Vanesa Saez, Treballadora Social dels CSS Raval Nord i delegada sindical de la CGT
Àlex López, Educador social del SARA i delegat sindical de la CGT
Reflexió sobre la lluita sindical de dues treballadores dels Serveis Socials de l’Ajuntament de Barcelona (IMSSB)
El sindicalisme no està en el seu millor moment. Vivim un període de desencís pel que fa a les grans idees de canvi social i el que impera és el refugi en un mateix, més que la solidaritat amb les altres. La lluita als llocs de treball per millorar les condicions laborals i de vida ha tingut una eina molt clara en la història: els sindicats. Però, ara, aquestes organitzacions pateixen un gran descrèdit per a molta gent. En el nostre àmbit —els serveis socials de la funció pública— això s’aguditza, ja que a més de l’etiqueta de sindicalista tenim la de funcionària. Nosaltres tenim claríssim que tots dos conceptes són dignes de reivindicar, però els defensors del capitalisme s’han encarregat de denigrar-los. També és cert que hi ha moltes maneres diferents de fer sindicalisme, de la mateixa manera que en política no tots els partits que s’anomenen d’esquerres defensen els drets de les treballadores per més que parlin de polítiques socials com un mantra. Les organitzacions sindicals també poden fer cas dels cants de sirena i acabar abandonant les postures més combatives per posicions més enfocades al pacte i a la pau social. Sabem que fruit de tot això hi ha qui veu a la gent que fem sindicalisme com unes vividores o, encara pitjor, com unes venudes. O potser hi ha qui creu que els objectius que tenim no s’assoleixen amb la rapidesa i l’efectivitat que caldria i que som unes idealistes.
Aquest article no vol ser un anàlisi profund del sindicalisme. El que volem és parlar clar, des de la nostra experiència i des de les nostres idees. A la CGT dels Serveis Socials de l’Ajuntament de Barcelona (CGT-IMSSB) tenim un repte molt concret: mobilitzar la plantilla en un context molt hostil a la mobilització. Un dia durant el descans una companya deia “És que és molt cansat lluitar sempre”. I no li falta raó; lluitar és cansat en el millor dels casos. Hauríem de poder dedicar el nostre temps laboral a treballar i el nostre temps fora de la feina a les nostres coses, a la nostra vida. El que passa és que ens trobem sota un règim que no té pietat. El capitalisme té algunes cares amables, té algunes versions de sí mateix que poden convèncer molta gent de que és el millor dels models possibles. Però no és així. En la perspectiva més macro podem veure els efectes de les guerres que promou a Rússia i Ucraïna o l’ocupació i el genocidi d’Israel contra Palestina. Són conflictes complexos i llunyans, però en el moment que s’hi entra una mica és fàcil veure unes elits econòmiques que promouen conflictes armats en els que qui surt perdent és la població. Podem veure també els efectes del capitalisme en el nostre planeta amb un canvi climàtic terrible, amb la repartició injusta dels recursos i de la riquesa i amb el dolor que causa el fet migratori, al que es veuen forçades o obligades milions de persones per salvar la vida.
Però, si tornem a Barcelona, sembla que per molta gent sí que funciona el capitalisme. Ens hem de preguntar si realment funciona i si funciona igual per a totes. Per qui tingui una bona feina amb un bon sou, una casa d’herència a l’Eixample i una caseta a la Cerdanya, potser per a aquestes funciona i no sempre. Però per molta gent que viu de lloguer o està pagant una hipoteca ja funciona menys. I enlloc de la caseta a la Cerdanya el que tens és una tenda de campanya 2’’ del Decathlon per anar de càmping o fas el possible per llogar un Airbnb de tant en tant. Potser ja funciona una mica menys. I encara pot funcionar molt menys i que ni tan sols puguis pagar la hipoteca o el lloguer ni les vacances. Perquè això per defecte professional ho sabem molt bé, que a vegades a Barcelona sobreviure és un èxit. És aquesta la ciutat que volem? És aquest el món al que aspirem? Doncs nosaltres diem que no. Que aquesta no és la vida que mereixem ni a la que aspirem.
