Dinamita de cervell

La col·lectivització del ferrocarril metropolità de Barcelona

18 de novembre de 201929 de febrer de 2024 Equip Comunicació CGT Catalunya

Josep Pimentel

“La nostra revolució és la més profunda dels dos últims segles, aquí s’ha plasmat en realitats pràctiques, teòriques, utòpiques sense que l’autoritarisme ho hagi pogut impedir” (Abel Paz).

El col·lectivisme va ser una tradició arrelada en l’anarquisme i anarcosindicalisme peninsular organitzat i recollit a través dels seus congressos. L’obra constructiva de la revolució van ser les col·lectivitats que van tenir lloc tant en el camp com a la ciutat.

A Barcelona es col·lectivitzaren la construcció, la indústria metal·lúrgica, els escorxadors, els serveis públics, els transports, els serveis de salut, els cinemes, els teatres, les perruqueries, els hotels i les pensions, la distribució d’aliments… Com apunta Agustín Souchy, es van igualar els sous.

L’ocupació de la indústria es va produir de manera sorprenentment ràpida. Després dels primers dies i amb la majoria de quadres directius fora de les empreses, calia reorganitzar la producció. Els obrers van prendre el control de les fàbriques, passant la vida econòmica de les mateixes a les mans dels empleats que les ocupaven.

El primer testimoni documental de les col·lectivitzacions va ser el Ple Regional de Grups Anarquistes de Catalunya celebrat el 21 d’agost de 1936 en el qual es va aprovar la confiscació i la col·lectivització dels establiments abandonats pels seus propietaris i el control sindical obrer de les indústries explotades en règim d’empresa privada. La Generalitat de Catalunya va trigar a donar cobertura legal a les col·lectivitzacions. No va promulgar el Decret de Col·lectivitzacions fins al mes d’octubre de 1936, una vegada incorporats al seu govern a membres de la CNT.

No obstant, el 24 de juliol de 1936 i després de quatre dies sense transport, es va reprendre el servei dels ferrocarrils metropolitans de Barcelona, fent-se càrrec d’aquest servei el Sindicat Únic del Ram del Transport de Barcelona de la CNT. Es va constituir un Comitè Obrer de control format per treballadors del ferrocarril per controlar l’empresa col·lectivitzada i prendre les primeres mesures.

La primera d’aquestes mesures va ser l’acomiadament de 56 empleats i càrrecs de l’empresa, entre els quals figuraven el director gerent, els seus assistents i individus que cobraven a final de mes sense cap ocupació en l’empresa. Amb aquesta mesura l’empresa col·lectivitzada es va estalviar 30.000 pessetes al mes. Tenint en compte que el salari mensual de conductor rondava les 250-300 pessetes, ens podem fer una idea de la magnitud de la retallada. Els quinze afiliats que comptava la UGT van demanar voluntàriament integrar-se en la CNT, central sindical on estaven afiliats els 407 treballador que van constituir la col·lectivitat del Metro.

En el Comitè de la col·lectivització en una assemblea del dia 4 de setembre de 1936, va informar del treball realitzat durant aquests primers mesos. En aquesta assemblea es va informar del balafiament dut a terme per la companyia durant el període 1932 fins a 18 de juliol de 1936 equivalent a 1.300.000 pessetes, entre subvencions a la premsa i la ràdio, viatges a Madrid i pagaments a banquers, polítics i periodistes.

Abans de la revolució, les companyies de tramvia, metro i autobusos eren privades, cadascuna d’elles dirigides per diferents empreses. El sindicat de la CNT va acordar integrar-les en una única empresa col·lectivitzada sota un únic sistema més eficient i sense malversacions. Aquesta millora va ser viscuda pels usuaris del transport públic d’una forma molt favorable degut a que simplificava i millorava la mobilitat a la ciutat i la seva àrea d’influència. Es va determinar una tarifa de 0,15 pessetes per trajecte i es va acordar estudiar la baixada del preu del viatge a 0,10 pessetes, i un sistema d’utilització únic per a tota la xarxa de transport públic. Una altra mesura va ser la d’oferir transport gratuït per a escolars, persones majors, accidentats en el treball, milicians ferits i persones amb algun tipus de minusvalidesa.

Per facilitar el canvi al públic quan el paper moneda de l’Estat era escàs, es va posar en circulació el 20 de novembre de 1937 l’emissió de vals-moneda de 0,15 i de 0,05 pessetes.

