Aquest mes, al Tinter, parlem amb Vanessa Bermejo, terapeuta manual i especialista en Medecina Tradicional Xinesa. TCAE i Tècnica Superior en Dietètica, la Vanessa aposta per una mirada crítica a tot allò que les pacients consumim en relació amb la nostra salut. Ens explica quines implicacions té i què comporta el sistema sanitari actual i quin pes té el lobby farmacèutic.
Bon dia Vanessa. Primer de tot, ens agradaria saber, quina és la teva feina?
Bon dia. La meva feina consisteix en atendre una consulta on faig assessorament dietètic, massatge esportiu i acupuntura.
Aquest mes d’abril parlem amb la nostra companya Anna Gabriel, exiliada a Suïssa des del febrer de 2018. Afiliada al sindicat d’Activitats Diverses de Sallent, l’Anna ha estat també delegada sindical per la CGT a la UAB durant anys. El seu exili, motivat per l’onada repressiva de l’Estat Espanyol durant el 2017 i 2018 no ha impedit que l’Anna continuï afiliada a la CGT ni tampoc, que desisteixi del seu esperit rebel i solidari. Parlem amb ella sobre l’exili, el sindicalisme i la repressió.
Bon dia
Anna, primer de tot, no voldríem començar l’entrevista sense preguntar-te com
estàs.
Estic bé. Tot i haver marxat de
casa i haver hagut de començar de zero, en poc temps he aconseguit tenir una
feina l’àmbit sindical, tenir les necessitats bàsiques cobertes, i tenir un
espai de militància, de relacions i d’amistat que m’omple. De vegades dic que
el meu exili és com un exili de base, ja que visc de forma molt similar a com
vivia allà: treballant i militant. Igual que allà, cada dia intento ser
conscient dels privilegis que tinc en relació a molta d’altra gent, i intento
conèixer persones que fan de la seva vida un gest permanent de coherència i
lluita per un altre món possible.
Un any
fora de casa, lluny dels teus… com es viu aquest procés a nivell personal?
Jo crec que quan emprens el camí
de l’exili ho fas convençuda. Jo hi havia pensat molt, ho havia pogut compartir
i tenia clar que li donava un sentit polític i col·lectiu. No marxava tenint en
compte la meva circumstància, sinó que marxava per posar-me al servei de la denúncia
col·lectiva: ja feia setmanes que els Jordis eren a la presó i s’augurava que
la repressió, lluny d’aturar-se, seguiria. Recordo que ens despertàvem cada dia
amb els mitjans avançant sentències i l’extrema dreta seguia amb les seves
amenaces i la seva impunitat.
Una amiga que també va passar per
l’exili em deia que l’exili és com situació de normalitat excepcional: intentes
construir-te una vida plena i acostar-te a la persona que eres. Però sempre hi
ha un punt d’excepcionalitat i de raresa. Intentes no oblidar i no fer oblidar
el motiu pel qual ets aquí, i reiterar l’excepcionalitat de la situació. Però alhora,
l’excepcionalitat esdevé normal, perquè ja és quotidiana.
Hi ha molta literatura d’exili,
jo no ho sabré descriure millor del que ho han fet d’altres persones. Però és
obvi que en l’origen de la decisió no hi ha la llibertat, sinó unes circumstàncies
que et desborden.
Aquest és el punt en comú que
tens amb xilenes, argentines, kurdes o colombianes. Ningú ha marxat de casa
seva com qui marxa a fer un Erasmus. I alhora, tothom intenta preservar la
decisió de marxar com un exercici de llibertat que sigui embrió de la llibertat
col·lectiva que es vol construir.
En
aquestes circumstàncies, suposem que es fa difícil mantenir alguns vincles,
tant a nivell polític com personal…
És evident. Jo no puc militar on
ho feia abans, no faig torns a l’Ateneu Rocaus de Sallent ni torns de barra a
la Fumera, la millor festa major dels Països Catalans, per cert. No estic a les
assemblees. No tinc la família a prop, ni els amics de sempre. Tota la meva
realitat ha canviat. Sóc en un país que no coneixia, en un context polític i
social diferent al d’allà. Visc en una llengua que no és cap de les meves dues
llengües maternes. Per tant els vincles que vols i pots mantenir han de superar
kilòmetres de distància i una impossibilitat física evident. No és senzill, és
clar. Hi ha vincles que perds, i d’altres que intentes mantenir, però que més
aviat, redefineixes.
Jo no veig a la meva mare cada
dia, com faria si visqués a Sallent. Tothom que vulgui veure’m ha d’agafar un
avió, un cotxe, o un tren. I fer hores de viatge. Les converses sobre política,
amb algunes persones amb les que jo podia parlar de política quotidianament, es
condensen en el cap de setmana que em venen a veure. És quan intentem encapsular
tot el que hem deixat de compartir en el darrer any… Veus i vius des de la
distància moments en els quals tu formaries part del que succeeix. I sempre
penses que si una companya et necessita, no hi podràs ser.
No em queixo. Sóc realista i no
vull amagar la duresa de determinats moments. Però alhora, també vull
transmetre que les internacionalistes tenim una mena de passaport que ens
apropa a les militants d’arreu, més enllà de fronteres i dificultats. I que
l’experiència, m’apropa molt més a moltes d’altres persones que han passat per
aquí, malgrat la distància temporal i les diferències històriques.
Perquè
tu, has crescut en un entorn on la memòria històrica obrera de les mines i el
tèxtil es difonia oralment i en primera persona. Des dels records transmesos
d’un besavi cremant els diners a la plaça de Sallent davant la imminència del
comunisme llibertari, una àvia que et cantava ‘Hijo del Pueblo’ o la militància
comunista de la teva mare. Era inevitable en aquest context que acabessis
organitzada en un sindicat anarcosindicalista o va haver algun fet o procés que
et va decidir a fer el pas?
