L’empresa Monserveis utilitza mà d’obra en unes condicions de semi esclavatge, una situació que la CGT de Berga ve denunciant de fa mesos.
Durant l’estiu de 2018 una dona migrant que havia treballat dos mesos a Monserveis (Solubages SL), empresa de servei d’atenció domiciliària, es va posar en contacte amb el sindicat perquè suposadament l’empresa li havia quedat a deure 200 euros. La companya treballava 60 hores setmanals, cobrava 350 euros al mes i ni tan sols l’havien donat d’alta a la seguretat social malgrat tenir permís de treball.
Davant
d’aquesta situació des del sindicat es va procedir de la manera habitual i vam
acompanyar a la treballadora a veure el senyor Xavier Pubill, gerent de l’empresa,
per exigir-li els 1.200 euros que segons normativa li tocaven a la companya. Un
cop pagat el que se li devia vam advertir que molt probablement l’explotació
laboral més salvatge era la principal font de riquesa d’aquesta empresa.
Monserveis se servia de dones migrants, en situació irregular i sota amenaça
les obligava a treballar sense contracte jornades de fins a 120 hores setmanals
per sous que no arribaven al salari mínim interprofessional. Gràcies a la llei
d’estrangeria que deixa en situació d’indefensió total a part de la població l’empresa
del senyor Pubill, amb seu a Manresa i a Berga, tenia mà d’obra extremadament
barata i submisa.
Aquest extrem va ser demostrat per l’informe que va fer inspecció de treball arran de la nostra denúncia presentada a l’agost del 2018: 52 treballadores de Monserveis no estaven donades d’alta a la seguretat social de les quals 30 no tenien autorització administrativa per residir ni treballar a l’Estat espanyol. La inspectora proposà una sanció de 750.000 euros i portà el cas a fiscalia. També, i abans de la publicació de l’informe, es van fer dos escratxes a la seu de l’empresa a Berga, un per l’1 de maig i un altre pel 8 de març per denunciar la manera de fer de Monserveis.
” Monserveis és una catifa que amaga molta merda de l’empresa, de la societat i dels sindicats majoritaris”
Un
cop la inspectora va fer-nos arribar l’informe vam fer una nota pública per tal
de que les persones treballadores de Monserveis amb una antiguitat de més de 6
mesos, i que apareixien al document d’inspecció, poguessin beneficiar-se de la
possibilitat de regularitzar la seva situació per mitjà de l’arrelament
laboral. És a partir d’aquí que una desena de persones, tant treballadores com
extreballadores es posen en contacte amb el sindicat i hem pogut comprovar com
l’empresa no ha canviat la seva manera de fer. De les treballadores actuals amb
que hem pogut contactar només tres treballen donades d’alta a la Seguretat
Social, però solament per 10 hores a la setmana (en fan moltes més) i amb una
categoria laboral diferent a la tasca que desenvolupen. Tres treballen sense
estar donades d’alta a la seguretat i sense autorització administrativa per
residir ni treballar a l’Estat espanyol. Hem descobert horaris encara més
bèsties (algunes internes a les cases sis dies a la setmana) i sous encara més
ridículs. Cada una cobra diferent que les altres (entre 300 i 800 euros). Les
amenaces són també habituals i mentre va durar la inspecció de treball els hi
van fer canviar de telèfon, etc.
Monserveis
contracta sobretot dones, immigrants, sense papers i lògicament pobres i se n’aprofita
tant com pot justament perquè són les persones molt vulnerables i difícilment
es queixaran. Per fer-ho compten amb una llei d’estrangeria que afavoreix
aquesta situació i amb un pensament dominant essencialment racista, patriarcal
i contrari als pobres. Però algunes treballadores han perdut la por i s’han
organitzat en secció sindical de CGT dins l’empresa. Des de la secció ja s’han
presentat 5 denuncies més a inspecció de treball i s’està treballant en una
campanya de denúncia que també inclourà accions de protesta on esperem que hi
col·labori tota la confederació.
Sabem
que la UGT i l’empresa han pactat unes eleccions sindicals per novembre que
naturalment impugnarem ja que declaren 11 treballadores en una empresa que
probablement en té més de 100. Monserveis té 144 serveis només a Manresa ciutat
(i els treballadors localitzats per nosaltres no són de Manresa sinó de pobles.
