“Eloi Badia, president de Parcs i Jardins, mai no ens ha escoltat”

Rosalía Molina. Redacció Catalunya

“L’Ajuntament premia l’assetjament a les dones, humilia les víctimes ascendint a l’assetjador”. Tot i que aquesta frase sembli treta de la ficció, la realitat és que defineix a la perfecció el que es viu a Parcs i Jardins de Barcelona.  Avui entrevistem a dues treballadores d’aquesta empresa municipal, afiliades a la CGT. Últimament han estat notícia degut al conflicte que s’ha destapat a Parcs i Jardins per uns casos d’assetjament sexual i laboral. Elles son la Azu Sánchez delegada d’Igualtat i Fani Portolés delegada de Prevenció a Parcs i Jardins.

Llegeix més

Cap TEEI al carrer! Les que hi som ens quedem!

Laia Llensa. CGT Ensenyament Barcelona

Tot va començar setze anys enrere. El 2004 el Departament d’Educació va crear com a prova pilot la figura de les Tècniques Especialistes en Educació Infantil.

Nosaltres treballàvem a escoles bressol públiques, municipal o privades. I el Departament ens va escollir per la nostra formació, experiència i titulació.  Ens va triar i seleccionar de la borsa d’educadores de bressol, i va ser a partir del 2004 quan va començar la nostra trajectòria laboral com a TEEI.

Ara ja fa setze anys que treballem a les escoles públiques catalanes, donant suport a les tutores de P3. Acompanyem als infants en el seu creixement i desenvolupament personal i els acollim en el seu primer any a l’escola. Els escoltem, els guiem, els animem, els cuidem, els estimem, els ajudem, els acollim, els respectem, els aconsellem, els abracem, els eduquem, els consolem i els fem riure. Tot això i més ho fem amb ganes, amb emoció, amb professionalitat, amb afecte, amb tendresa, amb respecte i amb confiança.  

Ha sigut un procés llarg. Durant setze anys hem esperat amb ànsies poder consolidar el nostre lloc de treball. En els tres primers anys de la creació de la plaça de Tècniques en Educació Infantil, totes esperàvem que es convoquessin aquestes esperades oposicions, tres anys després tal com marca la llei. Així doncs el 2007 hauria d’haver estat l’any on hauríem consolidat el nostre lloc de treball, però això no ha sigut així, i és ara el 2021 quan hem de presentar-nos a aquest concurs d’oposició que ens abocarà a moltes companyes a l’atur. Aquest concurs no consolida la nostra experiència, ni té en compte la nostra professionalitat.

“aquest concurs d’oposició que ens abocarà a moltes companyes a l’atur”

Són unes oposicions obsoletes, amb una prova memorística on no ens donen l’oportunitat de demostrar la nostra experiència, ja que és una prova eliminatòria on el que compta és plasmar memorísticament un temari que no s’ajusta a les nostres tasques, ni a les funcions per les quals les TEEI estem contractades. 

Ens trobem amb una gran injustícia, i és per això que les TEEI estem en lluita! Fa més d’un any que ens mobilitzem, acompanyades i guiades per la CGT i per en Pau Martí Albert, el nostre advocat. Ens hem consolidat com a Plataforma d’Interines TEEI de Catalunya, on més de 400 companyes ens acompanyen en aquesta lluita. Ens hem reunit amb diferents grups polítics, sindicats, hem anat al parlament on hem rebut l’escalf i l’escolta de la majoria de grups parlamentaris, tots ells entenen que s’ha de buscar solució al problema que patim les TEEIS.

També hem denunciat l’abús que patim davant la justícia, i restem a l’espera que un jutge ens doni la raó, tal com marca el Tribunal de Justícia Europeu que va deixar molt clar que la sanció no hauria de ser passar per una oposició per  les treballadores que estem en abús de la temporalitat

Però cal que aquestes paraules i intencions que constantment sentim en boca de molts polítics, es converteixin en fets, perquè sinó les TEEIS ens quedarem sense feina. Cal aturar aquest ERO encobert!

Les TEEI som dones fortes, treballadores, lluitadores! Lluitem pels nostres drets, per fer justícia! No ens silenciaran!

La nostra lluita continuarà fins a aconseguir el nostre objectiu: 

Cap TEEI al carrer!

Les que hi som ens quedem!

Treballar i lluitar a la universitat quan no ets un home cis blanc

Laura Esteve Alguacil, secció sindical CGT-UPF, sindicat d’ensenyament

S’acostuma a pensar en la recerca i docència universitària (ser PDI) com un sector laboral tranquil i amable. És clar que, com a treball vocacional i intel·lectual que és, gaudim de certs privilegis. Ara bé, també patim nombrosos abusos i violències. I com no, els patim especialment les dones, persones trans i persones racialitzades.

