Categoria: Les nostres veus

Yolanda

Equip Comunicació CGT Catalunya

Gioconda Belli. Rebel·lions i revelacions.
“Si ets una dona forta preparat per a la batalla:
aprèn a estar sola
a dormir en la més absoluta foscor sense por
a que ningú et llenci cordes quan brami la tempesta
a nedar contracorrent.”

Li agrada fer-se fotos, vestida tota elegant, amb posat i esperit captivador. Les envia per wasap a la seva família: àvia, fill, filla i netes, que estan molt lluny, com a demostració que està bé i que malgrat tots els diners que els envia encara li’n queden per ella. És feliç en aquesta terra d’acollida.

Yolanda va néixer a Chinandega, Nicaragua, fa 54 anys.

L’he coneguda en un poblet de la comarca del Camp Belchite. Treballava com a cuidadora d’una veïna del barri, la Manuela, que havia tingut una tenda de queviures i, encara que està molt bé del cap i ens coneix quan arribem de Barcelona, li manquen les forces per caminar i fer les obligacions diàries per cuidar-se, com el dinar, la higiene personal, etc. Per això té la Yolanda que viu amb ella. A canvi del sou, casa i menjar, la cuida i fa tota la feina.

La contractació de dones per a la llar és una opció molt estesa en aquests poblets on no hi ha a prop una residència per a gent gran on viure o, simplement, no els agrada l’opció d’abandonar la casa i marxar lluny de família i amistats. La majoria d’aquestes dones que venen a fer aquest servei de cura de persones són joves emigrants llatinoamericanes o de països de l’est.

Yolanda m’explica la seva odissea fins arribar a aquell poblet perdut entre grans extensions de camps de cereals.

La mare l’havia abandonada de petita i quan morí el seu pare en fer els 12 anys es quedà a viure amb l’àvia paterna, l’Anastàsia López, doctora en medicina. Anà a l’escola fins a secundaria. Quan compleix els 14 anys fins els 23, juntament amb altres noies del poble van i venen a Costa Rica on treballen en feines de la llar per a famílies jueves, alemanyes i ticos, nom pel qual es coneix als costa-riquenys.

Els esdeveniments s’amunteguen en els anys següents amb molts canvis en la seva vida. És mare d’un fill i una filla als quals deixa amb l’avia Anastàsia quan decideix marxar amb el pare a provar fortuna a El Salvador. Hi viuen dos anys i des d’aquest país intenten creuar Mèxic per entrar als EEUU. No s’estén en explicar-me el perillós procés migratori, acompanyats de coiots, que resulta infructuós i retornen a Chinandega.

Dono per suposats els moments dolorosos que no agraden de recordar.

L’any 2009, amb 43 anys, vista la penúria econòmica, sorgeix l’oportunitat de viatjar a Saragossa. Unes amigues li presten els diners per comprar el bitllet d’avió i 2000 euros de moneder per poder entrar al país. Després les haurà de tornar amb el producte del seu treball. El fill i la filla de nou es queden amb l’àvia Anastàsia.

El viatge és llarg a través de Nicaragua, Costa Rica, Veneçuela, París i Saragossa.

A Saragossa s’hi està dos mesos treballant de substituta en hospitals com a companyia de gent gran i discapacitada. Moment en què una amiga li ofereix anar a Moyuela per tenir cura de la Manuela. Yolanda l’accepta.

Els estalvis que recull els envia a l’Anastàsia i als seus fills que es fan una casa a Chinandega i tenen la possibilitat de tenir una vida digna i formar-se.

A Moyuela va per les cases, neteja, planxa, renta i cuina.

Yolanda coneix a Mateo, un solter del poble que viu amb la seva mare. S’agraden i sorgeix l’amor. Comencen la relació de parella i després de conviure 8 anys decideixen casar-se celebrant una boda esplèndida a la qual no falta la família nicaragüenca.

Breu procés històric:

Yolanda neix el 1966 en plena decadència de la dictadura somocista. L’any 1962 s’havia fundat el Front Sandinista d’Alliberament Nacional (FSLN) i començà el procés revolucionari a Nicaragua.

En el anys 70 per l’expansió del cultiu del cafè i el cotó,  les terres s’acumulen en mans dels terratinents amb la conseqüent pèrdua de terrenys de cultiu dels camperols i l’augment de la pobresa. L’any 1972 un terratrèmol destrueix Managua i entre 1974 i 1978 a causa de la repressió política creix la tensió social i la crisi econòmica.

