Irene Escorihuela, Advocada i Directora de l’Observatori DESC
El moviment pel dret a l’habitatge és un dels més potents i divers que ha existit la darrera dècada i reivindica, no només un sostre i quatre parets, sinó una llar digna i per a tothom. I, si bé la famosa “autotutela de drets” és un dels seus trets més potents —aturar desnonaments (la PAH de Barcelona aquestes setmanes comptava el seu desnonament aturat número 1000) o ocupar habitatges per a reallotjar persones desnonades—, no és menys cert que són solucions autogestionades però parcials a un problema, com sabem, estructural.
Per això una altra de les lluites d’aquest moviment ha estat, almenys per una gran majoria, aconseguir lleis més garantistes que puguin universalitzar aquestes victòries del carrer. Que els desnonaments no s’hagin d’aturar a porta, que els reallotjaments els realitzi l’administració. Que els lloguers estiguin regulats i que hi hagi habitatge públic suficient per no haver d’esperar anys a la Mesa d’Emergències. En diverses ocasions hem vist com normes pioneres com la llei 24/2015 o la llei de contenció de rendes del lloguer, impulsades des dels moviments, han acabat malmeses al Tribunal Constitucional. Per aquest motiu, una llei estatal pel dret a l’habitatge podia resultar, en major o menor mesura, una cobertura legal a aquells aspectes considerats inconstitucionals.
Més enllà d’això, el procés de redacció i aprovació d’aquesta llei estatal ha durat més de dos anys i mig, en un joc de vaivens entre els dos socis de govern (PSOE i Unidas Podemos) i els diferents Ministeris implicats. A nivell social, es va crear la Iniciativa per una Llei pel dret a l’Habitatge, conformada de forma àmplia per moviments, organitzacions socials i sindicats. Durant aquest temps, la Iniciativa ha convocat mobilitzacions, realitzar rodes de premsa i interlocutat amb els grups parlamentaris. També va presentar un text alternatiu al Congrés, rebutjat al Ple. La capacitat d’incidència de la Iniciativa no ha estat menor, però cal tenir en compte qui teníem al davant.
El sector immobiliari espanyol té una forta capacitat de marcar l’agenda política. D’una banda, mentre Pedro Sánchez prometia una llei d’habitatge per a tothom, es reunia a Nova York amb els fons voltor més nocius per a les llogateres espanyoles. Aquests grans propietaris són qui més desnonen a ciutats com Barcelona. D’altra banda, continua molt arrelada la idea que la regulació dels lloguers i la necessària limitació del dret de propietat pot ser impopular. Sota el mantra que Espanya és un país de propietaris, qualsevol limitació a aquest dret, encara que sigui per garantir-ne un altre com el dret a l’habitatge, es veu amb desconfiança des del PSOE.
Així doncs, les grans demandes dels moviments han tingut una regulació dèbil en el text aprovat. La lluita per cap desnonament sense alternativa habitacional s’ha quedat en l’ajornament de 2 o 4 mesos i amb una mediació obligatòria que pot dilatar el procediment, però difícilment aturar-lo. La regulació de lloguers hi és present, i això ja constitueix un pas de gegant, ja que fa uns anys semblava impossible aprovar una mesura així al context espanyol. No obstant, s’incorpora de forma limitada: es congelen els lloguers que ja existien, s’estableix un topall per als nous i es preveuen pròrrogues als contractes. Però s’introdueixen diverses excepcions i no se’n preveu l’aplicació de forma immediata. No s’entra a legislar sobre el lloguer de temporada, un dels grans fraus actualment, sinó que s’emplaça a crear un grup de treball els propers 6 mesos.
Més enllà d’això, s’incorporen altres elements importants, com ara la qualificació permanent de l’habitatge protegit (fins ara passava al mercat privat al cap d’uns anys) i millores respecte les reserves de sòl.
Una de les grans problemàtiques de la llei és, sens dubte, la seva aplicabilitat. D’una banda, la concreció de moltes de les mesures queda en mans de les Comunitats Autònomes, i aquelles governades pel Partit Popular ja han anunciat que no ho faran. D’altra banda, la norma no preveu cap part sancionadora que permeti a les administracions obligar als privats a aplicar-la. Per tant, si hi ha incompliments, queda a l’aire com podran denunciar-se.
Un cop aprovada, el moviment per l’habitatge la va titllar d’insuficient, mentre que la patronal immobiliària va posar el crit al cel. L’impacte trigarem a veure’l. En tot cas, veurem què passa després del 23J, si continua vigent i les CCAAs la comencen a aplicar, o si es deroga i no hi ha temps ni per a això.
