Fonsi Loaiza (San Fernando, Cádiz, 1990) fa periodisme i no relacions públiques; per això de seguida les mencions a Pegasus quan poso la gravadora o el «si no me meten en la cárcel» tot just després de saludar-nos. Confronta aquesta teranyina que hem anat coneixent com el Règim del 78. A Sospitosos habituals (Tigre de paper, 2024) posa el dit a la llaga al periodisme, l’Església, la monarquia… les potes del règim. I si una pota cau, diu, cau tot. Ens colem al pati de l’Ateneu Barcelonès, la casa dels senyorets, per parlar-ne.
Quan estàvem entrant deies «Bé, si no em fiquen a la presó». I això crec que és una mica simptomàtic de com està el país en general i el periodisme.
Sí, és això. Quin sistema politicomediàtic-periodístic tenim, no? Els drets fonamentals s’estan reconvertint —la llibertat d’expressió, el dret a opinar— en delictes. I se segueix aplicant la Llei Mordassa, que suposadament trauria el PSOE i no només no ho ha derogat, és que l’ha aplicat més que quan hi havia el govern del PP!
I els mitjans de comunicació són la pota que sosté tot aquest castell de cartes que és el Règim del 78, i crec que és on hi ha més corrupció a l’Estat espanyol.
Tu ho vius des del periodisme.
Jo sóc autònom; a mi com no em poden fer fora de gairebé enlloc! Jo vaig on puc, com puc. De moment no han censurat els meus llibres. Veurem en un futur si segueix la deriva restrictiva. Però és veritat que censurar un llibre, per exemple, pot ser un efecte boomerang que al final li donaria més repercussió. I al final jo crec que per això no ho fan.
La llei del silenci.
No en parlen. És més: una cosa molt curiosa que també assenyalo és com la premsa escrita internacional s’ha fet més ressò del meu llibre que la premsa espanyola.
El periodisme, com tants altres sectors, s’ha anat precaritzant. I això també pot fer que els periodistes s’autocensurin, no?
Molts diaris ja han fet acomiadaments, EROs… I al final quan acomiaden un company en realitat és un acomiadament per a tothom. Perquè al final el que es queda ja sap… que li tremolin les cames. I això ha passat molt al sector periodístic. Comprar un periodista és molt barat. I a més també la forma de comprar-lo és col·locant-lo de tertulià; hi són posats per certs partits polítics, certs interessos, perquè no parlin del que realment ens afecta als treballadors.
Una altra manera de dominar les veus dissidents és a cop de multa. A tu te n’arriben sovint.
Sí! La majoria estan arxivades. L’última que em va arribar i que vaig haver de declarar va ser de Girauta, que ha passat per tots els partits (PP, Ciutadans, Vox) i apareixia als papers d’Uber com un lobbista a la UE a favor de la multinacional. I per publicar-ho m’ha denunciat. Diu que ell ho va fer pels seus principis liberals! I és veritat que jo, per exemple, sí que segueixo condemnat per injúries a la policia i tinc moltes denúncies, però hi ha persones represaliades a la presó, com el cas de Pablo Hasel, que fins al 2027 estarà a la presó.
I més enllà dels periodistes, els mitjans periodístics tenen els seus vincles i els seus límits, oi? Per exemple la monarquia.
Sí! Ara per conèixer les misèries de la dinastia Borbònica has de llegir The Telegraph! Tornem als temps del franquisme, quan havies de seguir la premsa internacional per saber què passava al país. Aquí, els mitjans de comunicació convergien amb la monarquia. El grup Prisa no s’entendria sense la unió que ha tingut amb la monarquia, amb Joan Carles I. S’estableixen aquests vincles per defensar sobretot els Borbons. Mira, jo vaig entrar com a becari a El País el 2 de juny del 2014, coincidint amb l’abdicació de Joan Carles I. El grup Prisa, Rubalcaba… estaven molt interessats en aquesta operació, en aquest canvi.
Per salvar la institució.
Salvar-se ells mateixos; no només la institució. Perquè si cau la monarquia cauen ells; caurien tots. Tot aquest castell de cartes que és el Règim del 78 cauria amb totes les potes. Saben que la clau de volta del sistema és la monarquia. Per això la defensaran sempre. Per això és intocable.
La monarquia és l’enllaç amb el franquisme. Hi ha una continuïtat.
Quan van arribar els alcaldes del PSOE semblava que no serien els cacics però a Andalusia ho hem patit igual. Semblava una renovació però en realitat era que ells s’adaptaven als cacics. Hi ha alguns discursos de certs barons del Partit Socialista, com pot ser García Paje, que semblen criptofalangistes. Crec que era l’escriptor Rafael Chirves que deia que aquells del PSOE que provenen de famílies franquistes és que els pares els van comprar la innocència; perquè en realitat els ve la riquesa perquè els pares eren uns assassins! Solchaga deia que Espanya és el país on és més fàcil fer-se ric; i ho deia com una cosa bona! O les lleis de vivenda de Boyer, que segueix vigent: i com s’ha encarit un sostre! I tot això va ser per culpa d’ells!
I la desindustrialización que va fer Felipe González no te la fa el PP!, ¿no? Ho hauria de fer amb més tacte.