Plantejar-se treballar com a PDI a una universitat és en si complicat i la classe, el gènere i la racialització són factors determinants. Un cop fas gran una petita escletxa aconseguint que et contractin com a doctoranda, el missatge que t’arriba per tot arreu és clar: precarietat i inestabilitat.

Sense anar més lluny, ho veus quan Generalitat i Universitat decideixen conjuntament que el teu contracte serà de tres anys tot i que la llei (l’EPIF) te’n garanteix quatre. No és pas una tonteria. L’època predoctoral passa una important factura a la salut mental perquè les condicions laborals són nefastes. A canvi de sous de mileurista (un 56% del que cobra una altra persona a l’Administració General de l’Estat amb la nostra qualificació) hem de portar a terme una recerca innovadora que cristal·litzi en una tesi doctoral que sigui rendible pel “mercat acadèmic”, fer docència (molts cops estructural i sense cap formació prèvia) i, no menys important, realitzar tot un seguit de tasques indeterminades que, segons el propi funcionament feudal de les universitats, s’entén que sempre han d’assumir les de baix. Tot això és una cursa a contrarellotge el final de la qual és seguir treballant per acabar la tesi sense contracte mentre perceps la prestació per atur. No és d’estranyar que la ràbia i la frustració ens portés a formar els diferents col·lectius de Doctorandes en Lluita l’any 2019.

Ara bé, mires una mica més endavant en la carrera de fons que és l’acadèmia i el panorama és, si cap, encara més desolador. La concatenació de contractes temporals de manera fraudulenta es devia inventar a la universitat. Les diferents assemblees d’associades i els casos judicials guanyats així ho demostren. Entre contracte i contracte, possiblement llargs períodes de temps a l’atur: l’etapa postdoctoral té una força centrífuga que expulsa a les de sempre. No és cap sorpresa que si les dones som el 55% de les persones que fan un doctorat, només suposem un 22% del total de personal catedràtic o un 19% del personal investigador principal en un projecte europeu.

Per a poder ser capaç d’anar progressant a la universitat, cal competir amb la resta de companyes, a veure qui té millor currículum –en el millor dels casos– i a veure qui cau millor en els cercles d’influència (personal catedràtic, emèrit, equips rectorals…) en la majoria d’ocasions.

“la universitat del present és digna de formar part de qualsevol novel·la d’Ursula K. Le Guin”

Caure bé en aquests cercles de poder molts cops depèn del teu origen social i familiar, però també pots caure en gràcia sense això; has de ser normatiu, complaent i fer-li el joc al sistema en sectors que molts cops estan molt masculinitzats (com l’STEM). D’això, malauradament, en sap molt la companya Eva Bussalleu. Professora a la UdG durant 17 anys d’aïllament, violència psicològica i mobbing per part del seu cap i d’un dels seus companys, va ser acomiadada l’any passat. Després d’un llarg calvari per aconseguir una plaça d’agregada (la desitjada estabilització), va veure com aquests dos homes orquestraven la maniobra final per expulsar-la de la universitat. L’un, presentant-se al mateix concurs i l’altre, configurant un tribunal afí compost exclusivament per homes catedràtics de la seva òrbita. De moment, la justícia li ha donat la raó a l’Eva, que ha declarat nul el concurs donada la configuració exclusivament masculina del tribunal. Mentre es convoca de nou, l’Eva reclama ser readmesa, però el seu equip i la universitat segueixen ignorant-la.

D’altra banda, en la valoració dels currículums, marquen la diferència, sobretot, dos tipus de coses: les publicacions i la mobilitat o estades de recerca. La mobilitat sempre ha estat un factor de penalització per a les dones que cuiden o es plantegen cuidar. 

No tothom pot permetre’s deixar-ho tot durant un parell d’anys per fer un postdoc a l’estranger sense saber si podrà tornar. La incertesa és especialment dura en etapes vitals en què el mandat social de la maternitat és més intens. Per portar un ritme de publicació amb la productivitat que s’espera, cal fer jornades laborals molt per sobre del que marquen els contractes. Les dones, en assumir la major part de les tasques de cures, ens veiem amb l’aigua al coll per la doble jornada laboral, cosa que repercuteix de nou en la nostra salut física i mental. Així, la Covid-19 i el teletreball han fet encara més patent les dificultats per a publicar al ritme que el “mercat” demana. La majoria de dones han reduït sensiblement el nombre de publicacions el temps que portem de pandèmia, mentre que molts homes han pogut viure aquest període com un de més tranquil·litat per llegir i escriure.

