Categoria: Dinamita de cervell

Ferran Aisa

L’any 1922 a la capital catalana, malgrat que el Govern havia restablert les garanties constitucionals, els sindicats continuaven tancats per ordre governativa. Imperava l’autoritat del general Martínez Anido i feia, amb el beneplàcit de la patronal catalana i els pistolers del Sindicat Lliure, la vida impossible als cenetistes. Barcelona vivia sota el regnat de les Stars i les Browning. El Comitè Regional, el juliol de 1922, convocà una Conferència dels sindicats catalans. Malgrat la pressió que exercí Martínez Anido des de Barcelona per suspendre-la, la reunió va ser autoritzada pel governador civil de Girona, la qual va tenir lloc al cinema de Blanes, els dies 8, 9 i 10, i fou molt concorreguda amb assistència de la majoria de sindicats i federacions de Catalunya.

La Federació de Sindicats de Lleida, dominada pels pro-bolxevics, envià com a delegats a Pere Bonet i a Andreu Colomer. La Conferència va ratificar els acords de Saragossa. Sobre la Conferència, Lucha Social (15-7-1922)va denunciar les maniobres contra la tendència sindicalista revolucionària: “Se intentó discutir la orientación que imprime Lucha Social a los diversos problemas que afectan a la Batalla social y que hoy son candentes en los medios sindicales. (…) En realidad de lo que se trataba era de “excomulgar” Lucha Social, aunque para ello tuvieran que sacrificar los principios libertarios y federalistas de que tanto se alardea.”

A finals de 1922 se celebrà una reunió al Ateneu Enciclopèdic Popular de la tendència pro-bolxevic per tal de constituir el grup “La Batalla” que serà el principal promotor de la constitució dels Comitès Sindicalistes Revolucionaris (CSR). Els sectors de la CNT que havien quedat derrotats en la Conferència de Saragossa, es van reunir a Bilbao, el 24 de desembre de 1922, a una Conferència a la que acudiren representants de diverses regionals, especialment del Nord, Catalunya, Astúries i Llevant. A la Conferència de Bilbao assistiren els líders cenetistes més destacats de la tendència pro-bolxevic: Joaquim Maurín, Hilari Arlandis, Pere Bonet, Jesús Ibáñez i Víctor Colomer.

Els CSR es va reorganitzar com a minoria dins de la CNT, seguint el model dels comunistes francesos a la CGT. Els CSR estaven inspirats en els grups francesos sindicalistes de “La Vie Ouvrière”, que tenia el seu principal dirigent en Pierre Monatte. Recolzaven l’acció directa” i la “violència col·lectiva” i, alhora, rebutjaven el reformisme i el terrorisme individual. Els CSR manifestaven el seu interès de construir amb la “massa” obrera de la  CNT la gran organització del proletariat espanyol i es pronunciaven a favor de la unificació i de continuar en el si de la Internacional Sindicalista Roja, així ho plantejaven al seu portaveu La Batalla (30-12-1922): “La CNT no debe ser una agrupación sectaria, sino un fuerte organismo de clase del que puedan pasar a formar parte todos los trabajadores de espíritu revolucionario, sea cual fuese su matiz ideológico”.

Els CSR recollien amb els seus plantejaments programàtics la idea del front únic proletari que, en aquells moments, defensava la Internacional Comunista. A la reunió del Bilbao van ser convidats a participar la CNT, la UGT, el PCE, la Federació de Grups Anarquistes i el PSOE. Els CSR els havia convidat amb la finalitat de començar el procés d’unificació de totes les organitzacions obreres sota els auspicis del front únic del proletariat. La influència dels CSR al si de l’Organització confederal va ser mínima.

Per la seva banda, la CNT, entre els problemes de reconstrucció, la dura repressió governamental i patronal i la propaganda bolxevic dins dels seus sindicats va convocar el mes de febrer de 1923, un Ple Nacional a Barcelona per tractar precisament sobre els CSR. La majoria de regionals es desentenien dels anomenats CSR. Els cenetistes els veien més com un apèndix de Moscou en la seva ingerència confederal, que no pas com uns companys de viatge. El Ple de Barcelona va acordar: “1ª. Que no debe reconocerse ninguna agrupación que intente constituirse en el seno de la organización que no acepte implícitamente los principios de la CNT. 2º. Que se haga intensa labor en el triple aspecto económico, revolucionario e ideológico para evitar que los comunistas, bajo el disfraz de sindicalistas, continúen su labor de proselitismo”.