En tot cas algunes de les nostres afiliades no apareixen al cens, ho sabem
perquè treballen de manera irregular tal i com hem denunciat. Cal també
denunciar la UGT públicament i com calgui. Sabent que l’empresa ha estat
denunciada i multada amb 750.000 euros per aquestes pràctiques i que passen el
cas a fiscalia accepta fer eleccions sindicals fraudulentes a totes llums. I
com és que l’empresa segueix i ho fa de la mateixa manera que fins ara? Doncs
perquè el negoci és més que rodó.
Monserveis
és una catifa que amaga molta merda de l’empresa, de la societat i dels
sindicats majoritaris.
Contra
l’explotació, autoorganització i acció directa.
El comitè d’empresa, amb una forta presència de CGT, desconvoca la vaga després d’aconseguir l’equiparació salarial amb altres centres d’Inditex.
Redacció
Aquest mes tenim un nou capítol de “les vagues no serveixen”. Els companys i companyes de Sallent han demostrat, altre cop, que la vaga continua sent una eina imprescindible per a la millora de les condicions laborals de la classe treballadora.
Feia mesos que el Comitè d’Empresa es reunia amb la direcció de l’empresa per tal de negociar el nou conveni sense cap acord. L’empresa del Bages, que compta amb una plantilla de gairebé 350 treballadores, de les quals 230 són indefinides, paga 19.000 euros bruts a l’any als seus treballadors. La secció sindical de CGT a Stradivarius de Sallent portava denunciant la situació fa temps “per exemple, els treballadors de Massimo Dutti a Tordera arriben als 25.000 euros, per la mateixa feina i encara tenint més processos automatitzats”.
En un primer moment el comitè d’empresa es va aixecar de la
taula de negociació del conveni després que l’empresa s’estanqués en un augment
del 14,5% dels salaris, fins a poc més de 21.700 euros anuals. “Els
treballadors de l’empresa estan més units que mai i la vaga serà secundada per
una immensa majoria”, assenyalaven fonts sindicals, que comptaven també
amb els suport de companys i companyes d’altres centres d’Inditex del país.
Les demandes de la plantilla passaven per un augment
salarial que equiparés el sou al d’altres centres d’Inditex i més contractació
indefinida. Unes reclamacions que l’empresa no ha tingut més remei que acceptar
en veure la unitat i la decisió de la plantilla d’anar a la vaga. Els
treballadors reclamaven un conveni únic en tots els centres de distribució.
Així, en la negociació del conveni col·lectiu, exigien que es garantís el
mateix salari, la mateixa jornada, les mateixes ajudes i els mateixos beneficis
socials a la planta de Manresa que a les de la resta del Grup Inditex.
La vaga, que havia estat convocada pels dies 4, 5 i 6 de
novembre, per reclamar l’equiparació salarial amb els treballadors d’altres
centres logístics que el grup Inditex té a Catalunya, va ser el detonant per a
que l’empesa accedís davant la pressió dels i les treballadores.
La pujada salarial acordada ha estat de 19,77% per a tres
anys, 50 nous contractes indefinits i una nova programació dels festius
obligats, abonats amb 140 euros.
La dreta intenta arrabassar el nostre dret a avortar i apoderar-se dels nostres cossos per cobrar-nos la seva crisi.
Natàlia Renzi, Rosalia Molina i Amada Santos. Dones Llibertàries
Les declaracions que va
fer el líder del PP, Pablo Casado “si
volem finançar les pensions i la salut hem de pensar en com tenir més nens i no
en com els avortem“, sorprenen per la impunitat per assegurar que
també ara el pla de la dreta per pal·liar la crisi és que els costos els paguem
les dones treballadores, amb els nostres cossos, les nostres vides i la nostra
llibertat.
Malgrat tot, aquestes
declaracions no són cap novetat, ja l’any 2013, el seu company de partit, el
llavors ministre “d’injustícia” Alberto Ruiz Gallardón, va intentar eliminar
els nostres drets en voler derogar l’actual llei de terminis aprovada el 2010
per retornar a la de 1985, que només permetia l’avortament segons tres
supòsits. Multitudinàries manifestacions a tot l’estat el van obligar a
cancel·lar el projecte i a abandonar la seva carrera política.