Dels anys 1977 al 1979 se concentra l’etapa insurreccional del procés revolucionari que finalitza el 19 de juliol de 1979 amb l’entrada del FSLN a Managua.

Yolanda compleix els 14 anys quan la coalició del Front Sandinista arriba al poder i el país es troba immers en una extrema pobresa després del procés revolucionari i de quatre dècades de dictadura somocista.    

L’any 2009,  Roberto Arana González, en Nicaragua. Dictadura y revolución. Revista digital de Historia y Arqueología desde el Caribe, conclou:

“Desafortunadament, avui després de 30 anys només resten cendres de l’aconseguit en aquella revolució i el nou sandinisme liderat per l’etern dirigent Daniel Ortega (avuí novament president) sembla com un vaixell sense destí obstinat en romandre en el poder a tota costa. Mentre la majoria de la població es manté oblidada i condemnada a  “otros cien años de soledad” com en els anys de la dictadura somicista, ja que les transformacions socials dels primers anys de la revolució s’han anat diluint…”

I Yolanda emigra a Saragossa.

Carme Álvarez. Militant de Dones Llibertàries

Territoris buidats

Equip Comunicació CGT Catalunya
RELATS EN FEMENÍ

L’estat d’alarma ha cessat i hem pogut bellugar-nos pels territoris abans que, com diuen, s’agreugi la pandèmia i ens tornin a confinar. L’escapada fou a un poblet on encara tenim referents: Moyuela, a l’Aragó, província de Saragossa, en la comarca del Camp de Belchite.

Els habitants d’aquest poble van ser protagonistes del procés de col·lectivització agrària dels anys 1936 al 1938 i han deixat testimonis de les seves vivències.  

Terra de secà i conreu de cereals: civada, ordi, blat són actualment les úniques fonts de l’economia del poble.

Anys enrere hi havia altres fonts de riquesa com el cultiu del safrà, desaparegut per manca de braços per treballar en aquella complexa producció: es plantaven les cebes o bulbs; d’ells sortien flors blavoses amb sis tèpals i tres estigmes que es collien a diari abans que sortís el sol i s’esbrinaven en arribar a casa. Un cop acabada la collita, que podia durar vàries setmanes, es torrava el safrà i de quatre lliures de tendre en quedava una, que es guardava entre llençols de lli esperant a vendre’l. Era l’or que donava la terra. 

També hi havia camps de vinyes però es van arrencar tots els ceps per interessos de l’UE. Calia fer monopolis del cultiu de la vinya on fos més productiu i per això pagaven per cada cep arrencat. Antigament a les cases es collia el raïm per la verema, es bolcava al trull per trepitjar-lo, fer vi per tot l’any i omplir els tonells. El vi acompanyava els dinars, els berenars a les bodegues i s’oferia amb orgull als visitants. Hi ha cases antigues que encara conserven els trulls, alguns soterrats.

Ara ja no veiem clapes verdes;  en l’horitzó, grans extensions de terres daurades pel sol de la tarda.

És juliol i els homes estan en plena recol·lecció; són dies de forta pressió de treball. Miren el cel. Cal tenir cura. Les pluges d’aquest any han caigut a deshora i ha malmès molt cereal.

La feina de centenars de braços la fan enormes màquines segadores-recol·lectores –ja no es té la fals al vol, com diu el refrany català- i els agricultors remolquen els cereals en grans tractors fins els dipòsits i graners o els amunteguen en les eres, a l’aire lliure, en grans piràmides  de color torrat, a l’espera del seu transport final. 

Per la seva banda, les dones estan enfeinades en l’abastiment dels treballadors, la cura dels infants ( per la pandèmia les escoles estan tancades i no fan activitats d’estiu) i de les persones dependents que cada cop són més al poble.

La manca de braços pel cultiu i la mecanització dels conreus ha fet canviar l’estampa d’aquestes terres.

Assistim a la nova pressió sobre el territori ja que es una zona que pot ser productiva en energia eòlica quan bufa el vent del NO: el “cierzo”. Les companyies energètiques van a la recerca de terres idònies per instal·lar aquesta nova forma d’extracció productiva: l’energia eòlica dels molins de vent. I els agricultors resten a l’espera que siguin els seus camps els escollits, ja que rebran compensació econòmica i  sota els molins podran continuar el conreu de cereal.

De viatge pel territori ens creuem amb grans extensions de camps de molins en funcionament, la major part prop de Fuendetodos, on podem veure la casa natal de Goya convertida en casa-museu.

