Eduardo Fernández. Membre del Comitè de Vaga i afiliat a CGT
Les treballadores i treballadors de Correus de la Unitat de Repartiment 4 de Sabadell hem començat una vaga indefinida i total des del passat 6 d’abril, com a resposta a la greu situació que estem patint al nostre centre de treball des de fa mesos.
Són moltes les raons que ens han portat a prendre una decisió com aquesta: manca de contractació i conseqüent precarització de les nostres condicions de feina, greus irregularitats per part de la prefectura actual en el tractament de notificacions administratives i en l’enregistrament de les dades corresponents a la propaganda electoral, incompliment de les mesures de prevenció de riscos en relació amb la COVID-19 i pràctiques de comandament autoritàries per part de l’actual prefectura de la nostra carteria, amb obertura d’expedients per no complir directrius impossibles d’assolir per la ja esmentada manca de contractació.
La vaga com a instrument podria ser considerat l’últim recurs i, de fet, no és el camí més desitjable quant a les conseqüències econòmiques per a la nostra condició de classe treballadora que ha de patir constantment els ajustos i retallades que són conseqüència dels excessos i disfuncions pròpies del capitalisme salvatge, que monitoritza la realitat econòmica i social en la qual ens trobem.
La vaga tampoc sembla l’instrument més desitjable, en quant suposa un cert desgast i també certa manca d’acceptació de bona part de la ciutadania que, o bé ho considera un mecanisme innocu i inútil, o directament, una agressió a la “llibertat” de les ciutadanes per haver de patir una interrupció d’un servei públic o qualsevol tipus d’acció relacionada amb una vaga.
“és aquesta solidaritat de classe la que ens dóna força per continuar”
Tot i això, i a pesar de tantes dificultats, quan en un entorn laboral les agressions a la dignitat de les treballadores i treballadors que donen la cara cada dia i que són el veritable pilar de tota activitat laboral, suposen una constant en el dia a dia, la decisió d’anar a la vaga apareix com l’arma imprescindible, por costosa que sigui.
Ja fa tres setmanes des que vam iniciar la vaga i, a pesar de no haver rebut cap resposta per part de l’empresa, tot i haver-se assegut a parlar en un parell d’ocasions -sense èxit totes dues- el que sí que hem pogut aconseguir és la implicació i solidaritat tant de companyes i companys d’altres unitats de repartiment-amb el seu suport tant econòmic com moral-com d’altres entitats com Associacions de Veïns i Veïnes i sindicats que sí que creuen en la vaga com a instrument de lluita vers els abusos de l’elit empresarial que maximitza els seus beneficis en detriment de les persones.
Aquesta solidaritat de classe ens dóna força per continuar amb la vaga i ens dóna raons per animar d’altres unitats de repartiment i d’altres col·lectius per organitzar-se i dir prou enfront de les amenaces i atacs a la nostra condició de treballadores i treballadors. També som conscients que moltes ciutadanes i ciutadans s’identifiquen amb la nostra lluita i ens donen suport perquè, encara que Correos vulgui demostrar el contrari, encara prestem un servei públic que ha de ser de qualitat i accessible per a totes les ciutadanes i ciutadans. Si els màxims responsables d’aquesta empresa no volen ser conscients, haurem de ser les mateixes treballadores i treballadors, juntament amb les ciutadanes i les entitats, les que fem força perquè així continuï. Si no fem front al capitalisme més extrem, amb les seves privatitzacions, externalitzacions, reformes laborals i destruccions de llocs de feina i precarització de les nostres condicions, perdrem la lluita i la nostra realitat es convertirà en una societat fantasma amb consumidors que no poden sortir de casa ni ho necessiten, perquè els grans gegants d’internet podran portar-nos a casa des de menjar a qualsevol altre tipus de producte amb la precarització de tota la cadena de producció, des del procés de fabricació fins al missatger que ens entregui el “producte”. Més barat, més precaritzat. Més destructor del nostre Teixit social.
