Ferran Aisa, historiador i comissari de l’Any Salvat-Papasseit
Joan Salvat-Papasseit va néixer el 16 de maig de 1894 al carrer del Comte d’Urgell, 93, de Barcelona. Dos anys després, naixia el seu germà Miquel. Eren fills de Joan Salvat Solanas i d’Elvira Papasseit Orovitg, tots dos barcelonins del barri de Sants però oriünds del camp de Tarragona. Família d’extracció humil, senzilla, la mare gairebé analfabeta i el pare fogoner dels vaixells de la Companyia Transatlàntica del potentat Antonio López y López.
Quan Salvat-Papasseit tenia set anys va quedar orfe, ja que el seu pare va morir tràgicament a bord del vapor correu Montevideo en el trajecte entre Barcelona i Cadis. Aleshores és quan va entrar a l’Asil Naval, primer ell i després el seu germà Miquel. Salvat-Papasseit va ser internat a la corbeta Tornado, vaixell de l’armada espanyola de llarga història que havia començat la seva vida l’any 1866 patrullant per les aigües de les Antilles a vela i a motor durant la primera guerra de Cuba. Uns anys més tard, va tenir una altra destinació més altruista: acollir els orfes de la gent de mar sota el socors de la Sociedad Española de Salvamento de Náufragos, que col·laborava amb l’Asilo Naval Español. L’emblema de l’Asil Naval era una creu i una àncora, que simbolitzaven la fe i l’esperança. La Tornado acollia els orfes de mar i la seva primera ubicació va ser al moll de la Barceloneta, un barri al qual estaria molt lligat el poeta. Els infants s’aixecaven a toc de diana a les sis del matí com si fossin en una caserna amb règim mariner i militar. Durant la jornada, anaven a estudi, realitzaven serveis i feien pràctiques marineres. També era obligatòria l’assistència a la missa diària. La jornada s’acabava a les nou del vespre quan sonava el toc de silenci. L’objectiu principal era preparar-los per fer serveis en vaixells mercants, marina de guerra o per ingressar a l’Escola Oficial de Nàutica. Salvat no va passar dels estudis elementals a l’Asil ja que va ser reclamat per la seva mare, que per falta de recursos volia que el noi comencés a guanyar-se la vida per ajudar en les despeses familiars.
Salvat-Papasseit, en sortir de l’Asil Naval va entrar per uns mesos a l’Escola Salesiana com a conseqüència d’una precoç vocació religiosa que l’hagués portat a ser missioner. Ell ho recordaria més endavant: «Als dotze anys jo era pur com no pot repetir-se: i el meu destí l’església. Als vint anys, dolorit, cristià i socialista, jo veia Montjuïc talment com un afront que calia passar.»
Dels dotze als vint anys són els anys d’aprenentatge i de formació de Joan Salvat-Papasseit, vitals per a la construcció del seu tarannà humà, polític-social, cultural i moral. Treballa com a mosso d’adroguer, d’aprenent d’escultor al taller del carrer d’Aribau, i assisteix a la Llotja a les classes de Manuel de Fuxà, on coneix el pintor Josep Obiols. És l’època en què fa amistat amb Joan Alavedra, que treballa a l’Enciclopèdia Espasa, i el llibreter anarquista Emili Eroles. Aviat el món dels llibres i la lectura els unirà amb altres joves com els germans Antoni i Enric Palau, fills del llibreter del carrer de Sant Pau. Segons Alavedra, Salvat «tenia una febre de lectures, una fúria de fer coses, un veritable deliri per actuar. Jo feia i li proposava grans plans d’estudi, però ell tenia pressa.»
L’any 1911, la família Salvat es trasllada a viure al carrer Gignàs, un carrer estret de la ciutat vella on no hi entra mai el sol. Aquest mateix any coneix Josep Maria de Sucre, que l’introdueix a l’Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP) del carrer del Carme, 30. Aquesta entitat cultural serà fonamental per a la formació del jove Salvat. Treballa a la secció de biblioteca, on pot llegir tots els llibres del món i assistir a tota mena de xerrades. Salvat-Papasseit devora les obres de Reclus, Kropotkin, Nietszche, Ruskin, Volney, Ibsen, Maeterlinck, Carlyle, Tolstoi, Zola, Hugo, Azorín, Costa, Unamuno, Whitman, Goethe, Pi i Margall, Valle-Inclán, Baroja, Ramón y Cajal, Maragall, Ganivet, etc. I assisteix a les conferències ofertes per Gabriel Alomar, Eugenio Noel, Diego Ruiz, Peius Gener, Jaume Brossa, Eugeni D’Ors, Cristòfol Domènech, Felip Cortiella, José Nakens, Marcel·lí Domingo, Francesc Layret, etc. Salvat i els seus companys, seguint la influència d’Eugenio Noel, que feia xerrades antitaurines, creen el Grup Antiflamenquista pro Cultura i fan actes de propaganda contra las curses de braus. Entre els membres del grup hi ha Daniel Cardona que més endavant l’introduirà en els ambients separatistes de la Joventut Nacionalista Catalana. L’any 1912, coneix, a través d’Emili Eroles, Carme Eleuterio Ferrer, una pentinadora de la Barceloneta amb qui formalitzarà un llarg compromís de sis anys fins el seu casament el 7 de juliol de 1918.