Els molins de vent s’instal·len en aquestes grans àrees rurals, lluny de les zones urbanes i industrials on es consumirà la producció. Per aquesta causa l’electricitat produïda es transporta per cables gruixuts i enormes torres  d’alta tensió que cobreixen el territori fins arribar a les plantes d’acumulació de l’electricitat.  

¿Quin panorama ens espera d’aquí uns anys quan s’acabi d’implementar la nova explotació eòlica i solar en aquesta gran extensió de terra? Ens imaginem un mar de molins de vent, torres d’alta tensió, cables i plantes acumuladores de l’energia que serà un altre focus de contaminació ambiental.  

¿Tornarem a sacrificar el camp per continuar consumint?

Carme Álvarez. Militant de Dones Llibertàries
@karmalva

Residències de gent gran. La lluita invisible

Equip Comunicació CGT Catalunya
Carme Álvarez. Dones Llibertàries
@karmalva

L’any 2017 neix la Plataforma SOS Gent Gran per exigir a l’Administració de la Generalitat el control de les empreses concessionàries dels serveis de les residències i centres de dia de gent gran perquè no es compleixen les obligacions adquirides amb la concessió, cosa que pateixen els avis, les àvies i el personal treballador

La Plataforma va seguir lluitant pels drets de les persones més dèbils de la nostra societat; aquelles que necessiten la cura i l’atenció a causa de la seva dependència. La lluita es va ampliar a familiars d’altres residències de la ciutat de Barcelona i es convertí en la Coordinadora de Residències 5+1. Hi havia molta feina a fer per seguir denunciant el desgavell i els incompliments.

Els departaments competents de l’Administració de la Generalitat fan deixadesa de les seves funcions i no controlen com cal els gestors als qui cedeix, sota preu, les funcions de cura. Les empreses privades que solament busquen guanys fàcils i suculents no compleixen amb les obligacions adquirides i ara hem viscut amb dolor i patiment la pandèmia del Covid-19 que ha fet aflorar la condescendència i transigència de l’Administració de la Generalitat. Les nostres persones dependents han pagat amb la seva vida la negligència, l’abandó i la desatenció de les empreses concessionàries. Una d’elles EULEN, abans havia estat OHL, amb ASPROSEAT.

La Coordinadora Residències 5+1, el dia 6 de maig d’enguany, va fer pública la denúncia davant la Fiscalia de Barcelona perquè es faci justícia davant la mort de les persones dependents, víctimes de la manca d’atenció sanitària i la privació del dret a una vida digne.

Previ a l’esclat de la Pandèmia la Plataforma ja denunciava, entre altres mancances, que les ràtios de personal de gericultores i sanitàries previstes en la Cartera de Serveis de 2010 per la Generalitat eren manifestament insuficients, pel fet que el 2020 els residents tenen un major grau de dependència, conseqüència de les enormes llistes d’espera per obtenir plaça en una residència pública o concertada. Amb la pandèmia afloren casos de residents que han arribat als hospitals desnodrits i deshidratats, clars exemples de maltractament i desatenció. I qüestionen davant els departaments de Treball, Afers Socials i Famílies i de Salut, per què no s’ha frenat la cadena de contagis amb el subministrament d’EPI’s, test a personal treballador i resident i l’aïllament fora de les residències de les persones amb símptomes o contagiades. Amb la caòtica gestió en moltes residències no hi ha hagut prou personal per l’elevat nombre de baixes mèdiques. Els familiars manifesten la manca d’informació real dels centres.

“amb la pandèmia afloren casos de residents que han arribat als hospitals desnodrits i deshidratats”

Amb la manifestació i denúncia pública constant s’ha aconseguit rescindir el contracte a EULEN en la gestió de dues residències i el lliurament als partits polítics presents al Parlament de la Proposta de Resolució sobre residències de gent gran, la qual s’ha debatut els dies 8 i 10 de juliol.