És per això que defensem un model de servei públic, al servei de les persones i de la societat, no dels beneficis dels directius que volen acabar amb aquest model. I defensem unes condicions de feina dignes. I per això fem vaga. Contra la precarització del servei públic, contra les actituds abusives vers les treballadores i els treballadors. I continuarem amb la vaga fins que s’escoltin les nostres reivindicacions:
1. Fi de la sobrecàrrega de feina. Més contractació.
2. Prou autoritarisme per part de la nostra prefectura.
3. Investigació de les irregularitats comeses per part de la nostra prefectura.
4. Prou amuntegament. Reclamem més espai entre treballadores i treballadors com a mesura de prevenció per la COVID-19.
5. Participació sindical en els redimensionaments realitzats per l’empresa per tal d’avaluar les càrregues de feina.
La lluita continua!
CAIXA DE RESISTÈNCIA: ES69 2100 1303 2802 0002 8584
El 10 de març de 2021 es va portar a terme una vaga general de Sanitat i Serveis. Formant part de la mesa sindical de sanitat la CGT va deixar clara la postura davant dels menysteniments que el sistema ha fet a la població i a les treballadores i treballadors. Va ser la primera vaga inclusiva que es portava a terme a Catalunya on tots els sectors que donen servei a la salut i benestar, estaven cridats a la vaga. Amb uns mínims màxims, el suport als carrers i des dels centres de treballs amb una crida a la situació que patim per un sistema que comença a treballar més com una multinacional que com uns serveis a la ciutadania.
La falta de recursos dels sistemes i les retallades de drets laborals va fer que moltes de nosaltres, cansades de maltractaments, cridéssim als carrers el nostre descontent davant del sistema i el seu funcionament.
Hem patit, però ara toca lluitar! No podem callar més, amb un discurs per part de tots els sistemes molt humà, a parer nostre només és humà el discurs no la realitat del que vivim. Ens tenen treballant amb un estrès psicosocial i físic brutal, som un dels sectors més forts de sustentació de la ciutadania i juguen amb els nostres sentiments. Som uns dels col·lectius pitjors tractats.
Els diferents sectors ens expliquen la seva realitat i les condicions laborals supeditades sempre al benestar de les persones, el sistema ho sap i juga amb les administracions, sense possibilitat de secundar les vagues degut a la pressió assistencial i a la responsabilitat de les treballadores davant la societat.
Fa anys un president de la Generalitat va dir que els qui treballàvem a la sanitat i els serveis era per vocació, trobarem el punt d’equilibri per fer-nos sentir sense que recaigui amb el que tant estimem la qualitat del nostre treball.
Teleassistència
La CGT va entrar amb força el 2020 al Servei de teleassistència de la ciutat de Barcelona, sent majoria al comitè d’empresa, i mantenint el 40% de representativitat al comitè de la Diputació.
És un servei essencial i públic en mans privades, amb conveni precari, el de la dependència, patint retallades concurs rere concurs. Reclamem la vacunació i el reconeixement de la Covid-19 com a malaltia professional a més d’un conveni digne.
Celia SanJuan CGT Barcelona
Servei d’Atenció Domiciliària
A finals del 2018, un grup de treballadores del Servei d’Atenció Domiciliaria (SAD), fartes de veure’s trepitjades contínuament per les empreses i sindicats que paraven les seves reivindicacions, van començar a organitzar-se amb la CGT. D’aquí van sorgir noves seccions sindicals i, aquest any, a la ciutat de Barcelona, la CGT es converteix en la primera força sindical als comitès d’empresa. El nostre objectiu és organitzar-nos amb companyes de tot el territori i poder fer una lluita comuna.
És un servei essencial que no ha tingut paga Covid, escassetat brutal d’EPIS i a sobre amb baixes per contagi al 75% del sou. El conveni firmat per CCOO i UGT amb convivència que gestionen els serveis públics permet sous que no arriben a 900 euros, jornades de 35 hores partides amb un sistema pervers de bossa d’hores que les treballadores “deuen” a l’empresa quan falla una visita domiciliària.