L’any 1913 és elegit secretari de la Secció Literària de l’AEP i participa amb Alavedra en un Curs de Filosofia de Jordi Rubió als Estudis Universitaris Catalans. A l’Ateneu organitza cicles de poesia catalana i castellana i participa en l’homenatge que tributen a Joan Maragall.
Salvat-Papasseit, amb la seva formació autodidacta, és a punt d’iniciar la seva carrera literària escrivint articles redemptoristes l’any 1914 a Los Miserables. Joan Salvat-Papasseit es transmuta en el seu alter ego «Gorkiano» en honor al seu mestre Màxim Gorki. Viu una etapa de bohèmia-revolucionària al cau del Bar del Centro a la Rambla del Mig; allà, amb Fernando Pintado, Ángel Samblancat, Mateo Santos, Plató Peig, Diego Ramón, Lluís Capdevila i altres periodistes participa en tertúlies inacabables. El bar també és freqüentat pels líders de la CNT Àngel Pestaña i Salvador Seguí, però també hi ha aprenentes de toreros, jugadors de cartes, crupiers, espies i cabareteres que actuen al cabaret soterrani anomenat Au fons du mer, com la Mary i la Margot.
Escriure és un ofici perillós…, sobretot quan la llibertat d’expressió brilla per la seva absència. Els periodistes proletaris sovint són processats i tancats a la presó. Salvat era un noi sense ofici ni benefici, llegia i escrivia sense parar, com guiat per una febre desconeguda, i no menjava gaire. Un dels seus articles a Los Miserables li valgué un procés: «Processat i portat al banc dels acusats per una causa noble he estat condemnat per un jurat d’indoctes i un tribunal de vells.» L’article en qüestió era «Un pueblo, Portugal», un país que acabava d’abolir la Monarquia i havia proclamat la República. La condemna fou de dos mesos i un dia de presó, que va patir a la Model de Barcelona. Paral·lelament, s’afilià a la Federació Catalana del PSOE i va escriure articles a La Justícia Social. Europa és en flames enmig d’una tràgica guerra mundial, Salvat reflexiona sobre la potent Alemanya socialista que s’ha vist arrossegada pels defensors de la raça i la pàtria germànica a una guerra que assolarà Europa durant quatre anys. El periodista proletari, tocat per un alè romàntic i influït pel seu ideal costista, escriu articles regeneracionistes, critica la indolència d’una part de la joventut espanyola i parla de la necessitat que l’educació arribi al poble: «He de hablaros mucho de la Escuela, que la necesitáis como un maná bendito que aún desconocéis.»
L’any 1916, Salvat-Papasseit vol ésser el glossador socialista català i, emulant Eugeni d’Ors, que escriu el seu «Glosari» a La Veu de Catalunya, inicia les «Glosas de un Socialista» a Sabadell Federal. Joan Salvat-Papasseit viu intensament aquells anys de bohèmia i socialisme, però no té ni diners ni feina i, per tant, ha de malviure de l’ajuda de la seva pobra mare, que es dedica a fer feines, i de la seva promesa, que també l’ajuda.
Finalment, troba feina de vigilant al Moll de la Fusta de Barcelona. Anys després, el Salvat poeta descriu aquest període de la seva vida en el poema «Nocturn per a acordió»: «Heus aquí: jo he guardat fusta al moll. / Vosaltres no sabeu / què és / guardar fusta al moll».