Entre les mesures proposades destaquen:

  • La individualització de les habitacions per minimitzar els contagis entre persones residents i l’ampliació de l’espai vital per millorar les condicions de vida i la intimitat.
    Modificar la Cartera de Serveis de 2010 amb una ràtio mínima d’un gericultor per a cada quatre persones.
  • Disposar de servei mèdic i d’infermeria 24 hores al dia.
    Dotar les residències d’equipament mèdic.
  • Eliminar els Equips d’atenció Residencial a càrrec de mútues privades i traspàs a l’Atenció Primària del pressupost dedicat fins ara a la privatització de la sanitat.
  • Serveis públics de gestió pública i construcció urgent de residències públiques per garantir l’accés a totes les persones dependents.
  • Inspecció real i control de la qualitat del servei i manteniment de les infraestructures, per part de l’Administració.
  • Funcionament real dels consells de participació en les residències perquè tingui capacitat de decisió en els aspectes que concerneixen directament la vida dels residents, així com en tot el que és relatiu al funcionament del centre.

Seguim en la lluita! Pel dret a una vida digne!

El dia 10 mentre es debatia la proposta ens vam manifestar davant el Parlament. I el 13 de juliol també ens vam mobilitzar davant del Departament de Sanitat per exigir una sanitat pública de qualitat. No defallirem!

El 26 de setembre neix la Marea de residències en l’àmbit estatal! Lluitem i lluitarem per les residències públiques i de gestió publica, per la cura i l’atenció a les persones grans i dependents!

Sanitat pública i de qualitat en establiments públics!

Dret a una vida digna i a una mort digna!!

Memòria històrica

Equip Comunicació CGT Catalunya
Carme Álvarez. Militant de Dones Llibertàries

De la saga Elvira

Des de la cova estant, la mirada es perd per la finestra esculpida a la pedra. Lluny s’albiren dos marrecs que corren pels camins entre camps i matolls, són Manuel i José. Amb la imatge aflora un guèiser d’emocions i recupero la història familiar: 

L’any 1939, en acabar la devastadora guerra, Manuel es reuneix a Madrid amb la seva muller i veu amb desesperança que la seva mare Elvira no hi és amb la família. Ha de tornar a treballar i quan sol·licita la incorporació al seu lloc de marmitó en el restaurant de la Companyia  ferroviària de vagons llits es troba que, supervisades per la Prefectura Militar de Ferrocarrils, estant fent depuracions entre els seus treballadors. Li afecta molt directament. En represàlia pel seu servei a intendència en el front republicà el traslladen del seu lloc de treball a l’exprés Hendaia-Lisboa a fer la ruta de l’exprés Barcelona – Port-Bou. L’any 1940, Manuel i Boni, després de casar-se de bell nou ja que els matrimonis de la República no es consideren vàlids, agafen rumb cap a Barcelona on viuran al barri de la Ribera, prop de l’estació de França. 

¿Què havia passat amb José, el fill que  l’Elvira havia somiat tantes vegades abraçar?

  • De petites, José ens contava que combatia en la zona nord quan el feren presoner les tropes franquistes. Va restar amuntegat en un camp de concentració i ja l’anaven a afusellar quan arribà l’ordre d’aturar les sentències de mort. En la batalla de l’Ebre s’havien produït moltes baixes i per cobrir-les van enviar molts presoners a  primera fila de combat. Posava èmfasi quan ens explicava que no va fer mai cap tret contra els seus. Va suportar un fred aterridor; deambulava  pels camps i dormia al ras a l’abric de cossos abandonats en les terres on es lliuraven les darreres batalles.

La recerca d’aquests fets m’adreçaren a la web “Asturias Republicana” on vaig ampliar informació més detallada de la història:

Pel  Camp de Concentració de Camposancos, situat a La Guardia (Pontevedra), van passar milers de presoners de les captures a les tropes republicanes que eren, en la seva majoria, naturals o veïns d’Astúries, del nord de les províncies de Palència i Lleó com també de Galícia, Cantàbria i País Basc. En aquest camp de concentració actuava el Tribunal Militar Permanent núm. 1 i durant els mesos de juny, juliol i agost de 1938 es van celebrar nombrosos consells de guerra. Segons dades dels supervivents, cada dia es feien sis consell de guerra, tres pel matí i tres per la tarda, amb tandes de vint presos cadascú. En aquesta web es relacionen els noms dels presoners que van passar pels consells de guerra. I en el del  24.6.1938 hi consta: “José Alvarez Fernández. Condena: pena de muerte. Conmutada el 3.1.1939” 

També tinc informació a través dels documents oficials que conservo que detallen que el 29 de setembre de 1938  van enganxar-lo al tercer terç de la Legió, banderí Talavera. 

En acabar la guerra el traslladen a Larache, al nord-oest del Marroc,  on treballà de marmitó per les tropes de la legió. Un any després, el 14 d’agost de 1940 el llicencien per “inútil físic”. Havia contret el paludisme. Amb aquesta malaltia latent li concedeixen el passaport de sortida de la legió. A Barcelona l’acull l’única família que li resta: en Manuel i la Boni. 