L’anarcosindicalisme espanyol, davant l’experiència negativa de la revolució russa, esdevenia el més dur crític del comunisme. Els grups pro-bolxevics, malgrat això, es negaren a abandonar la CNT. Andreu Nin, des de Moscou, convidava a la CNT i al PCE a marxar plegats cap a l’emancipació del proletariat espanyol. Els CSR promogueren La Batalla, i tots els individus i grups prosoviètics es dedicaren a combatre l’anarquisme dins de la CNT i a vanagloriar  la revolució soviètica. El grup editor es definia: “La Batalla no es ni comunista ni anarquista; es periódico del sindicalismo revolucionario. En el terreno nacional defenderá que la CNT sea el gran organismo revolucionario de clase del que pase a formar todo el proletariado de España. Gran conquista la de los sindicatos de la industria -Sindicatos Únicos- procurará La Batalla que las modalidades de organización, a la vez que el aseguramiento de los Sindicatos Únicos, tienda hacia la imposición de los Consejos de Fábrica y la implantación del control sindical como manifestación principal de la fuerza revolucionaria del movimiento sindical. En la cuestión internacional La Batalla estará resueltamente por la Revolución rusa (…) y por la Internacional Sindical Roja”.

El juliol de 1924 una nodrida representació espanyola formada per militants dels CSR, la CNT i del PCE van marxar cap a Moscou per assistir al Tercer Congrés de la ISR. No cal dir que la CNT va desaprovar-la. La tendència pro-bolxevic de la CNT va restar en minoria però sobrevisqué refugiada a la Federació Provincial de Lleida i en la militància d’alguns sindicats com el de Transport i el de la Metal·lúrgia de Barcelona formant els CSR on destacaven Joaquim Maurín, Víctor Colomer i Hilario Arlandis. Posteriorment els elements pro-bolxevics van crear els seus propis partits com el Partit Comunista Català (1928) o el Bloc Obrer i Camperol (1930), aquest darrer es fusionaria el 1935 amb el partit d’Andreu Nin Esquerra Comunista creant el Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), organització que jugaria un paper destacat en la Revolució espanyola conjuntament a la CNT i a la FAI.

Ferran Aisa. El Far

Les crítiques adverses que tingué la Revolució Russa entre els intel·lectuals llibertaris no fou excusa perquè molts anarcosindicalistes fessin sovint elogis a la revolució agrària bolxevic i, alhora, saludessin amb entusiasme el règim soviètic per la decisió que havien tingut de posar-hi fi a la guerra. Joaquim Maurín, militant cenetista pro bolxevic, manifestava: “La consigna bolchevique “paz, pan y tierra” se la hicieron suya los anarcosindicalistas. El campo andaluz, en 1918-1919, se sentía tan bolchevique o más aún que los obreros catalanes. Con un faro, aunque lejano, y una firme esperanza, el anarcosindicalismo en 1918-1919, al calor de la revolución rusa hizo avances enormes y progresos arrolladores. El mito del “Soviet” (consejo de obreros) estaba muy cerca del sindicato, y el anarcosindicalismo se lo hizo suyo. La adhesión del anarcosindicalismo a la revolución rusa fue intuitiva y sentimental. Lenin cautivaba a los anarcosindicalistas por lo que en él descubrían de jacobino y bakuninista”.

La CNT es mantenia provisionalment dins la Internacional Comunista, sobretot amb l’arribada als comitès confederals dels principals cenetistes pro bolxevics, Andreu Nin s’havia convertit en el secretari general del Comitè Nacional, Joaquim Maurín en el del comitè regional de Catalunya i Víctor Colomer es mantenia davant de la Federació Provincial de Lleida. Altres militants de la tendència pro-soviètica com José Díaz, Jesús Ibáñez, Hilario Arlandis, esdevenien els secretaris de les regionals andalusa, asturiana i valenciana respectivament. L’abril de 1921 en el Ple Nacional de Lleida es va elegir una delegació per assistir a la reunió del III Congrés de la Internacional Comunista i el I de la Internacional Sindical Roja. Ni el Comitè Nacional, ni el Ple, tenien constància, encara, de l’informe d’Àngel Pestaña sobre la seva estada a Rússia, el qual era a la presó igual que altres destacats militants anarcosindicalistes com Salvador Seguí.