Sembla però, que Casado
no aprèn ni dels seus, i prefereix fer declaracions provocadores, competint en
dir brutalitats amb VOX i Ciutadans, per amagar que les pensions dels i les
treballadores no es poden garantir perquè el seu partit, en connivència amb el
PSOE i altres forces patronals van lliurar els fons al banc europeu per al
rescat de la banca privada a un robatori flagrant a la butxaca de la classe
treballadora; robatori que es repeteix a cada retallada a la sanitat,
l’educació i els serveis públics per pagar el deute. Les declaracions de Casado
demostren que si es deneguen els nostres drets en una part del planeta, són els
drets de totes les que estan sent amenaçats.
Casado vol seguir
l’exemple de la dreta a l’Argentina on l’avortament és clandestí i d’on cada
dia ens arriben les notícies d’alguna dona morta per haver intentat avortar
sense els recursos sanitaris adequats. En molts casos les víctimes són menors
d’edat i els embarassos solen ser el resultat de violacions comeses al seu
entorn familiar o de confiança.
L’any passat el feminisme va prendre els carrers a Argentina i va imposar el debat a les llars, als mitjans i va aconseguir mitja sanció en diputats per la legalització de l’avortament segur i gratuït, però el senat va rebutjar la llei amb només tretze vots de diferència. Malgrat que el senat va votar en contra de la despenalització, la intensa mobilització social és vista com el començament d’una lluita per a legalitzar l’avortament.
Marea Verda Barcelona porta un any acompanyant el projecte de llei i sobretot a les companyes de la Campanya Nacional pel Dret a l’Avortament legal, Segur i Gratuït d’Argentina i d’altres països d’Amèrica Llatina i del món que repliquen l’experiència de la Marea verd i se sumen a la lluita per aconseguir aquest dret que tenim denegat.
Aquí a Barcelona som
més d’un centenar de companyes llatinoamericanes, gallegues, basques,
andorranes, valencianes i catalanes que realitzem activitats, assemblees,
plenàries, manifestacions i «pañuelazos», ressonant als carrers de Barcelona, a
la catedral, en pobles de Catalunya i en el Consolat Argentí, i a totes les
xarxes socials. És necessària més que mai la visibilització d’altres realitats,
com les d’Ecuador i la d’Andorra on
l’avortament no és legal sota cap supòsit.
Actualment,
l’avortament està molt limitat i la majoria d’estats llatinoamericans tenen una
legislació molt restrictiva que el tipifica gairebé en tots els casos com a
crim, i el limita principalment als tres supòsits bàsics. A la majoria
d’estats europeus, l’avortament és legal per terminis, o per supòsits molt
amplis. Els únics estats de la Unió
Europea on l’avortament és prohibit són Malta, que penalitza l’avortament fins
a tres anys de presó, el Vaticà i Andorra.
Les mobilitzacions a Andorra reclamen un dret al que mai han tingut accés les dones del Principat: el d’interrompre el seu embaràs de manera legal, segura i gratuïta.
“La dreta intenta arrabassar el nostre dret a avortar i apoderar-se dels nostres cossos per cobrar-nos la seva crisi”
A Andorra, l’avortament
està restringit per l’article vuitè de la Constitució de 1993, que reconeix el dret
a la vida “i la protegeix plenament en
les seves diferents fases”. La prohibició va fer-se més explícita al Codi Penal de 2005, que recull els “delictes contra la vida humana prenatal”,
i que imposa penes de tres mesos a tres anys de presó a aquelles qui produeixin
l’avortament d’una dona amb el seu consentiment, a més d’una “inhabilitació per exercir qualsevol
professió sanitària per un període fins a cinc anys”. A més, el codi
expressa que les dones que produeixin el seu avortament o l’hagin consentit
seran castigades amb una pena d’arrest, sense especificar-ne el temps de durada
d’aquesta sanció. La conseqüència més directa de les prohibicions per poder
avortar a tot el món són les maternitats forçades. Moltes dones acaben tenint
fills que no volen. Si estaves en una situació de precarietat econòmica, això
encara empobreix més les dones. Una altra conseqüència del fet que avortar
estigui prohibit és la clandestinitat. Tot i que no hi ha dades dels
avortaments clandestins, des d’Stop Violències afirmen creure que aquesta
pràctica s’està instaurant arreu és “el pitjor escenari”, pels riscos físics
i psíquics que comporten a les dones, per la manca de recursos sanitaris
adients.