Suposo que no era inevitable,
perquè si totes les besnétes o netes de militants de la CNT dels anys 30
militessin en l’anarcosindicalisme tindríem tota una altra situació, veritat?
Jo sempre dic que he tingut un privilegi de família, malgrat haver passat també
per moltes dificultats i patir també les conseqüències de les trencadisses de
les migracions econòmiques. Però sí, he tingut una escola de valors a casa, de
sentiment de justícia profund, de lleialtat de classe, de generositat obrera i
de militància de base, discreta, però convençuda.
No vaig haver de fer, per tant, cap pas. Només sentir que jo volia poder assemblar-me a tots ells i elles, els de casa. La meva història és com la de tantíssima altra gent d’aquest país.
Has hagut
d’exiliar-te a un altre país degut a la repressió, però mantens la teva
organització sindical dins la CGT. Quina ha estat la motivació per fer-ho?
La veritat és que ara sóc també
militant d’un altre sindicat, aquí, com ho sóc d’un altre partit polític. Però
segueixo sent afiliada a la CGT, a Endavant, a la CUP o a la Barraqueta i a l’Ateneu
Rocaus. Segueixo sent subscriptora de la Directa i de Tigre de Paper. No vull
deixar de ser el que era. I agraeixo que em permeteu que segueixi sent així. Agraeixo,
moltíssim, que sapiguem desbordar la repressió de l’estat amb els petits
gestos, i alguns gestos, ho permeten, com el fet de seguir formant part de la
CGT.
Havies
estat delegada sindical per CGT a la UAB en els moments durs de les retallades
del govern Mas, amb increments de taxes pels estudiants, acomiadaments de
professorat, precarització, etc. La lluita de la secció ha provocat ser
reprimits, tant indirectament en forma d’acomiadaments selectius, com amb
peticions penals dins del macroprocés conegut com ‘Som 27 i més’. Com has
viscut aquests anys i amb quins moments de la lluita sindical et quedes?
La feina a la secció de la CGT de
la UAB va ser una escola. Tot i estar sindicada des de sempre, no havia trobat
cap secció de la CGT a les feines que havia tingut. Arribar a la UAB i
trobar-me la secció que existia em va permetre treballar i implicar-me en un
àmbit en el que hi ha moltíssima feina per fer. Vaig trobar-hi moltes companyes
i vaig poder formar part de comitès de vaga i sumar-me a mobilitzacions en un
context brutal de retallades. Retinc molts moments d’assemblees, de converses
de cigarreta abans d’entrar-hi i de vagues. I també el moment en què arriba la
denúncia a les companyes del cas 27 i més.
Hi ha litigis que s’apunten
estratègics, que tenen valor no només per les persones que els pateixen, sinó
que tens la sensació que hi ha raó d’Estat. I des del primer moment vaig tenir clar
que el cas del 27 i més era estratègic: hi ha en joc el dret i la llibertat de
la comunitat universitària a manifestar-se, a fer rodes de premsa o a
organitzar-se per denunciar unes retallades que posen en perill que la classe
treballadora hi pugui accedir.
L’exili té costos, i un d’ells és
no poder ser al costat de totes les companyes, entre elles l’Ermen Gassiot, un
professor assenyalat i represaliat únicament pel seu compromís pels drets de
treballadores i estudiants.
Com veus
la CGT en aquests moments i, de forma general, les perspectives dels mètodes
anarcosindicalistes com a alternativa al fracàs de la concertació sindical per
oferir respostes a l’empobriment generalitzat de la nostra classe?
Sempre he cregut que les
treballadores necessitem espais propis d’organització, autònoms i que no
necessitin intermediaris en clau d’interlocució o negociació. Li diuen
concertació i no ho és, sinó que és renúncia. Tanmateix, sense treballadores
conscients i organitzades, el nostre model sindical troba aviat els seus
límits. Així que és moment de seguir insistint a peu de carrer, de fàbrica, de
lloc de treball, a pobles i barris, que cap dret dels aconseguits és per
sempre, i que no hi ha motiu per deixar d’organitzar-nos i de lluitar.
Com
valores que des d’entitats transversals en quant a classe s’intervingui en els
processos d’organització o decisió de les treballadores? Ens referim per
exemple a les darreres eleccions sindicals del sector públic.
Sí, n’he pogut discutir amb
algunes companyes, i la veritat és que el primer que em surt de dir és que,
malgrat que qualsevol actor pot recolzar una o altra opció sindical, em sembla
injust que no es recolzi opcions sindicals que s’han distingit clarament per la
defensa dels drets de la classe treballadora, que han estat actores també en la
denúncia de la vulneració de pèrdua de drets civils i polítics. No crec que
estiguem en un moment de replegar-nos, sinó tot el contrari, de treure el
millor de nosaltres mateixes per teixir xarxes fortes.
En aquest sentit, em sembla que per intervenir en el món sindical o sociolaboral calen algunes prevencions importants i una visió de molt més llarg abast: d’entrada, el respecte més absolut per l’autoorganització i l’autonomia de la classe treballadora i dels seus processos de debat, de decisió i de lluita; i més concretament, un coneixement de les seves reivindicacions i necessitats. Però més enllà d’això, em sembla que cal tenir en compte la necessitat de teixir aliances molt més àmplies, també amb aquells sindicats que, malgrat no ser independentistes, s’han mullat, i molt, en la lluita per l’exercici concret del dret a l’autodeterminació i en la lluita contra la repressió.
La
repressió està prenent un paper cada cop més notori en els conflictes socials i
polítics a l’estat espanyol. El teu exili és una prova, però també ho són les
detencions, multes, etc. a activistes socials i sindicals. Com interpretes
aquesta deriva? Què penses que es podria fer des del sindicalisme?