El que ens hem de preguntar és què podem fer. Per nosaltres recuperar la paraula sindicat vol dir rescatar la idea del sindicalisme d’allà on l’han posat aquelles qui veuen en el sindicalisme un problema o una poltrona. Per nosaltres recuperar el sindicalisme vol dir pensar el nostre dia a dia al lloc de treball incorporant una perspectiva de lluita. Una lluita que té un doble objectiu; millorar les nostres condicions laborals i millorar la societat on vivim. Recuperar la paraula sindicat vol dir que a la feina no estem soles i que els problemes compartits siguin lluites compartides. I és clar que sí, en la unió hi ha la força.
Perquè els sindicats som forts i podem negociar amb força amb la patronal quan som una majoria activa de la plantilla. El que necessitem és que cada cop més gent se sumi al projecte que tenim entre mans. I que puguem superar la lògica de la negociació i entrar en un escenari d’ofensiva i puguem exigir més drets quan som una majoria de la població activa i implicada en les lluites. Per defensar els drets que ja tenim i avançar en la conquesta de més drets necessitem la força i l’entusiasme de com més companyes millor. Per això us convidem a participar, a afiliar-vos i a incorporar aquest plus.
Sabem que el nostre àmbit d’actuació és complex. Som treballadores dels Serveis Socials de Barcelona. Treballadores socials, administratives, educadores socials, pedagogues, tècniques de gestió, psicòlogues i juristes. En definitiva, treballadores de l’àmbit social que desenvolupem la nostra tasca des de la trinxera dels serveis públics municipals. Uns serveis que amb recursos insuficients procuren contenir la misèria econòmica, d’injustícies, discriminacions i diverses disfuncions del sistema. I la disfunció és el sistema. Però les treballadores de l’IMSSB tenim una visió única, des de dintre, que ens dóna l’oportunitat de combatre aquest sistema. Coneixem els draps bruts de la Marca Barcelona. Sabem que el capitalisme no és tant amable com ens el presenten. El problema és que ens movem entre ser la solució o ser part del problema. Perquè som també part d’aquest mur de contenció. Som els guardians del mur que impedeixen que els caminants blancs entrin al nostre regne. Aquí és on ens volen. Però no ens trobaran aquí, perquè podem fer la nostra feina i alhora ser crítiques amb el model d’intervenció i ser crítiques amb el model de serveis socials. I podem ser crítiques amb el model social. Aquesta és la nostra proposta, passar a l’acció, estar juntes i fer-nos sentir que no estem soles. Ni davant dels abusos o la passivitat de les institucions, ni davant de les problemàtiques socials i laborals que ens afecten, ni davant de les injustícies socials més grans.
Plantejar-se lliurar aquesta batalla, segons com es miri, pot fer certa mandra. Els cants de sirena del liberalisme poden ser més engrescadors. Mirar cap a una altra banda o refugiar-se en altres activitats poden ser sortides legítimes també. Però amagar-nos sota el llençol no farà desaparèixer el problema. Cal recordar que els drets es guanyen a base de lluitar-los. I per a aquestes lluites ens cal estar organitzades. Nosaltres proposem anar de cara. Amb humilitat, amb sinceritat i amb entusiasme. Organitzar-nos com a sector, fer-nos fortes i donar-li un sentit col·lectiu a la nostra feina. Volem fer una crida a la lluita col·lectiva. Volem invocar l’esperança que ens permet no defallir. I que en aquells moments que sentim que no podem més, quan defallim individualment, poder-nos agafar a algun lloc i recuperar les forces. Perquè sabem que la companya del costat ens sosté i ens espera. Saber i sentir que no caminem soles. Aquest ha de ser el sentit del sindicat.
Per a totes nosaltres.