Es va millorar la jornada dels treballadors de la col·lectivitat, de les 8 hores abans de juliol de 1936 van passar a realitzar 6,40 hores diaries. No obstant i finalitzat el curt estiu de l’anarquia, el 6 de novembre de 1936 es va acordar l’ampliació de la jornada a 9 hores diàries excepte pels treballs de nit a l’interior dels túnels. Decisió motivada per la situació de guerra i acordada per unanimitat.

Van experimentar una equiparació salarial de les diferents professions que agrupen els treballadors del metro (ferrocarril transversal), experimentant una pujada salarial. Aquesta equiparació salarial va implicar la puja d’un 15% del salari de mitjana.

Per a més informació:

Mintz, Frank (1977). La autogestión en la España revolucionaria. Madrid: Las Ediciones de La Piqueta.

Obra colectiva (1973). Colectivizaciones. La obra constructiva de la revolución española. Ensayos, documentos, reportajes. Toulouse: CNT de España en el exilio.

Paz, Abel (2002). Viaje al pasado (1936-1939). Madrid: Fundación Anselmo Lorenzo.

Memòria 1936 del Ferrocarril Metropolitano de Barcelona (Transversal), colectivización CNT-AIT (1937). Barcelona, 6 de gener.

Memòria 1937 del Ferrocarril Metropolitano de Barcelona (Transversal), colectivización CNT-AIT (1937). Barcelona, 31 de desembre.

Diari Solidaridad Obrera, Barcelona, 1936-1937.

La nota de l’alcalde de Terrassa a un formulari obsolet (1919) (Primera Part)

23 de juliol de 201929 de febrer de 2024 Equip Comunicació CGT Catalunya

Agustí Guillamón

Un dels moments més bonics del treball de recerca històrica és aquell en què trobes, entre centenars de documents insípids o repetitius d’un lligall, un full, o de vegades una senzilla nota, en la qual algú, revoltant-se contra l’estupidesa de les preguntes fora de lloc d’un imprès que ha d’emplenar, es decideix a explicar en una breu acotació que aquell formulari està antiquat i no pot intentar abastar la realitat existent perquè ja no és possible, ni en el paper, ni en la mentalitat del buròcrata que ho ha redactat amb cura per “arxivar” la realitat social i laboral.

Llegeix més

Exili, repressió i clandestinitat a l’Espanya feixista

23 de juliol de 201929 de febrer de 2024 Equip Comunicació CGT Catalunya

Ferran Aisa

Resultado de imagen de clandestinitat franquisme

L’èxode republicà de 1939 fou l’inici de la reorganització de les institucions i de tots els moviments polítics i sindicals derrotats pel franquisme. La Diputació Permanent de les Corts Espanyoles es van reunir a París el 27 de juliol de 1939, però la guerra mundial va deixar-la inoperant fins que va reconstruir-se l’agost de 1945 a Mèxic, sota la presidència interina de Diego Martínez Barrios, aleshores la presidència del govern republicà espanyol va recaure en José Giral. També es va reorganitzar a l’exili els governs de la Generalitat de Catalunya i del poble basc. Després de l’afusellament de Lluís Companys el 15 d’octubre de 1940 al Castell de Montjuïc, el president del parlament català Josep Irla va assumir-hi la presidència interinament. El lehendakari del govern basc a l’exili va continuar essent el membre del PNB José Antonio Aguirre.

Malgrat que la feina era feixuga, era necessari obrir vies de resistència per refer els ponts del diàleg i lluitar per recuperar les llibertats perdudes. Davant les dificultats, els partits realitzen reunions per tal de reorganitzar-se com és el cas del PSUC i el PCE, l’ERC, els socialistes, i també els moviments sindicals: CNT i UGT. Les dues centrals majoritàries d’Espanya es reorganitzaren a l’interior de la península i a la resta del món on s’instal·laren nuclis de militants. Les dues centrals ho feren paral·lelament als camps de concentració de França, malgrat la condició de refugiats, els cenetistes, ja havien muntat a l’hivern de 1939 un comitè dins d’Argelers. Paral·lelament, es creaven comitès a l’Àfrica del Nord. Els cenetistes crearen tota mena d’activitats culturals i educatives als mateixos camps per tal d’enlairar la moral dels refugiats espanyols.