El SAD i Teleassistència són dos serveis públics de gestió privada, ens uneix l’atenció a un dels col·lectius més vulnerables de la societat, la gent gran.
Dora Inés Sánchez Mariño, CGT Barcelona
Hospitals públics
Els hospitals públics després d’anys de retallades tant en drets laborals com de recursos al malalt, no visibles per a ells i elles però si per les treballadores d’una manera assistencial. Moltes de nosaltres feia anys que fem una crida a aturar el desmantellament, observant que en situacions normals les llistes d’espera sobrepassaven la necessitat d’una població i que els passadissos de les urgències es reconvertien en llits on els malalts passaven dies, al mateix temps que els grans empresaris de la sanitat volien participar d’una manera lucrativa a la nostra salut, intentant treure un benefici.
Tinc clar que tenim els pitjors empresaris, no es pot entendre d’una altra forma donat que la sanitat és deficitària, no?
Demandes tan clares com l’encavalcament horari, que les treballadores no assumeixin la seguretat del canvi de torn del seu temps personal o que totes tinguem dret als 14 festius anuals són demandes molt bàsiques que a qualsevol empresa són reconegudes per l’empresari.
Que la formació per tindre professionals qualificats és totalment econòmica, mitjançant màsters i postgraus invertint part del nostre sou per tindre millors contractes o mitjançant cursos de sindicats que fidelitzen afiliats amb rebaixes i mercantilitzant la formació dels i les professionals, quan aquesta formació hauria de ser per part de l’empresa totalment gratuïta.
La fuga de professionals del sistema públic no és una casualitat, és un maltractament d’aquests durant dècades fins a obtenir una plaça, no tothom aguanta. Una vegada la tens la realitat és que les condicions laborals no lluitades, per una precarització de la contractació d’un gran nombre de companys i companyes s’arrossega durant tota la seva vida laboral.
Aquesta pandèmia ha deixat clara les nostres queixes i demandes donant la raó a totes les mancances davant d’un sistema polític que “brinda homenatge als grans capitals sanitaris”.
Maribel Ramírez Gallardo, CGT Baix Llobregat
Transport sanitari
Creiem convenient sortir al carrer a reivindicar tota l’explotació, precarització i desprotecció que patim des de fa anys al servei d’ambulàncies de Catalunya.
Per desgràcia, continuem en mans privades d’autèntics taurons que volen augmentar els seus beneficis a costa de vides o explotació. Era necessari sortir i explicar a la població que potser la pròxima vegada ens plantem… el nostre compromís té un límit: la nostra salut i la de les nostres famílies, aquest límit s’està sobrepassant des de fa molt de temps.
Les nostres reivindicacions són bàsiques perquè el servei d’ambulàncies a Catalunya sigui segur i eficient.
L’eliminació de contractes en pràctiques, internalització, provisió i gestió pública dels serveis d’ambulàncies (TSNU, TSU i centre de coordinació), conveni SEM per tot el personal, formació igualitari per tot el sector, reconeixement de tasques…
Creiem que totes aquestes demandes són fonamentals i necessàries pel benefici de la ciutadania, fent que sigui un servei públic i de qualitat.
Samuel López Yuste, CGT Baix Llobregat
Hospitals privats
Durant la pandèmia, a l’estar minvat el sistema sanitari públic i concertat, les companyes hem estat al peu del canó, no se’ls ha reconegut el seu esforç davant de la pandèmia. Els beneficis se’ls han emportat les empreses privades els seus patrons i les treballadores han sigut utilitzades com a mà d’obra barata de pandèmia. La falta de reconeixement per part de la Generalitat quan diàriament ingressaven pacients amb Covid, van premiar el servei públic i al SISCAT amb una paga ridícula i ofensiva per categories, als hospitals privats no ens van arribar ni a ofendre perquè no se’ns ha tingut en compte per la paga Covid, fins i tot varen incloure a les residències, però es van deixar els hospitals privats. Les empreses ens exigeixen un nivell d’expertesa amb màsters i postgraus i no se’ns valora. Això va provocar una fuga massiva als hospitals públics, generant una càrrega assistencial brutal a les companyes que es van quedar al privat, augmentant les càrregues de treball, augment d’hores extres que posa en risc la vida dels malalts que, siguin del sistema que siguin, són persones.