Amb totes les lluites
feministes el que hem aconseguit és una consciència que la maternitat ha de ser
triada, i desitjada. Perquè quan parlem d’avortament, també parlem de
maternitat.
Les morts per avortaments insegurs són feminicidis
d’estat”
Extraoficialment
avorten cada any entre 350.000 i 450.000 dones a cada país, de les qual gairebé
50.000 tenen complicacions derivades de les interrupcions clandestines i
algunes inclús moren. L’avortament no segur, està inclòs dins de les principals
causes de mortalitat materna, tot i ser totalment prevenible.
L’avortament induït és segur a
nivell mèdic quan es duu a terme per persones capacitades que fan servir
mètodes recomanats per l’Organització Mundial de la Salut, però menys segur
quan només un d’aquests dos criteris es compleix, i gens segur quan cap dels
criteris es compleix. Moltes dones recorren a procediments insegurs (és a dir,
menys segurs o gens segurs) que posen en risc el seu benestar, la seva salut i
fins i tot la seva pròpia vida. És molt
important tenir clara la distinció entre avortament segur i avortament
no segur, també l’especificació de les dues condicions que fan que sigui segur:
personal qualificat i mètodes segurs.
Tot això ens ha de fer plantejar la necessitat
de formació específica del personal sanitari, la implicació que han de tenir
les institucions estatals i l’exigència d’una planificació governamental, però
sobretot cal posar en primer lloc el paper fonamental que tenen les
treballadores del sector sanitari. Segons un estudi realitzat per l’OMS, hi ha
55.700.000 d’avortaments que s’efectuen cada any des de 2010. El 50% van ser
avortaments no segurs, és a dir, més de 25 milions.
Les conseqüències per a les
dones en molts casos són irreversibles i poden causar la mort. Segons Metges
sense Fronteres, les dones quan no tenen serveis accessibles segurs per
avortar, recorren a altres mètodes considerats de risc, una pràctica en molts
casos letals i conseqüències irreversibles. A Amèrica Llatina i el Carib, l’estimació
elaborada en el període en 2010-2014 és d’uns 6,5 milions d’avortaments
induïts, un augment respecte als 4,4 milions ocorreguts durant 1990-1994.
El percentatge de taxa anual
aproximada, és de 44 avortaments per 1.000 dones que estan en edat reproductiva (de 15-44 anys). Aquestes
xifres han experimentat un petit augment respecte els 40 per 1.000 del període
1990-1994. La taxa d’avortament és aproximadament de 48 per 1.000 per a les
dones casades i 29 per 1.000 per a les dones solteres.
Per tot això des de totes les
lluites feministes continuarem treballant pel dret a l’avortament i acompanyant
les lluites de tots els països on l’avortament no és legal per poder
aconseguir:
Dret a
decidir sobre els nostres cossos.
Dret a
l’avortament lliure, gratuït i en condicions
Dimecres 9 d’octubre començaven els primers bombardejos a les ciutats de l’Administració Autònoma del Nord i Est de Síria, també coneguda com a Rojava, per part de l’exèrcit turc. Era l’inici d’una invasió anunciada que arrassa la població i el projecte polític revolucionari de Rojava, una experiència pràctica de municipalisme llibertari sobre el que tantes esperances estan posades per construir un nou model de vida a l’Orient Mitjà i al món.
Que està
en joc a Rojava?
En el marc de la guerra de Síria, Rojava (zona kurda del nord de Síria) va aconseguir la seva autonomia el 2012, i va establir una organització política, social i econòmica basada en el Confederalisme Democràtic, sorgit del gir ideològic que va fer Abdullah Öcalan (líder del Partit dels Treballadors del Kurdistan) a inicis de la dècada dels 2000, inspirat pel municipalisme llibertari que planteja Murray Bookchin, pare de l’ecologia social, centrat en com crear una societat igualitària i llibertària tot combinant les institucions bàsiques existents i noves formes de decisió i estructura social.
