Des que dilluns dia 14 de setembre es va fer pública la sentència del Tribunal Suprem que condemna a presó a nou polítics institucionals i a dos activistes, els carrers s’han omplert de manifestacions liderades per les més joves que amb barricades s’han intentat protegir de la repressió policial. I dic les més joves i prou, perquè la veritat, aquest és el seu comú denominador, ser les més joves de la societat catalana. Els orígens, doncs molt diversos. I els missatges: que han perdut la por, que estan fartes de la repressió, de la manca de llibertats, que tot plegat va molt més enllà de la independència.
Òscar Murciano, Secretari d’Acció Sindical de la CGT de Catalunya
El passat 4 de novembre s’iniciava una vaga indefinida a l’empresa de transformació de paper i plàstics Iberboard, a Alcover. Els 146 treballadors i treballadores la van seguir des del primer moment al 100%, aturant completament la producció i el sistema de cogeneració elèctrica que hi ha instal·lat. Al quart dia de vaga es certifica la victòria de la plantilla amb un document signat a mediació de la Generalitat on s’acceptava el compliment de tot allò que es reivindicava. Aquesta és la història d’una lluita decidida i victoriosa.
La fàbrica d’Iberboard té
presència a Alcover amb diferents noms des del 1925, protagonitzant un bon
número de lluites obreres al territori des de llavors; avui s’hi suma una més,
organitzades ara des de la CGT.
Iberboard ha tingut una etapa complicada, amb concurs de creditors inclòs, i una entrada de nous accionistes liderats pel grup Grífols. L’actitud d’aquesta nova direcció ha estat molt agressiva des de l’inici, degradant el clima laboral i acumulant processos col·lectius contra les seves mesures de retallades de condicions.
“He patit durant 15 anys i ha estat ara que he vist el que pot ser un sindicat”
L’empresa incomplia els
increments de conveni, implanta a més un ERTO per ‘baixada de la producció’
mentre alhora s’acumulaven centenars d’hores extraordinàries mensualment. Vist
que no hi havia forma d’alterar l’actitud prepotent i explotadora dels
empresaris, la plantilla va decidir en assemblea convocar vaga indefinida amb
la CGT. La reacció de direcció va ser acomiadar al delegat LOLS de la CGT, un
membre del comitè d’empresa també de la CGT i tres treballadors més.
Aquest fet va inflamar a
la plantilla i esclatar la indignació de tal forma que ja era evident que la
vaga seria massiva. Finalment, a mediació de Treball l’empresa va fer marxa
enrere readmetent a tothom qui volgués, mentre que per part del comitè de vaga
es va donar uns dies de termini per a veure si es podia arribar a un acord.
La proposta de l’empresa
enviada unes hores abans de l’inici va ser rebutjada per la plantilla, així que
el dilluns 4 de novembre a les 5 del matí el piquet de treballadores es va
autoconvocar per defensar la vaga indefinida. El seguiment va ser de la
totalitat de les 146 treballadores excepte la persona encarregada de processar
les nòmines de la plantilla que, un cop enviat els diners, es va sumar al
piquet i vaga. Únicament els directius de l’empresa van mirar de creuar la
línia del piquet sense èxit. Es comentava que la grua va haver d’endur-se un
d’aquests luxosos cotxes per problemes amb les rodes del vehicle.
Els torns al piquet es mantenien les 24 hores del dia, comptant amb el suport de col·lectius del territori que feien arribar material de logística, menjar, beure i llenya per aguantar les nits fredes a la fàbrica. El matí del segon dia, Iberboard va anar a buscar una persona a casa seva perquè entrés a la planta, com si això pogués alterar la paralització completa de la producció. Actes il·lògics i absurds com aquests indicaven a la plantilla el grau de desesperació de la empresa davant la potència dels efectes de la vaga.
Durant els dies que
faltaven fins mediació de dilluns es van enfortir les relacions dels i les
treballadores, el sentiment de pertinença a una comunitat, a una classe social.
Finalment, dijous l’empresa va cedir en tot per aturar la vaga:
-Finalització immediata
de l’ERTO.
-Retorn del 80% de les
pèrdues temporals salarials motivades pel temps que l’ERTO va estar actiu.
-Actualització del salari
al que pertoca segons conveni.
-Pagament dels
endarreriments per no haver-ho fet abans.
A l’assemblea de
treballadors que van ratificar l’acord els plors i abraçades es barrejaven, de
vegades una cosa i després l’altre, per tornar a començar. Al dia següent un
dels vaguistes explicava com quan passeges pel poble veïns i veïnes s’abracen
als vaguistes, estenent l’alegria per tot el territori. Les companyes estan
demanant fulls per afiliar-se, mentre la caixa de resistència creada perquè
aguantessin segueix recaptant milers d’euros provinents d’ens de la CGT,
col·lectius del territori i persones solidàries.