Són moments, com n’hi ha hagut
d’altres, de cercar en la base dels valors del sindicalisme, i trobar-hi
l’ajuda mútua, les caixes de resistència i la solidaritat antirepressiva.
Nosaltres hem de ser allà on hi hagi gent represaliada, i intentar que allà on
siguem, estenguem la necessitat de la lluita sindical. Ens distingeix la
generositat, i no és tant pensar si l’altre faria el mateix si em passés a mi.
Es tracta de fer el que creiem que s’ajusta als valors que defensem. Malgrat
que pugui ser difícil a vegades, hem de mirar d’estar presents en totes les
lluites contra la repressió política, social i sindical. Això sí, ser-hi
reforçant alhora la lluita de la classe treballadora, la seva organització i la
seva autonomia. Ser-hi, sense deixar de ser nosaltres mateixes.
Ara fa un
any i poc que estàs exiliada a Suïssa. Suposo que les diferències entre el món
laboral i sindical d’allà i les d’aquí seran enormes…
Enormes. La història del moviment
obrer suís i com configura el món de les relacions en el treball, és força
únic. Partim d’una cultura tripartida, de diàleg i concertació, producte de la
força que té el capitalisme suïs, que sovint s’imposa a les fórmules clàssiques
de lluita de la classe treballadora, que malgrat tot subsisteixen.
No hi ha salari mínim i el salari
mig, que ronda els 7000 francs, és especialment irrellevant en un país amb
fortíssimes desigualtats. Som en un país molt industrialitzat, en sectors amb
poca competència mundial, amb un sector financer potentíssim i amb la ràtio de
multinacionals per habitant més alta del món. És evident que les fórmules
sindicals, en aquest context, són absolutament diferents. No hi ha un
percentatge d’afiliació sindical especialment alt, però és més alt que a l’Estat
espanyol.
El crisol cultural de les afiliades
és d’una riquesa molt extraordinària, i és habitual, per exemple, fer assemblees
en tres idiomes simultàniament. Cal tenir en compte que el percentatge de
treballadores d’origen estranger és força més alt que a casa nostra i desenes
de milers venen cada dia a treballar des dels països fronterers.
Hi ha un acord marc amb la UE, amb unes mesures d’acompanyament, que han permès que la lliure circulació de persones s’acompanyés d’unes mesures de protecció salarial que han estat claus perquè augmenti el percentatge de treballadores i treballadores que es troba sota una certa protecció. Aquest acord marc actualment es troba en discussió, amb fortes pressions per desmantellar aquestes mesures d’acompanyament i la forma com es resolgui, serà clau pel futur immediat de la classe treballadora d’aquest país.
Com es
viu la vaga general feminista des de l’exili?
Ja em va passar l’any passat pel
8 de març, i enguany; mentre jo em manifestava pels carrers de Ginebra, mirava
el mòbil per veure si m’arribaven missatges de com estava anant pels carrers de
Barcelona o València. I m’emociona. I llavors guardo el mòbil i torno a
immergir-me en la manifestació de Ginebra. Però l’emoció continua. I les ganes
de ser amb les meves, augmenten exponencialment.
Tens prevista
una data de tornada?
No hi ha data de restitució dels drets civils i polítics a
l’Estat espanyol. La denúncia de les vulneracions, segueix tenint sentit. De
moment, per tant, no tinc data de tornada.
Per cert,
t’arriba el Catalunya? Què en penses de la revista? Critica’ns.
La revista em segueix arribant a
casa, a Sallent, i ma mare, quan ve, les porta. Em sembla, si em permeteu, que
ens falten dones al consell de redacció i això ens hauria de fer pensar algunes
coses importants. Però a banda, em sembla que la perseverança en seguir
publicant el Catalunya és una de les millores herències que tenim. No sempre ha
estat fàcil i no se m’escapen les tensions que sovint hi ha hagut al voltant de
la publicació. Em sembla extraordinari, repeteixo, que segueixi sent una
realitat, i convido a les afiliades que encara no la rebin o la llegeixin, a
que ho facin, i que la difonguin.
Si et
sembla, pots adreçar unes paraules a les companyes i companys de la CGT de
Catalunya.
Us he de dir que tinc ganes de fer una carta a les afiliades de la CGT, perquè sovint les penso, perquè tenia ganes de fer-vos arribar que malgrat tinguem moltes companyes que no siguin independentistes ni partidàries de lluites que van més enllà de la classe treballadora, crec que no podem oblidar que la defensa del dret a l’autodeterminació no pot ser viscut com un atac als interessos de classe o de gènere. Per moltes, va estretament lligat, per això el defensem. Però més enllà d’això, i sobretot, penso en donar ànims i força a totes i cadascuna de les que fan una forma de vida de la seva militància als seus llocs de treball i més enllà. A totes vosaltres, una abraçada infinita!
Te la tornem. I esperem que puguis tornar aviat a casa.
En motiu de la Vaga General del proper 8 de març, parlem amb
la Montse Sánchez, actualment Secretària de Gènere de la CGT de Catalunya. Va
ser escollida al Congrés que l’organització va celebrar a Òdena el passat mes
d’octubre, ara farà just cinc mesos. Com a treballadora de l’empresa SEAT, ha
estat una militant activa dintre de la Federació del Metall i també a la Federació del Baix Llobregat, sempre
implicada, a més, a la secció sindical de la CGT a SEAT.
Bon dia Montse.
La primera pregunta
és gairebé obligada. Arribes a la secretaria de gènere en uns moments en què el
feminisme està trasbalsant consciències i està aconseguint ser un dels motors
del canvi social. Sabent que els reptes són grans ja que les organitzacions
sindicals encara estan fortament masculinitzades, què et fa decidir a
presentar-t’hi?