És per això que parlem de la revolució de
Rojava; perquè han creat un projecte polític que va més enllà de l’Estat-nació,
basat en l’auto gestió, la democràcia directa, la convivència interètnica,
l’alliberament de les dones, la defensa de l’ecologia i unes comunitats fortes
i auto organitzades.
A nivell d’autogovern, les decisions es prenen en el marc dels consells de les comunes, les quals apleguen 100 o 150 llars que comparteixen un espai geogràfic. En els consells de les comunes totes les minories religioses i ètniques estan representades; el 50% dels seus membres són dones, i els joves també hi són representats. D’aquesta manera entenen la democràcia com la presa de decisions des de baix i creuen que un Estat no és necessari. Els consells de les comunes tenen una presidència i copresidència (que han de ser sempre un home i una dona) i comitès d’economia, educació, diplomàcia…, que han permès donar serveis a una població que fins ara havia estat abandonada i oprimida pel règim sirià.
“l’exèrcit turc està massacrant la població”
A més, han desenvolupat un model econòmic basat
en el foment de cooperatives; un model social, cultural i educatiu de
reconeixement i convivència entre les diferents ètnies i religions i, sobretot,
de defensa de l’alliberament de la dona, amb una pràctica real de participació
en la vida social i política a través d’organitzacions autònomes i de corepresentativitat
en les organitzacions mixtes.
També cal assenyalar que l’Administració
Autònoma del Nord i Est de Síria, creada com a tal en la Constitució de 2016,
acull centenars de milers de persones refugiades de tota Síria i que les seves
forces militars d’autodefensa, les Unitats de Protecció Popular (YPG), i les
unitats femenines (YPJ), integrades en les Forces Democràtiques Síries (FDS),
han tingut un paper fonamental en la lluita contra l’Estat Islàmic a la regió.
Per què de
l’atac d’Erdoğan a l’Administració Autònoma del Nord i Est de Síria?
La revolució de Rojava forma part del moviment kurd d’alliberament iniciat el 1978 amb la creació del Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK) que ha estat, junt amb totes les organitzacions ideològicament afins nascudes a Bakur (el Kurdistan de Turquia), i ja des dels anys 80 del segle passat, fruit de contínues persecucions, censures, detencions dels seus membres, tortures i assassinats per part del govern turc, així com la detenció i empresonament en solitari a l’illa d’Imrali del seu líder, Abdullah Öcalan. Ara el president turc Recep Tayyip Erdoğan vol acabar amb el partit “germà”, ideològicament afí, a Rojava, el Partit de la Unió Democràtica Kurda (PYD) i la seva branca armada, les YPG i les YPJ.
L’autogovern democràtic del Nord i Est de Síria
ha fet tot el possible per negociar i evitar aquest atac. Es va arribar a un
acord amb EEUU i Turquia, segons el qual les YPG i YPJ s’havien de retirar de
la frontera, malgrat no hi havia hagut cap atac d’aquestes a la zona de
Turquia. Però l’estat turc mai ha volgut una sortida diplomàtica; sempre ha
volgut una guerra, una ocupació, un genocidi, una neteja ètnica i acabar amb el
projecte polític de Rojava, d’esquerres, anticolonial i antipatriarcal. A més,
l’AKP, partit governant encapçalat per Erdoğan, s’està debilitant, viu un
retrocés a nivell electoral i el país pateix una greu crisi econòmica. Una
interpretació força estesa és que Erdoğan
busca amb la guerra, l’exaltació del nacionalisme i la invasió la
sortida a problemes interns.
Erdoğan ha posat com a excusa per justificar la invasió la reubicació al nord de Síria d’entorn un milió de refugiats que viuen a Turquia. Però al nord i est de Síria viuen cinc milions de persones entre kurds, àrabs, assiris, armenis, turcmans, circassians i jazidis, molts dels quals s’han convertit en desplaçats i refugiats. De fet, amb aquest ús utilitarista de les refugiades sirianes, Erdoğan no amaga que el que pretén fer és un canvi demogràfic a la zona del nord de Síria, com ja va fer a Afrin el gener de 2018. Aleshores, l’ocupació d’aquest territori que pertanyia a l’Administració Autònoma del Nord i Est de Síria i era un dels cantons de Rojava, va generar milers de morts, refugiats i una neteja ètnica.