Iberboard ens mostra que
és la lluita la clau de la victòria i no la mentida i traïció dels pactes
socials de la rendició. Cal tirar a terra els despatxos concebuts com a
barricades de la lluita sindical i social. No només per raons de comportament,
si no també pràctics: Mentre el conflicte és l’únic que obre la porta dels
drets, el delegacionisme només perpetua la subsidiarietat i complicitat amb la
patronal.
Finalment, cal destacar
el gran paper que la Federació Intercomarcal de l’Alt Camp-Conca de Barberà ha
dut en aquesta vaga, enganxats cada minut als vaguistes, assessorant i alhora
mantenint l’espaï autònom de les seves decisions. Aquesta tasca no és només
puntual si no una més de les que realitzen habitualment i que mostren que un
anarcosindicalisme motivat, alegre i actiu és clau per incrementar
l’organització obrera en un territori.
Un treballador afirmava: “He patit durant 15 anys i ha estat ara que
he vist el que pot ser un sindicat. Traslladeu el nostre agraïment a tota la
CGT, no sabem com podem agrair i retornar el que hem rebut”.
Aquest mes ens han visitat membres de la Union Communiste Libertaire de França, una organització d’àmbit llibertari que neix de la unificació d’Alternative Libertaire i la Coordinadora des Gropus Anarchistes de França. Ens visiten per copsar l’ambient que es viu a Catalunya i per aprofundir sobre l’anàlisi llibertari sobre el moment actual. Des de la Redacció del Catalunya, aprofitem per que ens expliquin com veuen ells el conflicte català. Però també, i sobretot, el procés que els duu a unificar organitzacions llibertàries, un fet que, malauradament, fa temps que no veiem al nostre país. Parlem amb Jérêmie Berthuin, Anaïs Sidhoum, Médrich Bagagli i Gilles Baqué.
Bona tarda. Ens interessa molt aquest procés d’unificació llibertària que heu dut a terme a França. Al juny es celebrà el congrés d’unió d’Alternative Libertaire (AL) i Coordinadore des Groups Anarchistes (CGA)… Quina necessitat veieu en realitzar aquest congrés?
El primer element és que davant les derrotes socials dels
últims anys que hem patit, davant la dreta feixista francesa de Reunificació
Nacional, ens ha semblat important com a comunistes llibertaris unificar les
dues organitzacions. La idea d’unificar-nos s’explica pel fet que davant
d’aquests dos perills, permetia ajuntar forces i ser una alternativa real. A
més, no ha estat una decisió vertical, s’ha tingut en compte la base on hi ha
una tradició de treballar juntes. La UCL no és només la suma de CGA i AL, és
superar-se a nosaltres mateixes com a organització i crear una organització amb
un espectre de desenvolupament exponencialment més gran que qualsevol de les
dues organitzacions per separat. Una nova organització dóna una imatge també
als militants dels moviments socials en un moment de regressió social, de
derrotes, de crisis internes de les organitzacions d’esquerres, etc. ensenya
que no estem en un moment de divisió, sinó que som capaços d’asseure a una
taula i parlar tranquil·lament, per tractar les condicions per crear una
alternativa. Altres grups, llibertaris i no llibertaris, ens miren amb atenció
perquè estem en una dinàmica positiva en un moment en que els moviments socials
en general estan en una dinàmica negativa.
En la unificació hi
ha tot un procés de debat que dura més d’un any. Quin tipus d’ítems es debaten?
a nivell organitzatiu, estratègic, tàctic…
La primera presa de contacte és al gener de 2017. Des de
llavors, es defineixen reunions bilaterals entre CGA i AL sobre diferents
temes, organització interna i com s’estructurarà la nova organització, la
implicació a l’antifeixisme, al sindicalisme, antipatriarcal, intervenció
juvenil… en aquestes reunions es defineixen els posicionaments sobre cada
tema però també les pràctiques de cadascú. També es realitzen reunions
estratègiques sobre les nostres postures polítiques sobre diferents afers.
L’última etapa es crea un grup de treball per escriure el que seria la base ideològica de la UCL, quina proposta política fem. Un altre grup de treball escriuria els estatuts de la nova organització. El 10, 11 i 12 de juny de 2019 té lloc el congrés comú per debatre el manifest, els estatuts i el nom. Els congressistes van aprovar les ponències gairebé unànimement. També s’escullen les diferents comissions, la comissió sindical, l’ecologista, la de relacions internacionals… Un cop aprovada la nova organització, hi ha una segona fase del congrés. Dos congressos paral·lels d’AL i CGA d’autodissolució de les dues organitzacions. Des del principi fins al final ha estat un procés molt democràtic. En tot moment els grups locals han tingut veu i vot en les decisions que es prenien a nivell estatal.
“Molta gent ens miren amb atenció perquè estem en una dinàmica positiva en un moment general de dinàmica negativa”
Quants membres formeu
UCL i quina implantació teniu al territori francès?
