Redacció
A principis de juliol les 6 sindicalistes de CNT, conegudes com Las 6 de la Suiza pel nom del seu cas repressiu arran un conflicte contra la pastisseria del mateix nom de Xixón, van ingressar a la presó. Avui, quan s’escriuen aquestes línies, continuen condemnades en tercer grau penitenciari.
L’entrada a presó culmina un procés que porta obert des del 2017. Els seus principals artífexs són José Álvarez, propietari de la pastisseria la Suiza, amb qui la CNT de Xixón va tenir el conflicte i qui va iniciar el procés judicial; el jutge Javier Gómez Bermúdez, advocat de l’acusació, que ha fet declaracions oposades a les llibertats sindicals i de protesta, i finalment Lino Rubio Mayo, jutge que ha condemnat i declarat l’empresonament de les cenetistes encausades i que arrossega rere seu una dilatada trajectòria de repressió al sindicalisme. La possibilitat d’obtenir un indult està sobre la taula, mentre als carrers de nombroses ciutats de l’Estat (com la mateixa Xixón, Compostela, Granada, Zaragoza Barcelona, Lleida, entre moltes altres) s’han donat mostres de solidaritat cap a les 6 de la Suiza, amb manifestacions, concentracions i protestes vàries, un ampli suport i la confluència de les principals centrals sindicals.
N’hi ha per això i per molt més. Amb aquesta condemna s’evidencia que el sindicalisme combatiu –i l’anarcosindicalisme en particular– és un enemic a batre per la patronal i el poder judicial i mediàtic. Tot i que l’existència de pràctiques repressives no agafa a ningú per sorpresa (des de fa molts anys es poden rastrejar lleis i processos judicials que apunten en aquest sentit), el procés de Las 6 de la Suiza, la seva acusació, judici, condemna i ara entrada a la presó, busquen ser exemplaritzants i generar temor a la població i dins dels sindicats: es vol assenyalar que l’acció sindical pot constituir un delicte i, per tant, qui exerceix els seus drets pot ser jutjat i condemnat. La sentència i la seva execució són un atac directe a un dels principals eixos de com entén el sindicalisme la CGT (i, clar està, la CNT): un sindicalisme de mobilització, d’acció directa i de socialitzar el conflicte, que són elements essencials del sindicalisme per la CGT. Sense aquests, queda desnaturalitzat i neutralitzat com a eina de la classe treballadora per a aconseguir millores i emancipar-se.
Tanmateix, els sindicats combatius no han d’atemorir-se. La repressió, malauradament, formarà part del dia a dia de l’acció sindical. Ja es va veure a les vagues generals del cicle 2010-2012, que també van portar sindicalistes, entre elles militants de CGT, a la presó, o més recentment casos com el judici a tres companyes de CGT d’Airbus o la detenció de més d’una vintena de participants en la vaga del metall de Cadis, que ha suposat una suma de fiances per evitar entrar a la presó que ascendeix a vàries desenes de milers d’euros.
Si ens preguntem com s’ha d’afrontar la repressió, possiblement s’ha de respondre que les vies no sempre estan del tot clares, amb diferents escenaris i forces, posicions de qui pateix la repressió…, però el que queda clar és que la millor forma de fer front a la repressió i sobreviure a ella és continuar fent un sindicalisme de combat. La vaga del metall de Cadis o la de Navantia a Cartagena -així com els conflictes que apareixen a aquest número- la vaga de Stradivarius, la dels socorristes de Barcelona o les mobilitzacions al sector del lleure, en són exemples. D’aquesta forma, malgrat la repressió, es demostra que el sindicalisme no s’atura i que les treballadores no restaran callades davant els abusos patronals i judicials.