“ni l’estat turc ni el sirià ni l’americà ni el rus garantiran la vida de la població, ni del projecte polític del Confederalisme Democràtic”
El brutal atac d’Erdoğan a Rojava està propiciat
per la retirada de l’exèrcit d’EEUU de la zona – aliat tàctic de Rojava en la
lluita contra l’Estat Islàmic i que fins ara contenia la intervenció turca-,
així com per Rússia que té control sobre l’espai aeri. També ho ha facilitat
una descafeïnada reacció de les institucions europees i dels països europeus.
Mentrestant, el govern espanyol manté tropes a la base militar turca d’on
surten avions que estan bombardejant ciutats del nord i est de Síria. S’han
compromès en un comunicat a sumar-se a l’embargament d’armes a Turquia, però
serà difícil de controlar perquè des de 2014 hi ha un acord de
confidencialitat.
En definitiva, es parla de traïció per part
d’EEUU i d’Europa a Rojava i als seus sacrificis per combatre l’Estat Islàmic.
Però més que traïció s’evidencia, un cop més, la naturalesa d’estats
imperialistes que només miren pels seus interessos polítics i econòmics.
Què està
passant a Rojava?
L’exèrcit turc està massacrant la població: hi
ha més de 200 víctimes, la majoria en bombardejos, però també en execucions i
tortures en les zones ocupades, com va succeir en una emboscada amb la líder
del partit Futur de Síria (creat recentment amb el propòsit de buscar una
solució pacífica per a tots els pobles de Síria), Hevrin Khalaf. El seu cadàver
va ser a més mutilat. Entorn de 600 persones han estat ferides i més de 300.000
han fugit a altres zones del nord de Síria i estan dormint a les escoles i on
poden. A més, representants de
l’Administració Autònoma han denunciat i confirmat que l’exèrcit turc ha
utilitzat fòsfor i napalm com a arma de guerra a la ciutat de Serekaniye.
A diferència de la lluita contra l’Estat
Islàmic, les FDS no tenen capacitat militar per defensar-se dels atacs aeris
turcs, perpetrats per avions militars però també per drons. Davant el que és
terrorisme d’Estat per part d’un dels membres de l’OTAN, les forces
d’autodefensa kurdes exigeixen a l’ONU que declari Rojava una zona d’exclusió
aèria, decisió que impediria a Turquia sobrevolar el nord de Síria, però no
s’han fet passos en aquest sentit.
Un altre element en joc és el ressorgiment de
l’Estat Islàmic a la regió després que ja n’escapessin de camps i presons 600
membres i familiars, al produir-se atacs a prop i sobre els centres mateixos de
detenció. Una situació que mostra la complicitat entre el govern turc i l’Estat
Islàmic, entre dos tipus de feixismes amb diferents cares.
També ha entrat en joc l’Exèrcit Regular Sirià
d’Al-Assad que s’havia retirat de la zona. La invasió turca ha forçat a Rojava a
demanar suport a l’Exèrcit d’Al-Assad com a última opció davant la submissió a
Turquia. Tot i així, l’exèrcit siri s’ha ubicat en zones on no hi ha atacs i hi
ha molts recels entorn de si la seva intenció és controlar de nou el territori,
amb el beneplàcit rus, més que defensar-lo dels atacs turcs.
El 22 d’octubre s’ha firmat un acord entre
Turquia i Rússia per retirar les forces kurdes de tota la franja del nord de
Síria, fins a una profunditat de 30 quilòmetres, tal com exigeix Erdoğan, -i on
hi ha les principals ciutats de Rojava-. Segons les últimes informacions, les
FDS accepten retirar-se per protegir la població de més atacs.
En tot cas, la situació és incerta però una cosa
està clara, ni l’estat turc ni el sirià ni l’americà ni el rus garantiran la
vida de la població, ni del projecte polític del Confederalisme Democràtic; si
no al contrari, porten anys de destrucció i atacs contra aquest poble i la seva
revolució. Està en les nostres mans, des de la solidaritat des de baix, des de
les oprimides, les treballadores, les dones fer que pervisqui el projecte
polític de Rojava i aturar un genocidi.