Ara mateix som al voltant de 600 afiliats. Som pocs, ho
sabem. Però som més que la suma dels afiliats de CGA i AL. Es crea una dinàmica
de creixement, fins i tot amb l’estiu pel mig, d’incorporació de noves afiliacions.
Actualment, estem presents a unes 40 ciutats de tot el país. Allà on existia
CGA i AL ja hi havia una tradició de treball conjunt, tot i que venim de
tradicions diferents del moviment llibertari francès, i això ha fet que el
treball d’aquesta nova organització a nivell local resulti molt natural. El
balanç al cap d’uns mesos, ens adonem que parlem el mateix idioma. Al final, la
unificació ens ha demostrat que el funcionament és molt comú, i que la pràctica
del dia a dia supera les diferències que puguin haver de cultures llibertàries
d’ambdues organitzacions. La unificació ens ha donat molta més visibilitat, i
sobretot aparèixer com a una alternativa creïble. I sobretot, som conscients de
que tenim un espai enfront altres organitzacions de l’esquerra, fora del joc
parlamentari.
Alguns dels vostres
membres també militen en altres organitzacions com Solidaires, inclús la CGT.
UCL vindria a ser l’organització política del moviment llibertari francès?
Les arrels del moviment obrer a Espanya i a França són diferents. Tot i que molts companys i companyes de UCL estan dins els moviments sindicals com a “agitadors”, tant a la CGT, com a CNT o Solidaires, continuem considerant que necessitem una organització que vagi més enllà d’allò estrictament laboral o sindical. Al costat d’una organització sindical de massa, necessitem una organització de caire llibertari que tracti altres temes com l’habitatge, antipatriarcal, antifeixista… la UCL ens permet això.
Llavors, la UCL,
crideu a practicar un sindicalisme revolucionari. Però, vosaltres no sou un
sindicat, com es tradueix això en la realitat? Quins mecanismes hi ha a la
pràctica?
Com a militants de la UCL, som sindicalistes revolucionaris
dins les nostres organitzacions sindicals de massa. A França hi ha una tradició
de sindicalisme revolucionari molt forta, el que diem nosaltres la Carta
d’Amiens del 1905, l’acte fundador d’aquest sindicalisme. Tractem de portar les
nostres idees i una pràctica revolucionària encara que no siguin sindicats
revolucionaris, tant a nivell de funcionament com d’estratègies. A diferència
de trotskistes i marxistes leninistes, tot i que podem tenir unitat d’acció amb
ells, nosaltres no ens considerem avantguarda amb una intel·ligència superior a
les masses. La nostra implicació dins els sindicats de massa ha de ser una
implicació no com a caps, o com a buròcrates, sinó com a agitadors i com a
“animadors”, en el sentit que creem dinàmiques internes a nivell de pràctiques
democràtiques, i de postures polítiques, que el sindicalisme arribi a les
postures més radicals possibles.
Una altra cosa molt important, en relació amb la tradició
francesa de la Carta d’Amiens, que afirma de manera clara la independència del
sindicalisme de classe amb els partits polítics, inclús dels “partits” o organitzacions
llibertàries, una diferència molt clara amb el sindicalisme alemany per
exemple. Nosaltres, lluny de reproduir el que fan comunistes i trotskistes
d’utilitzar el sindicalisme com a eina i amb finalitats polítiques, no
utilitzem el sindicat amb finalitats polítiques. Sempre prioritzem la unitat
sindical a la base, afavorint la unitat d’acció sense tenir en compte les
sigles sindicals, perquè el que ens importa és la pràctica i la unitat a la
base. Sempre lluitem als sindicats i les assemblees contra els qui volen fer
propaganda del seu partit. També, i molt important, la nostra influència a
nivell sindical és intentar trencar les parets dels sindicats tal qual, que
alguns cops queda antiquat.
“s’hauria de superar el fet de veure aquest conflicte (Catalunya) com una protesta purament estatal, si no que és un procés social amb el que ens hem de situar”
Quin paper ha tingut
la UCL al moviment dels Armilles Grogues?
Aquest moviment ha estat molt espontani. El nostre paper als
sindicats ha estat de pressionar per a que el sindicalisme doni suport de
manera natural aquest moviment. Mentre que hi havia molts sindicats, hi havia
sindicats amb moltes resistències a donar suport, com per exemple la CGT. Això
és degut també a que els Armilles Grogues han desafiat els partits polítics i
els sindicats perquè eren vistos com a part del sistema i no part del moviment,
una mica com intermediaris entre les reivindicacions i l’Estat. El paper de la
UCL dins el moviment ha estat també de tractar de donar credibilitat al
sindicalisme de lluita
A França hi ha hagut
diferents atemptats terroristes. Està havent-hi una deriva islamòfoba i s’està
militaritzant molt l’espai públic Quina postura té la UCL amb aquesta la deriva
autoritària?
