Adriana Rubio Amo
El concepte d’atenció creadora és de Simone Weil. Sembla una contradicció apel·lar a
aquest concepte a finals de juny (que és quan escric aquestes paraules). Segurament
sortiran publicades a l’estiu i quasi no recordaré les nostres dificultats per estar atentes i ser
creadores al juny.
Ara, però, aquest concepte em sembla tant preciós com llunyà. Al Mal d’Escola acostumem
a parlar del temps, una vegada i una altra. Bàsicament, perquè l’atenció és la consciència
plena del temps present, un estat d’escolta i receptivitat que és condició de possibilitat per a
la creació.
Poder estar a classe des d’aquest lloc receptiu és un art que no sempre és fàcil
d’aconseguir. Sobretot a final de curs on s’acumulen tantes i tantes coses pendents, coses a
fer i a resoldre. S’afegeixen rutines i inèrcies que dificulten els espais en blanc, tan
necessaris per poder pensar, estar atentes i ser capaces d’escoltar.
Diu Weil que “l’atenció és una forma d’amor”. Com és de preuat el temps de l’atenció! Tan
preuat que el capitalisme salvatge l’ha convertit en moneda de canvi i font de riquesa. Com
més atenció es rapti, més grans són els guanys. Una mica com els homes de negre de
Momo, ells robaven temps, i ara que ja no ens en queda de temps, ens roben l’atenció.
Atendre és una forma de resistir. Parar s’ha convertit en un acte de resistència política.
Quedar amb les amigues, parar-se a olorar, mirar-se als ulls, acariciar la mà, posar-se
davant de l’altre i sentir-se. Estar allà, uns segons. Deixar les corredisses, els hauríem, els
futurs i els passats, estar present, mirar els infants, compartir l’espai i el temps. Gaudir d’una
feina que és un regal. Compartir amb els altres un espai d’atenció creadora. Co-creem el
món, el construïm amb les altres. Ara mateix. Ho estem fent. Tu que em llegeixes i jo que
t’escric. Aquest és el nostre món. Ara.
La responsabilitat és gran i el marge de decisió també. Cultivar l’atenció creadora és
condició de possibilitat d’un present millor?
Sé que durant l’estiu això serà més senzill. I, en contra del que he dit fins ara, no paro de
pensar com és de necessari, per totes, que arribi ja l’estiu i poder aturar les inèrcies i les
presses. Per, proposar-me de nou, una vegada i una altra, un curs vinent amb més espais
de resistència creadora, buits que escoltin per co-crear, juntes, un present més amable.