Salvat comença a escriure en català a Sabadell Federal. Des d’aleshores. deixa d’ésser «Gorkiano» i esdevé ell mateix, és a dir, Joan Salvat-Papasseit (amb el guionet entre els cognoms). Els seus primers articles en català són una sèrie que porta per títol «La Nacionalitat i el Socialisme», el primer dels quals surt l’1 de juliol de 1916. Per Salvat, el problema principal de la Humanitat és el productor i sap que només és possible la seva redempció amb la unió del proletariat: «Si una Nació és formada per homes llibertaris no existeix força al món per a dominar-la.» Salvat, en aquest treball de cinc articles, analitzà el cas de Catalunya i del País Basc com a nacions petites dins d’Espanya, i dels sentiments que formen les pàtries, alhora que fa una comparació entre els qui fan bandera des del camp socialista o des del camp catòlic: «Els qui posen la pàtria damunt la Humanitat, els qui posen a un déu damunt dels homes, mai seran socialistes. Més alt que les banderes i els altars, cobertores de crims i de pillatges, estan els que treballen i no poden menjar.» Salvat-Papasseit esdevé un intel·lectual obrer anticapitalista amb escrits com el titulat «Pobles Robinson»: «El dia en què els obrers de tot el món pensin més en llurs penes que em complir el desig del capital, ja no existiran pobles: hi haurà el poble, entengui’s bé, sense fronteres; perquè els amos no en tenen, i això que s’hi engreixen com a porcs en el país on viuen.»
L’any 1917, aconsegueix entrar a treballar a les Galeries Laietanes de la Gran Via; finalment té un treball que considera digne, ja que aviat li encarregaran la direcció de la llibreria de les Galeries, que ell i el seu germà Miquel convertiran en la Llibreria Nacional Catalana.
Allà coneixerà el món de la cultura, de les arts i de les lletres catalanes: Francesc Pujols, Josep Pla, Manolo Hugué, Xavier Nogués, J. V. Foix, Carles Riba, Josep Maria Sagarra, López Picó, etc. La flor i nata del noucentisme català exposa, fa tertúlia o passa per les Galeries Laietanes. Salvat per aquesta època ha anat deixant el socialisme i es manifesta llibertari. És el moment en què edita la revista Un enemic del poble, inspirada en l’obra homònima de l’escriptor suec Henrik Ibsen. Salvat fa els seus primers passos cap a l’avantguarda fent amistat amb artistes com Joaquín Torres-García i Rafael Barradas i, naturalment, ampliant les seves influències amb autors com Marinetti, Reverdy, Apollinaire, Huidrobo, Gómez de la Serna, Albert-Birot o Tristan Tzara. A Un enemic del poble hi publica proses, manifestos i cal·ligrames. Els seus pensaments són recollits a Mots-propis, una secció que inclou aforismes inspirats per Nietzsche, amb frases com aquesta: «Cal ésser l’etern insurgent, l’etern maximalista. L’elogi de la quimera és el salm de l’heroi. La utopia és la llum. —Què hi fa que els qui avancin es cremin?, si els que no es mouen no veuen la claror… Però no val confondre la Utopia amb l’absurde: l’absurde viu l’avui.»
El novembre de 1917, ja ha aparegut el poeta Joan Salvat-Papasseit que es declara partidari de la Divina Acràcia: «Jo no vull allistar-me sota de cap bandera. Són el ver distintiu de les gran opressions. Àdhuc el Socialisme n’és una nova forma d’opressió, perquè és un estat nou seguidor de l’Estat. Seré ara el glossador de la divina Acràcia, de l’Acràcia impossible en la vida dels homes, que no senten desig d’una Era millor»
Salvat-Papasseit, que ha patit la terrible grip de 1918, ha de fer repòs al Sanatori de Sant Llorenç del Munt. Aquesta serà la tònica de la resta de la seva vida, amb una malaltia que arrossegarà durant la resta de la seva joventut i que el farà recórrer sanatoris d’Espanya i dels Pirineus de la Catalunya del Nord. Joan Salvat-Papasseit, una vegada casat amb la Carme Eleuterio, s’instal·larà al barri de la Barceloneta, al carrer Ginés i Partagàs, 11. Per aquell temps, publicava una altra revista d’avantguarda, Arc-Voltaic, en què debutava com a il·lustrador un jove pintor català: Joan Miró. Salvat-Papasseit encara editarà una altre publicació, Proa (1922). La parella tindrà dues filles, Salomé (1919) i Núria (1922).