“vam haver de treballar sense EPI’s, doblant torns en condicions infrahumanes”
Els polítics que s’omplen la boca amb la sanitat pública són els mateixos que permeten l’associació de multinacionals, tant nacionals com estrangeres, que el que fan és empobrir les condicions laborals de les treballadores.
Luis San Martin, CGT Barcelona
Residències
Són centres abandonats en el moment del pic de pandèmia, 29.473 morts en les residències. D’aquestes, sense diagnòstic Covid, aproximadament uns 10.000, molts d’ells sense possibilitat d’accedir a un hospital.
Conveni “escombraria” pactat pels grans sindicats amb les patronals, horaris i sous mínims i indignes. Vam haver de treballar sense EPI’s, doblant torns en condicions infrahumanes. Vam ser abandonats pel sistema i patronals tant les persones grans com els i les treballadores.
Va ser un cop molt dur, el vincle familiar que es dóna als centres de gent gran a causa de la relació del dia a dia amb aquestes persones, sense possibilitat ni recurs per poder fer res, ha comportat molts problemes psicològics a la salut de les treballadores.
Abans de la pandèmia ja denunciàvem que les plantilles eren insuficients i com a tots els serveis privatitzats ens ha donat la raó. La pandèmia ens ha deixat veure que els nostres grans estaven en condicions lamentables.
Demanem la dignificació de les condicions laborals i socials d’una manera real que es reflecteixi en millors condicions laborals i millors serveis.
Luis San Juan, CGT Barcelona
Atenció Primària
L’atenció Primària és la porta d’entrada del poble al sistema de salut, i les retallades de fa més d’una dècada van deixar una Atenció Primària ferida i amb els seus professionals sota mínims i que encara no han recuperat tots els drets sostrets fa més d’una dècada.
Fa un any vam començar a fer front a la pandèmia amb un 16% del total del pressupost de Salut, quan l’OMS demana un 25%, i si s’han en sortit ha estat per les seves treballadores, tot i la manca de recursos i d’EPI adequats al començament, que van deixar una pila de treballadores malaltes i amb seqüeles. Aquest 25% de pressupost permetria:
– Recuperar l’atenció integral i longitudinal a les persones, incorporant de nou als EAP les funcions sostretes per la creació de nous dispositius d’atenció (ESIC…)
– Supressió d’aquests dispositius, tant si són del marc hospitalari com primari, i incorporació d’aquests recursos als EAP.
– Fer un millor seguiment a una població envellida amb patologies cròniques i amb un temps de consulta adequat.
– Potenciar la medicina comunitària, per fomentar l’autocura de les persones.
– Accelerar els processos de selecció de les treballadores i eliminar la precarietat en la contractació
– Cobrir totes les absències del personal i recuperar places amortitzades…
Cal potenciar el reconeixement social de la tasca de l’Atenció Primària i dotar-la de la capacitat d’incidir sobre tot el procés assistencial i les llistes d’espera dels serveis especialitzats, i amb bona coordinació amb els serveis socials i sanitaris.
Lourdes Prieto Cabo, CGT Baix Llobregat
061 Teleassistència
Hem multiplicat la càrrega de treball i vista reduïda les nostres retribucions. S’ha ampliat la plantilla, però no la inversió envers el servei, condicionant així els plusos variables obtinguts per licitació.
Demanem la internalització del servei del 061 perquè aquest deixi de ser un negoci on es lucren empreses voltor. La inversió que es realitza en aquestes empreses ha de recaure sobre la plantilla.