S’ha de tenir en compte de que l’exèrcit ja estava present
al carrer abans dels atemptats. Tot i així l’excusa dels atemptats ha servit
per a tots els governs per a implantar mesures repressives. Quelcom que no
passava des de la guerra d’Algèria, com és la votació pel parlament de l’estat
d’emergència el 2015. Ara ja no està vigent, però a la legislació actual s’han
integrat dins la llei ordinària moltes mesures del mateix que fa que el nivell
de criminalització dels moviments socials sigui molt més alt avui que fa uns
anys. En particular, al moviment dels Armilles Grogues s’ha vist un nivell de
repressió policial que mai no havíem vist a França. No tenim les xifres
exactes, però el nombre de gent detinguda, ferits greus, ferits de bales de
goma a l’ull –bé, com aquí a Catalunya– no havia estat tant alt ni al maig del
68.
D’altra banda el discurs islamòfob era patrimoni de la
dreta. Ara, també dins els partits moderats aquests discurs és present. Un
altre element important és que aquest context d’islamofòbia i d’amenaça
terrorista ha permès al govern introduir lleis i mesures que han contribuït a
militaritzar la societat. Una mica com aquí a l’estat espanyol. Amb el moviment
dels Armilles Grogues s’ha parlat de permetre a l’exèrcit ajudar la policia per
a mantenir l’ordre. Davant d’aquest auge de la islamofòbia que inclou també
l’esquerra moderada, tractem de desenvolupar una dinàmica per a permetre a les
persones àrabs o musulmanes de resistir i enfrontar-nos a aquest assetjament
cap a aquesta part de la població francesa.
Com veieu des de la
UCL les protestes de les últimes setmanes a Catalunya que estan portant a
milers de joves a enfrontar-se a la policia?
Bé, hem tret un comunicat comú de moltes organitzacions
llibertàries a nivell internacional en suport al poble català. La nostra
postura és una postura natural, estem a favor de del dret a l’autodeterminació,
en el sentit que un poble pugui decidir el seu destí. Que sigui al Kurdistan, a
Mongòlia, a Nepal, a Sudàfrica o a Catalunya, la nostra postura és la mateixa.
Llavors, l’apliquem aquí també com l’apliquem a tot arreu. Mirem amb molt
interès tot el que està succeint aquí. Amb la informació que tenim a França,
pensem que empresonar dirigents polítics per tenir una postura autodeterminista
és una demostració, un cop més, que el govern, el de Madrid en aquest cas,
aparenta ser democràtic però quan ha de reaccionar de manera autoritària ho fa.
Això ens confirma que al capitalisme, qualsevol tipus de govern és autoritari i
antidemocràtic. La democràcia es permet fins a cert punt, fins a que molesta,
després tanca les portes.
Nosaltres donem suport al dret a l’autodeterminació, afegint el component del concepte federalista. Així que també, creiem, que s’hauria de superar el fet de veure aquest conflicte com una protesta purament estatal, si no que és un procés social amb el que ens hem de situar. Justament, per nosaltres és important discutir i compartir amb altres organitzacions llibertàries sobre aquest conflicte, per veure si aquest conflicte i aquesta reivindicació ens aporta coses positives i ens duu a llocs d’unitat i de conjunció, o ens porta a quelcom que no és nostre si és una reivindicació purament estatal. De fet, és per això que estem aquí, per parlar i entendre parlant amb vosaltres la complexitat de la situació i del que es juga en realitat, ja que allà poca cosa ens arriba del conflicte català. I, per suposat, estem aquí també per donar suport des de la UCL a tots els moviments que lluiten contra la repressió.
Nosaltres donem suport al dret a l’autodeterminació, afegint el component del concepte federalista. Així que també, creiem, que s’hauria de superar el fet de veure aquest conflicte com una protesta purament estatal, si no que és un procés social amb el que ens hem de situar. Justament, per nosaltres és important discutir i compartir amb altres organitzacions llibertàries sobre aquest conflicte, per veure si aquest conflicte i aquesta reivindicació ens aporta coses positives i ens duu a llocs d’unitat i de conjunció, o ens porta a quelcom que no és nostre si és una reivindicació purament estatal. De fet, és per això que estem aquí, per parlar i entendre parlant amb vosaltres la complexitat de la situació i del que es juga en realitat, ja que allà poca cosa ens arriba del conflicte català. I, per suposat, estem aquí també per donar suport des de la UCL a tots els moviments que lluiten contra la repressió.
Anàlisi jurídic d’aquesta facultat tan desconeguda com poc utilitzada
Àlex Titzminetsky. Advocat laboralista i afiliat a CGT.