L’estiu de 1921 la Revolució Russa es trobava en un cul de sac, per una banda els bolxevics havien guanyat la guerra civil i, malgrat el boicot econòmic, organitzat per França, Anglaterra i Estats Units, de moment se’n sortien. Els camperols, a poc a poc, disconformes de les giravoltes que havia pres la revolució, es separaven del proletariat industrial i retornaven a posicions individualistes.

Un altre punt calent d’agreujament social fou la insurrecció dels obrers i mariners de Kronstadt, a tot això cal sumar-hi, la repressió de l’exèrcit roig contra els militants anarquistes ucraïnesos, entre els quals es trobava el guerriller Néstor Makhno. El dia 22 de juny de 1921, al saló de Sant Jordi del Kremlin, va començar el III Congrés de la Internacional Comunista. Els delegats espanyols, que havien arribat a Moscou, després de passar situacions “rocambolesques” en el seu trajecte per Europa, foren instal·lats a l’Hotel Lux, en la Tverskaia, al centre de la ciutat. Els delegats aprofitaven el temps lliure, per debatre qüestions d’organització amb els revolucionaris presents al Congrés, com Víctor Serge i Alfred Rosmer o amb intel·lectuals de la talla d’Alexandre Berkman, Emma Goldman i l’anarcosindicalista rus Alexandre Shapiro. Joaquim Maurín, manifestà: “Los delegados de la CNT, al llegar a Moscú tuvimos que constatar que la CNT había pasado a ser un invitado de segunda fila. La primera plaza la ocupaba un hipotético Partido Comunista Español cuyo líder máximo era Merino Gracia”.

El III Congrés de la IC va girar a l’entorn de la nova política soviètica a nivell nacional i internacional, que seguia la directriu de Lenin de fer un pas enrere i dos endavant. En aquest Congrés prevalia molt més l’opinió dels nous partits comunistes que no pas els dels vells grups sindicals. El tres de juliol, s’inicià el Congrés de la Internacional Sindical Roja, a la Sala de las Columnes de la seu dels Sindicats de Moscou, l’antic Club de la noblesa moscovita. Conforme els congressos de la Tercera Internacional s’anaven desenvolupant quedava més clar la divisió entre els partits polítics i els grups sindicals. Per això, Lenin, va proposar separar-los, d’aquí la fundació de la ISR. A Moscou es van celebrar els dos congressos, el del Komintern (partits comunistes) i el de la Profitern (organitzacions sindicals).

El Congrés va ser presidit pel Politburó en ple del partit comunista que llavors el formaven, Lenin, Trotski, Bujarin, Zinoviev, Kamenev, Stalin i, el representant dels sindicats russos, Tomsky (el qual va ser substituït per Lozovsky). Del Congrés en sortiren dues tendències, la dels partidaris d’una relació orgànica entre les dues internacionals (IC i ISR) i els que n’eren contraris. Els cenetistes formaren pinya amb els primers defensant la relació estable de les dues internacionals. El Congrés de la Profitern no va tenir l’alçada esperada, i tota la “glòria” va ser pels delegats del Congrés del Komintern. L’assistència al Congrés al Kremlin fou tota una lliçó de teoria revolucionària, eren moments històrics, Maurín ho descriu: “La delegación sindicalista española, vio, escuchó o habló a Lenin, Trotski, Bujarin, Zinoviev, Kalinin, Rikov, Tomsky, Dzerzhinsky, Lunacharsky, Radek, Krupaskaia, Kollontai… A quien no vio nunca fue a Stalin, que no existía entonces en el dominio de la política internacional de los bolcheviques”. La CNT no va acceptar la proposta de Lenin a Pestaña de convertir-se en el Partit Comunista d’Espanya, tampoc el PSOE, però sí una escissió socialista va promoure la creació del PCE. La CNT va formar part de la Internacional Comunista i de la Internacional Sindical Roja fins a la Conferencia de Sindicats celebrada el 1922 a Saragossa. Aquell mateix any els anarcosindicalistes s’adherien a l’Associació Internacional de Treballador (AIT) reconstruïda a Berlín. En aquesta nova etapa confederal Joan Peiró va ser elegit secretari del Comitè Nacional, restablint l’anarcosindicalisme a la majoria de l’Organització Confederal. Andreu Nin va restar a Rússia i els seus companys pro-soviètics van celebrar una reunió a Bilbao on van constituir els Comitès Sindicalistes Revolucionaris (CSR) com una tendència minoritària dins de la CNT-AIT.