El reconeixement de la nostra categoria professional amb el seu respectiu conveni propi (actualment reconeguts com a telemàrqueting, hem treballat més que mai durant la pandèmia i no se’ns ha reconegut ni recompensat), sent exclosos de la coronopaga per part de l’Administració.
Demanem una conciliació familiar i jornades dignes, ja que actualment, les gestores del 061 reben el seu calendari mes a mes amb una antelació de deu dies.
Al final es redueix en “a mateix treball mateixes condicions”, ja n’hi ha prou de subcontractacions.
Estem vivint una època, si més no, curiosa. Si fa uns anys ens haguessin dit que durant els anys vint del segle XXI el govern tindria la capacitat de restringir de forma tan sorprenentment fàcil algunes de les llibertats individuals de la població, ens hauríem fet creus. O, molts, no ens ho haguérem cregut. O, almenys, hauríem pensat que s’ha fet a costa d’una dura lluita i una repressió brutal contra la població.
I ja ho podem dir sense por a caure en paranys que la creu del nostre temps és la Covid. Perquè no és només un virus, que ho és, i molt punyent i cruel. És un sistema, un estat de les coses completament nou que s’ha anat instal·lant a poc a poc, però fermament, a tots i cadascun dels racons de les nostres vides. Però sobretot, de les nostres relacions socials.
Una bona economista afirmava feia un temps que el que ens costa d’entendre és que el Capitalisme és una forma de produir béns, però és, alhora, una forma de relacionar-se socialment. No voldríem instal·lar el virus del nostre temps en el mateix nivell que un sistema de producció que porta dos-cents (tres-cents?, quatre-cents?) anys esprement les classes subalternes, però certament la Covid ha canviat la forma de relacionar-nos, també, socialment i productiva. I ha canviat sobretot, l’enorme capacitat que com a comunitat tenim d’empassar-nos polítiques autoritàries
Però no tot està perdut. Mai està tot perdut. I exemples d’això els tenim a cada cantonada de la Catalunya rebel, a cada espurna que incendia una barricada, a cada vaga contra el maltractament laboral, a cada okupació i a cada defensa davant d’un desnonament. Els tenim, a cada desafiament que, tot i no reeixir, hi són. I hi són, perquè existim. Només cal mirar-nos a nosaltres, a les nostres iguals, i no tant a allò que ens diu la televisió, la ràdio i els periòdics de la patronal.
Ermengol Gassiot. Secció sindical CGT-UAB i repressaliat dels “27 i més”
Aquesta setmana hi ha hagut una vista oral del procés penal conegut com dels “27 i Més” en el que fiscalia ens demana penes d’entre 13 anys i 9 mesos i 11 anys i mig de presó a 25 antics estudiants i a dos sindicalistes de la UAB, un de la IAC i un de CGT (jo mateix). Es tractava d’una vista per explorar la possibilitat d’un acord de conformitat entre fiscalia i els encausats, instada pel jutge titular del Jutjat penal núm. 2 davant de les elevades peticions penals. Va tenir lloc aquest divendres 26 de març. Fiscalia va plantejar un xantatge: a canvi d’un reconeixement de culpa, retirar algunes acusacions penals, assumir un seguit de multes i deixar la resta d’acusacions penals per sota el límit dels dos anys. La resposta dels i les encausades va ser la que ja havíem anunciat pocs dies abans: no hi havia cap pacte possible, ja que la defensa de la universitat pública, del dret a l’educació de les famílies treballadores i els drets dels seus treballadors/es no es negocia ni, molt menys, és cap delicte. El capítol proper serà el judici amb la petició de penes actual. I la fiscalia va assegurar que aniria a totes.
