Isabel Segura Soriano
Què fa que amplis sectors de les dones de les classes populars convoquin i participin de la vaga general de dones el mes de gener de 1918, a diverses poblacions catalanes i també de la resta de l’Estat? Ras i curt: exigir el dret a la vida tan individual com col·lectiva.
El gener de 1918 va ser un hivern dur. El preu de les subsistències no havia parat de pujar des que havia esclatat la I Guerra Mundial, el 1914, malgrat que l’Estat espanyol es mantenia com a país neutral. La guerra, com totes les guerres, trastocà les expectatives vitals i la qualitat de vida de les persones, tant de les que vivien en països implicats en el conflicte bèl·lic, com la d’aquelles que vivien en països que es declararen neutrals
A Catalunya, en concret a Sabadell, les conseqüències del conflicte bèl·lic suposà un increment dels beneficis empresarials, de manera molt especial els del sector tèxtil, i també l’increment del preu de les subsistències. El preu del pa s’havia duplicat des de l’inici del conflicte i també el dels cigrons, de les mongetes i de l’arròs. La dotzena d’ous havia passat de 2’50 pessetes a 3’75, en tan sols un any, i el carbó i la llenya, pràcticament havien desaparegut de la circulació i, quan es trobaven, els preus eren desorbitats. Els acaparadors i especuladors feien l’agost. També s’incrementà el preu dels lloguers dels habitatges que de 150 pessetes mensuals abans de la guerra, passà a 250. Els jornals, que es mantenien en una mitjana de 3’50 pessetes com a retribució diària, no donava ni per una dotzena d’ous.
Subsistir en aquestes condicions d’encariment progressiu del preu de les subsistències i de la congelació dels jornals feia difícil la subsistència quotidiana. En aquest context, el mes de gener de 1918, Balbina Pi i Sanlley i altres dones, van sortir al carrer, aturaren la producció i durant dies i dies van mantenir la revolta pel dret més elemental, el dret a la vida i exigiren posar fi a l’especulació i l’acaparament, així com també a la pujada del preu dels lloguers.
Aquell fred mes de gener, la manca de carbó per cuinar i per escalfar les cases, sumat a l’encariment dels productes bàsics d’alimentació i a la migradesa dels jornals que no s’incrementaven al ritme que ho feia el preu de les subsistències, les dones van dir prou.
Balbina Pi Sanllehy, anarcosindicalista vinculada a la CNT, i la seva companya de feina Emília Claramunt Cervera, neboda de la històrica Teresa Claramunt, de la mà amb d’altres dones, van recórrer fàbriques i tallers cridant a la vaga, van manifestar-se pels carrers de la ciutat reivindicant la rebaixa del preu de les subsistències, del preu dels lloguers i per la supressió de l’impost de lloguers. Ambdues, segons algunes fonts, van prendre part en la direcció de la vaga de les subsistències
Balbina Pi i Sanllehy, havia nascut a Sant Boi del Llobregat el 1896, de pare carreter i mare puntaire, una activitat la de les puntes al coixí, que implicà moltes dones a la comarca del Baix Llobregat, i que aconseguiren el reconeixement al seu treball, no pel jornal -cobraven a tant la peça- sinó per la qualitat de les seves artesanies. En el context predominantment agrícola i artesà santboienc, Balbina Pi i Sanllehy i les seves dues germanes, després de la mort del pare i de la mare, van emigrar a Sabadell, a la recerca de noves expectatives vitals, atretes per la possibilitat de trobar feina en una ciutat on el creixement industrial, centrat en el tèxtil, era exponencial.
Balbina entrà a treballar en una de les empreses tèxtils més grans de la ciutat, la fàbrica Seydoux, que comptava amb una important presència femenina, presència majoritària en totes les empreses del sector. Des dels inicis de la revolució industrial a Catalunya, la contractació de dones va ser una constant en el sector tèxtil. Es calcula que, des de mitjans del segle XIX, gairebé el 80% de la mà d’obra era femenina, en el ram tèxtil. Així doncs, en certa manera podem dir que la revolució industrial a Catalunya es va sustentar, majoritàriament, en el treball de les dones.
