Carme Jareño i Peris
Secretària de la Dona de la FL de València i treballadora de FGV-Metrovalencia
Fa quasi un any patirem al País Valencià la barrancà més forta dels últims temps. Hauríem de buscar en la memòria gràfica per posar dades. A València ciutat hi hagué una riuada al 1957. A la comarca de la Ribera, recordem la pantanà de Tous al 1982.
Com cantava el Raimon, “Al meu país la pluja no sap ploure/O plou poc o plou massa./Si plou poc és la sequera/si plou massa és un desastre.
Doncs aquesta sembla que és la història d’una terra, la sort de la qual depèn del déus, de les forces naturals o d’un joc de daus de l’atzar.
La barrancà, que fa un any s’endugué per davant 229 vides i causà innumerables danys, ens ha mostrat, com tantes altres vegades, la ignonimia dels qui, per sobre nostre, ostenten el poder polític.
Va a complir-se un any que l’aigua va deixar malmesa una població a qui la impotència ha fet alçar-se a colp de ràbia, però també d’esperança.
Aquell 29 d’octubre, al meu poble, situat a l’Horta Sud, vora el Barranc del Poio, no plovia. Tanmateix, la meua filla no havia anat a classe a València perquè la Universitat, la vespra, havia enviat avís de suspensió per alertes meteorològiques. Al meu poble no plovia, però a la televisió valenciana ja teníem imatges de tots colors perquè, coneguent-se les alertes, hi havia un desplegament informatiu especial.
Aquell 29 d’octubre, quan pel matí les incidències al transport o les imatges dantesques començaven a fer-se paleses, quan els telèfons del 112 es desbordaven tant com els barrancs, els responsables màxims anaven amunt o avall o, simplement, estaven “desapareguts”.
I en aquell octubre de l’any 2024, d’un segle vint-i-u dotat de tecnologia, control i informació, l’alerta més simple en forma de SMS arribava a la població a les 20:11h, quan la major part de les víctimes ja eren això, morts. I, per tant, la veu que ara, un any desprès clama al cel i exigeix justícia a la terra, diu “ni oblit, ni perdó” perquè no són morts, són assassinats.
I en aquell octubre de l’any 2024, el relat es desborda tant com els rius perquè hi ha una història per cada persona que es va veure afectada. Persones tornant del treball, persones que anaven en cotxe casualment, persones que es movien fora de casa sense aguaitar el perill o qui en casa estant, no esperava que res ni ningú li truqués a la porta.
I en aquell octubre de l’any 2024, hi ha relats esfereïdors de tot aquell dia, més encara de quan va caure la nit i el crit es va fer eixordador i mut tot d’una. I, a més de relats en primera persona, hi ha imatges del dia de després que trenquen el cor a cop de puny.
Del dia de després i de tots els dies que ens han dut fins aquí, també hi ha la reacció de la societat civil autoorganitzada que va fer front a la tragèdia amb molta més promptitut dels qui es suposa que estan qualificats per organitzar la societat i dirigir vides alienes.
Visc a un poble on no plovia, però que es va convertir en zona zero. No em sent afectada perquè jo mateixa, aquell dia, no estava treballant. L’empresa pública de transport on treballe va ser afectada completament; només la sort l’ha salvada de comptar víctimes entre treballadores o usuàries. No em sent afectada perquè tot el meu cercle més pròxim vivia en alt i tots van resultar sans i estalvis. Però encara avui, parlant amb veïns, companys de feina o coneguts, descobresc històries que nuguen el cor.
Recorde perfectament el primer dia que vaig eixir del poble, un poble que ben bé és molt més pròxim al centre de València que molts barris de Madrid o Barcelona. Un trajecte de deu minuts em va costar una hora quaranta en un autobús d’enllaç ple de gom a gom. Recorde veure la multitud de voluntaris fent el camí que jo estava desfent per tal de respirar una mica. Recorde trobar-me una ciutat que, per primera vegada en la vida em va resultar estranya perquè jo deixava darrere meu un tsunami i arribava a un lloc on no passava res, on tot semblava net i polit, on la vida semblava irreal.
I recorde l’arribada a la seu de CGT amb molta emoció perquè des de l’endemà del 29O s’havia posat en peu per a tot: per a donar cobertura a totes les persones treballadores que al cap i a la fi som qui posem sempre els morts, qui som les damnificades del sistema. Des de l’acció sindical, la cobertura legal, fins a convertir la nostra seu de València en centre de recepció d’ajuda i d’organització per a la distribució de tota mena de material.
Vaig passar deu dies vivint el dia a dia de la zona zero, llevant fang sobre tot i intentant recomposar la vida, però sabedora de tot el que es movia a fora i, sobre tot, de la feina incansable de les companyes de València i de les que, des de la resta del territori, van vindre carregades i també disposades a posar el cos sencer per donar un cop de mà.
Encara ara, un any després, es continua gestionant tota l’ajuda rebuda i repartint a peu de casa béns de necessitat bàsica adquirits a comerços afectats que intenten reviscolar, o sent intermediaris de donacions … o pense ara en el taller de bicicletes en que convertirem el soterrani del nostre edifici amb l’ajuda del col·lectiu Soterranya per tal de donar una alternativa de mobilitat a tantes persones que no tenien res.
Recapitule i torne a eixa primera sortida el 9 de Novembre. Primera visita al sindicat, primera Manifestació per demanar la dimissió del President de la Generalitat. El retrobament amb els companys de lluita, l’emoció de la solidaritat, la ciutadania omplint la Plaça, l’esperança de fer fora qui governa contra les persones, contra la vida …
Ha passat un any; les manifestacions continuen. Estic orgullosa de la vaga general que convocàrem juntament a d’altres sindicats combatius. De la capacitat que tenim de fer acció sindical i d’ocupar el carrer malgrat les lleis que continuen intentant amordaçant-nos a cop de multes i coaccions. Orgullosa de la nostra presència continua malgrat l’ apagó informatiu que patim als mitjans de comunicació.
Veníem d’un 27 de Setembre on havien parat per Palestina quan el sentit comú encara no veia l’atrocitat del genocidi perpetrat pel sionisme. I des de fa un any, a València no hem deixat de manifestar-nos per dues causes tan distants com pròximes.
Diuen que la solidaritat és la tendresa dels pobles. D’això, del suport mutu, en sabem les anarcosindicalistes. És el centre de totes les nostres dinàmiques. I ara que vivim temps convulsos, que el sistema cau sense caure, que els qui governen ho fan descaradament contra la vida i contra qui la sostenim, les nostres utopies surten al carrer per omplir-lo de dignitat i lluita.
Arrribem a aquest 29 d’octubre, un any després, sense defallir, reivindicant una reconstrucció des de baix, reivindicant l’autorganització i posant en valor la defensa del territori . Continuem demanant justícia i treballem per tal de fer fora els responsables de les gestions assassines que causaren tantes víctimes evitables.
Arribem a aquest 29 d’octubre caminant, perquè venim d’una història amb majúscules de resistència i en aquest sindicat no hem descobert ara que la lluita es lliura als carrers.
Arribem tal com ho férem el mateix 30 d’octubre de 2024, treballant en tots els fronts possibles per tal de canviar el nostre present i, constatant que tenim futur i que, tard o d’hora, el nostre horitzó serà present.
Avui, 29 de setembre de 2025, plou al meu poble.