Els
Delegats de Prevenció, representants unitaris dels treballadors amb funcions
específiques en matèria de prevenció de riscos laborals, tenen un ampli ventall
de drets i facultats que desgraciadament són força desconegudes en àmplies
capes de la classe treballadora, o no es fan servir de forma generalitzada
(dret a informació, dret a consulta,…). Malgrat el seu poc ús real sindical a
moltes empreses, la llei privilegia el dret a la salut laboral dels
treballadors, i a la participació dels seus representants en aquesta matèria, per
sobre fins i tot de la «sagrada» propietat privada de l’empresari.
Per
tant, tenint aquesta escletxa legal en la legislació sindical, és important que
es conegui, difongui i apliqui.
La
normativa en aquest àmbit és clara i de fàcil enteniment. Concretament, la «Ley 31/1995, de 8 de noviembre, de
prevención de Riesgos Laborales», LPRL, determina literalment:
“Artículo 21. Riesgo grave e inminente.
(…) 3. Cuando en el caso a que se refiere el apartado 1 de este artículo
el empresario no adopte o no permita la adopción de las medidas necesarias para
garantizar la seguridad y la salud de los trabajadores, los representantes
legales de éstos podrán acordar, por mayoría de sus miembros, la paralización
de la actividad de los trabajadores afectados por dicho riesgo. Tal acuerdo
será comunicado de inmediato a la empresa y a la autoridad laboral, la cual, en
el plazo de veinticuatro horas, anulará o ratificará la paralización acordada.
El acuerdo a que se refiere el párrafo anterior podrá ser adoptado por
decisión mayoritaria de los Delegados de Prevención cuando no resulte posible
reunir con la urgencia requerida al órgano de representación del personal.”
“Artículo 36. Competencias y facultades de los Delegados de Prevención.
(…) 2. En el ejercicio de las competencias atribuidas a los Delegados de
Prevención, éstos estarán facultados para:
(…) g) Proponer al órgano de representación de los trabajadores la
adopción del acuerdo de paralización de actividades a que se refiere el
apartado 3 del artículo 21”
Aquesta capacitat dels Delegats de Prevenció també ve
recollida a l’article 19.5 de l’Estatut dels Treballadors (Real Decreto Legislativo
2/2015, de 23 de octubre, por el que se aprueba el texto refundido de la Ley
del Estatuto de los Trabajadores),
que literalment determina:
“Artículo 19. Seguridad y salud en el trabajo.
(…) Si el riesgo de accidente fuera inminente, la paralización de las
actividades podrá ser acordada por los representantes de los trabajadores, por
mayoría de sus miembros. Tal acuerdo podrá ser adoptado por decisión
mayoritaria de los delegados de prevención cuando no resulte posible reunir con
la urgencia requerida al órgano de representación del personal. El acuerdo será
comunicado de inmediato a la empresa y a la autoridad laboral, la cual, en
veinticuatro horas, anulará o ratificará la paralización acordada”
Per tant, en el que en alguns àmbits sindicals es
coneix com «fer un article 21», els Delegats de Prevenció, estan
facultats per a paralitzar la activitat dels treballadors afectats per un «risc
greu i imminent» a causa d’una infracció preventiva de l’empresa. Poden
realitzar aquesta actuació proposant-ho a l’òrgan de representació unitària, o
(en cas d’urgència) per decisió majoritària dels propis Delegats de Prevenció.
Tal com determina la norma, un cop els Delegats de
Prevenció han pres la decisió de paralització, es comunica de forma immediata a
l’empresa, i s’haurà de comunicar a la Inspecció de Treball, per a que en un
termini màxim de 24 hores determini per informe si aquesta actuació preventiva
ha estat adequada o no.
Aquest dret ha suscitat algunes preguntes, que
intentaré contestar:
Què significa la la paralització de l’activitat?
Aquesta paralització de l’activitat dels treballadors
afectats pot tenir múltiples expressions; potser la més fàcil d’apreciar és la
suspensió d’activitat d’una maquinària defectuosa que posi en perill (greu i
imminent) als treballadors (risc de cops, atrapaments o lesions físiques), i es
pot aplicar també a tota una cadena de muntatge, grup de màquines o
instal·lacions defectuoses. Per tant, si els Delegats de Prevenció detecten una
màquina, eina o cadena de muntatge que
pot provocar un un «risc greu i imminent» poden paralitzar-la.
Però hi ha altres expressions productives que es poden
veure afectades, com per exemple llocs de treball tancats amb temperatures
extremes (de calor o fred), situacions d’estrès per l’elevació d’exigències
d’atenció al públic, … És per tant aplicable a qualsevol activitat productiva
que posi en perill (greu i imminent) als treballadors.
Què és un «risc greu i imminent»?
Per a que existeixi aquesta situació, cal que es
compleixi el requisit de que es donin indicis racionals de que la continuació
de la situació de risc pugui produir danys greus als treballadors, tant de
forma immediata com a llarg termini.