La CNT també fou la primera entitat sindical a organitzar-se clandestinament dins de l’Estat espanyol, ja l’any 1939 disposava de comitès a les presons, els camps de treball i a les fàbriques de ciutats com València i Barcelona. Poc després s’organitzava la UGT, que va seguir, més o menys, el mateix model dels anarcosindicalistes, doncs el primer objectiu era l’ajuda als refugiats dels camps de concentració de França i als que estaven patint repressió dins de les presons espanyoles. Els Consells Militars se succeïen condemnat a milers de persones a la presó, als camps de concentració o directament a ser afusellats. La UGT i la CNT van crear a meitat dels anys quaranta un Comitè d’Enllaç a la imatge dels que ja havien existit durant l’etapa de la Guerra Civil. El Comitè d’Enllaç era un organisme per coordinar les lluites contra el franquisme. El setembre de 1946 van treure un òrgan del Comitè Nacional d’Enllaç CNT-UGT, Fraternidad. En aquest primer número es presentaven, alhora que es dirigien al proletariat espanyol: “(…) Nace Fraternidad como consecuencia lógica de la que realmente existe entre los trabajadores de la UGT y de la CNT, fraternidad adquirida, tanto por la igualdad en el castigo y en el sufrimiento dados por querer pensar de que por ser común el mal, común ha de ser el remedio, es pues Fraternidad una publicación conjunta de la CNT y de la UGT. (…) Saludamos con la máxima emoción a los que, por no adaptarse a la esclavitud, purgan en cárceles y penales el delito de desear una España en la que no haya privilegios y resplandezca e imperen el deseo de vivir y la alegría en los rostros de sus ciudadanos, desterrando para siempre el espectro del mañana en unos, y la trágica realidad del presente en otros. Podemos y debemos poseer todo ese gesto de rebeldía que supieron mantener ante el frío y cruel penitenciario cuando intentan escarnecer su dignidad y torturar su consciencia.”

El franquisme, per llei de 9 de febrer de 1939, reprimia a les associacions Culturals i socials: (Escoles Racionalistes, Ateneus Llibertaris, Ateneus Populars, Casals catalanistes, Cases del Poble, Cooperatives de Cases Barates, etc.) i totes les Lògies Maçòniques. Amb la victòria de Franco el nacionalcatolicisme s’imposava a tots els espanyols amb la creu i l’espasa. L’Església catòlica va jugar un paper determinant en el nou sistema totalitari imposat per la força de les armes a Espanya. Els matrimonis civils van ser anul·lats, els divorcis de l’època republicana van deixar de tenir efecte. L’Església va dedicar-se a fer misses a espais públics per expiar els “dimonis ateus” de la República.

L’educació de l’escola va retornar als pitjors temps de l’exaltació de la pàtria imperial espanyola i del catolicisme més conservador. La repressió moral va afectar a la censura del cinema, del teatre, del music-hall, de la literatura, de la història, etc. La censura s’aplicava a tots els mitjans de comunicació, tant la ràdio com la premsa, fins i tot els mitjans que eren controlats per l’anomenat “Movimiento Nacional”. Tot havia de passar pel sedàs de la censura la qual era controlada per l’Església, la Falange Espanyola o per el Ministeri d’Informació i Turisme. Les úniques organitzacions que imperaven eren aquelles que exaltaven els valors del nacionalcatolicisme: FET i de les JONS, OJE, AC, Auxilio Social, Secció Femenina de FE i SEU. La Falange Espanyola i l’Església catòlica imposaven una estricta moral carrinclona als súbdits del règim franquista. Els costums del poble eren manipulats pels vencedors. Espanya retrocedia dos segles…

En la immediata postguerra la propaganda del règim va girar a favor de Hitler i de Mussolini. Franco es va entrevistar amb els dos mandataris europeus, amb Hitler ho féu a Hendaya el 23 d’octubre de 1940, acompanyat dels ministres d’afers estrangers Ramon Serrano Suñer i Joachim Von Ribbentrop; i amb Mussolini a Bordigera (Alps italians), el 12 d’abril de 1941, novament amb el seu cunyat Serrano Suñer i el ministre Conde Ciano. Espanya no va entrar a la guerra mundial, però va enviar els voluntaris de l’anomenada “División Azul” a combatre amb els nazis al front de Rússia.