El suport de
les companyes i justament poder donar-li veu a totes des de la secretaria de
gènere és el que em va motivar.
Les dades ens diuen que la precarietat
laboral té una afectació molt superior en les dones que en els homes. Alhora
aquesta precarietat allunya de la capacitat d’organitzar-se per combatre-la, i
per tant, allunya les dones de les organitzacions sindicals. Creus que hi ha
prou debat sobre això, és a dir, està esdevenint un eix important des del
feminisme?
Cal que n´hi hagi. Els grans sindicats, lluny de la realitat
i la precarietat que és evident que te nom de dona, degut precisament a les polítiques depredadores del patriarcat,
han influït negativament en el concepte sindical de la classe obrera que ja
fins i tot ni s´anomena… diem treballadora, però el concepte “obrera” ja
pràcticament està en desús.
Per això el nostre sindicat, que si és de classe, ha de ser avui més que mai, una eina de defensa de les més precàries.
El 8 de març de 2018,
es va organitzar la primera vaga general feminista a l’estat espanyol. Aquesta vaga però, té
caràcter internacional i sembla que ha arribat per quedar-s’hi. Creus que està
justificada la necessitat d’aquestes convocatòries?
Les agressions masclistes són ja insuportables i
intolerables. L´agressió és a la vida i a la terra en el seu conjunt però no
podem oblidar totes les mortes, violades i maltractades pel simple fet de ser
dones… és evident que és necessària la nostra revolució com a dones.
Si en fem una anàlisi
purament sindical, no podem dir que aquesta vaga, almenys al 2018, tingués un
efecte d’aturada laboral molt alta. Creus que s’hauria d’ampliar la mirada des
del sindicalisme per valorar els efectes d’aquesta convocatòria de vaga?
És una vaga amb un ampli concepte de gènere que pretén
qüestiona-ho tot per canviar-ho tot. Estem molt contentes per l’èxit de les
grans mobilitzacions de l’any passat, però és evident que com a sindicat hem de
seguir creant consciències per aconseguir que el conjunt de la classe
treballadora, especialment les obreres, siguin les que s’empoderin i liderin i aconsegueixin aquest
canvi.
Ara parlem en clau
interna. La CGT va organitzar un congrés extraordinari estatal per parlar de
feminisme. En aquesta línia, les ponències que s’hi van presentar estaven
íntegrament enfocades en buscar la manera que el sindicat esdevingui una eina
aliada per combatre el patriarcat. Creus que estem a l’alçada d’aquesta
revolució social? És a dir, treballem perquè el contingut de les ponències es
converteixi en la nostra praxi?
Tot i ser un sindicat alternatiu que aspira a la repartició
de la feina i la riquesa, i en conseqüència, acabar amb el capitalisme, he
d’admetre que hauríem de fer una profunda reflexió que ens doni la capacitat de
detectar les nostres mancances en aquest sentit.
Les lluites
feministes no són uniformes. Què voldria dir “feminisme de classe”?
Organitzar-nos per alliberar-nos. I alliberar-nos no només del sistema patriarcal sinó també del capitalisme, que a més de submises ens vol precàries i esclaves.
Hem vist que has
sortit escollida a les últimes eleccions de la SEAT com a delegada. És difícil
compaginar la militància de delegada amb la Secretaria de Gènere de la CGT de
Catalunya?
Dificilíssim, sense més.
Justament treballes
en un sector que històricament està molt masculinitzat. En canvi, la Federació
del Metall de Catalunya sembla ser un dels ens més conscients de la necessitat
de la lluita feminista. Com expliques aquest fenomen?
Als darrer anys hem tingut un important increment de
companyes afiliades, i no només afiliades sinó sobretot de militants. Això ha
fet que dins del treball diari hi hagi més aportacions i més propostes i
reivindicacions de les dones i en clau feminista que han fet que les nostres
necessitats es visibilitzessin. Tanmateix, la consciència dels homes del sector
del metall ha anant tenint cada vegada més clar que qualsevol transformació
social ha de ser amb les dones, i amb un pla d´igualtat real.
Passem a un altre
tema. Dones de CGT, Dones Llibertàries… Quina diferència hi ha?
Dones Llibertàries som un grup autònom dins de la CGT i ens
considerem continuadores de la tasca engegada per Dones Lliures del 1936, per
tant existim molt abans de que la part orgànica del sindicat decidís reconèixer
una organització de dones pròpia a través de les secretaries de gènere. A més
considerem la part cultural i activista feminista com a fonamental, a més de
l´acció sindical.
Aquests col·lectius
no són ens reconeguts orgànicament per la CGT. Per què?
No som reconegudes perquè històricament sempre hi ha hagut
reticències en donar veu i responsabilitat a les dones dins del sindicat, on
encara tenim un sostre de vidre preocupant i actituds masclistes i
paternalistes, encara que siguin poques, vers les dones, al cap i a la fi, com
en el conjunt de la societat.
Com es podria fer
casar una idea amb l’altra?
És molt senzill, amb el reconeixement orgànic de l’organització per tirar endavant la nostra tasca com a part integral feminista i transformadora revolucionària de la societat.
Parlem amb el col·lectiu 8Mil Motius, format per solidàries i per les dones imputades per un piquet en la passada vaga general feminista del 2018. Són acusades per un delicte de desordres públics greus i els hi demanen fins a 26.000€ en concepte de responsabilitat civil.
El 8 de març del 2018, en el context de la Vaga General
Feminista, un piquet format per dones talla les vies dels Ferrocarrils de la
Generalitat de Catalunya a l’altura de Sant Cugat. Mesos després. Tres mesos
després, set integrants del piquet aneu a declarar als jutjats com a imputades.
De què us acusen?
