloc on descansen les seves restes. 

——————————————

Carme Álvarez. Militant de Dones Llibertàries

L’Elvira (1a part)

Equip Comunicació CGT Catalunya

Homenatge a les dones que ens van precedir

——————————————————————————————————————–

Al caliu de la convocatòria de la Vaga feminista del 8 de març de 2019, Dia de la dona treballadora, m’endinso, més i més, en la recerca de les avantpassades per consolidar la convicció i l’orgull de pertànyer a la classe obrera, treballadora  i la seva lluita  per la supervivència.

——————————————————————————————————————–

Aquest relat sorgeix dels vestigis de la vida de la meva àvia paterna, l’Elvira,  i de les avantpassades. A partir de les històries familiars contades o esgarrapades, d’aquí i allà, i de les recerques a arxius documentals i orals aniré traient el fil de l’entrellat.

Deuria tenir uns 65 anys quan li van fer l’única fotografia que conservo de l’àvia Elvira. La seva figura senzilla amaga la vitalitat i la força d’una dona que va afrontar la soledat d’un destí amarg. Vestit negre amb plecs recollits a la cintura, el cap dreçat i adornat per un petit monyo que recull els cabells a l’alçada de la coroneta. El seu rostre expressa serenor i saviesa. Una boca ferma, pròpia del caràcter reservat i misteriós que l’envolta, s’adorna d’uns llavis carnosos i afilats fins la galta que s’obren a un dissimulat somriure. Un sec profund,  fruit de l’ansietat d’una vida difícil, separen els ulls tristos i inquiets emmarcats per petites celles que cauen sobre les parpelles cansades.

Alcedo i Boinàs són dos llogarets del Concejo de Belmonte de Miranda, al bell mig d’Astúries, als quals s’accedeix des del sud  pel port de Somiedo.  D’ells prové l’origen familiar.

L’Elvira, la seva mare Celina (Celestina) i el seu avi José Álvarez Ceipo eren naturals d’Alcedo i l’àvia Francisca Fernández Fernández,  de Boinàs.

Quan la Celestina, amb vint-i-set anys, va donar a llum l’Elvira, el 18 d’abril de 1871,  el José i la Francisca eren difunts.

L’economia rural era de subsistència; treballaven al camp, portaven el bestiar a les “brañas” (espais de pastura) i les dones, a més a més, s’ocupaven de les feines pròpies del seu sexe (segons els documents de l’època).

Celina havia mort el 7 d’octubre de 1891 quan l’Elvira va donar a llum a Manuel,  el 1904, a l’Hospital Maternal del carrer Mesón de Paredes del barri de Lavapiés, de Madrid. I a José, el meu pare, el 6 de desembre de 1913, a Alcedo. 

En esclatar el cop d’estat contra el Govern  de la República, l’Elvira vivia a Madrid i tant el Manuel com el José treballaven a la Companyia internacional de vagons llits i grans expressos europeus. El sotsdirector d’aquesta companyia era de Belmonte i va donar feina a moltes persones del poble.

José tenia 22 anys quan van cridar-lo a files i s’incorporà al front del nord. L’Elvira no tenia notícies d’ell fins que va rebre la carta del Govern de la República on li comunicaven que  José estava desaparegut. La por i la desesperança van apoderar-se d’ella i per apagar la inquietud que la turmentava tots els dies feia el camí cap a l’estació amb l’esperança de veure’l arribar en algun d’aquells trens que transportaven soldats anant i venint del front. S’asseia en un banc i deixava passar les hores.

Manuel, amb 33 anys, el cridaren per incorporar-se al front en l’exèrcit de la República i com que l’Elvira es quedava sola a Madrid on vivien, va portar-la a viure amb la família de la seva esposa. Avançava la guerra i el setge sobre la ciutat per les tropes rebels obligà la companyia ferroviària, on treballava el pare de família, a traslladar-se a València. L’Elvira es va veure obligada a deixar Madrid i la possibilitat de saber del seu fill.

A València arribaven notícies del Manuel però del José continuava el neguit de la incertesa. A l’estació de tren de València, ella i altres dones amb les que va fer amistat s’asseien en el banc de l’esperança, on es feien companyia i les reconfortava veure el tragí del soldats amunt i avall. L’Elvira s’imaginava abraçant el seu fill José.

La guerra cada cop s’embruteix més amb l’avenç de les tropes franquistes. No té a prop el fills que tant estima, pels que tant ha lluitat i treballat fins l’extenuació. Està defallida!! Pensa: hem perdut la guerra, el fills i l’esperança. I l’Elvira, amb 68 anys, derrotada, es difumina en la foscor del misteri, aquella primavera de 1939. 

