Secció Sindical de CGT a Autobusos TMB
El passat 27 de febrer era acomiadat el company Ramiro de l’empresa d’autobusos pública TMB a Barcelona, dirigida a nivell polític per la socialista Laia Bonet en un acord de repartiment de poder entre socialistes i Comuns, que és la marca de Podem a l’Ajuntament de la ciutat. En considerar la direcció una falta molt greu el fet de presumptament pintar amb aerosol dues carcasses de plàstic de les 5000 càmeres de videovigilància instal·lades als autobusos amb fons europeus New Generation i fons aportats per TMB, més de 13 milions d’euros de diners públics gastats per vigilar, controlar i gravar mitjançant imatges el que passa a l’interior, amb l’argument de garantir la seguretat de persones usuàries i treballadores, una forma més de control social i assolir el somni humit de pensaments totalitaris; a la pràctica utilitzades per a la repressió sindical i per acomiadar.
La denúncia policial pel penal ho qualificava com a delicte de faltes lleus, per ser inferior el cost a 217 euros; la direcció, per la jurisdicció laboral, ho qualificava una falta molt greu, resolta amb la sanció més gran: l’acomiadament.
La desproporció era evident per la majoria de la plantilla d’autobusos, però no per la direcció i possiblement per la justícia burgesa. Així, el camí més segur no era esperar un veredicte d’una tercera part, sinó el natural que és el de l’acció sindical i plantar cara a la injustícia.
La prepotència, les presses, infravalorar la nostra resposta i el context mal escollit per l’assessoria laboral —a dos mesos de les eleccions municipals, essent aquesta una empresa pública dirigida per la casta política—, hem aconseguit que se’ls torni en contra. I també la resposta de la secció sindical de CGT a autobusos de TMB al no acceptar el xantatge de canviar acomiadaments per denúncies presents i futures. El missatge és clar: la CGT no es ven, Ramiro no es ven. L’escenari no era el que havien calculat, la resposta no era habitual.
A partir d’aquí apareixen autobusos amb vidres trencats i rodes punxades, es difon l’acomiadament i comença la lluita per la readmissió informant la plantilla amb un missatge clar de desproporció del càstig i rebent el suport de CGT, sindicats afins, i mitjans de comunicació afins com Directa, Esquerra Diari, moviments socials, ateneus, fundacions com Salvador Segui, ràdios lliures com Contrabanda, Klara i mitjans de comunicació generalistes. Amb un objectiu clar: donar una resposta col·lectiva i utilitzar la seva por més gran, que és la de la publicitat d’un conflicte que en període electoral els pot fer perdre vots.
En aquell moment la por de perdre la carrera electoral és el taló d’Aquil·les de l’aspirant socialista a l’alcaldia de Barcelona i cap de la presidenta de TMB.
Comencem a anar als seus actes polítics com una altra forma de pressió donant molt bons resultats, aconseguint entrevistar-nos dues vegades amb el candidat i la presidenta. El missatge és clar: sense pressió no hi ha negociació.
L’efecte va ser immediat. Sense convocar una sola jornada d’aturades parcials, es va aconseguir per primera vegada a TMB revertir dos acomiadaments per sancions temporals, desistint la direcció del judici penal contra el company.
Dos acomiadaments, sí!! ja que per a la secció sindical de CGT va ser imprescindible que un altre company acomiadat entrés també a l’equació i així aconseguir la readmissió sense esperar el judici laboral, que fos per la pressió i aprofitar el moment per unir tots dos acomiadaments en una causa comuna i indivisible.
És evident que les claus de la readmissió són diverses, com ho són les diferents formes de pressió, i tot això unit a l’estratègia de trobar el punt feble de la patronal va donar en aquesta ocasió els seus fruits.
La por en la lluita de classes és com un parell de vasos comunicants: com menys en tenim la classe treballadora més en té l’altra part.
