“La vaga ha posat al centre el poder de decisió de les assemblees”
A Airbus, multinacional aeronàutica que ocupa més de 14.000 persones en sis centres de treball a l’Estat espanyol, la vaga iniciada l’1 de juliol va posar sobre la taula el malestar acumulat per anys de pèrdua de poder adquisitiu, decisions unilaterals de l’empresa i un model de relacions laborals que ha anat deteriorant les condicions de treball i fent perdre la confiança.
El conflicte s’emmarca en les negociacions per la revisió salarial de 2026 i 2027, que es va deixar oberta a negociació posterior en el VII conveni col·lectiu, amb vigència de 2024 a 2027. Després de mesos de negociacions sense avanços suficients, l’anunci unilateral del director executiu a nivell mundial d’Airbus (CEO) de reducció de dos dies setmanals de teletreball a un va actuar com a espurna.
Els increments generals acordats per CCOO, UGT i ATP des de 2020 han estat inferiors a l’IPC, la qual cosa ha suposat una gran pèrdua de poder adquisitiu de 2020 a 2025. A més, la vaga ha incorporat reivindicacions que van més enllà del salari: mantenir el teletreball, que no s’imposi la rigidesa en el gaudi de les vacances, amb tres setmanes fixades a l’agost per a tota la plantilla, i l’incompliment per part d’Airbus de la sentència de l’Audiència Nacional relativa a l’abonament dels complements d’incapacitat temporal. A més, es reclama garantir les condicions de la plantilla de la unitat de negoci d’espai davant la seva pròxima segregació (projecte Bromo), assegurar les càrregues de treball a Cadis segons els compromisos adquirits en tancar la planta de Puerto Real, mantenir les rutes d’autobús, l’accés universal sense copagament als menjadors, i dotar de flexibilitat al personal de producció.
Però el més important d’aquest conflicte és la forma en què s’ha organitzat. Les assemblees de persones treballadores han pres les decisions i els sindicats han posat la seva capacitat legal i de convocatòria al servei de les decisions col·lectives. S’han creat grups de treball per a coordinar comunicació, documentació, logística i organització. En els sis centres s’han desenvolupat sistemes de votació electrònica simultània i s’han elaborat dossiers econòmics per a contrarestar els arguments de la direcció. És un exercici d’intel·ligència col·lectiva posada al servei del bé comú que demostra tot el que pot fer una plantilla compromesa i solidària.
Aquesta dinàmica també ha permès superar la divisió entre personal tècnic i de taller. El conflicte va començar amb especial força entre els tècnics de Getafe, però progressivament el personal de taller es va incorporar a la mobilització. A San Pablo (Sevilla), una històrica assemblea el 9 de juliol amb unes mil persones va simbolitzar aquest acostament. A les rotondes d’accés als centres i allà on s’han celebrat les assemblees, s’han creat, a més d’espais de reivindicació, vincles i companyonia entre persones de diferents centres i col·lectius.
CCOO, ATP i SIPA van signar un acord sense passar per les assemblees, el 23 de juliol, amb traïdoria, en la denominada “nit trista”. Aquest acord va ser sotmès a “referèndum” i rebutjat per la plantilla, la qual cosa va fer que la direcció no s’atrevís a registrar-lo i que fos publicat en el BOE. SIPA, únic convocant inicial i que no va permetre a la resta unir-se formalment al comitè de vaga, va desconvocar la vaga el 24 de juliol, però les assemblees ja havien decidit una nova convocatòria de vaga després del període de vacances, a partir del 24 d’agost, que va ser convocada per CGT, UGT i UTIL seguint el seu mandat.
Per a desmobilitzar els vaguistes, la direcció d’Airbus va recórrer al Ministeri d’Indústria, implicant-lo en el conflicte. CGT i UTIL, sindicats membres del comitè de vaga, van ser enganyats i tancats en sales d’espera del ministeri sent exclosos d’una reunió en la qual altres sindicats (CCOO, ATP, SIPA i UGT, aquest últim malgrat ser membre del comitè de vaga) escenificaven un acord amb la màxima direcció de la multinacional (CEO) i el ministre. Un acord sense definir completament, que va ser imposat i sotmès a un “referèndum” trampós i sense garanties a la plantilla, que l’Audiència Nacional va suspendre en primera instància i va permetre que se celebrés després, i al qual la plantilla va dir que sí perquè semblava que no hi havia cap altra opció. A continuació, la vaga va ser desconvocada.
Però les persones treballadores d’Airbus ja hem guanyat. I no perquè totes les reivindicacions s’hagin aconseguit al cent per cent. Hem guanyat perquè hem après una cosa que ningú pot prendre’ns: que la unitat real i única és la de les persones treballadores; que els drets es conquereixen lluitant i que depenen de la força col·lectiva que som capaces de construir. Hem après a organitzar-nos, a ser crítics, a informar-nos i a decidir en assemblea.
Tot això romandrà. L’autoorganització, els grups de treball i l’experiència d’haver actuat juntes seran la nostra preparació per a les pròximes negociacions, els pròxims convenis i els pròxims conflictes. Es guanya quan un conflicte deixa una plantilla més unida, més conscient i amb més capacitat per a defensar els seus drets. I això, a Airbus, ja ho hem aconseguit.