Carme Álvarez. Militant de Dones Llibertàries

La iaia Rafaela

Equip Comunicació CGT Catalunya

Un homenatge i record a les dones que ens han precedit. A les precursores del que som ara. 

Bota i amb un gir impulsiu llença la seva ma oberta intentant aconseguir-nos.  La  iaia no suporta que li fem pessigolles als costats, però per nosaltres és una temptació massa gran. Com ho és anar pel darrera i deslligar-li el davantal sense que se n’adoni. No ho podem evitar, totes les tardes que anem a veure-la es repeteix la mateixa cerimònia. Ella no crida, però si ens enganxa, ho sentim. Rebem una forta plantofada si aconsegueix arribar-hi! I així s’acaben les ganes de  molestar-la.

La iaia, como li agrada que li diem, té cura de nosaltres moltes tardes mentre els nostres pares i mares estan enfeinades. Ella, impassible, segueix el seu treball: cuinar, fregar plats, rentar la roba… Nosaltres, no tan nenes, solem ajudar-la escombrant les habitacions. I després ve el berenar, una immensa llesca de pa de pagès amb oli i sal o pa amb vi i sucre.

Juguem i correm pel pati de la masia dels meus oncles i cosins que és on ella viu. Quan marxem cap a casa sols donar-nos una cistelleta amb verdura o fruita i, fins i tot, alguna figa, però no gaires perquè es paguen bé al mercat del Ninot, on els meus tiets tenen parada.

A la iaia Rafaela la percebia gran, rabassuda, monyo agrisat i vestida sempre de negre, gris, a quadres. No sortia d’aquests colors. Com que van morint els parents no li dóna temps a passar el dol i posar-se alguna roba de color. La recordo sempre de gris.

La iaia, nascuda el 21 de gener de 1898 a Tabernas, Almería, va tenir una vida molt dura; enviudà amb trenta anys i tres criatures, la més petita, la meva mare, de catorze mesos. Havia perdut tot el que tenien a causa de la malaltia del seu home, el meu avi Rafael. Va vendre el que quedava de la seva casa de camp del Marchalillo i va posar un forn de pa al poble. Amassava tot el dia i atenia els seus fills. L’esgotador treball de fornera estava arruïnant la seva salut i, orfe i vídua,  albirà una sortida al seu desesper, emigraria a Barcelona com ho havien fet dos dels seus germans, el Rafael i el Fernando, que s’havien instal·lat al Prat de Llobregat i on ja treballaven. La primavera de 1932 van embarcar al port d’Almería ella i els seus tres fills amb rumb a Barcelona. Al Prat van viure amb els germans, treballà dur, al camp, netejant cases i rentant roba per altres famílies. Va pujar els seus fills amb dignitat fins que el cop militar de 1936 va truncar totes les esperances de les gents humils i treballadores, i arribaren els anys d’escassetat, por i mort. A la guerra va perdre els dos germans que militaven a la CNT i la FAI, respectivament.

Van passar els anys. Es casaren les dues filles i el fill, van néixer tres nets i quatre netes i ella socorria allà on feia més falta. Jo vaig néixer a casa i van ser les seves mans les que primer van acollir-me.

Això sí, tots els estius agafava el farcell i se n’anava a la seva estimada Tabernas, on el “compadre Juan” i la “chacha Carmen” l’esperaven. A Almeria visitava la germana Dolores, el germà Emilio, cosins i nebots. Rafaela morí el 22 d’agost de 1999, amb cent un anys. Li mancaven solament set mesos per haver viscut en tres segles! És la nostra iaia centenària, que suportà els avatars de la vida amb  calma, paciència, treball i intel·ligència femenina, fruit de l’experiència i vitalitat.

Carme Álvarez. Militant de Dones llibertàries.

La Pèrdua de la Innocència

Equip Comunicació CGT Catalunya

Descobreixo que he perdut la innocència quan llegeixo el llibre de la Mabel Lozano: El proxeneta. La historia real sobre el negocio de la prostitución; Alreves, Barcelona, 2017.
Si, cap persona és innocent davant el relat que s’hi exposa del negoci de la prostitució. A partir d’ara veuré amb altres ulls, captaré la subtilitat de tantes i tantes realitats que tenim al voltant; que  donem per suposades; que no ens fan alertar perquè tenen el denominador comú de ser admeses per una societat que tanca els ulls al dolor de tantes i tantes persones que pateixen. El sexe és aquell tabú que està relativitzat en tots els aspectes. A casa, a l’escola, en les relacions personals. No parlem amb claredat sobre ell.

Llegeix més