La relació del règim amb Alemanya va continuar durant la guerra mundial, sobretot mentre els nazis anaven ocupant Europa. Molts espanyols van anar a Alemanya a treballar a les seves fàbriques, era un avanç de la gran immigració dels anys seixanta. A finals de 1940 va visitar Espanya el cap de les SS Heinrich Himler, que va recórrer en olor de multitud Madrid, Toledo, Burgos, Sant Sebastià i finalment Barcelona. El cap de les SS fou rebut al port de Barcelona amb arcs triomfals i amb la desfilada de les Joventuts Hitlerianes de l’Escola Alemanya i de l’OJE. Himler va visitar una txeca i va pujar fins a Montserrat tal vegada cercant el Sant Grial o mites esotèrics estrets de Parsifal. Malgrat les simpaties nazi-feixistes del règim franquista, aquest va sobreviure als seus aliats alemanys i italians, gràcies a l’inici de la guerra freda entre el món occidental i la URSS.

El Control Obrer a la Barcelona de 1936

17 de juliol de 201929 de febrer de 2024 Equip Comunicació CGT Catalunya

Manel Aisa

Per entendre, el perquè els treballadors catalans al 1936 van ser capaços de posar en marxa l’obra constructiva de l’anarquisme espanyol, hem d’entendre primer tot el camí traçat en les lluites socials del segle XX.

Resultado de imagen de revolució barcelona 1936

Els obrers en la seva gran majoria a Catalunya es van afiliar a la CNT, i van tenir la necessitat de construir el que hem entès com la “Societat Paral·lela”, aquesta consistia en autoformar-se en el treball i en els barris, a través de Cooperatives de Consum, de Construcció, economats, escoles racionalistes, ateneus populars, les prestacions mutualistes, les caixes de resistència que procuraven portar a bon terme els propis sindicats i a partir del Congrés Regional de Sants de 1918 l’organització per sectors industrials.

Amb aquest bagatge d’aprenentatge dels obrers, davant els esdeveniments que es van produir amb l’aixecament militar feixista que a Catalunya els obrers el van fer fracassar, i als pocs dies d’aquell 19 de juliol de 1936 i després d’una setmana de vaga general per celebrar la festa de l’eufòria revolucionària, els comitès orgànics de la CNT van prendre un camí decisiu. Sabent que els carrers eren dels anarcosindicalistes, van deixar de banda la proposta de Garcia Oliver, Aurelio Fernández, etc., aquella coneguda com “a pel tot ” i van optar pel “Comitè de Milícies Antifeixistes” on cabien la resta d’organitzacions sindicals i partits. Els obrers, sense esperar cap ordre i davant l’absència de la gran majoria d’empresaris; i amb l’experiència acumulada d’anys anteriors de societat paral·lela, no van dubtar. I com a primer símptoma es veurà la imatge dels tramvies circulant per Barcelona.

Els obrers van tornar a les fàbriques, majoritàriament van ser els qui van decidir reprendre l’activitat laboral i econòmica, gairebé sense esperar cap consigna ni tant sols dels sindicats. Van ser ells els qui van decidir col·lectivitzar la majoria de les fàbriques. Després va ser el Sindicat de la CNT amb les seves estructures els que parlarien de col·lectivitzacions i, encara dies més tard, el Comitè de Milícies (Consell d’Economia de Catalunya, 14 d’agost de 1936) i després la Generalitat amb el seu Decret de Col·lectivitzacions i control Obrer (26 d’ octubre del 1936), i a tot això s’apuntaria al carro també la UGT.

“Van ser els obrers els qui van decidir col·lectivitzar la majoria de les fàbriques”

A Catalunya durant el període revolucionari 1936-1939 pràcticament tots els sector econòmics van quedar col·lectivitzats i altres socialitzats. excepte el sector bancari que fou misteriosament respectat per problemes de política internacional. Empreses confiscades pels treballadors i col·lectivitzades on la propietat va passar a ser del conjunt dels treballadors, que van establir a través dels seus comitès de control obrer i per mitjà de l’autogestió i l’assemblea, la direcció, el control de la producció, la seva administració i organització interna. Empreses controlades on la direcció i la gestió eren compartides entre l’antic propietari o gerent i el comitè de control obrer. Ningú no podia prendre cap decisió unilateral i tot era consensuat.

Podem ressaltar també la socialització de sectors econòmics important i vitals per la subsistència, com per exemple les elèctriques, la coneguda Canadenca, el sector de la fusta, o també el sector de l’espectacle sobre tot el cinema i el teatre.