La fàbrica Seydoux, no n’era una excepció. Va ser a la Seydoux, on Balbina va començar la seva activitat política, reivindicant millors condicions laborals. S’afilià al Sindicat Fabril i Tèxtil de la CNT, amb forta implementació a Sabadell i a moltes de les ciutats industrialitzades a Catalunya. El 1917, Balbina Pi i Sanllehy, va ser nomenada delegada de la Federació Local del sindicat.
El dia 12 de gener, ja es van produir alguns avalots que van interrompre el ritme habitual de la ciutat, especialment a la plaça del mercat.
“Abans d’ahir al matí, varen produir-se certs avalots en nostra plaça mercat, entre venedors i compradores, degut als preus inversemblants que demanaven d’algunes mercancies, com mongetes i patates, que tingueren la gosadia d’oferir-les a preus gairebé duplicats de dies anteriors”.
El diari, continuava amb la narració dels esdeveniment, destacant que les dones van requisar verdures i llegums. El mateix diari, l’endemà, anava una mica més enllà de la narració dels fets i i argumentava que les dones, en tant que actives defensores dels drets més bàsics, havien de ser reconegudes com a agents socials i tenir el dret de ciutadania no reconegut en aquell moment.
La vaga i les manifestacions continuaren a Sabadell i a moltes altres ciutats. A Sabadell, la tarda del 24 de gener, centenars de dones es van concentrar a la plaça de la Llibertat, van fer un míting i d’allà arrencà una manifestació pels carrers de la ciutat. Les manifestants –segons la premsa sabadellenca- no arribaven a 300. A l’arribar a la Plaça de Pi i Margall una comissió de dones van demanar entrevistar-se amb l’alcalde. Les treballadores van explicar-li les dificultats per a obtenir combustible i productes bàsics d’alimentació i li demanaren que s’obligués a vendre els articles al preus que regien abans de la guerra. Acabada la reunió, a la que podem imaginar que també va assistir-hi Balbina Pi, sortí al balcó Emilia Claramunt i donà compte de l’entrevista amb l’alcalde. L’autoritat municipal els va dir que el tema de l’encariment depassava l’àmbit municipal però que intentarien actuar en els temes que els pertocaven. Emília Claramunt preguntà a les manifestant si volien tornar-se’n a casa i confiar en la actitud de l’alcalde o prosseguir amb la protesta. La resposta fou unànime: continuar amb les mobilitzacions.
Les protagonistes d’aquesta història, a Sabadell, i a tantes altres poblacions, conscients de la precarietat de les seves vides i exposades als desitjos desfermats de màxim beneficis per empresaris i comerciants, no dubtaren en trastocar el ritme quotidià de la ciutat. Eren dones vulnerables que desitjaven una vida on la subsistència quotidiana estigués garantida en les seves comunitats i es consideraven legitimades per a vindicar-ho.
La vaga de dones del 1918, no només feia referència a la rebaixa del preu dels productes bàsics de les subsistències. Hi havia una profunda desconfiança amb la capacitat del sistema social per a poder garantir-la. Com algun temps després escriví Balbina Pi, “Las mujeres debemos adoptar nuevas tácticas para poder ahogar las injusticias que sufrimos en este régimen social.” Les injustícies i les desigualtats, formaven part estructural del sistema. Balbina Pi i Sanllehy i les seves col·legues, inscrivien la seva acció, en una estratègia de canvi essencial del sistema.
Aquest episodi en la vida de Balbina Pi i molts d’altres, il·lustrats per Roser Pineda, són recollits en una exposició itinerant promoguda per l’Institut Català de les Dones que s’ofereix a grups i entitats que la vulguin exposar.