Les raons del col·lectiu dels “27 i Més” per rebutjar el pacte plantejat per la fiscalia són diverses, malgrat el cansament i el desgast que suposa viure durant anys una amenaça a sobre de tants anys de presó. Una d’elles és el no voler assumir que la lluita en defensa de la universitat pública és un delicte. Aquest és un punt molt important. Les accions i activitats que vam dur a terme durant els anys que van precedir la denúncia van ser les pròpies d’un conflicte sindical. Es van fer assemblees. Es van fer vagues. Hi va haver bloquejos d’òrgans de govern de la UAB quan es pretenien aprovar retallades i acomiadaments. Hi va haver coordinació, accions conjuntes i recolzaments entre els sindicats de treballador/es (principalment la CGT, l’únic que va estar a totes les accions) i el moviment estudiantil. Tot això ho recull el procediment penal i, en canvi, pràcticament no individualitza cap fet suposadament delictiu ni, molt menys, la responsabilitat individual en ell. Assumir la culpabilitat comportava acceptar que la lluita feta era un delicte. En conseqüència, a banda de negar la validesa de tot el que es va fer en defensa de la universitat pública, també hauria comportat imposar límits a les lluites futures. Ni pel moviment estudiantil ni per la CGT a les universitats aquesta era una opció assumible.
Una altra va ser voler defensar la unió dels i les encausades. La unió de totes les persones afectades per una determinada situació és un dels pilars del moviment obrer i, en general, de les lluites populars. És d’aquesta unió que neix, també, la capacitat d’acció i d’autogestió. En un altre extrem, el capitalisme i el liberalisme sempre han tractat de trencar les dinàmiques col·lectives. La fiscalia seguia el mateix guió. En la seva ànsia per criminalitzar una lluita sindical i política (en el bon sentit de la paraula), intentava dividir el grup oferint sortides individuals si podia aconseguir el seu objectiu: el reconeixement que aquesta lluita és un delicte amb el consegüent penediment de qui hi va participar. Davant d’això, el col·lectiu es va refermar com a col·lectiu i, en fer-ho, va llençar un missatge molt clar al sistema judicial: entoma el repte i continua la lluita. La fiscalia ho va entendre així el mateix divendres.
“rebutjar el pacte és no voler assumir que la lluita en defensa de la universitat pública és un delicte”
Rebutjant el pacte també es mostra en tota la seva cruesa que el sistema judicial és de tot excepte “just”. Quan la fiscalia s’avé a negociar anys de presó amunt i avall, i posa uns noms a sobre la taula dient que també en pot canviar alguns, queda ben clar que el que està buscant és una dosi determinada de càstig. Que els conceptes de reparació i reinserció són una pura fal·làcia. No es tracta de res no sabut, però nous exemples contribueixen a consolidar la nostra convicció de la fal·làcia que és l’actual sistema de justícia.
La repressió és una acció política, per molt que de vegades es provi de justificar amb fets que s’intenten presentar com a no polítics. Darrerament ho hem vist en algunes protestes al carrer, quan els focus se centren en contenidors cremats. Nosaltres, quan patim la repressió, tenim dues opcions. Una és anar seguint pel camí que preveu que farem qui promou el procés repressiu: campanya reactiva contra la repressió, enredar-nos en un procediment que pot durar molts anys i, finalment, buscar una manera de passar pàgina minimitzant els danys. Moltes vegades s’ha fet així i la repressió assoleix els seus objectius que principalment consisteixen a prendre’ns la iniciativa en la lluita. Ja fa temps que en la reflexió col·lectiva de com fer front a una repressió que cada vegada és més habitual aflora la noció d’intentar retenir la iniciativa també en aquestes situacions. Una iniciativa que es pot mantenir continuant les lluites que l’han originat. En aquest sentit crec que la CGT a l’àmbit universitari ho està fent, i que una gran part de les encausades dels 27 i Més, militant a molts llocs diferents, també. Refusant el pacte i obligant la fiscalia a anar a un escenari de conflicte és també una forma de mantenir aquesta iniciativa. Som nosaltres qui definim el camp de batalla, en aquest cas reivindicant el conflicte i la nostra identitat. Ara, el problema, el té qui va promoure el procés repressiu i no qui l’hem patit.