La universitat del present és digna de formar part de qualsevol novel·la d’Ursula K. Le Guin: és una institució feudal a la vegada colonitzada per les lògiques capitalistes i individualistes més salvatges. Pel que hem exposat, no és d’estranyar que els espais de resistència estiguin fortament feminitzats. Ara bé, no només volem resistir, també volem crear nous mons. Si no volem quedar-nos només amb una barricada que ens permeti resistir els embats del patriarcat i el capital, hem de reflexionar sobre quin món i quina universitat volem a l’altra banda. Més important, l’hem de posar en pràctica: horitzontalitat, cooperació i sororitat haurien de deixar de ser només paraules boniques. En aquest sentit, les dones combatives a les universitats albirem certa esperança en la recent creació de l’Assemblea Feminista Interuniversitària, un espai no mixt de reflexió i acció.

Victòria de tres lluites que es van unir: la plantilla, els barris i la CGT

Juan Ramiro. Conductor d’autobusos en TMB

El mes d’abril de 2021 es va tancar un cicle d’història de lluites obreres i veïnals que va començar el maig de 1978 quan un conductor de TMB, Manuel Vital, segrestà un autobús de la línia 47 i amb el suport de les persones que vivien a Torre Baró va demostrar que aquest barri de Barcelona, i després Ciutat Meridiana, era accessible per al transport públic.

Era el començament d’una baralla que s’allarga fins als nostres dies per a garantir a les persones que viuen en els barris de muntanya de la perifèria de Barcelona un servei públic de transport de qualitat i el dret bàsic a la mobilitat.

El 1988 l’empresa pública TMB fa desistiment de funcions i subroga a l’empresa privada de Transportes Lydia la gestió de les línies d’autobús que es van crear. Arribem al període 2010/2021 en què l’empresa privada Sagalés es queda amb l’anterior plantilla de Transports Lydia pretenent en un principi retallar els drets laborals com l’antiguitat, la qual cosa va motivar que la plantilla s’afiliés a CGT després de veure el nul suport rebut per part de l’empresa de serveis que és Comissions Obreres en la qual estaven afiliats la majoria de la plantilla. Una vaga de set setmanes amb un ampli seguiment, suport de moviments veïnals i de la secció sindical de CGT en autobusos de TMB, va acabar en una victòria que va fer que Bus Nou Barris (Sagalés) no apliqués les retallades. És en aquest moment quan es comencen a establir uns vincles entre plantilla, organització sindical anarcosindicalista i moviments de barri que mantindran en el temps la idea de recuperar el servei de bus per a la gestió pública.

En paral·lel, va començar el treball des de CGT de secundar i difondre les reivindicacions, fins a arribar al 2015 en què la plantilla d’autobusos TMB decideix en Assemblea que uns dels punts de la negociació del Conveni Col·lectiu és la recuperació de les línies de Bus Nou Barris. Aquí s’obre un període de conflictivitat amb manifestacions veïnals per a queixar-se del mal servei, amb la consigna unànime de FORA SAGALES, VOLEM TMB, recollida de signatures demanant la dimissió de Mercedes Vidal de Barcelona en Comú i presidenta de TMB per no acabar amb la subrogació de les línies de bus a Sagalés, així com la seva aposta a la privatització del transport públic que representa el projecte de Tramvia per la Diagonal i per no complir el mandat d’un Ple del Districte de Nou Barris en què totes les forces polítiques incloent el seu partit mostren el seu suport al fet que aquestes línies tornin a ser de gestió pública. Només ERC i CUP mantenen en el temps aquesta petició i el seu suport. Dels Comuns i altres castes polítiques no es va saber res més, fins a arribar a 2021 en què finalment s’aconsegueix aquest retorn de les línies de bus a TB i l’absorció per part d’aquesta de la plantilla.