El primer qualificatiu de «greu» no té cap
dificultat d’interpretació, i és literal; la gravetat del risc ha de ser real i
demostrable (no pot ser una mera suposició o no determinable), podent produir
un dany que ha de ser qualificat de «greu» per a la salut o integritat física
dels treballadors.
El segon requisit del risc, «imminent» té una
aplicació més complexa: pot ser un risc que pugui causar immediatament un dany
als treballadors (per exemple una màquina que pot produir atrapaments o cops),
però també s’inclouen aquells riscos actuals que, malgrat no poder provocar un
dany immediat, podria causar un dany greu a llarg o mig termini. Per exemple,
en el cas d’una exposició actual a amiant sense les mesures preventives legals,
que després d’anys de latència podrà causar greus patologies als treballadors
exposats, s’entén que estem davant d’un risc greu i imminent a afectes del
compliment dels requisits per a la paralització per evitar l’exposició. Aquesta
mateixa situació es pot donar en exposicions a altres substàncies, com agents
biològics, cancerígens, o químics.
Aquesta definició ve recollida a l’article 4.4 de la
LPRL:
«Artículo 4. Definiciones.
(…) 4.º Se entenderá como «riesgo laboral grave e inminente» aquel que
resulte probable racionalmente que se materialice en un futuro inmediato y
pueda suponer un daño grave para la salud de los trabajadores.
En el caso de exposición a agentes susceptibles de causar daños graves a la
salud de los trabajadores, se considerará que existe un riesgo grave e
inminente cuando sea probable racionalmente que se materialice en un futuro
inmediato una exposición a dichos agentes de la que puedan derivarse daños
graves para la salud, aun cuando éstos no se manifiesten de forma inmediata.»
Qui pot prendre la decisió de la paralització?
Sempre és aconsellable que la decisió sigui de la
majoria dels Delegats de Prevenció o del Comitè d’Empresa, com a representants
dels treballadors. Aquestes persones tenen una protecció legal que els permet
realitzar l’actuació amb més possibilitats reals d’èxit i sense haver de patir
represàlies empresarials. A la pràctica, davant de situacions concretes a
l’empresa, i davant la impossibilitat de reunir el Comitè d’Empresa d’urgència,
solen ser els Delegats de Prevenció els que l’apliquen en la majoria de casos.
La norma ens informa que teòricament també podria ser
decidida pels treballadors afectats, però és una opció no recomanable, i que
només es podria portar a terme en casos molt extrems i en que no puguin actuar
ni Delegats de Prevenció ni Comitè d’Empresa. La paralització per part dels
treballadors pot comportar sancions i represàlies empresarials (fins i tot
l’acomiadament), atenent a que no compten amb la protecció legal de ser representants,
deixant la seva resolució final als jutjats, amb un resultat final sempre
difícil de predir a priori.
Que fer un cop aplicada paralització?
Es comunica immediatament a l’empresa, i es dona
trasllat a la Inspecció de Treball, que en el termini de 24 hores haurà
d’emetre informe sobre el risc, i si es complien els requisits de «greu i
imminent» per a poder aplicar la paralització. Si la Inspecció de Treball
valida la paralització, és evident que no es podrà reanudar l’activitat
productiva paralitzada fins que el risc hagi desaparegut.
Qui és el responsable de la paralització?
Els responsables en aquest cas seran els Delegats de
Prevenció (o membres del Comitè d’Empresa) que ho han acordat, i no els
treballadors que hagin acatat la paralització decidida. Els Delegats de
Prevenció no poden patir cap perjudici derivat d’aquesta actuació preventiva al
servei de la salut laboral dels seus companys, a menys que es demostrés la seva
actuació amb «mala fe» o «negligència greu», o la inexistència del risc (només
en aquest cas podria demandar-los l’empresari pels danys i perjudicis causats).
Però a la pràctica en els casos en que s’aplica la paralització es fa perquè es
donen situacions greus i riscos especialment severs en matèria de salut
laboral. Per tant, si es dona aquesta
situació real de risc greu i imminent els Delegats de Prevenció no han de tenir
por d’aplicar la paralització.
Sobre la revolta popular, el paper del la joventut i la violència estructural d’un sistema que ens nega un futur digne.
Rubén Páez, afiliat al sindicat de Transports i Telecomunicacions de Barcelona
Ara, de cop i volta, tothom sembla tenir una anàlisi propi de com i perquè a Catalunya, en relació amb el moviment sobiranista, hem passat del més escrupolós dels pacifismes a imatges constants a la televisió que ens feien pensar més en la Barcelona de la setmana tràgica que no pas en la de les últimes diades de l’11 de Setembre. Tractaré de donar la meva visió de com hem arribat fins aquí, i la meva opinió d’allò que com anarquistes penso que hauríem de fer. Però anem a pams.
