Óscar Murciano, CGT Activitats Diverses Terrassa
Quan fas muntanya i vols arribar a la teva meta, aquell coll que s’intueix, aquell cim que no té clar la millor ruta de pujada, el primer que has de fer és aturar-te, mirar al teu voltant i pensar com faràs les teves pròximes passes. Alhora, fas una mirada enrere al camí recorregut per tal d’orientar-te i saber exactament com has arribat fins aquí. Hi ha altres opcions com seguir un camí a l’atzar o, simplement per inèrcia, continuar sense cap altre sentit que anar fent.
De la mateixa forma, si no mirem enrere potser farem una bona aproximació al cim, però per descobrir després que ens havíem equivocat de pic. La vida, els objectius polítics i socials molt sovint s’assemblen a aquests moments en què cal prendre decisions de futur. Si no tens ben present, com a moviment, com a sindicat, com a persona, una correcta forma d’anàlisi i saber d’on vens, és molt probable que al final actuem com ho fan les fulles mogudes pel vent. Van cap a algun lloc, però no saben en quines condicions hi arribaran.
Girant el cap i mirant enrere
L’anarcosindicalisme a l’Estat espanyol, i amb més intensitat a Catalunya i altres territoris, va tenir una època d’or fins a la derrota militar per part del feixisme. Mai les idees anarquistes havien estat tan esteses entre la població, amb un dinamisme enlluernador i organitzades massivament en l’àmbit sociolaboral per la CNT, un actor de primer ordre que feia por a governs i amb capacitat real d’iniciar revolucions per fer que un món totalitari i injust girés 180 graus.
És tan impressionant la força de noms gegants, de milions de persones i d’iniciatives que a vegades actua com una llosa pel mateix moviment. Les nostres organitzacions no resisteixen gaires comparacions amb les de les nostres àvies o besàvies. Ni en capacitat sindical, ni en penetració social, ni en militància, ni en adaptacions a les noves realitats. El sindicalisme, no només l’anarcosindicalisme, és avui un terreny arraconat en l’articulació de la vida social, afeblit des de fa dècades i que tot just comença a albirar certes millores.
Amb aquest panorama hi ha la temptació de reverenciar aquells moments històrics i prendre’ls, davant la nostra petitesa, com la foto fixa definitiva, esdevenint-ne mites i com a tal, referència en la literalitat de les seves accions i no tant del seu esperit. És ja prou conegut un corrent de l’anarquisme, i l’anarcosindicalisme, amb una visió conservadora a conseqüència d’aquell moment daurat del qual tot canvi inevitablement ens allunya. El camí lògic d’aquest posicionament és força bloquejant i amb codis interns que dificulten la permeabilitat dels sindicats amb la societat. Dins les organitzacions dues ànimes generen friccions i un cert caïnisme que portem com una maledicció eterna sobre les nostres espatlles, limitant el nostre creixement i generant incomptables abandons de militants per esgotament en les estèrils disputes.
Hi ha un parell de característiques que em fascinen d’aquell període previ a la Guerra Civil i que són totalment aplicables a l’actualitat. Primer, la velocitat i profunditat dels canvis que implementaven dins l’organització, especialment des del Congrés de Sants, així com la creació de diverses estructures oficials i oficioses, canvis no exempts d’intensos debats i posicions diferents dins el sindicat. Si alguna cosa no funcionava, quedava al marge i es provaven de noves i aquí és on arribem al següent punt: l’extrema practicitat de la seva línia. Seguí no es limita a la teorització de la revolució, sinó al fet que cal fer-la possible assumint tasques de construcció del nou món, des de com portar una fàbrica a com cooperar entre els sectors. Peiró aprofundeix aquesta línia per concretar com possibilitar una revolució social des de l’endemà de guanyar-la per la força de la classe obrera. Si cal crear estructures clandestines davant la repressió com els comitès de defensa es fa. Si cal donar-li la volta al funcionament organitzatiu sindical amb l’estructuració sectorial, es fa. Si hem de créixer per ser forts, no esperarem que la classe obrera es desperti, sinó que enviarem activament persones alliberades pel sindicat a tot arreu amb l’objectiu de sembrar llavors que ho permetin.
És a dir, bona part del que feien les nostres avantpassades es basava a avançar mitjançant el canvi continu, amb l’objectiu de ser més eficients en l’acumulació de força i preparació per a l’endemà de la revolució, no només per aquesta. És profundament erroni considerar que estaven modelant una estàtua de fang i que l’obra que ens ha d’inspirar és la que hi havia el 19 de juliol de 1936 com a definitiva. Simplement va quedar interrompuda.
Canvis i practicitat és una bona herència a seguir. Pot fer-se sense que impliqui inevitablement la deriva cap a espais diferents de l’anarcosindicalisme. Aquesta seria, crec, una de les mirades enrere necessàries per situar en quin punt de l’excursió ens trobem.
…I, on som avui?
La resposta a aquesta pregunta és infinita així que la concretarem en un espai més modest, referit a les principals organitzacions anarcosindicalistes i en el territori de Catalunya. CGT, CNT i Solidaritat Obrera estan mantenint, cadascuna en la seva proporció, un creixement continu així com una incidència més elevada en els conflictes sindicals del país i suport social, especialment les dues primeres per la seva presència territorial més gran.
Per primer cop des de la Transició (transacció) un anarcosindicat, la CGT de Catalunya, lidera la lluita sindical a Catalunya cada any des del 2015. Tant en convocatòria de vagues com de seguiments motivats per aquestes, no només de les iniciades per seccions sindicals, sinó també de les convocades per comitès d’empresa .