El Far

Ferran Aisa

La CNT i el Moviment Llibertari a Catalunya van tenir moltes dificultats a organitzar-se, doncs la majoria dels seus militants s’havien dispersat per l’exili o eren a les presons. La repressió contra el Moviment Llibertari va ser la més dura que va aplicar el franquisme contra els seus opositors.  El nombre de llibertaris afusellats fou realment escalabrant, però malgrat el terror d’aquells primers temps del franquisme, els cenetistes i els faistes van començar a reorganitzar-se a la presó Model i als camps de treball. Poc després l’Organització ja era una realitat a algunes fàbriques i centres de treball de Barcelona i de la seva zona industrial.

La reorganització definitiva es va realitzar a finals de 1942 quan es va celebrar el Ple de la Regional Catalana de la CNT a les Planes. En aquest Ple va ser nomenat secretari general del Comitè Regional (CR), Eliseu Melis; però ben aviat altres militants confederals que desconfiaven de les actuacions d’aquest individu van crear un altre CR paral·lel del qual fou secretari Joan Saña. Poc després, en una nova reunió confederal, s’unificava l’Organització i era elegit secretari Miralles, del Sindicat de la Construcció. Les detencions de cenetistes no s’aturaven, la caiguda dels comitès feia trontollà l’Organització i, enmig de la tempesta, persones vingudes de França es posaren al capdavant de la Confederació. Molts d’ells crearen tensió que provocà una crisi interna amb la seva actuació al voler crear el Partit Sindicalista primer i, després, el Partit Laborista. Aquestes persones que venien de l’exili eren ex membres del Partit Sindicalista fundat per Àngel Pestaña, destacaven en aquest grup reformista antics militants com Ricard Fornells, Pere Corrons i Josep Corbella. La crisi se saldà amb la constitució d’un nou CR de Catalunya del qual fou secretari general Mas Valois, un dels integrants de les secretaries del CR era Generoso Grau. Aquests militants una vegada detinguts, segons afirma Juan Manuel Molina, a El Movimiento clandestino en España, van voler connectar amb les autoritats franquistes: “cuando llegan a la prisión Modelo de Barcelona solicitan una entrevista con el Secretario Provincial de la CNS (sindicato falangista) y con mr. Modrego, obispo de Barcelona, proponiéndoles actuar de conjunto con las juventudes de Acción Católica y con la mencionada CNS. Las maniobras de Melis y del Partido Laboralista hacían su obra de disgregación. Ni que decir tiene que esos individuos fuerons expulsados immediatamente de la Organización, la cual, desemberazada de esos personajes, pudo reanudar su marcha”.

Malgrat tots els entrebancs la CNT catalana va viure moments d’esplendor clandestina durant els anys quaranta, sobretot quan els nazis anaven perdent la guerra i hi havia una certa moral de victòria entre els republicans. Sí, tothom creia que les forces aliades, una vegada vençut feixisme europeu, no permetrien que hagués a l’Europa Occidental un país dominat pel totalitarisme feixista. Però això només eren il·lusions que no es van fer realitat, doncs els mandataris del món Churchill, Truman i Stalin van girar-se d’esquena als republicans espanyols. Les conseqüències de la no intervenció aliada en els afers espanyols foren el desencís dels republicans i l’augment de la repressió franquista.

