Comença el curs i, com si no haguéssim canviat de consellera i de partit polític al govern, ressonen els mateixos hits com si l’estiu continués. Han canviat el títols de les cançons però el ritme és el mateix, el mateix xumba xumba: sortir del desastre de PISA i oferir molt diàleg, amb una intro nova, la FP. Al llistat de ballables mainstream ja tenim els recursos per desplegar amb dignitat el sistema d’educació inclusiva aprovat a l’entramat legal i el calendari escolar.
Donar veu, denunciar i alertar sobre el fil invisible de la violència masclista i de la cultura de la violació, concretament sobre el cas de la Manada —i moltes altres més— és el que se’ns mostra i ens fa reflexionar en dos muntatges escènics: la pel·lícula No estás sola i l’obra de teatre Jauría.
En aquestes dues obres s’hi exposen, gradualment, les costures del masclisme en la justícia, els mitjans i la societat, i es mostra com un moviment va canviar la manera en què un país afronta la violència sexual avui dia.
El concepte d’atenció creadora és de Simone Weil. Sembla una contradicció apel·lar a aquest concepte a finals de juny (que és quan escric aquestes paraules). Segurament sortiran publicades a l’estiu i quasi no recordaré les nostres dificultats per estar atentes i ser creadores al juny.
Ara, però, aquest concepte em sembla tant preciós com llunyà. Al Mal d’Escola acostumem a parlar del temps, una vegada i una altra. Bàsicament, perquè l’atenció és la consciència plena del temps present, un estat d’escolta i receptivitat que és condició de possibilitat per a la creació.
Dels molts aspectes que travessen l’educació formal n’hi ha un que marca de forma taxant el fet educatiu: les relacions que es produeixen a dins dels centres educatiu, totes elles. Entre alumnes, alumnes i docents, docents i famílies i entre docents, com les més quotidianes, totes elles marcades per l’administració i el seu funcionament, les seves normes.
Aquesta columna porta nom de dona, com ho són la majoria de professionals de l’educació. És el nom fictici d’una amiga que m’ha recordat com poden ser de tòxiques les relacions dins dels centres educatius. No són tots, ni la majoria, però està passant.
Luz Modroño, doctora en Psicologia i professora d’Història a Secundària
Pas a pas, quilòmetre a quilòmetre, amb les botes cada dia una mica més desgastades i amb més pols, però amb l’ànim més enfortit, des de fa vuit anys un grup de senderistes dóna un nou sentit a caminar: treure de l’oblit i recuperar el camí que fa 87 anys van recórrer milers de persones fugint de l’amenaça i el terror que, al seu pas, sembraria un grup de militars rebels per als quals faltar al seu jurament d’honor era una cosa que no revestia cap importància. Deshonor del que mai no van ser jutjats i que va sembrar la mort i el terror per tot Espanya. El Progrés i la Llibertat que venien de la mà de la República van haver de deixar pas a la por, la perplexitat, el dolor, la mort, la sang, el patiment que durant gairebé 50 anys va ser el vestit amb què es va vestir el país. I tan enganxades van quedar les seves costures a la pell, que avui, després de gairebé un segle d’aquella atrocitat, segueixen sense deixar-se anar.