Què podem
fer des de la solidaritat entre lluites?
El rebuig a la invasió ha portat a milers de
persones de tot al món a sortir als carrers, a assenyalar les ambaixades, els
consulats, els socis comercials de Turquia i les empreses turques amb relació
amb el govern.
A Catalunya, el mateix dia d’inici de
l’ocupació, una manifestació davant els mostradors de Turkish Airlines a
l’Aeroport del Prat denunciava l’atac. A la tarda, milers de persones van
baixar per Passeig de Gràcia per acabar protestant davant del consulat turc.
Des d’aleshores hi ha hagut manifestacions gairebé diàries entre els diferents territoris de Catalunya, coincidint amb l’esclat de ràbia davant les sentències als presos polítics. Això ha fet que en moltes de les mobilitzacions que han tingut lloc aquests dies estigués present la solidaritat entre els pobles de Catalunya i Rojava.
En groc: territori controlat per l’Administració Autònoma del Nord i Est de Síria En blau: tropes turques i exèrcit nacional siri (forces gihadistes) En vermell: zona controlada per l’Exèrcit Àrab Sirià (de Baixar al-Assad) En taronja: zona d’on s’haurien de retirar les YPG i YPJ segons l’acord entre Turquia i Rússia; acord que no té el consentiment de les FDS.
A més, hi ha hagut centenars de mostres de
suport a les xarxes socials; accions contra els interessos turcs a Catalunya
com ara l’ocupació d’una botiga del Barça en denuncia de la seva col·laboració
amb Beko, empresa d’electrodomèstics turca que patrocina l’equip. Ressaltar
especialment la mobilització del moviment feminista que entenent que la lluita
per l’alliberament de les dones ha de ser global i Rojava és un referent contra
el patriarcat han abocat moltes energies en la solidaritat i en accions que
sota el lema #WomenDefendRojava volen visibilitzar aquesta força global de
dones contra l’ocupació.
I dia a dia creix i ens hem d’unir moltes més, i
des del sindicalisme combatiu hi som i hem de seguir presents, en aquest
moviment contra el feixisme, l’ocupació i el patriarcat, i per la justícia que
s’alça des de Rojava, a Catalunya, a Xile, a Hong Kong, i a tants indrets on la
gent ha dit prou, es rebel·la, resisteix i construeix alternatives de vida.
La qüestió dels «alliberats» sindicals sempre és complexa i dins l’anarcosindicalisme és un projectil per desgastar a l’oponent —de dins o de fora de la nostra confederació—. D’entrada aclarir que els alliberats són aquells delegats —o que en fan la funció— que fruit d’eleccions sindicals tenen hores i que per acumulació d’aquestes hores sindicals tota la seva jornada laboral és dedicada al sindicat i ja no fan la seva feina habitual a l’empresa. Cal no confondre l’alliberat sindical amb algú que el sindicat lloga per fer una feina concreta. Una organització gran ha de tenir persones contractades, assalariades de la manera més digna possible, sempre sota els criteris racionals de les necessitats de l’organització. Aquesta pràctica però no està feta per substituir la militància que és la base de la nostra organització, sinó per a les feines on la militància no hi arriba per la grandària de l’organització o per l’especificitat de la feina.
A la CGT
molts militants són delegats sindicals i fan servir hores sindicals, normalment
només per cobrir una part de la seva militància a la qual hi dediquen moltes
més hores.
Considero
que està molt bé fer servir aquestes hores, això sí: amb una escrupolosa ètica.
Tal i com repetim fins l’infinit als nostres delegats i delegades a Berga:
informem a les companyes de feina i al sindicat de les hores que fem servir
cada mes, no agafem hores ni dilluns ni divendres si no és per causa major i
fem un ús escrupolosament ètic d’aquestes hores i de la resta de la nostra
acció sindical. El mal ús per part dels sindicats majoritaris ha estat tan gran
i ha provocat un desprestigi sindical tant exagerat que la situació demana una
especial cura a l’hora de fer servir aquestes «avantatges sindicals».