Així comença la història de José en terres catalanes: viure sota el jou del control franquista no va impedir la seva militància en l’organització clandestina “Liberación Nacional Republicana”, fundada per Elios Gómez Rodríguez amb la finalitat d’implantar la Tercera república federal a Espanya. A partir del juny de 1945 la policia militar va desarticular l’organització i va detenir els seus membres. Amb l’auto final d’11 de febrer de 1947 es confirma la presó condicional pels delictes d’associació i propaganda il·legal per a tots ells. José va viure la resta de la seva vida en llibertat condicional.

———————————————–

Carme Álvarez. Militant de Dones Llibertàries

Les dones ja hem tingut prou, ara exigim canviar el sistema

Equip Comunicació CGT Catalunya
Amada Santos i Rosalia Molina. Dones Llibertàries i Dones de CGT

Fotografies: Dídac Salau

L’actual situació d’alarma social, amb un decret de confinament a casa, agreuja la desigualtat de gènere i magnifica les desigualtats ja existents. Aquesta pandèmia, i la seva gestió, estan tenint i tindran més endavant un cost especialment alt per a les dones afegint-ne a les situacions on les dones ja ens trobem en situació de desigualtat. 

L’actual crisi sanitària que estem patint, amb: falta de personal, llits, d’EPIS, respiradors i un llarg etcètera, és la conseqüència directa de les retallades a la sanitat pública, i a tots els àmbits socials, que es van fer entre els anys 2010 i 2015, on la sanitat pública catalana va perdre 2.400 professionals i més de 1.100 llits hospitalaris durant els governs d’en Mas, tenint actualment una greu repercussió en la gestió d’aquesta crisi.

Aquestes retallades van ser denunciades per molts sectors socials, societat civil i des dels sindicats combatius, plataformes de defensa de la sanitat pública, al crit de : No a les retallades, per una sanitat pública digna i de qualitat.

Però tant el govern autonòmic com el central, basant-se en el sistema capitalista, van optar per retallar la sanitat pública i anar privatitzant gran part del sistema sanitari, amb el beneplàcit del món empresarial i dels sindicats afins al poder, que van callar davant aquest atemptat contra la salut públic.

La incorrecta gestió d’aquesta crisi està tenint un gran impacte en col·lectius ja de per si molt vulnerables, feminitzats, precaritzats i en molts casos, racialitzats, com el del personal de neteja, cuidadores a domicili, caixeres, auxiliars d’ajuda a domicili, cambreres de pis i treballadores domèstiques, moltes a temps parcial. La conseqüència immediata: augment de l’atur en les dones i pobresa femenina.

A més s’està produint un total incompliment pel que fa a la prevenció de riscos laborals que patim principalment les dones, sense recursos per treballar en condicions on ni se’ns fan tests de diagnòstic, reservats a la classe política i patronal. Una gestió pèssima de la crisi que aboca a la classe treballadora a arriscar-se la salut.

No volem deixar de fer incidència en la greu problemàtica que representa per les dones maltractades, o en risc, el fet d’estar obligades a conviure 24 hores amb els seus maltractadors, on la violència s’amplifica amb el confinament. Malgrat aquestes situacions , no s’està duent a terme una política d’urgència davant això, com la separació de l’agressor de l’àmbit familiar, tot i que s’ha accentuat la violència i abusos físics i sexuals a nenes i nens.

Les situacions actuals, arrel del tancament dels centres educatius, llars d’infants, escoles bressol, llars d’avis, casals de joves, residències per a gent gran o dependent, centres de dia, centres per a persones amb diversitat funcional, etc. impliquen una doble càrrega en les cures, que desenvolupem majoritàriament les dones, havent de compaginar-les amb les feines remunerades, les tasques de llar, a més de les cures a les filles, persones grans, i/o dependents.

Totes aquestes situacions estan produint una sobrecàrrega física i mental per a moltes dones, així com depressions, estrès, trastorns de la son, etc..

És important exigir la implementació de mesures reals de conciliació a llarg termini, flexibles i adaptades a la situació de cada nucli familiar. A més d’exigir una corresponsabilitat de tota la societat en tot el treball de cures.