Salvat-Papasseit ja no sols escriu a les seves pròpies publicacions sinó que col·labora sovint a la premsa catalana: La Columna de Foc, Mar Vella, L’Instant, Vell i Nou, La Revista, La Sardana, El Dia de Terrassa, L’Estat Català i, entre altres, La Publicitat, on signa el escrits amb el pseudònim de «La Ploma d’Aristarc». Són els anys en què presenta els seus punyents manifestos: «Concepte del Poeta», «Soc jo, que parlo a la joventut» i «Contra els poetes en minúscula. Primer Manifest Futurista Català», en què diu: «Jo us invito poetes, a que sigueu futurs, és a dir, immortals, a que canteu com el dia d’avui, que no mediu els versos ni els conteu amb els dits, ni els cobreu amb diners. Vivim sempre de nou, el demà és més bell sempre que el passat i si voleu rimar, podeu rimar però sigueu Poetes, Poetes en majúscula, altius, valents, heroics i sobretot sincers.»
Joan Salvat-Papasseit esdevé un poeta urbà, civil, mediterrani, costumista, romàntic, eròtic, amorós, avantguardista, però sobretot destaca com a poeta entusiasta perquè també era un home optimista. Una persona que va passar gairebé sis anys malalt de tuberculosi i que alhora seguia lluitant, cantant i blasmant al mig de la batalla de la vida.
L’any 1920, viatja a París a comprar llibres d’avantguarda i artístics per a la Llibreria de les Galeries Laietanes, alhora que posava en marxa l’editorial de la Llibreria Nacional Catalana. Els germans Salvat publiquen llibres de Josep M. de Sucre, Josep M. López-Picó, Tomàs Garcés, J. M. Junoy, Torres-García, Xavier Nogués, Francesc Pujols i, entre altres autors, Salvat-Papasseit. El poeta compagina la seva vida laboral a les Galeries Laietanes amb les estades a sanatoris als quals va amb l’ajuda d’amics com Daniel Cardona i de filantrops com Emili Badiella o Lluís Plandiura. Aquests sanatoris són els de Sant Just Desvern, Torre Bonica (Sant Llorenç del Munt), Can Robert (Matadepera), Cercedilla (Guadarrama). Visita El Pardo, El Escorial i Madrid, on acudeix al Museu del Prado i a la redacció de la revista Grecia. Són els anys en què entra en contacte amb els poetes ultraistes espanyols Guillermo de Torre, Vando del Villar i altres, i comença a col·laborar a les revistes d’avantguarda com Ultra, Grecia, Cosmópolis, Tableros… Aquí hi trobem els seus poemes d’avantguarda en castellà i també alguns en català com «Sense el ressò del dring». Salvat-Papasseit també es relaciona amb els poetes d’avantguarda europeus…
Sense aturar-se en el seu camí poètic, Salvat va publicant un llibre rere l’altre: Poemes en ondes hertzianes (1919), L’Irradiador del Port i les Gavines (1921), Les Conspiracions (1922), La Gesta dels Estels (1922) i Poema de la rosa als llavis (1923). A primers de 1924, mor la seva filleta Núria i, el 7 d’agost de 1924, mor Salvat-Papasseit a casa seva, al carrer de l’Argenteria, 64. Queda pendent d’edició el recull poètic Óssa Menor (Fi dels Poemes d’Avantguarda), que serà editat pòstumament el 1925, i el llibre de contes Els nens de la meva escala (1926).
Joan Salvat-Papasseit, que volia llançar al vent mil sagetes per proclamar la llibertat, va voler des de la Barceloneta sortir a fer un llarg viatge èpic. Ell era poeta líric i avantguardista i sabia en què consistia ser artista: «Encara no he escrit mai sense mullar la ploma al cor, esbatanat. Soc, com home de lletres, d’imaginació escassa, més aviat elemental; tot ho he vist o viscut. Però em sé una aristocràcia d’esperit, que es pot alçar dels límits de la Universitat que no m’aixoplugava. També dels primers passos. Amo l’art i els artistes i les obres inútils dels artistes. Aspiro a una obra inútil que es doni de consol als homes rics, sense la democràcia que confon l’home ric amb l’home de diner, l’artista amb el cavall. Mai no he tingut fortuna i mai no la tindré però la joia és meva, perquè la sé sentir, professió de Poeta que soc. Segons la predicció, la mort em prendrà amb foc, perquè un foc interior em consum. Em planyo que la glòria no sigui una donzella que hom pugui estrènyer als braços.»
Joan Salvat-Papasseit actualment és un far de l’avantguarda catalana, una llum que il·lumina el camí dels que volem avançar: «La llibertat no és cara per escassa, sinó escassa perquè s’ha de guanyar.»