La CNT d’aquests anys, però, augmentà el seu nombre d’afiliats, publicava Solidaridad Obrera, butlletins de sindicats barcelonins i arribaven a Barcelona els òrgans d’expressió d’altres regionals espanyoles. Per aquesta època ja s’havien constituït clandestinament les Federacions Locals, Provincials i Comarcals; i una plèiade d’antics i nous militants s’integraven a la lluita antifranquista des dels diversos sindicats: Construcció, Productes Químics, Metall, Alimentació, Espectacles Públics, Sanitat, Distribució-Mercantil, Arts Gràfiques, Transport, Pesca, Llum i Força, Comunicacions i Professions Lliberals. En total tots plegats sumaven més de vint afiliats només a la ciutat de Barcelona. La cotització confederal era 1,50 pessetes setmanals, dels quals els cinquanta cèntims eren Pro-Presos i es feia directament al comitè de fàbrica i els delegats i secretaris locals i regionals es reunien en alguns bars de Barcelona.

La CNT reapareix també amb inusitada força a les poblacions catalanes industrials: Mataró, Granollers, Baix Llobregat, Vilanova i la Geltrú, Igualada, Vilafranca del Penedès, Badalona, Sabadell, Rubí, Terrassa, Lleida, Tarragona, Girona… Solidaridad Obrera llança sis mil exemplars mensuals que són repartits als centres de treball. L’editorial del número 6 de juny de 1945 de la Soli se centra en la idea de l’alliberament d’Espanya: “La paz de Europa ha sido un nuevo desencanto para el pueblo español. “España no festejó la victoria porque el Estado no lo quiso y Falange no lo permitió.” Dice un manifiesto del Comitè Nacional de la CNT. Añadamos también que nuestro pueblo confiaba excesivamente en que el triunfo de las potencias aliadas había de repercutir práctica e immediatamente en la liberación de nuestra patria. Ausentes del entusiasmo universal, ahogada con violencia en nuestro país toda manifestación de ilusión o esperanza, caeríamos en una tristeza débil y claudicante ante el abandono absoluto de nuestra casa, si nuevos arrestos no surgieran de cada pueba a que se nos somete”.

El règim franquista no solament no va caure sinó que s’afiançà. La repressió continuava caient contra els opositors a Franco, entre els quals hi havia nombrosos militants cenetistes. Després de la caiguda dels darrers comitès i de militants de diversos sindicats es va descobrir el pastís: Eliseu Melis, l’ex secretari del Comitè Regional, era un traïdor o millor dit un infiltrat de la Jefatura Superior de Policia a les línies confederals. La CNT va actuar contra la persona que havia causat tantes baixes a l’Organització aplicant la “justícia” contra l’ex anarquista Eliseu Melis, els fets es van produir a la plaça Bonsuccés. La Soli núm 31, agost de 1947, donava la notícia amb el títol Eliseo Melis muerto a tiros en Barcelona: “(…) El sábado día 12 de julio de 1947, el traïdor y confidente de la policía Eliseo Melis terminó su miserable y cobarde existencia. (…) Eliseo Melis no era un simple confidente. Su influencia en los medios policiacos; su cinismo, su descaro y su habilidad le habían convertido en el símbolo de la confidencia. Su muerte es la de un traïdor cualquiera. Es un ejemplo y una advertencia amenazadora. Los demás traïdores y confidentes no deben olvidar esta advertencia amenazadora. Deben saber que tarde o temprano el fin de los traïdores es inexorablemente la muerte infamante. Con CNT no se juega impunement”. Al mateix número del periòdic confederal es feia una crida a la militància perquè davant les ràtzies de la policia tothom estigués al seu lloc: “La policía ha vuelto a clavar sus garras en la CNT. Otro Comité Regional de Catalunya, la Federación Local de Barcelona, varios Comités de Sindicatos y numerosos militantes de nuestras Federaciones Provinciales han sido víctimas del terror policiaco. (…) Estamos en nuestros puestos de combate. Ni detenciones de Comités, ni crimenes policiacos, ni tratos inhumanos, ni el terror ni la muerte nos harán retroceder. Nuestra consigna es esta: ¡guerra sin cuartel contra el fascismo! Lo cumpliremos cueste lo que cueste y caiga quien caiga. ¡Trabajadores! La CNT os llama a la lucha contra Franco y la Falange”.