Molts es pregunten i ens pregunten què ha passat a Catalunya
aquests últims dies. El que ha passat és evident i malgrat tota la intoxicació
i males praxis periodístiques a les quals lamentablement estem ja tan
acostumats, ve a ser el que amb un exagerat dramatisme s’ha pogut veure en tots
els mitjans: disturbis en tota Catalunya, barricades i foc als carrers i
enfrontaments amb la policia que s’ha vist desbordada per la virulència de les
protestes. Al centre de Barcelona, mentre amb pics uns arrencaven llambordes
per llançar-les, a pocs metres de la policia i rere barricades fetes amb
mobiliari urbà la gent feia retrocedir la policia i tancava els carrers
adjacents calant foc a tot allò que pogués cremar-se i estigues a mà. Alguns
portaven ulleres, escuts i proteccions, i guants per retornar els gasos que
tirava la policia sense cremar-se les mans. D’altres ni tan sols es tapaven la
cara. Tot plegat un caos prou organitzat, si se’m permet la llicència poètica.
Això és el que ha passat, i el que he vist. Però no és això el més important, ho és el perquè i sobretot el qui. Qui era aquests dies al carrer? Qui són els protagonistes dels aldarulls?
Molt s’ha parlat d’infiltrats i de grups antisistema (hi ha qui diu que estrangers, els famosos 300 anarquistes italians que ningú ha vist) i sí, una mica d’això hi ha hagut, però els autèntics protagonistes de l’acció directa aquests dies eren majoritàriament xavals molt joves, alguns menors, i dels quals molt pocs pertanyien a alguna organització política. Ells eren els que defensaven i aixecaven les barricades, ells els que encenien els focs.
“aquesta última sentència obre la porta a la criminalització salvatge de qualsevol moviment social que protesti”
El perquè, com tots sabem, són les sentències del “judici”. Però en realitat pensar que es tracta només d’això és un error. Seria com dir que el que està passant a Xile és conseqüència d’una pujada dels preus del transport. El rerefons ho és tot, l’espurna no pren si no hi ha benzina. Els que ja no som tan joves hem crescut a l’ombra del mal anomenat estat del benestar, de la socialdemocràcia, del capitalisme de la pastanaga i el pal. Els nois que aquests dies ocupaven els carrers pertanyen a una altra generació i només han conegut el neoliberalisme més salvatge, a les pastanagues ni se les veu ni se les espera. El futur que se’ls hi dibuixa és d’atur o precarietat, habitatges de misèria a preus desorbitats i saben que l’ascensor social està sempre avariat. Estan molt cabrejats i amb raó, i fa anys que, veuen i participen en actes i manifestacions tant multitudinàries com pacífiques i presenciant la indiferència, quan no és la repressió, com a única resposta per part de l’estat. Un xaval que no tenia ni divuit anys em deia fa poc “si em ficaran a la presó per terrorista per no haver fet res, almenys que m’agafin per haver fet alguna cosa”. Fa pensar. Les presons espanyoles estan plenes de presos polítics, els mediàtics del Procés i els centenars més o menys anònims dels que no parlen els mitjans, i aquesta última sentència obre la porta a la criminalització salvatge de qualsevol moviment social que protesti. Qualsevol. No només l’independentisme. Era per això pel que cremaven els carrers, però també per tota la resta. Era per la socialització de la misèria, la pèrdua de drets laborals, individuals i col·lectius, el desmantellament del poc que ens queda de públic, la degradació d’un sistema democràtic que cada vegada és més un estat totalitari encobert on les multinacionals manen i els polítics obeeixen. Ja ni dissimulen la seva convivència amb règims genocides com amb el de la Turquia d’Erdogan… Fa temps que això ja no va únicament d’independència. És molt més gran. És l’insuportable i insostenible estat actual de les coses. La generació més preparada de la història ha sortit aquests dies a prendre els carrers i sembla que li estan agafant gust.
No perdré el temps discutint sobre violència, és una discussió pervertida ja des de la semàntica que m’irrita molt i que només convé al Poder, però sí que diré que l’única violència que he vist és la mateixa que porto veient tota la meva vida, la de la repressió de l’estat contra els que protesten, és a dir, la de les seves mal anomenades forces de l’ordre. Avui dia cinc persones han perdut un ull, i els ferits (dos molt greus) es compten ja amb tres xifres, el mateix que els detinguts, dels quals un de cada quatre es troba a la presó preventiva únicament per protestar. De l’altre costat només he vist legítima defensa contra els que disparen pilotes de goma, gasos lacrimògens i donen cops de porra i puntades, la majoria de les vegades contra ciutadans pacífics. I dels contenidors que no se’n parli més si us plau, els he vist cremar i us asseguro que ni xisclen ni es retorcen. Els contenidors no sofreixen, cremar-los no és violència, vandalisme com a màxim i ni amb això estic d’acord. Vandalisme no és que paguem entre tots uns quants contenidors, vandalisme són els milions de diners públics que s’ha embutxacat Florentino per El Castor, per posar un dels milers d’exemples que em vénen al cap.
