Adrián Zarco Santiveri
El 29 d’octubre de 2024 una catàstrofe assolava l’Horta sud del País Valencià, tot i que també va afectar altres municipis del País, de Múrcia, Castella la Manxa, Andalusia i Catalunya. Les inundacions, generades per la DANA (o Depressió Aïllada en Nivells Alts), van suposar greus pèrdues materials, com destrosses a cases, carrers, vehicles, infraestructures, i, sobretot, més de 230 morts. Alguns d’ells tornaven de la feina, d’altres estaven a casa seva quan es van veure sorpresos pel terrible fenomen meteorològic.
Un dels fets més polèmics d’aquell dia és la falta de resposta del president de la Generalitat Carlos Mazón i el seu govern davant els esdeveniments. La seva falta de previsió, la negligència, la inexplicable desaparició durant hores i la seva nul·la capacitat de gestió a posteriori ha comportat que l’executiu del PP hagi sigut assenyalat en repetides ocasions, tant en l’àmbit parlamentari com als carrers, amb mobilitzacions populars massives i una vaga general.
Els dies immediatament posteriors la resta de la península s’assabentava de la greu situació en la qual havien quedat els municipis valencians afectats. Al dolor de morts, ferits i desapareguts, de llars enfonsades per haver-ho perdut tot, s’afegien la falta de subministraments bàsics, d’aliments i medicaments i el tall de transports i comunicacions. Un escenari pertorbador i postapocalíptic que ens recorda com som de vulnerables les persones i com, tot i la falsa sensació de seguretat que ens donen les societats modernes, amb algunes comoditats, continuem existint a l’arbitri de la naturalesa. Sigui com sigui, es podria pensar que, en aquestes situacions catastròfiques, homo homini lupus (l’home és un llop per l’home) i, sota aquestes circumstàncies, es despertarien baixos instints en les persones, mogudes per la desesperació, la recerca de la mateixa supervivència i cert instint malèvol, que portessin a perjudicar els veïns o la gent propera.
Tanmateix, els fets contradiuen aquest relat unívoc que sovint alguns, interessadament, volen transmetre. A les imatges descoratjadores de la destrucció, el patiment i el caos, s’afegeixen d’altres que també han deixat empremta: la gent organitzant-se als barris per ajudar els seus veïns, multituds de persones sortint de València ciutat i altres localitats i inclús indrets de l’Estat per col·laborar en la neteja i reconstrucció de zones devastades; entitats, organitzacions i fins i tot negocis privats recollint aliments i altres objectes necessaris per a les persones afectades per les inundacions. Una marea de solidaritat humana que feia despertar esperances davant de tanta foscor i tristesa.
Com no podia ser d’una manera, els sindicats no es van quedar al marge del moviment de suport i es van llençar a organitzar la solidaritat, recollint material i diners i formant brigades d’ajuda. La CGT es va activar els primers dies i ràpidament va posar en marxa els seus ressorts per estar a l’altura del moment: es va obrir un compte bancari per donar diners i molts dels seus locals van esdevenir punts de recollida del necessari per a les persones de les zones catastròfiques.
A València la Federació Local de Sindicats va habilitar un rober a Paiporta, aprofitant una botiga d’esports cedida pel seu propietari, va repartir mantes i altres materials entre els afectats i van reconvertir una sala per fer assemblees del seu local en un taller de bicicletes, entre moltes altres accions de recollida i distribució d’ajuda. Tanmateix, la CGT de València no es va quedar en el suport mutu, sinó que també va impulsar una via jurídica contra Carlos Mazón i va oferir assessorament laboral a treballadors de les zones catastròfiques per respondre els dubtes de què passaria amb els seus llocs de feina. A més a més, es va habilitar una línia telefònica per aquests, es van elaborar guies sindicals i es va obrir un correu electrònic per denunciar empreses que havien obligat la seva plantilla a romandre al seu lloc de feina, així com es va presentar una denúncia a Inspecció de Treball per la mort d’un treballador en aquestes circumstàncies.
La CGT tampoc es va quedar de braços plegats en altres zones del País Valencià. Així, a Castelló van ser locals i casals com la Cosa Nostra els que van iniciar una crida per recollir ajuda. A partir d’allí es van fer viatges coordinats amb Aurora-Grup de Suport, entitat que té com a objectiu rescatar vides a la Mediterrània, per fer arribar material a les zones afectades i es van formar brigades de voluntàries. Mentrestant, al Sindicat Únic de Castelló es comprava el necessari per a les zones afectades en coordinació amb la Confederació del País Valencià i Múrcia i es va fer enllaç entre punts de recollida entre Castelló i la capital. Per la seva banda, les treballadores del sector social dels diversos sindicats de País Valencià i Múrcia es van organitzar per atendre a aquelles persones afectades que necessitaven suport, especialment a les desateses per l’administració.