A la CGT hi ha persones que estan
«alliberades». No se
quantes són. De vegades la mateixa empresa només permet agafar les hores com a
mitges jornades o jornades senceres (per exemple Educació de la Generalitat).
Abans de continuar vull aclarir que n’estic segur que aquestes persones
alliberades de la seva tasca professional habitual fan una feina indiscutible,
des de la total honestedat. Parteixo d’aquesta premissa. Perquè la qüestió no
és que siguin més o menys honestos. Sinó que aquest alliberament fomenta un
sindicalisme del que cal fugir, que no és el nostre i que ja fan altres i de
millor manera —els majoritaris han esdevingut empreses de serveis—. Tanmateix la
meva proposta és que a la nostra organització no hi hauria d’haver ningú
alliberat del tot. Ni per tasques de la secció sindical ni del sindicat, ni de
la federació o de la confederació (càrrecs). Caldria fixar un màxim, que jo
posaria en mitja jornada. Per què?
Per motius pràctics: l’alliberament separa els treballadors de la resta de companys. Perquè no treballen amb i com la resta, perquè es formen més, s’especialitzen, desanimen implícitament a qualsevol altre aprendre i formar-se sindicalment, normalitza aquesta especialització que acaba sent delegació també en allò “polític” ja que el pes d’aquest delegat és major dins l’assemblea de la secció, en el cas de fer-se assemblea ja que aquest model redueix el paper de les assemblees i la importància de la secció sindical —que ha de ser la nostra base—, fomentant l’executivisme de delegades i comitès (que de fet van pensar perquè fos així).
“a la nostra organització no hi hauria d’haver ningú alliberat del tot”
Per motius ètics: l’alliberament
de les explotades ha de ser obra d’elles mateixes i no d’un alliberat sindical.
Dins l’antiautoritarisme hi ha pocs principis però els que tenim són importants
just per garantir una pràctica alliberadora. No podem oblidar buidar de
contingut els comitès. Per a moltes persones afiliades al sindicat i en teoria
per a totes, aquesta voluntat és una realitat prioritària.
Un altre tema relacionat són les
Plenàries de Catalunya on pràcticament tothom que hi participa és delegat amb
hores, pensionista, etc. Una estructura sindical només formada per militants
que són delegats amb hores creieu que no influeix en com serà el sindicat? I
creieu que serà gaire anarcosindicalista (acció directa, participació, autonomia,
assemblearisme, horitzontalitat, federalisme, etc.) si és així? Jo crec que no.
En aquest sentit som els militant sense hores els que ens veiem discriminats per
poder participar en la vida orgànica de la nostra confederació i el que és
pitjor: aquest funcionament no fomenta la militància. I és per això que el tema
no és ni la integritat de la persona (ja hi comptem que ho són, només faltaria)
ni la necessitat de fer les coses bé (no cal estar alliberat per fer la feina
amb professionalitat).
Insisteixo: no proposo no fer
servir les hores o no participar a les eleccions. Proposo limitar-ho. Pel que
fa a les hores, tema d’avui, considero que els delegats de CGT no haurien de
poder tenir més de 80 hores mensuals (mitja jornada). Cap militant del sindicat
hauria d’estar alliberat més de 80 hores al mes i caldria fomentar també que aquestes
hores fossis rotatives entre diferents militants. Sé que just costa trobar
militants que vulguin fins i tot les hores, però la qüestió és que el model
sindical que és basa en delegats alliberats mata la militància, per tant no és
banal l’aposta de limitar-ho. És una qüestió d’ecologia sindical o sostenibilitat
anarcosindicalista. El model basat en delegats mata la militància i fomenta el
model de sindicat d’empresa de serveis. És a dir que si el que volem és que el
màxim de gent militi una mica, no podem apostar perquè hi hagi un delegat
(especialista, format, etc.) que informi i assessori al treballador passiu i
receptor de la informació. Millor repartir les hores entre el màxim de
militants possible i en cap cas acumular-ne més de la mitja jornada per
persona. Molts militants no tenim hores, no n’hem tingut mai i d’entrada no en
volem. No és només possible sinó que és desitjable. No és fruit del purisme
ideològic, de fet és una qüestió pràctica: enfortir el model
anarcosindicalista.