El passat 8 de març, en un context de Vaga General
Feminista, des del Comitè de Vaga de Sant Cugat vam decidir sumar-nos a les
convocatòries d’accions de primera hora del matí en les que es volia
visibilitzar que si les dones decidim que aquest món que ens oprimeix s’aturi,
podem fer-ho. Crèiem (i creiem) que és legítim que en un context on les dones
de classe treballadora estem doble i triplement oprimides hem d’utilitzar totes
les eines de lluita que tenim i que hem guanyat al llarg de la història i
convocar i participar activament de la Vaga General Feminista és una
d’aquestes.
Aquest tall de vies era una acció simbòlica on volíem
mostrar que juntes podem fer que el dia no comenci amb normalitat, al mateix
temps que denunciar que a diari, les dones quan agafem els mitjans públics de
transport patim agressions i violències masclistes i que hem decidit dir prou i
que cal senyalar a aquelles organitzacions, que tot i saber que són còmplices
de les agressions que s’hi produeixen no fan res.
El 14 de març, una setmana després de la vaga, vam rebre les
citacions per anar a declarar davant dels mossos. Tres mesos després se’ns va
citar per anar a declarar als jutjats de Rubí. Actualment, encara estem en fase
d’investigació i no s’han formulat les acusacions. A més, el jutge tampoc ens
va informar de què se’ns investigava. Quan ens van citar a declarar els mossos,
ho feien per un possible delicte de desordres públics.
Tenim entès que FGC s’han personat com a acusació
particular. Què us demanen?
FGC es va personar com a acusació particular. De moment, ha demanat una responsabilitat civil de 26000€, però fa un parell de mesos que ha decidit retirar-se de la part penal. Ara que el procés ja està engegat, ara que la fiscalia ja està actuant, continuen demanant una responsabilitat civil de 26000€.
Teniu data de judici? En què es basa la vostra defensa?
Encara no s’ha tancat la fase d’investigació. Estem a
l’espera de saber de què se’ns acusa finalment, i poder elaborar el nostre
escrit de defensa. No obstant, tal i com ja vam deixar clar quan vam anar a no
declarar, entenem que el tall de vies era una acció legítima en una jornada de
vaga general feminista, legalment convocada, en la que juntament amb dones de
tot el món volíem denunciar un sistema que ens oprimeix per ser dones en tots
els àmbits de la nostra vida.
Què us va portar a tallar les vies dels FGC?
Segons un informe elaborat per la pròpia Generalitat l’any
2016, més del 17% de les agressions masclistes que es produeixen fora de la
parella tenen lloc en el transport públic. I FGC no tenia cap protocol ni cap
política per fer-hi front. Som moltes les dones que hem viscut agressions quan
agafem els FGC a diari per anar a estudiar, a treballar o desplaçar-nos per
realitzar qualsevol activitat, i el que és més greu, moltes d’aquestes agressions
es naturalitzen o no es denuncien perquè sabem que difícilment tindran
conseqüències.
El 8 de març, en la jornada de vaga general feminista, vam
decidir que entre totes senyalaríem aquells àmbits on les dones seguim vivint
opressions a diari, a Sant Cugat (i al Vallès) era important senyalar als FGC.
La vaga del 8 de Març del 2018 no va aconseguir aturar la
producció. Perquè penseu que va ser un èxit?
No es va aturar la producció en alguns àmbits, en altres sí. Però el que ens fa valorar la vaga general feminista com un èxit és la gran visibilitat que va tenir, com des de que vam començar a preparar la vaga es van posar les desigualtats i les opressions que vivim les dones treballadores, i com a través de les accions durant la jornada de vaga es va poder visibilitzar clarament un feminisme de classe (i voldríem dir també antiracista, encara que ens queda molta feina per fer en aquest àmbit).
Es van fer molts esforços per invisibilitzar la Vaga General
Feminista, vam tenir una contraconvocatòria dels sindicats del sistema que
volien que la vaga fracassés, i malgrat tot, les dones organitzades vam
aconseguir portar el debat als carrers i que comencessin a entrar als centres
de treball. Això és un èxit, sobretot quan des del sindicalisme es segueix
tenint molta por a la lluita de les dones per millorar les nostres condicions
laborals.
Com afrontareu aquest procés repressiu?
Hem creat un grup de suport, 8 Mil Motius, i des del grup de
suport estem treballant la campanya feminista i antirepressiva. Volem que el
cas serveixi per seguir posant sobre la taula tots els motius, els 8 mil
motius, que ens van portar a fer vaga, no només per nosaltres, sinó per totes
les dones que han lluitat en el passat i per totes les que ho faran en el
futur.
A part, hi ha les dificultats econòmiques que aquestes les
portem com podem: venent samarretes, fent barres i tenim una caixa de
resistència (ES51 3025 0014 0914 0009 6010).
Teniu pensades accions de protesta i solidaritat?
Estigueu atentes a quan hi hagi l’escrit d’acusació, us farem arribar convocatòries! I mentrestant, aquest 8 de març tornarem a sortir al carrer, perquè seguim tenint 8 Mil Motius per lluitar!
La reusenca Alba Sotorra, directora i productora independent, va presentar a finals del 2018 el seu segon llargmetratge titulat Comandante Arian, una història de dones, guerra i llibertat. El documental està gravat en diferents etapes del 2015 al 2017 a Rojava, territori del kurdistan sirià on al 2012 s’inicia una revolució social que té el feminisme com a eix vertebrador, basant-se ideològicament amb el confederalisme democràtic d’Abdullah Öcalan.