Aquesta càrrega es veu agreujada sobretot per a les famílies monoparentals, a qui el confinament els hi està suposant un malabarisme impossible, aquestes dones tenen unes dificultats afegides tant econòmicament, de tasques, de responsabilitats. Una reducció en els ingressos que les condemna a una pobresa energètica abocant-les a l’exclusió social, a l’elevada feminització de la pobresa.

“les mesures econòmiques adoptades pels Governs han deixat una altra vegada fora a col·lectius precaritzats i vulnerables”

La conciliació de la vida familiar i laboral, en definitiva, concepte de per si poc normalitzat, esdevé pràcticament inexistent, sobretot pel que fa a la trampa que s’ha convertit el teletreball, trampa a escala econòmica; estàs utilitzant els teus recursos energètics i digitals: llum, telèfon, Internet, lloguer, materials, despeses que van a càrrec teu, així com una sobrecàrrega laboral on no existeixen horaris, estàs treballant tot dia, trampes laborals que serveixen a les empreses per no respectar l’horari, amb l’agreujant de no poder demanar reducció i conciliació laboral fent teletreball.

Altres situacions que no podem oblidar és la situació de les dones grans, aquestes dones segueixen arrossegant diverses formes de discriminació que les fan, molt més vulnerables. Havent estat sempre cuidadores, se’ls dificulta accedir a programes i beneficis socials, a subsidis, a pensions; així com poder accedir a programes d’educació permanent i espais de recreació; estan més exposades a patir abandonament i aïllament; pateixen majors taxes de violència, maltractament, abús… En qualsevol de les seves formes (físic, psicològic, patrimonial, sexual…) atemptant així contra la seva integritat, la seva dignitat, la seva llibertat. Es tracta, per tant, d’una discriminació multidimensional que exigeix mesures específiques orientades al col·lectiu de dones grans.

Sense oblidar la caòtica gestió que s’ha produït en moltes residències de gent gran, durant la pandèmia. El resultat ha estat el de residències amb pràcticament tots els residents i el personal contagiat i un nombre esfereïdor de morts. No hi ha hagut personal suficient per atendre adequadament les residents, perquè en massa casos existia un incompliment de les ràtios establertes. En molts centres hi ha hagut denuncies per homicidi d’imprudència, maltracte i abandonament i discriminació per raó de la seva edat. Cal denunciar la responsabilitat de la Generalitat per les retallades a Benestar Social, deixant les residències en mans de la gestió privada i sense cap mena de seguiment.

L’administració, amb uns serveis d’atenció social insuficients, condemna als col·lectius més precaris a una exclusió social, ampliant-se l’elevada feminització de la pobresa i provocant dificultats econòmiques per poder pagar el lloguer, llum, aigua… Per contra, la ciutadania ens estem organitzant creant xarxes de suport mutu als barris i poblacions; on es lluita per reivindicacions concretes com l’actual campanya de vaga de lloguers. Les mesures econòmiques adoptades pels Governs han deixat una altra vegada fora a col·lectius precaritzats i vulnerables, grups socials invisibilitzats com els manters, les treballadores sexuals, les treballadores de la llar, tots i totes treballadores de l’economia submergida.

Al mateix temps es dóna la situació contradictòria on es fa una demanda de treball (campanya de la fruita), a persones migrades per treballar, però sense regularitzar-les i sense poder accedir a cap servei ni ajuda, donant-se una clara vulneració dels seus drets.

Ens indigna veure com s’intenta normalitzar la repressió. Un clar exemple és la brutalitat policial vers persones que caminen pel carrer que de vegades és criticada però en d’altres és aplaudida i a vegades reproduïda: veïnat que interpel·la, denuncia o agredeix, fent de policies de nosaltres mateixes. Davant d’aquests fets, cal tornar a valorar la importància de la solidaritat i la necessitat de la unió entre veïnes per lluitar en contra de la repressió i control policial i de l’Estat.

D’igual manera denunciem que cada compareixença del govern es faci mitjançant els cossos repressius i militars de l’estat, fent-nos assumir i normalitzar el país com un estat militaritzat. Tot això agreujat pels mitjans de comunicació que constantment ens emeten un discurs de por, de mentides, d’insolidaritat i de conformisme, mostrant els seus serveis al govern i als empresaris.Davant tot això, l’única manera d’aconseguir que aquesta crisi sanitària, econòmica i social, no la paguem les de baix és, sens dubte, l’organització de la classe treballadora, exercint el suport mutu, la solidaritat i lluitant per la justícia social. Perquè si tot ho produïm, tot ho decidim.
Volem una societat on la vida estigui al centre.