Rubén Páez. Sindicat de Transports i Telecomunicacions de CGT Barcelona
El passat dimarts 7 d’Abril el ministre d’agricultura Luís Planas va anunciar en una roda de premsa un decret llei per permetre la regularització de tots els immigrants mal anomenats il·legals per treballar al camp durant la campanya de recollida de fruita d’enguany. Ho feia desenvolupant l’article 127 del Reial Decret 557/2011 que autoritza la residència de qualsevol persona en situació irregular quan “concorrin raons d’interès públic o de seguretat nacional”.
Quines raons hi ha darrere d’aquest decret? Senzill, l’aplicació de la llei d’estrangeria va permetre portar treballadors immigrants per treballar al camp durant el temps que dura una campanya concreta per després tornar-los al seu país. Així és com funciona el treball al camp a Espanya, gràcies a la mà d’obra estrangera (marroquina, búlgara i romanesa essencialment). Però aquest any, amb la tancada de fronteres imposada per la Covid-19, la patronal del camp ha alertat el govern que no podrà cobrir els llocs de treball perquè els 200.000 immigrants no arribaran. Mà d’obra barata, per recollir el nostre menjar.
El govern ha escoltat aquesta demanda. En un primer moment, fins i tot es va escoltar la proposta que els menors no acompanyats fossin explotats com a mà d’obra al camp. Un truc molt vell. Dir-ne una de molt grossa perquè el que s’aprova al final no sembli tan salvatge. Però ho és, ho és de totes, totes.
Deixant de banda altres aspectes rellevants com el fet que enmig d’una emergència sanitària on ens obliguen a quedar-nos a casa, el govern envia als immigrants irregulars a treballar (que ja és deixar molt de banda), la idea que es regularitzi a totes les persones que viuen en la il·legalitat pel sols fet d’haver emigrat per millorar la seva vida, podria ser atractiva per a molta gent. Però en un gest d’una mesquinesa difícil de pair, el ministre Planas va deixar ben clar que la regularització esmentada, només seria efectiva fins al 30 de Juny. Després de recollir el nostre menjar, del que depenem, aquestes persones tornarien a la situació d’il·legalitat prèvia. Després de garantir que certs productes de primera necessitat no faltessin als nostres supermercats, podran ser deportats o empresonats als forats negres buits de drets humans que són els CIES. I el pitjor de tot és que per a molts, és una sortida, potser l’única. No oblidem que els menors immigrants tutelats per l’estat en arribar als 18 se’ls dóna un permís de residència fins als 21 que no els permet treballar, abocant-los a la marginalitat.
El ministre va anunciar que per tal d’incentivar que els pobres autòctons se sumessin a la campanya de recollida, les persones aturades o que estiguessin cobrant un ERTO, podrien treballar al camp sense perdre la prestació, tot sabent que per menys de 800 € ningú que estigui cobrant un subsidi acceptaria anar-hi. Pel que sembla, el greuge comparatiu que això crea entre jornalers no preocupa a ningú. Com a mínim, a ningú d’aquest govern, que aplica polítiques destinades a acontentar la patronal. La nostra salut, i fins i tot la nostra dignitat, no entren en els seus càlculs. I no és que el menjar, un cop arriba a les grans superfícies perquè el consumim, sigui barat precisament, especialment quan ens fixem en la misèria que es paga per quilo als productors. Al final, i com sempre, són els intermediaris qui s’emporten el tall gros.
Aquesta situació d’emergència al camp, que ens recorda fins a quin punt depenem de la mà d’obra immigrant a Europa, podria haver-se solucionat de moltes maneres. Però francament, per més que ho penso no se me n’acut cap de pitjor, de més vergonyosa i de més inhumana. Especialment si atenem que, un cop més, les feines més necessàries són alhora, les més menyspreades.
“després de recollir el nostre menjar, del que depenem, aquestes persones tornarien a la situació d’il·legalitat”
No parlarem de la frustrada reforma agrària que mai no arriba (ni té pinta de fer-ho), perquè seria molt llarg i no és el tema. El que sí cal assenyalar són els salaris de misèria que es paguen al camp, motiu pel qual molts europeus, tot i estar a l’atur, no es plantegen treballar-hi com a temporers. Només cal recordar que el conveni del camp a Huelva permet salaris molt per sota del mínim interprofessional. I això és el que cobraran els immigrants, exposant-se a la Covid-19, per garantir que no ens falti res al rebost. Misèria. I és que a l’exposició durant la collita cal sumar-hi les situacions en què viuen els temporers i que fa anys que es denuncien des de molts col·lectius.
La patronal, que per llei hauria de facilitar-los un allotjament, rarament ho fa, i el més habitual és que els temporers s’organitzin en campaments improvisats amb unes condicions higièniques deplorables i que enmig d’aquesta pandèmia, haurien de ser considerades com criminals. Però tenint en compte que en condicions de “normalitat”, les inspeccions de treball al camp són pràcticament anecdòtiques, algú es pot creure que en situació de pandèmia, l’estat vetllarà perquè es respecti la llei i el treball al camp es realitzi amb seguretat pels treballadors? Vetllarà perquè se’ls pagui el que els toca?L’única solució real, humana i justa, passa necessàriament per una regularització de totes les persones migrades, i no tan sols per manca de mà d’obra, sinó per dignitat i respecte als drets humans. Hem de reclamar la sobirania alimentària. Un bé tan bàsic i de primera necessitat com és el de la producció del nostre menjar no pot estar en mans de voltors i especuladors.Hem de dignificar el treball del primer sector. Aquesta crisi (i la que vindrà) està destapant les misèries i mancances del sistema econòmic que ens domina.
Un sistema que no permet enterrar els nostres éssers estimats però sí que permet anar a treballar. No permet regularitzar persones, però permet explotar-les al camp en un règim de semiesclavatge. Aquest és el món al qual el capitalisme ens aboca. L’única alternativa és canviar-ho tot i ens hi hem de posar, ja. Abans que normalitzem la barbàrie. Perquè potser demà, serà massa tard.