Quan l’Alba arriba a Kobane l’any 2015, coneix l’Arian, comandant d’un dels batallons de les Unitats de Defensa de les Dones (YPJ), i més tard decideix tornar per acompanyar-la i documentar la vida a la primera línia del front a la missió del batalló, que és l’alliberament de Kobane, ciutat controlada pel Dáesh (Isis). L’Arian, una dona determinada a dedicar la seva vida a lluitar per construir un món feminista, va ser ferida al front i és aleshores quan la directora decideix introduir-hi dos temps, el de l’acompanyament en la missió del batalló, i el de la recuperació de l’Arian després de rebre els cinc trets.. La pel·lícula explora diversos àmbits que copsen l’estratègia armada, però també la part més íntima de la convivència, la vida de les combatents durant la guerra, els seus sacrificis, somnis i ideals.
Publiquem aquesta entrevista al voltants del 27 de
gener, data que commemora el tercer aniversari de l’alliberament de Kobane.Què implica
aquest alliberament?
És una data molt
important perquè marca l’inici del final del Dáesh, l’Estat Islàmic. És una
gran victòria per a la revolució de Rojava. Aquest alliberament va arribar
després de mesos d’una resistència heroica liderada per les dones. Per tant,
marca també una gran victòria del moviment feminista.
Què
et porta a Rojava i a documentar la revolució que s’hi està duent a terme?
Jo en aquells
moments vivia a Berlin i vaig estar seguint aquesta resistència des dels
mitjans perquè es va fer mediàtic. Tot i que aquí no va arribar gaire, allí
estava molt present.
El que va fer que es convertís en una necessitat el fet d’anar-me’n fins a Síria i posar-me enmig d’una guerra va ser, no només que les dones s’haguessin armat per defensar-se, a elles i als territoris de l’Estat Islàmic, sinó també que havien agafat les armes per fer una revolució que estava transformant les estructures socials i polítiques de Rojava. Les dones s’havien organitzat i armat per dur a terme una revolució amb l’objectiu d’implementar uns ideals polítics que tenien en el centre la idea de transformació, amb un eix prioritari, el de l’emancipació de les dones i el feminisme. Per mi és la primera revolució en què no només les dones participen, sinó que les dones la lideren, i la lideren perquè l’emancipació és l’objectiu principal.
Rojava forma part del Kurdistan, un poble oprimit pels
estats de Turquia, Iran, Síria i Irak. Creus que els anys de lluita per
l’alliberament d’aquest territori i la politització de la població que ha
comportat aquesta lluita, ha afavorit l’organització de les dones que han
decidit formar les YPJ?
I tant.Aquesta revolució no neix com un bolet del no res, sinó que és fruit de dècades de lluita en la clandestinitat de tot un poble. Potser sí que l’ideari inicial és més identitari i parteix de les dones kurdes, però ràpidament s’estén a molts altres col·lectius i ètnies i pobles de la zona. Hi participen també dones àrabs, assíries, circassianes, voluntàries estrangeres…
“És la primera revolució en què no només les dones participen, sinó que les dones la lideren, i la lideren perquè l’emancipació és l’objectiu principal”
Tu arribes a Kobane amb la teva càmera. Què fa que
t’hi quedis i com t’arribes a involucrar amb les YPJ?
Jo arribo a Kobane a principis del 2015, just després de l’alliberament. La ciutat està completament bombardejada i assetjada. Tot i la victòria, el Dáesh la continua envoltant, excepte per la zona nord, la que fa frontera amb Turquia, que és per on s’hi creua per accedir-hi. L’arribada va ser impactant, amb la visió d’una ciutat totalment destruïda. Però ràpidament, en sortir el sol vaig veure com comença a agafar vida i t’adones com de les runes, en surt un poble que avui li poden bombardejar la casa, però l’endemà ja està netejant les runes per tornar-la a reconstruir. La revolució de Rojava i tot el que s’ha aconseguit fins ara, és un projecte increïble que ha sorgit de les cendres de la guerra.
Al llarg d’aquests quatre
anys en què m’he passat llargues estades, he pogut veure com aquella ciutat que
vaig veure en runes, avui torna a tenir vida. I aquesta reconstrucció
simbolitza tota la idea del projecte que hi ha darrere.
I d’aquí a la caserna? Com hi arribes?
Aquell primer dia vaig
anar a la caserna de les YPJ, em vaig presentar com el que sóc, una dona
feminista, que arribava amb la intenció de fer un projecte cinematogràfic. Em
van acollir i entendre molt bé. Aleshores encara hi havia poques dones que
arribaven de fora. De fet, en principi vaig anar-hi sola, amb la intenció
d’investigar i després tornar-hi amb un equip. Però al veure la situació em
vaig adonar que era molt millor dur-ho a terme sola. Apropar-me a la història íntima i molt personal de l’Arian,
només tenia sentit si jo em quedava al seu costat i feia el que ella fes. Això
vol dir que em van donar un uniforme i me’n vaig anar al front amb ella i la
resta de dones del seu batalló.
Va haver-hi reticències pel fet que fossis una dona
occidental?
Elles no fan aquesta diferència entre dones occidentals i dones d’aquí. He aprés que la lluita d’una dona en qualsevol part del món, és també la meva lluita. Aquesta idea de la internacional feminista. Ens hem de recolzar siguem d’on siguem. Em van acollir amb aquest esperit. Elles van valorar molt que jo anés amb la intenció que quedar-m’hi i gravar la pel·lícula per poder-ho traslladar cap aquí. Tampoc s’hi troben molt amb això, pensa que la premsa occidental normalment agafa la imatge de la dona soldat guapa i obvia el projecte que tenen darrere.
Com
funcionen les YPJ? Com es diferencien de
les Unitats de Defensa del Poble (YPG)?
És molt important que
quedi clar que les YPJ no són en cap cas la secció femenina de cap exèrcit. És un exèrcit comandat per dones. I
això vol dir empoderament. Són dones armades i organitzades.