Hi ha l’arrel, doncs, a la guerra civil.
Guerra civil? Cop d’estat feixista! Que va anticipar la guerra mundial. I que va ser sobretot per les petites reformes que intentava fer el Front Popular. Abans d’ahir va morir la filla de Blas Infante —que encara està en una cuneta, Blas Infante, a Andalusia, saps?—; ella deia que el seu pare el van matar per intentar fer la reforma agrària. Que encara no s’ha fet en aquest país.
Reformes pendents als anys 30 i que van aixecar butllofes fins al punt del cop d’estat…
El cop d’estat i abans, a Casas Viejas, per exemple, van assassinar un munt d’anarquistes i altres. I els néts segueixen aquí.
L’Església hi va tenir el seu pes, en aquell context. Ara no en parlem gaire, de l’Església.
Abans l´Església era molt important i ara no és tan visible. Però tots se’n van amb el Papa. A Cadis Kichi [alcalde de Podemos, 2015-2023] li ha donat una medalla a la Verge! Al final l’esquerra diu que és que cal defensar el que és popular. Per què estem ficant l’Església en allò popular quan realment es carrega el que és popular?! Vaig veure una pancarta dels anys 30 que em va encantar, que deia: «No volem Setmana Santa, el que volem és pa i treball». I ara defensen que la Setmana Santa és apoderament, quan les confraries han funcionat com una forma de repressió! I fins i tot s’està regalant sòl públic a l’Església! I l’Església ha continuat estant a les escoles públiques. Això hauria de… Vaja, que l’esquerra no defensi el laïcisme… això hauria de ser el mínim per considerar-te demòcrata, no?
M’ha agradat el títol del teu últim llibre, Sospitosos habituals, perquè normalment ho som nosaltres —els migrants, els anarquistes…— i m’agrada aquest capgirar-ho; apuntar als pirates de dalt.
Són els pirates que ens governen i que cada cop hi ha menys contrapès contra ells, que ho tenen tot comprat. També sindicats. Jo, per exemple, he estudiat molt la figura de Florentino Pérez, i és clar, no s’entendria el poder de Florentino Pérez sense l’esquerra, sense els dirigents. Jo respecto els sindicalistes de base de tots els sindicats, però els dirigents de Comissions i UGT van donar suport a Florentino, i un dels dirigents de CCOO treballava al Reial Madrid; tot això ho va comprant Florentino. Per exemple, un altre cas: Manuela Carmena, que quan era jutge fins i tot va arribar a embargar els comptes de Florentino Pérez en relació al Partit Reformista Democràtic, quan va arribar a l’alcaldia de Madrid va prometre que mai no aniria a la llotja: «Això és una vergonya, que acceptem aquest tipus d’obsequis» i no sé què. Bé, va acabar a la llotja, va acabar retratada amb Florentino Pérez i aprovant l’operació Chamartín, que diuen que és una de les operacions urbanístiques més grans que hi ha a tot Europa.
Així doncs, de la política institucional en podem esperar res?
Que se’n vagin a la merda podem esperar! [riu] Perquè vaja, les castanyes del foc no ens les trauran, això està clar! I a més treuen temes que no repercuteixen en la classe treballadora.
Jo crec que ha funcionat, ara sobretot Sumar, com una forma de «palanganeros» del PSOE; de vendre’s, vaja! La reforma laboral que han fet, que la venen com un èxit, no ha tocat la indemnització per acomiadament del Partit Popular, que era una cosa bàsica! Que fins i tot la pròpia Yolanda Díaz, quan era a Podem i no era al Govern, la criticava fort! I al final en tots els temes centrals no es parla tampoc de la reforma de l’article 135, que posava per davant el deute respecte a les persones.
Parla’m de Florentino. Els seus tentàcles arriben fins aquí, oi?
Sí, sí! Les empreses de Florentino Pérez controlen mitja Barcelona: els serveis a domicili, residències de gent gran, les obres públiques… . I a més, el Barça està unit a Florentino Pérez. Per exemple, Sandro Rossell, que va ser president del Barça, el primer que va fer quan va arribar Florentino Pérez al Camp Nou va ser fer-li una reverència. El pare de Rosell va ser un dels fundadors de CiU, i després va tenir una empresa que va fer una UTE amb la de Florentino Pérez, que feien els seus negocis d’AVEs i històries. I és clar, van fer negoci aquí a Catalunya. Perquè no se sol dir, però Florentino Pérez on comença? A Construcciones Padrós. I no s’entendria el 3% de Convergència i tota la corruptela que hi ha hagut sense corruptors com Florentino Pérez.
Aquestes relacions clientelars semblen estructurals a l’Estat espanyol.
I a més, fins i tot si són sancionats, és una multa mínima, que al final la paguen les grans constructores. Durant 25 anys es van repartir l’obra pública formant un càrtel ACS, ACCIONA, FCC… Totes aquestes es van repartir les adjudicacions entre elles; i van ser condemnats i segueixen rebent adjudicacions. I continuaran fent el mateix, perquè després d’aquesta condemna… La repercussió és mínima, els surt baratíssim.