“aquesta és una victòria fruit dels vincles creats des de la idea del suport mutu per al benestar col·lectiu”

Arribat aquest punt val la pena aturar-se a explicar com aquest sindicat es fa lloc i es consolida en una plantilla de persones treballadores en la qual no tenia implantació. Des del primer moment escoltant les seves necessitats, així com de la gent que viu en els barris, proposant maneres d’actuació per a trobar solucions, fent participar de la presa de decisions a totes les parts, buscant complicitats entre plantilles amb actes de confraternització, reunions entre les dues seccions sindicals de Bus Nou Barris i Transports de Barcelona per a elaborar estratègia, assessorant jurídicament, participant de manera activa en les seves mobilitzacions, denunciant públicament en xarxes socials i premsa l’abandonament al qual estava sotmès per part de les diferents administracions el servei d’autobusos i la gent que viu en aquests barris. La constància i l’obstinació a no perdre el fil de què succeïa per part de la gent de CGT d’autobusos va ser determinant. Per últim, el treball en l’àmbit sindical rebent el suport majoritari de la plantilla a CGT en les últimes eleccions sindicals, desbancant a UGT que era l’aposta de l’empresa. Per a arribar fins aquí, davant la negativa d’aquesta empresa de serveis sindicals a convocar eleccions i així poder venir a TB amb aquest delegat, vam esprémer al màxim la legislació i vam buscar solucions imaginatives de com utilitzar a l’altra empresa de serveis sindicals, CCOO, per a després d’afiliar a tres companys temporalment, que aquesta convoqués eleccions. Imaginació i estratègia com a eines per a trencar l’statu quo.

Fins i tot ens queda una part del camí per recórrer i és integrar la plantilla de Bus Nou Barris en TB amb tots els seus drets laborals. L’enemic en aquest cas no és la patronal o la llei, sinó UGT i el corporativisme que fomenta el recel entre iguals.

Penso que sempre cal aprendre, de les derrotes i de les victòries per a poder continuar en el temps el nostre esforç d’acabar amb el sistema capitalista i les seves estructures de poder. Per a mi aquesta és una victòria fruit dels vincles creats des de la idea del suport mutu per al benestar col·lectiu, d’insistir al llarg dels anys en la idea clara de municipalitzar el servei, de la confluència de necessitats entre persones treballadores, moviments veïnals i socials amb el nostre sindicat, amb un objectiu clar, fer fora allò privat i voler allò públic.

Sindicalisme feminista per uns serveis públics de qualitat contra la violència masclista

Angie Diaz. Assemblea de Treballadores del SARA

El Servei d’Atenció Recuperació i Acollida (SARA) és el recurs municipal de la ciutat de Barcelona especialitzat en l’atenció i recuperació de les violències masclistes.

L’1 d’octubre del 2016, el SARA és municipalitzat per l’Ajuntament de Barcelona tot i que no ha sigut fins a inicis del 2021 quan s’ha arribat a un acord sobre el conveni específic del servei, finalitzant amb èxit una lluita molt desgastant com a assemblea de treballadores.

El SARA neix l’any 2014 de la fusió de dos serveis de llarga trajectòria, l’EAD (Equip d’Atenció a Dones) i el SAN (Servei d’Atenció a Nens i Nenes que han patit violència masclista). Ho fa de la mà de la Fundació Salut i Comunitat (FSC) amb l’objectiu de centralitzar l’atenció i recuperació de les violències masclistes, així com ampliar l’atenció a altres persones que també la pateixen, com ho són persones de l’entorn, joves i persones del col·lectiu LGTBIQ+.

L’espurna que engega el 2015 la secció sindical del SARA i desemboca en una llarga lluita de gairebé sis anys és l’incompliment del conveni col·lectiu d’acció social per part de FSC. Aquesta configuració com assemblea de treballadores neix per reclamar els nostres drets laborals i –vist amb perspectiva– ens ha ajudat a preparar-nos i a sentir-nos més fortes i unides pel moment de la internalització.

La municipalització es dóna com a resultat d’un pacte pressupostari durant la legislatura passada entre el govern municipal de Barcelona en Comú i la Candidatura d’Unitat (CUP), que va pressionar durant la negociació dels nous comptes municipals perquè es municipalitzessin els serveis d’atenció a violència masclista de la capital catalana.

Les treballadores del SARA rebem la municipalització del servei com una victòria, l’aposta per un servei públic i de qualitat que acompanya la recuperació de les violències masclistes; la visibilització i dignificació d’una realitat que atempta diàriament contra milers de dones i infants.

Malgrat que amb la municipalització esperàvem canvis dirigits a beneficiar la qualitat en l’atenció del servei, les condicions laborals de les treballadores i un plantejament de la gestió dels recursos humans feminista, això no estava sent així.

Una de les primeres mesures que s’implementen –val a dir que s’ha fet de manera progressiva- és el dimensionament del servei. Tot i que l’espai físic de treball és el mateix, està previst que el servei passi de tenir vint-i-tres treballadores a quaranta-dos.