“els anarquistes hem de ser-hi (…) sense renunciar a res, sense canviar qui som, però hem de ser-hi”
A ningú no se li escapa que són els néts de les àvies que van
ser apallissades l’1 d’Octubre els que lluiten avui al carrer, i que ho fan
contra la mateixa policia que està dirigida per un govern que es diu
sobiranista, però que envia als seus gossos a reprimir al poble mentre des de
les seves tribunes els arenga a resistir. L’esquizofrènia del govern de
Catalunya, o més aviat la seva hipocresia mai ha estat tan evident ni tan
vergonyosa. I a l’altre costat, que hi ha? Els mals anomenats partits
constitucionalistes i la seva falta de visió a mitjà termini, incapaços de
veure més enllà de la següent enquesta, que han reprimit com a única resposta i
no han volgut mai buscar cap sortida al problema polític de Catalunya per por a
perdre algun escó. Tot això ha estat el clima en què han crescut els que ara
prenen els carrers. I tenen una altra cultura política, una de nova i que
encara està evolucionant. Però tenen clar que ”sols el poble salva el poble”.
I els crits d’independència s’encavalquen amb els de Catalunya antifeixista o
“puta policia”. No veuen la tele ni escolten la ràdio. Només es
comuniquen i s’informen a través de les xarxes socials dels seus mòbils. Tenen
uns altres codis. I saben que són el futur, però també el present.
Havent arribat a aquest punt, que hem de fer doncs avui els
anarquistes a Catalunya?
Hi ha molta dignitat, molt coratge i moltes raons per
aplaudir la lluita que a Catalunya s’està desfermant aquests dies, i a tots
aquells que diuen que estem defensant un govern nacionalista i neoliberal els
hi diré sempre el mateix: que si, que hi ha moltes contradiccions i moltes
coses que grinyolen en tot això que està passant. Però viure és conviure amb
les contradiccions que ens envolten, les personals i les col·lectives, que el
paper ho aguanta tot, però al carrer la vida no és en blanc i negre, i
sobretot, que mai hem convenceran de quedar-me a casa davant una injustícia, i
uns abusos com aquests, i encara menys perquè aquesta lluita no és anarquista.
Un anarquista per definició és qui lluita contra la injustícia (aquesta frase
no és meva, és de Durruti). I a Catalunya hem tingut injustícies a cabassos
aquest últims tres anys. Els anarquistes han de ser i estar amb el poble i mai
teoritzant en torres de marbre. Jo almenys ho veig així. Mentre col·lectius
anarquistes de tota mena, de tot l’estat espanyol inclús de l’estranger,
mostren la seva solidaritat amb Catalunya, moltes persones a la nostra
organització semblen no poder (o no voler) entendre el moment polític actual.
Mentre la CGT es queda al marge (almenys les sigles, perquè moltes afiliades
érem allà), un sindicat que es declara interclassista i que sembla més
interessat en organitzar aturades patronals que vagues generals, creix i
tensiona el moviment sobiranista cap a posicions més properes al nacionalisme
que al de la lluita de classes. Si els anarquistes no hi som, altres hi seran i
la possibilitat que aquesta inèrcia de lluita als carrers desaparegui o sigui
instrumentalitzada per aquells que només veuen en tot el que està passant una
manera de guanyar vots es fa cada cop més patent. Crec que ens hem equivocat en
ser més presents en aquesta lluita fermament i braç a braç amb el poble
organitzat i empoderat. Amb un discurs propi i diferenciat, sense renunciar a
res, sense canviar qui som i sense cap renúncia ideològica ni de cap mena. Però
hem de ser-hi. No estar és, a parer meu, un error. Hem de ser-hi i ser
nosaltres, el que volem és un canvi estructural, volem eliminar el poder de les
elits, volem un socialisme descentralitzat, on les necessitats i la vida digne
estiguin com a eix central de la societat. I la única manera d’explicar-ho i
d’encomanar-ho es estant. Els corcons de twitter o biblioteca no els escolta
ningú més que els seus amics corcons.
Però passi el que passi, ningú ens traurà l’experiència
d’aquests dies, que han estat tan intensos. Per primera vegada en la meva vida
he vist als antidisturbis passar por i això, es miri per on es miri, és molt
gran. Hi ha hagut un salt qualitatiu en les protestes relacionades amb el mal
anomenat “procés català”. Finalment l’estat ha descobert que allò que
cridàvem que “qui sembra la misèria, recull la ràbia” era cert.
No sabem quant durarà això ni on ens condueix, però sí que
sabem d’on venim i on no estem disposats a tornar. Quan em pregunten què està
passant a Catalunya l’únic que em surt dir és que fa molt de temps que cridem
això de “ni un pas enrere”, el que passa és que aquesta vegada ho
diem molt de debò.