Segons dades oficials, a la darrera dècada el 41,6% de les vaguistes a Catalunya van seguir una vaga convocada per la CGT. El creixement d’aquesta organització s’ha disparat des de l’increment de les mobilitzacions realitzades, superant rècords anuals cada any, amb a 25.000 persones afiliades a Catalunya mitjan 2025 (+47,7% en poc més de cinc anys). Es situa, doncs, com a tercer sindicat a Catalunya i s’apropa als dos grans. En un context afiliatiu masculinitzat històricament, fa quatre anys que s’estan incorporant més dones que homes al sindicat. Les complicitats amb el teixit social català s’estan fent més habituals, en l’àmbit general donant suport a la lluita feminista amb la convocatòria de diverses vagues generals, com en la relació respectuosa amb altres espais. Actualment de forma especial entorn d’un dels principals problemes de la classe treballadora a l’Estat espanyol: l’habitatge.
L’anarcosindicalisme català està en el millor moment dels darrers quaranta anys, tant en afiliació com en lideratge de la lluita sindical. Sovint no en som conscients d’aquesta evolució tan positiva. Aquest salt s’ha produït essencialment en la darrera dècada per diversos motius. En el cas del sindicat que més bé conec, la CGT, apuntaria a una aposta per facilitar i intensificar un nombre més elevat de conflictes sindicals per fer-los guanyadors i trencar el derrotisme, tan estès fa un temps, amb exemples de victòries reals i tangibles. Aquesta línia s’apuntala amb la creació d’una caixa de resistència confederal al XIIè Congrés de Sallent el 2023.
L’entrada de persones d’altres generacions amb mentalitats més situades al present social, l’aposta majoritària del sindicat pel feminisme i, en general, una certa revitalització d’algunes federacions amb propostes més aperturistes està contribuint a normalitzar el sindicat com a organització vital i amb major referencialitat dins el territori.
Som al moment en què podem quedar-nos on estem o mirar amunt a veure quin camí seguir cap a objectius més ambiciosos. L’anarcosindicalisme català està guanyant espais, augmentant la seva presència a empreses i podem continuar funcionant raonablement bé, segons els nostres ideals llibertaris; però amb una limitació òbvia, ja que no som ni de lluny prou fortes per a ser un actor principal de les reivindicacions socials ni capaces de generar preocupació tant a patronal com a governs.
Què volem fer amb les nostres vides
Una qüestió principal és, doncs, si volem fer algun canvi per tal de passar de la tipologia d’organitzacions petites a una que tingui una capacitat de coacció real sobre els poders econòmics i polítics. Si creiem en aquest segon model, això ens porta inevitablement a apostar pel creixement de l’organització de forma decidida. L’alternativa d’anar fent serveix per petites reclamacions locals, però no per la millora efectiva de la classe treballadora en conjunt. Un sindicat que faci por no pot tenir 25.000 persones organitzades d’una població de 8 milions, sinó amb tota probabilitat un mínim de 10 vegades més, lluitant en proporció com a mínim a com ho fa l’organització actualment. No podem esperar dècades perquè això passi.
Quan es posa sobre la taula el debat sobre el creixement significatiu s’acostuma a mencionar dos riscos principals. El primer és si podem assumir una entrada hipotètica massiva en poc temps, típicament en els eixos de capacitat militant, logística, formació i acompanyament de noves seccions. El segon és referent a si l’entrada de desenes de milers de persones amb escàs bagatge llibertari podria fer buidar el projecte sencer cap a un altre d’irreconeixible en les seves essències. És habitual que davant la magnitud del repte quedi postergada la seva aplicació esperant millors moments. Moments propicis que, com a les profecies autocomplertes, no arriben mai precisament perquè no es fa gaire al respecte.
Tenint en compte que els contextos socials de fa un segle no tenen res a veure amb l’actual i, per tant, no podem fer analogies directes de l’enorme creixement sindical de la CNT amb allò que necessitaríem ara, sí que podem inspirar-nos en la forma com afrontaven els reptes. Actuaven amb una exhaustiva planificació pràctica, sense circumloquis teòrics bloquejants, sinó establint problemes, riscos, i solucions per cada un. És l’única forma de tenir un moviment viu, actuant sobre els teus objectius amb el realisme de voler canviar les coses, no de fer quatre eslògans o brindis al sol sense més efecte real que deixar clar uns immaculats principis, però inaplicables perquè altres no segueixen el raig de llum. L’infern són sempre els altres.
Si decidim que el cim on arribar és el de l’organització forta amb capacitat d’alterar la realitat social, llavors cal interioritzar la realitzabilitat del projecte: és perfectament assumible, ni és una utopia ni un somni que potser altres veuran un dia. Certament, els riscos existents per tenir un panorama d’estructures organitzatives dependents de poques persones ha de finalitzar i passar a eines de formació de militants que permetin l’escalabilitat del projecte, sense que entrem en crisis de creixement. El nostre èxit dependrà dels esforços conscients i planificats per integrar la nova afiliació en els mètodes i formació llibertària i anarcosindicalista. No hi ha garantia d’èxit, però com tampoc n’hi ha quan iniciem una lluita i no per això ens quedem paralitzats entomant en silenci la pallissa que estem rebent com a classe.
Saber quines passes hem de fer per assolir l’organització anarcosindicalista forta que necessitem és feina col·lectiva, però hem de començar-les segur amb un cert optimisme i molt de la practicitat amb què la CNT construïa un nou món fa cent anys. Tot camí que aposti per l’statu quo o que derivi cap al replegament per mantenir íntegre el pot pur de les essències va directe al fracàs i la guetització del mateix moviment o sindicat. Al contrari, una postura oberta, integradora, que col·labori d’igual a igual amb moviments socials, que faci atractiva la participació permetrà el canvi de marxa, connectat amb la realitat i problemes actuals de la classe obrera, no és el camí més fàcil, però el tenim just al davant, esperant-nos.