L’entrada de les treballadores interines suposa una de les primeres contradiccions i injustícies comeses per l’administració municipal; mentre les vint-i-tres treballadores subrogades tenim contractes segons les condicions del conveni col·lectiu d’acció social -conveni no existent dins de l’administració pública-, les companyes que entren de la borsa d’interines estan regides pel conveni general de l’Administració.

Això suposa un greuge comparatiu entre treballadores d’un mateix servei que, malgrat que complim les mateixes funcions, tenim diferents condicions laborals (sous, permisos, etc.). Aquesta desitjada ampliació de la plantilla significa, més que una millora, un greuge discriminatori mai revertit per part de l’administració, provocant una de les etapes més dures que hem patit com a servei.

“posem en valor que tot això s’ha assolit gràcies a la resistència de l’assemblea”

Alhora que l’Ajuntament difon l’existència del SARA com a referent municipal de les violències masclistes, la realitat portes endins és que no s’està dotant el servei del personal ni dels recursos necessaris per poder donar una resposta de qualitat. Així doncs, la municipalització acaba tenint un elevat impacte tant en la salut de les treballadores com en el de les dones ateses.

No és fins al maig del 2017 que signem un primer acord que comportarà l’equiparació de les condicions laborals entre treballadores i un horari que permeti flexibilitzar i conciliar les nostres vides. En aquest sentit, tanquem una lluita que resultarà no ser la definitiva, ja que a mesura que avancen els mesos segueix faltant personal, recursos i no es compleix l’acord horari justificant que la infraestructura és insuficient.

El SARA és un servei amb anys d’història que s’ha bastit a partir de molta il·lusió i implicació de les treballadores que n’han format part des dels inicis i de les que en formen part en l’actualitat. Moltes companyes s’han vist obligades a abandonar el servei malgrat tenir un fort compromís amb aquest i moltes altres s’han vist obligades a deixar-lo, temporalment o de manera definitiva, per qüestions de salut, situació que per activa i per passiva hem traslladat a les autoritats competents.

Finalment, el juliol de 2018 s’aprova el conveni general de l’Ajuntament i s’inicien les negociacions dels horaris de tots els serveis específics, però no és fins un any i mig després que som convocades. El consistori ens fa una proposta que ens sembla abusiva i decideixen bloquejar la negociació davant la reacció negativa de l’assemblea de treballadores.

L’assemblea dóna una pas endavant i decidim iniciar accions. Ens mobilitzem a les portes de l’acte organitzat per l’Ajuntament de Barcelona anualment amb motiu del 8 de març i a la Comissió de Drets Socials celebrada el 17 de novembre de 2020. Fruit de l’impacte de les mobilitzacions ens convoquen de nou amb una actitud més facilitadora, que finalitza amb la firma del nou conveni específic del SARA el 5 de febrer de 2021.

Com a assemblea de treballadores el nostre objectiu és molt clar: reclamem millores al servei dirigides a beneficiar l’atenció de les usuàries i que s’alliberi la sobrecàrrega de feina. Si aquesta darrera condició no es dóna, som plenament conscients que té un impacte directe en la qualitat del servei i afecta negativament en el procés de recuperació de les dones i infants que atenem.

El conflicte laboral s'enquista al servei d'atenció a la violència  masclista de Barcelona | NacióDigital

Sabem que no hi ha una equiparació real de les condicions laborals amb la resta de treballadores de l’Institut Municipal de Serveis Socials (IMSS); tot i això creiem que s’han aconseguit millores significatives que abans semblaven impossibles. Posem en valor que tot això s’ha assolit gràcies a la resistència de l’assemblea i la voluntat que finalment s’hi ha posat.

Hem millorat el nostre horari i hem aconseguit que sigui equitatiu entre les treballadores, el que suposa un pas endavant en la conciliació i una millora en el descans professional. Hem aconseguit equiparar el nostre calendari laboral al dels altres serveis socials de la ciutat.

Com Assemblea de treballadores valorem molt positivament aquesta lluita. Per a nosaltres ha estat una militància política, una lluita de caràcter feminista i sindical. Hem aconseguit tenir veu pròpia i situar al centre allò que és bàsic. Per això, volem posar en valor una lluita col·lectiva, una lluita que és de totes i per a totes, amb l’objectiu de defensar dues cares d’una mateixa moneda: els nostres drets com a treballadores i el dret de la ciutadania a poder accedir a un servei públic i de qualitat. Al cap i a la fi, poder oferir atenció i acompanyament de la màxima qualitat i facilitar vides lliures de violències masclistes. Seguim endavant!