En l’estratègia de guerra es treballa totalment en col·laboració amb les YPG, que tenen batallons mixtes. Tot i així, els batallons mixtes estan comandats per dones. I això té una explicació i uns antecedents. Les dones del moviment kurd, que van començar a combatre als anys 80, van experimentar que quan s’unien a moviments activistes i a la guerrilla, patien la mateixa discriminació masclista que vivien a fora. I es van plantejar si valia la pena lluitar, si seguien amb el mateix masclisme i amb paràmetres patriarcals.
“He aprés que la lluita d’una dona en qualsevol part del món, és també la meva lluita”
Aleshores van començar a organitzar-se i va ser arran d’això que van decidir crear espais de protecció. Van posar la norma que cap dona seria comandada per un home per no rebre el seu abús de poder. Afirmen que per desmantellar la construcció patriarcal de gèneres i aconseguir la igualtat cal adoptar mesures radicals. Això inclou el dret a l’autodefensa i a l’ús de les armes per a defensar els principis polítics i ideològics. Aquesta línia d’acció pot ser considerada com a «extrema», però en una guerra, l’agitació social i les revoltes poden proporcionar a les dones uns espais de reafirmació i de representativitat que en el transcurs de la vida «normal» i civil resultarien inassolibles.
I d’això els homes que formen part de les unitats de defensa també en són conscients. Saben que han nascut en una societat on el patriarcat hi està intensament arrelat. El lema dels homes és elprimer enemic contra qui hem de lluitar és contra nosaltres mateixos. Per tant, els membres de Unitats de Defensa del Poble comparteixen els mateixos ideals que els de les YPJ.
I el lema de
les dones?
És clar, també en tenen i és molt potent: la resistència més gran es troba en la personalitat d’una dona lliure, que en kurd seria Berxwedana heri mezin di kesayeta jina azad de israrkirin.
Per ser lliure has de resistir. Les
dones s’hi juguen tant… Sempre diem que al final, el més valent és el que té
menys a perdre. I les dones ho tenen clar, i quan se’ls presenta l’Estat Islàmic,
s’hi enfronten amb l’actitud de dir “per aquí no passareu”.
Les dones lluiten amb la determinació de saber que no
es faran enrere. Però tothom som vulnerables. Com es gestionen les cures enmig
d’una guerra?
És molt interessant veure que aquesta guerra és de dones i l’estan fent les dones. Fins i tot tenint l’Estat Islàmic al costat i sabent que en qualsevol moment pot caure un morter, es feia una reunió diària entre les que estan protegint un punt, només per parlar de com es sentien: “Tu com et sents, a tu què et passa?”. Són les reunions de crítica i autocrítica i en aquell context tothom s’ho pot dir tot, des de les coses que poden semblar insignificants fins a les més transcendentals. És un espai molt necessari, perquè es pugui parlar de tot allò que incomoda, de l’estat d’ànim, etc. Això feia que al col·lectivitzar un problema, es fes molt més petit i en molts casos arribés a desaparèixer. D’una banda, això ajudava a cohesionar el col·lectiu i d’altra banda era un suport emocional en moments baixos. Compartir la tristesa, l’angoixa, la por, la inseguretat, el dubte, ho fa molt més suportable.
Els homes també el tenen aquest espai?
Ells ho fan, però
d’una forma diferent. Jo no vaig estar a la dels homes però sí que vaig anar a
reunions mixtes. Aquestes no eren tan emocionals. Tenien un contingut més
estratègic, de funcionament de les guàrdies, per exemple.
A la pel·lícula s’explica què és el que porta a
l’Arian decidir involucrar-se amb les YPJ. Creus que les seves motivacions són
representatives de la resta de dones que ho fan?
Els factors que les
motiven són diversos . Hi ha noies molt joves que te n’adones que no han tingut
temps de polititzar-se. N’hi ha, sobretot les àrabs, que venen fugint d’un
matrimoni forçat.
L’Arian, a més a més
de créixer en un entorn militant, sent molt jove va presenciar el salvatge
tracte que rebien les víctimes de la violència sexual. Una amiga seva va ser
assassinada amb 11 anys per la família quan va es va quedar embarassada després
d’una violació. Més tard, decideix que ha de passar a l’acció, i dedica la seva
vida a l’objectiu d’aconseguir l’emancipació de la dona. I està determinada a
no cedir i no perdre el veritable sentit de la seva lluita: la llibertat per a
la pròxima generació de dones. I malgrat quedar greument ferida, ja mai es
donarà per vençuda.
Parles de la participació de dones molt joves amb les
YPJ. Quan les famílies se n’assabenten, es creen conflictes entre aquestes i el
batalló? Com es gestiona?
Si una família va a buscar la seva filla perquè no està d’acord que hagi marxat, des de les YPJ el primer que es fa és protegir les noies. Intenten parlar amb la família per arribar a un acord. Cal tenir en compte que hi entren temes tribals, temes d’honor, etc. És molt problemàtic perquè potser que les famílies les acusin d’haver-les segrestat. Es parla molt amb la noia també. Però el que tenen clar és que si no tenen la seguretat que la família desfà el matrimoni, les noies es queden amb elles estudiant.
“Elles no es rendeixen mai, mai. I aquesta cosa del no rendir-se i de seguir resistint és el que al final et fa guanyadora”
La revolució de Rojava té com a objectiu l’aplicació
del confederalisme democràtic, basat en els principis d’Abdullah Oçallan, i crear
una societat lliure de cap estat on el poble tingui el poder de decisió real. Vas
poder percebre aquesta transformació?