Des de Catalunya, la CGT va habilitar més de deu punts de recollida, inclosos la seu de la confederació territorial catalana, al carrer Burgos, a Sants; o a la Federació Local de Sindicats de Barcelona. A Girona el Sindicat Únic i les seves diverses seccions sindicals i sectors organitzats (Neteja, Haribo, Ensenyament…) van omplir furgonetes amb material per entregar a Alfarfar conjuntament amb companys de Barcelona i el Vallès Oriental. A Mataró, la CGT del Maresme va posar a disposició el seu local com a punt logístic per a escoles en les quals s’aplegava roba. D’aquesta, la que no es necessitava a la zona afectada, va ser donada, finalment, a la cooperativa del Raval Metzineres. Destaca la seva aportació de material per a mascotes, impulsada per la secció de la canera Fundació Daina i amb suport de membres de Batzac-Joventuts Llibertàries i l’Ateneu la Gaitana d’Aleia, i sanitari, facilitat pels companys d’ambulàncies. A Terrassa la secció de transport sanitari també es van bolcar en l’ajuda i va ser de les primeres a arribar a zones afectades des de fora del País Valencià. Des de la CGT a la ciutat d’Ègara es van enviar quatre furgonetes carregades de material, mentre el local s’omplia a mesura que es buidava. En aquest sentit, el sindicat local va ser referència pels moviments socials de la ciutat.
La col·laboració entre l’anarcosindicalisme i els moviments socials no se circumscriu sols a Terrassa: a diversos llocs, es va actuar conjuntament amb altres entitats per fer la recollida de material, com a Sallent, on l’Ateneu Rocaus centralitzava aquesta funció, però amb suport de la federació local de CGT; a Reus el local del sindicat era el lloc en el qual, amb les altres entitats, es va organitzar la solidaritat, mentre que a Tortosa es va fer una crida per portar material al local de les antigues escoles.
Altres punts de recollida es van habilitar a la resta de l’Estat, com Lleó, Valladolid, Saragossa, entre molts altres. La CGT de Cantàbria fins i tot va donar una furgoneta. “La situació era crítica”, declara Maribel Ramírez, Secretària d’acció sindical del Confederal i treballadora de la sanitat, que xifra l’ajuda en 25 camions en 13 dies. “Durant unes setmanes vaig fer el treball de coordinadora de ruta d’una empresa de transportistes, recordo que aquells dies vaig fer sindicalisme des de sales d’espera d’hospitals. Una infermera em va dir “Però que fas? Estem totes intrigades”. Sabien que era sanitària i les conversacions no els hi quadraven molt”, explica. “La meva tasca va ser clara: que no tot arribés de cop, que la voluntarietat i solidaritat amb les nostres companyes del País Valencià i Múrcia no es tornés un problema i evitar que en una situació de catàstrofe no ens col·lapséssim a nosaltres mateixos”.
Els sindicats no han estat, òbviament, els únics participants en l’ajuda a les zones afectades per la DANA: entitats i xarxes veïnals també es van bolcar amb molts esforços i determinació. Dins la mateixa àrea que va patir les inundacions, destaca la Koordinadora de Kolectivos Parke, radicada a Parque Alcosa, barri d’Alfarfar, que va quedar arrasat per la catàstrofe. Tot i que la seva activitat es remunta dècades enrere, la labor desenvolupada arran de la DANA ha sigut altament rellevant. Tanmateix, es podrien citar altres assemblees de barri, sindicats d’habitatge, grups juvenils, etc. que van dedicar esforços davant el tenebrós escenari.
Tornant a la CGT, és innegable que la confederació va tenir un paper important en aquesta mobilització en favor dels damnificats per les inundacions. Alguns factors explicatius poden ser que com a central sindical té una extensió per tot el territori i no se circumscriu en petits grups molt localitzats i fragmentats, amb la qual cosa és més fàcil estendre i vehicular el suport; o el caràcter unitari dels sindicats, en els quals es troben treballadors i treballadores de diferents sensibilitats, interessos… però alhora aquesta diversitat fa que es doti al sindicat d’una major referencialitat i pugui arribar a més gent. Finalment, no sols s’ha de fer èmfasi en la capacitat d’ajuda mútua, sinó en les possibilitats de desvetllar una gran mobilització, com van fer alguns sindicats valencians (CGT, CNT, Intersindical Valenciana i COS) per la vaga general al País Valencià contra la negligent gestió del president Mazón durant la DANA.
Aquestes mostres de rebuig no s’han extingit. Fa escassos dies, arran de l’efemèride d’un any de la tragèdia, milers de valencians han tornat a sortir als carrers. Les imatges que s’han vist des de fa un any mostren un ventall de situacions ben diverses: des de la ruïna i el desconsol, l’ajuda mútua i la tendresa, la ràbia, la mobilització popular, les esperances per un poble que surt a protestar…
Quines lliçons queden de tot el moviment solidari? “Mentre moltes veïnes volien ajudar d’alguna manera i no sabien com ni l’administració donava un missatge clar (on i com es podia anar, restriccions), des del moviment popular organitzat es va donar una resposta ràpida i connectada directament amb les zones afectades”, afirma la Secretaria d’acció social de Castelló. Semblant valoració es fa des del Secretariat de Catalunya: “Vam desplegar tota la potència de l’organització. Això demostra que quan passa una situació greu el suport mutu emergeix”. S’evidencia, doncs, l’actitud col·laborativa de la gent davant les tragèdies i la importància de l’associacionisme i les xarxes de veïns i les entitats. Els sindicats tenen la responsabilitat d’esdevenir un pal de paller i una referència de la gent organitzada. Catàstrofes com la DANA demostren que sols ens tenim a nosaltres mateixos. El suport mutu ja hi és, ara cal escalar-lo.