Així, des del primer moment el Sindicat de la Fusta de la CNT va decidir socialitzar el sector, tot començant pels tallers més petits, que aleshores aplegava uns 3.000 treballadors. Per això necessitava ocupar espais més grans i deixar de banda els locals petits e insalubres. Van ocupar l’església de Santa Madrona del carrer de Tapioles i altres locals del carrers de Radas i Blai, Reina Amàlia, etc. El Sindicat va socialitzar tot el procés de la fusta des de la matèria primera (l’arbre) fins a la venda del moble. Per això, va necessitar desplegar-se per tot Catalunya i adaptar-se a les fustes del país. Els obrers es van especialitzar en cada una de les fustes i el seu procés industrial, ja fossin cadires, somiers, mobles, etc. Tot aquest procés es va anar desenvolupant durant els anys 1936 i 1937.

Va ser un sector que tot i els problemes de les matèries primeres, no va voler estar subvencionat ni pel Comitè de Milícies, ni per la Generalitat. Sempre va voler respondre per ell mateix i va arribar fins al final, ja que consideraven que d’altra manera es convertirien en una mena de cooperativistes de l’Estat. Tant es així, que també van intervenir en la creació d’un altre sector important per la fusta com va ser el Sindicat de la Indústria de l’Edificació, Fusta i Decoració de la CNT, que tenia la seva seu al carrer de Bailèn 11 de Barcelona. Seguint les directrius de la Federació de Sindicats de la Indústria, la gent implicada en la construcció d’habitatges havia de considerar que la fusta era un element important en la construcció. A finals de 1938, eren unes 7.000 persones les que treballaven en aquest sector.

Pel que fa al Sindicat de l’Espectacle, molt arrelat al Paral·lel, cal dir que abans del 19 de juliol del 1936 hi havia constituïdes diverses societats com autors, músics, operadors de cinema, electricistes, porters, etc. Aquestes societats, en assemblea el 23 i 24 de juliol de 1936, van decidir entrar en bloc al Sindicat l’Espectacle de la CNT. Pocs dies després de l’assemblea el sindicat va decidir confiscar tots els cinemes i teatres de Catalunya. Pel bé del públic, es pretenia acabar amb la claca, la revenda, la propina, etc. La represa de la plena normalitat dels teatres i els cinemes va arribar el 15 d’agost de 1936 amb uns preus molt més assequibles al públic i amb el sector socialitzat. Pel que fa a les obres de teatre, el sindicat va optar per fer representacions en la seva majoria per a la distracció del públic, això sí, traient les connotacions burgeses a cada una de les obres representades, cosa que portà algun problema amb les Joventuts Llibertàries, que apostaven per un teatre més social i d’avantguarda.

El Sindicat de l’Espectacle, en el seu informe aparegut durant l’any 1937 presentava detalladament unes despeses de més de dos milions de pessetes entre els impostos que pagava i les despeses de manteniment i sous dels obrers i artistes. Els teatres que s’obriren foren uns 15 a tot Catalunya, encara que en el decurs de la guerra se’n tancaren alguns i, sobretot, a l’hivern hi havia una programació més reduïda. També tingueren l’ocasió, encara que fou per minories, de tirar endavant nous projectes de companyies de teatre com Teatre Experimental i Teatre de l’Art.

Pel que fa referència a la indústria de l’energia a Catalunya, hi havia cinc empreses que es dedicaven a vendre energia. La més gran i potent amb diferència era Riegos y Fuerzas del Ebro S.A., coneguda popularment pel nom de la Canadenca. Aquesta empresa distribuïa fluid elèctric a tota Catalunya i tenia uns 6.000 treballadors. Per tant, era una de les empreses més grans de Catalunya. La seu principal estava a la Plaça Catalunya, però és ben coneguda la seva central tèrmica de l’avinguda del Paral·lel amb les seves tres xemeneies.

Resultado de imagen de control obrer barcelona

Recordem que en aquell moment La Canadenca continuava en expansió. Des de l’endemà de la revolució i després que la major part dels tècnics marxessin del país, els treballadors es van fer càrrec de l’empresa. El control obrer des del primer moment va garantir la normalitat energètica a tot el territori. Així, a mitjans d’agost de 1936, els comitès de les cinc empreses catalanes de l’energia, conjuntament amb els sindicats de la CNT i UGT, van confiscar les empreses de l’aigua, del gas i de l’electricitat de Catalunya a fi de socialitzar el sector. Aquesta incautació obeïa a que, mentre la Generalitat no intervingués amb una clara vocació de fer rutllar el sector, els obrers se’n feien càrrec.

En conseqüència, els obrers van crear el Comitè Central del Control Obrer de Gas i Electricitat, que tenia els seus subcomitès tant del gas com de l’electricitat i que es mantingué pràcticament fins al final de la guerra, potser amb més controls i comitès intermediaris.