Per explicar-ho cal
posar-ho en context. Rojava és un territori al nord de Síria, rural, molt
tradicional i patriarcal. S’hi produeixen crims d’honor, matrimonis forçats de
nenes que no arriben ni a l’adolescència, violència domèstica. Hi ha molta,
molta feina per fer. Si aquesta revolució s’ha acceptat i no s’està qüestionant
des de la base és perquè les YPJ, amb el seu esforç, valentia i sacrifici per
alliberar aquell territori, han mostrat que la dona pot tenir molts altres rols
que el de mare, cuidadora, germana i dona. Han canviat la percepció que fins
aleshores es tenia de les dones. Ara, al veure-les armades i amb l’èxit que han
tingut en una lluita tan bèstia, ningú pot posar en qüestió que prenguin
decisions. Gràcies a això, a nivell social, aquest moviment armat s’accepta i
s’acull. De tots els elements que aquesta revolució reivindica i transforma, la
idea de la igualtat de gènere és la que està arrelant més. Això ja és un fet,
per exemple, actualment en l’àmbit polític està establerta una paritat absoluta
entre homes i dones. Tots els càrrecs de presa de decisions s’han duplicat.
També existeixen assemblees que són només per a dones perquè es va veure que a les mixtes, les dones no parlaven. Aleshores es creen aquests espais no mixtes per prendre decisions polítiques.
Pel que fa a l’àmbit
social, a cada barri s’han organitzat les cases de les dones i són elles
mateixes les que regulen les injustícies o la violència contra les dones des
del seu barri i des de la seva mirada. S’han prohibit els matrimonis forçats i
els de nenes de menys de divuit anys. Ara estudien durant més anys. La
violència domèstica està penalitzada (fins ara es contemplava dins de la idea
de l’honor de la família). Els crims d’honor estan perseguits i castigats.
Al costat d’això hi ha hagut altres transformacions. La idea de la democràcia radical i directa, que sigui el poble qui prengui les decisions i s’autogestioni. L’autogestió avarca tots els àmbits. La idea és que al final no s’hagi de tenir un exèrcit, ni policia, sinó que les decisions surtin de les assemblees. Això està costant més perquè no hi ha una tradició, però s’està fent molta pedagogia. El que es vol és arribar a crear un confederalisme
entre pobles i fer desaparèixer els estats, perquè són institucions de poder, i
d’abús de poder versus el poble.
Aquest
projecte té un eix ecològic. Ho pots explicar?
Per parlar d’un
exemple concret.S’ha creat un poble
amb materials ecològics que és només per a dones i nens. S’intenta que sigui un
poble que es pugui autoabastir. Aquest seria un exemple d’ideari ecològic que
es vol estendre.
I
en l’àmbit educatiu, s’estan produint canvis?
Sí, i tant. S’han
posat molts esforços en reobrir les escoles i per fi s’ensenyen totesles llengües del
territori: àrab, kurd i yazidí. Això és meravellós perquè s’ha entès que la
diversitat de les llengües és també la diversitat cultural d’un poble.
Un altre aspecte
molt interessant és que han introduït una assignatura nova que s’ensenya a
totes les escoles, és la Jineologia, la ciència de
les dones que es basa en el principi que cap societat pot alliberar-se si no es
produeix abans l’alliberament de les dones que formen part d’ella. El que fa és
recuperar el rol de la dona en la història, en la mitologia i reexplicar-ho.
Com
viuen les recents amenaces de l’estat turc de bombardejar Rojava?
Es viuen amb preocupació perquè són molt serioses, però no es viuen amb por. S’està intentant buscar una solució pactada. S’entén que la via al final és que hi hagi pau i democràcia a Síria. Si Síria és democràtica, Rojava seguirà existint, perquè la gent vol que existeixi. En el pitjor dels casos, que seria que els estats no donessin suport a Rojava, es confia en la solidaritat internacional de les persones. Les persones tenen molta força a nivell polític i de mobilització. I si tot això tampoc funciona, lluitaran fins al final. I això també ho tenen molt clar. Elles no es rendeixen mai, mai. I aquesta cosa del no rendir-se i de seguir resistint és el que al final et fa guanyadora. Perquè només perds si et rendeixes. Si tu segueixes, encara que et passi de tot, perdre no perdràs.
Què
podem aprendre des de la nostra perspectiva de feminisme?
Una de les coses podria ser la idea
del sacrifici, no des del punt de vista catòlic, és clar. Potser pel que tenim
a perdre, aquí no estem tan avesades a la idea de sacrificar-nos. I allà és té
clar, qui no es sacrifica, qui no posa esforç, no obté. Tot això té una relació
directa amb la idea d’empoderament. Reconquerir allò que ens oprimeix i
transformar-ho. Si ho aconsegueixes, t’empoderes. Elles, amb l’exèrcit han fet
una reapropiació creant un cos d’autodefensa, per exemple.
Una altra, l’he comentat abans, cal
que aprenguem que la lluita d’una dona en qualsevol part del món és la nostra
lluita. Hem de deixar de costat les petiteses que ens separen, i que ens uneixi
la importància d’aquesta essència que ens uneix, que és acabar amb el
patriarcat. Aquesta és la lluita de totes.
Moltes gràcies Alba, gràcies per aquest treball i per difondre i per fer-nos veure, a través de la perseverança del poble de Rojava, que la lluita és l’únic camí, i que aquesta lluita és feminista o no ho és. «Jin, jiyan, azadi! Dones, vida, llibertat!»
FITXACOMANDANTE ARIAN, una historia de mujeres, guerra y libertadTítol original: Comandante Arian Direcció: Alba Sotorra Any: 2018 Durada: 70‘ País: Espanya Idioma original: Kurd i àrab (Subtitulada al català, castellà, anglès, francès, sorani, farsi, hawrami i alemany) Per infomació sobre els passis d’aquest documental podeu seguir les següents xarxes: @ComandanteArian a twitter, instagram i facebook
